marginàlies

La veritat és que no m’ho esperava. De lluny –llosc com em converteixen els anys- em semblaves de bon de veres. Vaig començar a dubtar en veure que estaves molt de temps cama a l’aire: massa temps per a una
pixerada de ca, em deia. I en veure’t esculpit, me’n vaig alegrar molt. I encara més que t’esculpissin pixant a la soca d’un piló per impedir la circulació d’autos. Babaia com som, lluny de percebre’t com un homenatge, et vaig contemplar com una reivindicació: mica en mica, els cans heu abandonat els
pobles i les ciutats, i em sembla que ha arribat l’hora que hi torneu.

Us heu –us hem- urbanitzat tant, que viviu còmodament amb els amos. Ja sé que energúmens n’hi ha a balquena, que molts rebeu tant com algunes dones –qui apallissa qualsevol animal, t’apallissarà tard o d’hora- raó per la qual no cal generalitzar, però la norma comuna és que viviu a plaer. La vella “vida de ca” –significada per les penúries i la fam- ha esdevingut  avui “vidassa canina”. Abans, el carrer era ca vostra, n’éreu els prínceps; ara no: els reglaments municipals obliguen a emmorrionar-vos en
segons quins casos i a anar lligats sempre. Fins i tot us han categoritzat: ací els perillosos; ací els ximples. És clar: no ens atrevim a classificar els amos, a establir aquí els mals i allí els pitjors propietaris. Com nosaltres, heu après que el benestar es fonamenta sobre la renúncia, del calibre que
sigui. Sobretot els cans urbanites, heu pagat car l’antropomorfisme. Podeu ser els reis de la casa, però copulau sota control –si és que ho feis qualque pic, que la virginitat canina és tan estesa com deplorable-; menjau de tot i per això heu d’estar a dieta, i no convé que lladreu gaire, que el veí s’encabrona.

Per no parlar de les tretes a pixar, que cada cop són més breus. Exercim en vosaltres allò que voldríem imposar als que tenim a la vora: l’aregada, la submissió, el patrocini. I, sobretot, la fidelitat. I em sembla que ens ha servit de ben poc descobrir-vos l’emorivitat. Rebelau-vos: tornau al carrer, a
l’ensumada.