Totxanes, totxos i maons

* Pocs dies després del meu apunt un correu electrònic de l’escriptor i alhora blocaire Vicenç Pagès em posava sobre la pista d’un possible error meu en el fet de donar per mort Carles Mengual. No cal dir que em va faltar temps per fer unes comprovacions a La Magrana i, efectivament, les notícies que allí em varen donar eren que l’escriptor gaudia d’un perfecte estat de salut. Immediatament vaig escriure aquest apunt de rectificació i em vaig oblidar de l’afer.

* Diumenge passat el diari Avui obria les pàgines de cultura amb un article d’Eva Piquer, titulat “Els joves de fa 18 anys”, en el qual parlava del llibre “La profecia”, publicat per Àrea (un segell editorial satèl·lit de Columna) el desembre de 1988, i coordinat per Carles Geli i Jaume Subirana. “La profecia” era un recull de quinze contes publicats prèviament en el suplement literari del Diari de Barcelona sota l’epígraf “Escrit abans del 30”. No cal dir que en aquesta selecció hi figurava Carles Mengual amb un conte titulat “L’assassí de Leopardi” que no va passar desapercebut: Josep Maria Ripoll a La Vanguardia, per exemple, el qualificava de “brillant” i Jesús A. Vila, al Diari de Barcelona, ens donava algunes pistes sobre què estava fent Mengual en aquells moments: “… tradueix i actualment s’està documentant per l’elaboració d’un guió cinematogràfic sobre una història ambientada a l’època de l’emperador Carles I d’Espanya”.

* En el seu article del diumenge Eva Piquer passava revista a la trajectòria posterior dels quinze autors aplegats a “La profecia” per tal de calibrar el to diguem-ne profètic d’aquella iniciativa. Més concretament, dintre d’un apartat titulat “Els desapareguts” escrivia: “Entre els que sembla que han tirat (o aparcat) la tovallola de la narrativa hi ha Jaume Capó, Anna Llauradó, Xavier Lloveras, Sílvia Manzana, Carles Mengual i Toni Pascual“.

* Ahir pel matí em va arribar un correu electrònic de l’Eva Piquer en el que em comentava una cosa que em va trasbalsar: acabava de llegir un correu de la germana de Carles Mengual en el que li comentava que havia llegit l’article de l’Avui i que li havia fet molta impressió veure el nom del seu germà -sota un epígraf titulat precisament “Els desapareguts- perquè Carles Mengual va morir sobtadament el dia 2 de febrer de 2005. En llegir això l’Eva, que és seguidora fidel d’aquestes totxanes, va recordar els meus apunts de fa dos anys en què, consecutivament, el donava per mort (27 de setembre de 2004) i esmenava l’errada (18 d’octubre de 2004) i m’ho feia saber ben intrigada per la meva diguem-ne premonició ja que entre els meus apunts i la mort real -i inesperada- de Carles Mengual amb prou feines varen passar quatre mesos.

(Continua aquí)