marginàlies

Ja no ha estat a temps de poder escollir un seient de finestra. El temps li basta, sempre, però de vegades uns comptes fa l’ase i altres el traginer, i no guanya per ensurts. Ara, per un d’aquests excessos atrevits de confiança, li ha anat d’un pèl no trobar-se amb el vol tancat. Ha de seure entre un jove amb posat d’home fet i una dona gran ben empimpollada, a la fila que dóna a l’ala esquerra de l’avió. El jove el saluda educadament i en venir la senyora, acala lleugerament el cap per no distreure l’oració que mussita. Els vols no li solen encomanar el son ni la xerrera amb els veïns accidentals, raó per la qual no s’oblida, en haver de volar, de proveir-se de diaris i alguna revista per acompanyar l’agenda. Li esperen  dues hores i mitja de vol i pensant que seran una llauna, esbufega tímidament.

En l’enlairament, els resos de la senyora enjoiada augmenten de so i de cadència. Tanmateix, abans d’arribar a la velocitat de creuer, ja dorm. El jove home fet llegeix com si fos en una biblioteca el Guardian i ell, incomodat pel que suposava una arrogància, decideix no treure cap dels diaris locals que ha comprat i sí l’agenda de pell regal de l’empresa i fer veure que ordena papers i cites. De cop s’adona que el jove madurat anticipadament, desplega el suport que fa de taula, doblega el diari per una pàgina de publicitat amb prou espai en blanc i comença a escriure. Encuriosit, ell tanca l’agenda i es col·loca com si anàs a fer una becaina, decidit a mirar de llegir què escriu el veí jove entrat en costura de vell. Té la lletra menuda i gairebé cal·ligràfica, una lletra clarent que no fa per un mocós, pensa. Ben pres per la curiositat, comença a llegir maldant per no ser descobert:

Qui et lloarà com et mereixes, custòdia de les belles
paraules? Formiguegen les lletres i ningú no es creu que preparin el recapte
per l’hivern. Tots creuen que cerquen encens i altres perfums laudatoris i no
saben veure que es guanyen la calma escrivint allò indescriptible, ço és, la
meva perpètua estupefacció. A onze mil metres del nivell de la mar aquest estri
envolat no té res d’elegant: és gran i gros com un badall de gegant enze, però
no s’atreveix a batre les ales. Cinquanta graus sota zero no perjudiquen
l’acer; sí a les plomes. I això que un còndor a cada punta d’ala faria goig i
permetria augmentar el misteri del vol i les volades. Des de tant amunt no es
perceben els deixants de la civilitat abocats on sigui, de la manera que sigui
i que molestin poc al veïnat. És igual si es lamenten els ametllers i els
albons: per ells no són fets els avanços de la tècnica. Ja no són res,
tanmateix, i no els acabam d’esvair, d’eradicar perquè la peresa ens menja i
els fotògrafs encara s’hi entabanen. La feineria és mala de suportar i els
feiners, en el fons, són un incompetents: viuen per la feina i això és posar
misèria al món. El veí es fa l’adormit però no treu l’ull d’això que escric mecànicament
en un blanc de pàgina de diari i se’n deu fer creus, de la meva addicció a
l’escriptura.