marginàlies

Ahir dematí a Sant Cugat del Vallès i de capvespre a Palma s’inaugurà la Setmana del Llibre en Català; la vint-i-setena al Principat i la vintena a Mallorca. A la de Palma, en va fer el pregó la nostra gran dama Montserrat Carulla, que aconseguí captar l’atenció –fita no gens fàcil i a l’abast de ben pocs- del
centenar llarg de visitants concentrats en un envelat de més de set-cents metres quadrats instal·lat en el pati de la Misericòrdia. “Sota la pols del nostres llibres”, el titulà, i el digué com cal, és clar: amb la
claror de qui ho sent i amb el to de qui sap què diu i on vol arribar amb les seves paraules.

A tall d’allò que va dir Martí de Riquer, que néixer en una casa on hi ha quinze mil llibres marca molt, Montserrat Carulla ens digué just començar les seves reflexions que: “La lectura ens enriqueix, ens informa, conforma el nostre pensament, la nostra percepció del món, ens dóna respostes i ens obliga a fer-nos més i més preguntes, a relacionar uns temes amb altres, a ser inquiets, a posar en dubte els dogmes, a qüestionar les mentides. La lectura de generacions i generacions, d’alguna manera, acaba formant part de l’herència genètica d’una família”. I recordà quan ella mateixa, als 10 anys, descobrí l’avi d’una condeixebla seva assegut entre llibres que ocupaven les parets de l’estança on llegia de sostre a terra. Ella venia d’una família que no en tenien, de llibres, i l’emoció que sentí davant aquells prestatges que n’anaven ben plens la va commocionar: “Hi havia dos móns, ja ho sabia, però aquell dia vaig comprendre que el luxe, de veritat, era allò que acabava de contemplar: que aquelles llibreries immenses no eren només mobles; que aquells llibres daurats pel sol devien contenir milions de lletres, de paraules, d’idees, de coneixements, d’històries que m’hauria agradat tenia a l’abast. Fins la pols que es desprenia de tants llibres era bonica a contrallum”.  L’experiència d’aquella tarda, digué, en què va sentir la injustícia del món que li havia tocat viure, va ser el revulsiu per fer quelcom que la tragués d’aquell desert. Així començà a viure els llibres i en descobrir el català en aquests tresors, “vaig tenir la certesa que hi havia moltes coses que m’estaven ocultant. I de nou em vaig trobar enmig d’un nou desert, aquest més dolorós encara perquè era la meva identitat la que m’usurpaven; la identitat de tots els que m’havien precedit, el que m’estaven robant. La llengua dels meus pares i del meu poble, la que conforma la nostra ànima i la nostra esperança”.  I apregonant encara més la claredat de la seva expressió ens convidà a seguir vetllant pels llibres i per la llengua que ens agermana: “Encara hi som, encara surten dels nostres llavis les mateixes paraules que va pronunciar Llull. […] Si continuem lluitat no podran acabar mai amb nosaltres. Potser ens cal fer un esforç més per fer entendre als joves que els llibres són uns amics que mai no ens traeixen i que preservar la nostra llengua és una de les coses més importants que poden fer a la vida: que són fills de la seva llengua i que poden ser pares del futur del seu poble”. Paraula ben dita de Montserrat Carulla.