El tendó Supraespinós (Crònica -pausada- d’una jubilació, 2).

(La sèrie comença aquí)

Si no fos perquè tinc l’esperança que tot el que escric a les Totxanes algun dia ho llegirà la meva néta (i no es tracta d’anar donant mals exemples a la canalla) el títol d’aquest apunt hauria de ser “El tendó Supraespinós dels collons”, per bé que si mireu la il·lustració observareu que es troba situat en una zona de l’anatomia força allunyada de l’entrecuix.

Comencem pel començament i així no farem marrada: tot va començar…

(n’hi ha més)

… tot va començar a les tres menys cinc minuts de la tarda del dimarts 3 de desembre, cinc minuts abans d’anar a dinar i just una setmana abans del 10, l’últim dia que jo anava a treballar al despatx. 

Tal com vaig explicar en aquest apunt em vaig fotre de lloros de la manera més impúdica pujant un parell de graons que cada dia travessava unes quinze vegades pel cap baix. A part del sotrac a la meva moral em va quedar la mà i la part alta del braç dret -damunt dels quals van caure els 100 quilos que tragino- força adolorits.

L’endemà, dimecres 4, vaig anar a l’Asepeyo del carrer de Casp perquè em fessin una mirada. Un parell de radiografies varen esvair el fantasma d’una possible fractura òssia.

Descartada aquesta eventualitat, però, el metge va voler fer una ecografia a la part alta del braç, just on s’inserta amb l’espatlla per veure si l’origen del meu dolor era de caire muscular.

El cap de setmana llarg i constitucional va demorar aquesta ecografia fins la tarda del dilluns 9 a l’Asepeyo de Sant Cugat. Val a dir que, a diferència de la trompada a la mà, que es va resoldre en tres o quatre dies, el braç continuava molestant-me (no podia dir-ne dolor, però notava que alguna cosa per allà dins no anava a to).

El cas és que ja em podia haver imaginat algun diagnòstic poc agradable quan la radiòloga que m’ecografiava em va preguntar amb força èmfasi: “¿No li fa MOLT mal aquí?”, mentre posava l’aparell just damunt de la zona crítica. I jo, sofert de mi, vaig dir-li que més que mal sentia un malestar tolerable. “¿Hi ha trobat “cosa”?”, li vaig preguntar. I em va dir que sí, que hi havia “cosa” i que l’endemà m’ho explicaria el traumatòleg de Casp

Abreujo: l’endemà, dimarts 10 a les 11 del matí (és a dir un parell d’hores abans del meu xeflis de comiat llargament planificat i anunciat) m’assabentava que tenia una “ruptura de gruix complet del tendó supraespinós”. Una lesió l’abast concret de la qual caldrà detallar més durant els primers dies de gener per mitjà d’una ressonància magnètica.

El que sí que em va avançar el metge, és que en pacients de la meva edat (ja comencem!) aquesta lesió no s’opera sinó que es mitiga per mitjà d’exercicis de rehabilitació.

I aquí em teniu, amb el tendó dels collons fet merda i patint una mica de problemes sobretot quan estic al llit i m’he de moure o quan condueixo. Estirar el cinturó de seguretat per posar-me’l, girar el volant o manipular la palanca de les marxes són els moments més complicats.

Té molta tela la cosa -em nego a parlar de desgràcia, que molts ja voldrien plorar pels meus ulls- perquè en els quasi 33 anys que he treballat a la Generalitat el meu règim de períodes de baixa no passa de set o vuit. I sempre amb processos gripals que s’han resolt en quatre o cinc dies fent bondat a casa, llevat d’un començament de pneumònia ara fa sis anys (vegeu aquí) que em va retenir durant quasi un mes.

D’accidents de treball, però, no n’havia tingut NI UN. Fins ara, que a una setmana d’anar-me’n cap a casa em va tocar la negra.

Ho anirem seguint, això… 

(Continua aquí)  

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *