Les bones intencions (seixanta-vuitena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila:

Avui t’explicaré una història familiar de quan el teu tiet Eloi tenia sis o set anys. Més o menys l’edat que tens tu en el moment que escric aquesta carta. Parlo, doncs, de 1984 o 1985.

Un vespre vaig sentir per la ràdio els números de la combinació guanyadora de la rifa de la ONCE. De fet, era una informació que donaven cada dia i que a casa, que mai hem tingut tirada per les loteries, escoltàvem d’esma. Aquell dia, però, se’m va acudir de fer una broma: jo, que sabia que poca estona després el resultat del sorteig s’anunciava també per la televisió, vaig memoritzar el número guanyador i vaig dir a l’àvia (picant-li l’ullet perquè vegés de què anava la cosa) i als dos nois de casa (ton pare i el tiet Eloi) que estiguessin molt atents per si sortia aquell número, donant a entendre que l’havia comprat i que el premi podria ser per a nosaltres.

El pla no va fallar: pocs minuts després l’Eloi corria com un llamp pel passadís cridant “Papa, papa! Ens ha tocat! Hem guanyat un premi!” Immediatament em vaig adonar de la magnitud de la bretolada -res de broma; bretolada sense atenuants- que m’havia empescat i ens va faltar temps a l’àvia i a mi per explicar-li al noi la crua veritat. Ton pare, dos anys i mig més gran, no s’ho va prendre gens a pit (juraria que ja s’havia ensumat l’ensarronada) i pel que fa a l’Eloi es va mostrar lògicament decebut, avergonyit fins i tot, pobret, per haver-se deixat enredar d’aquella manera…

Les possibles reminiscències negatives de la meva poc edificant facècia les vàrem afrontar des del primer moment de manera, crec, bastant assenyada. Evocàvem sovint la broma del pare i l’escena del noi petit de casa cridant pel passadís com un episodi graciós i així, verbalitzant-lo de manera desinhibida, descarregant-lo de possibles connotacions dramàtiques, l’afer es va anar diluint. I val a dir que, encara avui, trenta-cinc anys després, als quatre de casa ens fa gràcia recordar de tant en tant aquella poca-soltada meva i la reacció innocent i espontània de l’Eloi.

T’he explicat aquesta història perquè parla d’un tret que tenim totes les persones però que no tothom sap (o pot) gestionar de la mateixa manera. Em refereixo a la sensibilitat. Som éssers sensibles; és a dir, que tenim sentiments i moltes vegades aquesta sensibilitat és la que dicta les nostres actituds i reaccions. Un psicòleg ho explicaria molt millor que jo però, en el fons, el que vull dir-te és que tot allò que des del moment que arribem al món ens envolta i percebem -persones, paraules, imatges, situacions…- queda emmagatzemat dintre nostre. I de manera conscient o no va fent el seu procés.

Un procés complicat perquè un dels seus principals ingredients és la incertesa. No hi ha un comportament reglat que ens asseguri que allò que sense cap intenció d’agredir fem, diem o pensem no acabi ferint, a la curta o a la llarga, els sentiments de terceres persones. Mira’m a mi, que amb l’engany de la rifa buscava fer una gracieta sense cap mala voluntat.

Estic completament segur, estimada Mila, que les vint-i-quatre hores del dia les vius envoltada de persones que t’estimen i que volen que siguis feliç. Persones plenes de bones intencions que l’únic que volen -que volem, vaja- és el teu bé. Per desgràcia, però, no estic tan convençut que en el futur (o potser ja ara, de manera inconscient) alguna experiència viscuda deixi en la teva sensibilitat un rastre totalment contrari a la intenció de qui l’ha generat.

Torno a fer esment d’allò que et deia fa un moment de les incerteses. I de la subjectivitat, perquè l’ànima de les persones és summament complexa i moltes vegades un mateix fet viscut alhora en una família pot ser percebut i assimilat de maneres molt diferents per cada un dels seus membres.

Viure és un procés continu de creixement i aprenentatge. Més accelerat en la infantesa i la joventut i més alentit en la maduresa i la vellesa, però que mai no s’atura. Això vol dir que no som la mateixa persona quan tenim trenta anys, estem aprenent a fer de pares i lluitem per obtenir una posició social i laboral, que quan en tenim setanta i, practicant l’ofici d’avis, contemplem les coses amb la perspectiva i el relativisme que atorga l’experiència.

Ja t’he dit en altres ocasions que no tinc gens clar que aquestes cartes les arribis a llegir mai. I si resulta que sí, encara puc imaginar molt menys en quines circumstàncies personals estaràs immersa quan les tindràs a les mans. I molt especialment aquesta. Si has arribat fins aquí hauràs vist que ‘sensibilitat’, ‘bones intencions’, ‘subjectivitat’ i, sobretot, ‘incertesa’ són conceptes que estan molt relacionats amb el que t’he volgut comentar avui. De fet, lligant amb l’anècdota que ha desencadenat aquesta carta, et diria que som enmig d’una gran loteria i que al final li toca a qui li toca. Se’m fa difícil, doncs, acabar la carta amb algun consell (que és el que segurament s’hauria d’esperar d’un avi com cal) perquè, com diu l’acudit, m’imagino que no et caldrà: sabràs perfectament equivocar-te tu sola.

–—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta  –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista–  les trobareu en l’apartat Mila d’aquestes TotxanesAquí, vaja.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *