Ens hem malavesat tant a parlar sense importar-hi, que no ens ha quedat ni temps ni afecte per enginyar altres vies de contacte amb l’emoció lliure d’adjectius, mera i nua com les intencions d’acomplir els desitjos com arriben. I a les paraules ben molt que els agrada amagar la pedra i tirar la mà: ensenyorides,
Els cavallets han obert però per fer net, no per colcar-hi. En aquella hora matinera els seus clients són a l’escola, a quatre passes del parc que acull l’atracció. En Lluc, l’amo, a punt de jubilar, fa el repàs preceptiu de cada dia. A banda de treure llustre a totes les peces, canvia algunes bombetes
Ai, Bernat, no tens remei, remugava el ca, en Lenín, dotze anys, negre com la pega, desclassat, fermat –és un dir: una baga testimonial fa les funcions de fermall- a la farola de davant el Bar Nessuno. En Bernat farà els setanta-cinc dilluns que ve i en fa molts que està maridat amb la seca,
“La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri /com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te.” Fent l’ullet a Ramon Llull, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) a “La part visible” (Premi Carles Ribas 2008; Edicions Proa,Barcelona) basteix un corpus poètic ben armat i
En una de les moltes converses que se susciten a l’envelat que, a Palma, al pati de la Misericòrdia, acull la Setmana del Llibre en Català, ahir vaig assistir a una que parlava de l’excel·lència; més en concret, de la pèrdua de pistonada d’aquest valor en els que escriuen en català. Mirant l’exposició, hom es
Ahir dematí a Sant Cugat del Vallès i de capvespre a Palma s’inaugurà la Setmana del Llibre en Català; la vint-i-setena al Principat i la vintena a Mallorca. A la de Palma, en va fer el pregó la nostra gran dama Montserrat Carulla, que aconseguí captar l’atenció –fita no gens fàcil i a l’abast de
La mar ja no vigila les passes de ningú i qui més qui menys camina d’eima i de gambirot. Tampoc no es resol el jeroglífic i el temps s’ho pren per la tremenda: tant li és bufar com xuclar. Els vells s’han cansat de jugar a petanca i es dediquen a redactar textos d’autoajuda. I
La veritat és que no m’ho esperava. De lluny –llosc com em converteixen els anys- em semblaves de bon de veres. Vaig començar a dubtar en veure que estaves molt de temps cama a l’aire: massa temps per a una pixerada de ca, em deia. I en veure’t esculpit, me’n vaig alegrar molt. I encara
Ai, s’exclamava de l’habitació 215 del sanatori estant, si pogués dir sempre les paraules més planeres, les que millor fiten l’estat de la meva ànima! El doctor el reconeixia i ell que li deia amb la mirada exhaurida: donaria el temps comptat que em queda –i que ni gelós el tenc- per aprendre a poder
Quan el despertador del mòbil el rescatà del son, encara eren nítids els deixants del somni del ruc que en carregava un altre vestit de jaqué i amb capell cordovès. Somniava molt sovint amb bèsties humanitzades, però poques com aquelles dues, tan trapelles i poca-soltes. Reia amb ganes refent la cara del ruc que colcava
L’enfosquiment del senyal de TV3 a les Illes Balears que afecta a certs esdeveniments esportius, algunes pel·lícules i altres sèries, és una canallada a parer d’un bon amic meu. I ho compartesc perquè fonamenta la seva ràbia en un argument que probablement no tengui retop: la recepció de TV3 i Canal 9 a les Illes
Josep Lluís Aguiló, (Manacor, 1967) ha parit aquest meritori “Llunari” (Premi Jocs Florals de Barcelona 2008) ben lluny de la malenconia i molt a prop de la cara del lector. Aguiló escriu amb cura i paciència, amb precisió de comptable, perquè vol que la primera lectura dels seus versos entri pels ulls, pel desig de
Nas per nas, drets davant la balconada que s’obre a l’avinguda i amb tota la sang als ulls, Ell i Ella s’escridassen i es dediquen insults de distints calibre. No hi ha temps ni espai per al parpelleig. El nadó, sopat i net, dorm en el bres, damunt el sofà, esguardat de prop pel ca,
Ja no ha estat a temps de poder escollir un seient de finestra. El temps li basta, sempre, però de vegades uns comptes fa l’ase i altres el traginer, i no guanya per ensurts. Ara, per un d’aquests excessos atrevits de confiança, li ha anat d’un pèl no trobar-se amb el vol tancat. Ha de
De la reunió que servidor, Nanda Ramon i Antoni Torrens mantinguérem dijous passat, dia 19, amb la senyora Aurora de Bustos, tècnica jurídica de la Direcció General europea d’Indústria, i Maik Schmahl, tècnic químic del mateix departament, se’n pot extreure que els espectacles de foc participats es troben en greu perill de desaparèixer. Efectivament, la