marginàlies

Ai, Bernat, no tens remei, remugava el ca, en Lenín, dotze anys, negre com la pega, desclassat, fermat –és un dir: una baga testimonial fa les funcions de fermall- a la farola de davant el Bar Nessuno. En Bernat farà els setanta-cinc dilluns que ve i en fa molts que està maridat amb la seca, que li diu, aquest licor de canya rebent que fa plorar, de tant forta com és, qui el tasta per primer cop.

Li costà al vell Bernat que en Nicola, l’italià del Nessuno, acceptàs el seu delit per la canya. Diu l’italià que només en beu ell; a glopades, però només seves, i que li sap greu, en el fons, que un vell s’amorri a un suc que gens bo no li és. Li fa venir escrúpols, a Nicola, la set de seca d’en Bernat perquè
encara hi guanya; poc, però hi guanya. De bon grat li regalaria el guany si s’havia d’estalviar la incomoditat de veure’l repenjat al tasser.

Ets un ase, Bernat, seguia exclamant en Lenín, ara no veus que na Tiana, en ensumar-te,  s’enfilarà per les parets i tornaràs a dormir amb els talons darrera? Cristo, de vells caparruts! I si només fos la teva dona i la meva madona, que s’encabronàs amb tu, però has de veure com me mira la gent. Es compadeixen de mi sense motiu i jo bé intent demostrar que gens de mal no em fas, fent xerinola, però a
vegades és pitjor. Alguns infants me miren llastimosament i és a mi que se’m romp el cor de veure’ls afligits. I com que no ho puc resistir, se m’escapen quatre grinyols planyívols i ja l’he armada: tothom maldiu de qui m’ha deixat fermat curt. El policia de barri és una altra cosa. Com que em coneix i et coneix, Bernat, se’m planta davant, me mira molt malament i sempre remuga que ets una mala peça; que no va de cans –no cal que ho juri- però no pot sofrir  que em deixis damunt l’acera com si fos una andròmina i el seu posat de fera em diu que et donaria garrot, si pogués. Venga, Bernat, fes via que els al·lots surten d’escola i si et veuen tastanejar te tornaran a insultar. Venga, Bernat, que la madona espera la barra la pa. Venga, Bernat, que és tard i vol ploure. I surt en Bernat, i desfà la baga innocent, i li diu a Lenín que deixi de renegar, que qualsevol dia el deixarà allí ben fermat i que la canera se’n faci
càrrec, que no és el seu ca, és el ca de la seva dona, punyeta, que ell no va de cans, redéu, i que li toca bé collons treure’l a fer tres voltes diàries, redéu. I que si ha d’aguantar cinc minuts a la soca de la farola de davant el Nessuno, que ho faci callant, putes de cans, que no ponen! I se’l mira, en Lenín, tot marcant-li el pas trontolladís, i li diu que té tota la sang a la cresta, i que no pot dissimular que l’escanyaria allí mateix, puta ca de Déu que només dóna feines, però que en el fons, si se’n va primer que ell, l’enyorarà. Ja ho crec, que l’enyorarà!