“La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri /com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te.”
Fent l’ullet a Ramon Llull, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) a “La part visible” (Premi Carles Ribas 2008; Edicions Proa,Barcelona) basteix un corpus poètic ben armat i dens per on hi traüllen o hi fan estada tota la caterva de déus i diables que ens fiten la vida: l’amor i el seu revers, l’odi, el desig, la pàtria, la glòria, la derrota, el passat, la mort… Ahir horabaixa, a l’envelat de la Setmana del Llibre en Català de Palma, els poetes Pere J. Martorell i Josep Lluís Aguiló –juntament amb Alzamora, és clar- presentaren l’obra llegint-ne alguns poemes.
L’autor digué que “La part visible” inicialment volia ser una mena de dietari, raó per la qual pretenia reunir tres-cents seixanta-cinc poemes que, finalment, quedaren en seixanta-cinc. Per això i per la densitat de consideracions contingudes a cada poema, Josep Lluís Aguiló proposava de llegir-ne un cada dia per poder mastegar-lo, assaborir-lo i deglutir-lo com demana la seva compostura.
I tanmateix, el diàleg entre un mico i un caribú femella esdevé un bevent que passa tan bé, que no te’n fartes, de beure’n, i com més en beus, més set tens; i com més set apagues, més líquid reclames. I com més beus, més t’adones que la vida que comparteixen les dues bèsties no té res de sòrdida i sí molt, moltíssim, d’intemperiaire. I que no defugen el risc de viure en un daltabaix perpetu que els aboca al límit de tot. Estimen, desitgen, copulen, parlen dins una calamitat sostinguda on déu no hi cap perquè només té ulls per qui li pot fer ombra.
La part visible” és un tractat de moral a través del qual descobrim, per exemple, que estimar -tot i que l’amor sigui pura energia volcànica i superi en molt Déu- no és com anar en bicicleta, que mai no es perd. O que els perdedors són l’autèntic motor de la civilitat, raó per la qual se n’ha de mantenir el nombre.
Per ventura i provisionalment –encara queden moltes lectures a fer- un dels deixants més commovedors i enèrgics –com la tendresa, el dol o l’alenada- de “La part visible” sigui la impossibilitat de canar el desig, una comesa també inassolible per la literatura. Una gran aportació, aquesta de Sebastià Alzamora. Una fortor de tot ordre que no mena mai a la fetor. Un text penetrant, fendidor, furgador; una allau de fagòcits contra l’estupidesa i la beneitura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!