marginàlies

Ai, s’exclamava de l’habitació 215 del sanatori estant, si pogués dir sempre les paraules més planeres, les que millor fiten l’estat de la meva ànima! El doctor el reconeixia i ell que li deia amb la mirada exhaurida: donaria el temps comptat que em queda –i que ni gelós el tenc- per aprendre a
poder dir en claredat que vull sentir encara més feridorament els efectes dels frecs de pell que no juguen al toc i pam. I que no calguessin més mots perquè tothom ho entengués, sobretot els més estugosos a l’hora del contacte. No li deia res, el doctor, que passava comptes amb el fonendoscopì. I ell que no
deixava de voler volar: voldria ser enmig de qualsevol albereda. Descalç, lliurada la ment de tot empait. Empès per la força de voler ser només una petjada, la sola del peu marcada en l’herba. El mal no em dol, doctor, i jo tenc una malada.