Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (10).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimarts 9 de juny de 2020 és l’última frase que va pronunciar Charles Dickens abans de morir, avui fa exactament 150 anys. Va dir: “Tanqueu la finestra!”. Però significava alguna cosa més. Volia que mentre es rendia a la fatiga final, algú tingués la delicadesa d’evitar-li el soroll del món. No tenia fred, però ja no aguantava més. Ho havia entès gairebé tot. Els altres, d’ell, gairebé res. Havia travessat Amèrica i, horroritzat per l’esclavisme, va escriure: “Les estrelles fan l’ullet a les sangonoses barres’. El varen titllar d’anti-americà. Havia travessat Itàlia i, horroritzat per les abjectes condicions de vida de la gent del sud, va escriure: “Tinc por que la idea del pintoresc acabi associada a una tal misèria i degradació que faci necessari inventar un nou concepte de pintoresc, més adequat a un món que progressa”. El varen titllar d’anti-italià. L’interessaven els últims de la societat. Dels primers va escriure: “Pel que fa a les capes altes, no he ensopegat amb cap exemplar que em plagués i per tant no he continuat la recerca”. El varen titllar de snob. De vegades tenia visions de futur. Com si ja s’imaginés Facebook va escriure: “La comunicació elèctrica mai substituirà un rostre”. Un rostre com el seu, que observava el món i l’explicava. Hi ha una fatiga mortal, perquè sempre canvia i no millora gairebé mai, però mentre ens sentim vius: obriu la finestra.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————————–

La primera cosa bonica del dimecres 10 de juny de 2020 és el metge del qual et pots refiar i el mètode per identificar-lo: amb la regla del tres i la de la mirada. És una tècnica que amb l’experiència s’ha afinat i que és de gran utilitat en aquests temps d’incertesa. Ja de petit em vaig adonar que calien tres experts abans de prendre una decisió (i no sé ben bé per quin motiu, qui solia encertar-la era l’últim). Tenia quatre anys i no hi veia bé. El primer oculista va dir: cal operar ràpidament o d’aquí a un mes haurà perdut la visió. El segon: no cal fer-hi res, amb la creixença es guarirà i es graduarà a la universitat sense necessitar ulleres. Davant d’aquell inquietant dubte es va consultar un tercer: ulleres de seguida i exercicis d’ortòptica. Tenia raó. Anys després una espatlla se’m va quedar bloquejada. El primer: cal operar perquè la clavícula està lesionada (una ressonància magnètica ho va desmentir). El segon: li passarà amb fisioteràpia (després de sis mesos em trobava igual). El tercer: ho desbloquejarem amb anestèsia (al cap d’un mes ja jugava a tennis). El secret, doncs, no és triar la resposta més convenient sinó fixar-se bé en el metge mentre fa el diagnòstic. El que l’encerta està seré, gairebé distret. Participa, però només per empatia: a ell aquella situació l’interessa, però el just perquè ja la coneix. Et parla amb la veu d’aquell que t’explica una cosa fàcil, com dibuixar un quadrat, no un rombedodecaedre. Penso que reaccionaria així si hagués de distingir en una notícia el gra de la palla. Fins ara he entès això: que les mascaretes serveixen i els guants no; que les mans ens les hem de rentar molt sovint i que no, encara no som fora. La resta, és palla.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————————————–

La primera cosa bonica del dijous 11 de juny de 2020 és l’home que corre dues maratons cada setmana a casa seva. Demà, per primera vegada, en farà una al voltant de l’edifici. És la fase 2: bellesa. El seu nom és Michael Ortiz. Viu a Brooklyn i treballa a Wall Street. La seva vida d’abans es repartia entre guanyar diners i fer relax. Mentrestant el seu germà David es divertia a Califòrnia, pedalant i corrent. L’un criticava a l’altre, fins que David va ser atropellat mentre preparava la seva primera marató. Aleshores Michael va començar a córrer per ell. A la seva manera obsessiva. No va tardar a fer el salt a les ultramaratons, curses de més de cent quilòmetres. El divendres per la tarda agafava un avió, el dissabte i el diumenge corria i el dilluns ja tornava a fer crits a la Borsa. Va decidir fer-ne cent en cent setmanes. Quan va esclatar la pandèmia havia superat ja les seixanta. Tancat a casa va mesurar el perímetre de la sala d’estar. Li calien 13.200 voltes. Va encendre la telecàmera i en marxa mentre esperava que li arribés la màquina amb la cinta rodant que havia encarregat. Des d’aleshores ha arribat a fer una cursa tota en pujada i una altra corrent cap enrere. El Guinnes s’hi ha interessat i el rècord sembla imminent. Tinc sentiments oposats en relació a aquest repte. Michael corre com treballa, obsedit per l’èxit, lligat a una xifra. Reprodueix la paràbola de l’esport: del divertiment a la necessitat, de l’espectacle en la natura a la professió per desenvolupar on i com es pugui. Però si mentre corre -cap endavant, endarrere, sobre l’Everest o dintre el traster- sent al costat la presència del seu germà no hi haurà qui pugui aturar la ultracursa de Michael Ortiz.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————-

(La sèrie continua aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *