Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

20 de juny de 2020
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (11).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimarts 16 de juny de 2020 és descobrir un nou autor i llegir tot el que encara es pot trobar del que ha escrit. I en pocs dies, com fèiem quan érem petits o com ho fem ara amb els capítols de les sèries de televisió. Un empatx, però literari. Als amants de la lectura els sol passar això amb Hemingway o García Márquez. Amb John Irving, Philip Roth, l’obscur Thomas Savage o el renascut Kent Haruf. ¿I a mi quan m’ha tornat a passar? Fa molt poc. Amb Gilberto Severini. L’editorial que publica els seus llibres, Playground, me’ls va enviar amb una sòbria nota d’acompanyament que contenia la paraula ‘excèntric’. He començat a llegir-los i no m’he pogut aturar. En conjunt tinc la impressió d’haver recorregut, identificant-m’hi molt sovint, un ‘dietari de la reluctància’. Una manera d’estar a la vida de costat, observant, comprenent i sense barrejar-s’hi. De vegades per incapacitat, d’altres per desinterès; mai, però, però un mal entès sentiment de superioritat. Diversitat, en tot cas; pacient de vegades, d’altres orgullosa. L’escriptura de Severini és cristal·lina. Inabastable. I tanmateix no he sentit cap enveja –en aquest país només hi ha dues coses que no es perdonen: l’èxit i el talent; per això ben rarament les trobareu barrejades– ni tan sols he desitjat saber escriure com ell. Vull que sigui un altre, sempre un altre, qui escrigui així. I que jo el pugui llegir. “Digues moltes paraules d’aire i poques de terra. És com si en un paisatge descrivissis només el vent”. Vet aquí una frase que val, o potser descriu, una biblioteca.

(Nota: m’he permès de remarcar en lila unes frases que em semblen extraordinàries perquè crec que defineixen a la perfecció el sentiment que moltes vegades ens provoca la lectura d’un llibre ben escrit.)

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————————————–

La primera cosa bonica del divendres 19 de juny de 2020 és l’axió, una partícula elemental (*) que podria haver estat detectada (o no) tot seguit del Big Bang (o no). La qüestió és: ¿qui l’ha creada? En el laboratori del Gran Sasso (**) es va sentir un ping! que podria ser ben bé la seva veu. Els científics es mostren cauts, però aquí no ens interessa tant el futur de la cosa (què és, cap on va) sinó el seu origen (d’on ve). O millor, d’on ve el seu nom que ja circulava abans que l’existència de la partícula pogués ser comprovada. Era una profecia científica. Qui la va batejar va ser un Nobel de Física de nom Frank Wilczek, nascut a Nova York de mare italiana. Un dia, encara jove, mentre comprava en un supermercat li va cridar l’atenció una pila d’envasos de detergent de colors brillants, plens d’energia. La marca era Axion i ell va pensar que seria un nom magnífic per a una partícula i se’l va apuntar. Quan els seus col·legues Pecci i Quinn li varen demanar de participar en l’estudi d’aquell microscòpic objecte fantasma sense nom va repescar el record i va dir: “li direm Axion”. Axió. Philip K. Dick (***) ara pensaria: “Si en l’origen de tot hi ha aquesta cosa que agafa el seu nom d’un detergent, els que van batejar el detergent són els veritables creadors de l’univers i nosaltres estem vivint dintre d’un experiment de màrqueting. ¿Us sembla paradoxal? ¿Quan ha estat la darrera vegada que la imaginació de Philip K. Dick no s’ha avançat a la realitat?

 (*)  Vegeu aquí informació sobre l’axió.

 (**) Vegeu aquí informació sobre el laboratori del Gran Sasso.

 (***) Vegeu aquí informació sobre Philip K. Dick

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————————————–

(La sèrie continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!