Costa avesar-se a tanta absurditat: no treu cap enlloc que ens mantinguem ferms a viure d’esquena a l’amor i als mots pel fet que siguin comprometedors i que aquesta naturalesa seva posi en solfa la toixesa de viure miopament per témer l’alè d’intempèrie que ens glaça el clatell. És la fragilitat la que ens modela
Demà divendres, a Manacor se subhastaran 90 obres de diferents pintors a benefici de Can Gazà. Es tracta d’una iniciativa de la galeria d’art Gabriel Vendrell, una de les moltes entitats i empreses que col·laboren activament en l’interès de l’associació que gestiona el casal de bescanviar art per ajut i suport. Per això, s’han preparat
No ha resistit pus, n’Àngel. El mes de juny hagués fet deu anys justs que entrà a Can Gazà, la qual cosa el convertia en una mena de patriarca. Fa poc que celebrà els setanta anys. Ha estat camioner, recorrent a escarada i matadorament Europa. Començà per compte d’altri i just abans de l’estimbada era
Qui el veu pot pensar que està en oci, mans fentes, enfilant agulles imaginàries i no és així. Sol dir a qui el coneix que prendre cafè o altres begudes en els bars és la manera que té d’encendre les calderes del seu cervell perquè el pensament i la inventiva el preservin dels atacs despietats
Des que enviudà, cada matí, si no plou, puja a l’olivar. No hi té cap feina, segons les seves nebodes, i van ben errades: allí hi esplaia la vista, el dol i l’enyor. I també els vuitanta anys golafres de vida. Mai no donaren cap rendiment, aquelles quarterades al bell mig del puig que esguarda
Sense tenir-ho previst, ahir vaig fer un parell d’hores al barranc de Biniaraix. Feia molts d’anys que no hi parava i em va fer bé aquesta estona de fatiga i contemplació. Pensava trobar-hi més gent, més necessitats d’ells mateixos. El temps no podia ser millor –allí la primavera entrà amb un sol gairebé terapèutic- i
Reconec que no sabia que avui se celebràs pertot el dia de la poesia. Són tants, els “dies de..”, que hom perd el corbam, rere ells. Els passa, a aquestes celebracions, com als sants i santes, que n’hi ha molts més que no jorns naturals. Certament, hi ha més llonganisses que dies. I tanmateix, per
Els instants que vivim amb la voluntat que tinguin pes, han de ser ben tractats per la memòria. Necessàriament han de trobar un espai orejat en el vademècum vital perquè ni la humitat de l’oblit ni els àcars de la descurança els corrompin. Ens en calen penyores, d’aquestes intensitats, recordatoris que encenguin llumins quan les
Diu Rafel Duran en el programa de mà de l’obra teatral “Mort de Dama” –de la qual n’és coadaptador i director- que “el pas del temps i els esdeveniments històrics han girat a favor de l’autor de Mort de Dama. La seva visió sainetesca, esperpèntica i, alhora, quixotesca de la societat mallorquina de fa gairebé
Hi ha dies que vas alís o carregat d’espatlles per una punyeta o altra i te’n distreu, d’aquesta pesantor, qualsevol beneitura. D’altra banda, aquest temps que no sap si posar-se la camiseta de màniga llarga o de màniga curta o imperi, amb els conseqüents canvis sobtats de pressió atmosfèrica, per als qui som migranyosos o
Sentia la gelor de l’aire de quan caus en picat. La discussió amb na Vicenta, la seva dona, l’havia deixat estormaiat, sense forces ni per posar el mac en terra. Massa ofensa continguda, massa retrets encarnats, massa pus incontinent. Assegut davant l’ordinador que esperava la crònica diària –el redactor en cap del periòdic on treballava
A la taula immediata, a l’esquerra dels ulls que tafanegen, un matrimoni amb fill. Aparenten més edat que la que tenen, sens dubte. Descurats tots tres en el vestir. Ell, un mitja punyeta, amb cara d’estar abonat al maltractament verbal; ella, incapaç d’entendre que la higiene no és classista. L’infant, afamegat de lletres, tendeix a
S’ha aixecat cansada de voltar dins el llit. El pes al pit amb el que es colgà, no l’ha deixat en cap moment i dormir intermitentment l’invalida per fer res. Sap que aquesta mena d’enclusa en el lleu que la fatiga és d’origen volcànic, que li diu el metge amic, çó és, la irresolució dels
Ens naixeran magraners a l’esquena si seguim posant messions per les renúncies. Perdrem els dits i els dots per crear, si no liquidam d’una vegada els deutes amb un passat que s’entesta a seguir fent-nos el serra mamerra. “Serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam». Sobreviure damunt la catifa de lli bord formada pels
L’Institut Ramon Llull ha de ser l’eina vertebradora dels Països Catalans, així ho digué Fanny Tur, directora adjunta de l’entitat, en la introducció de la conferència (De Llull al Llull, una cultura viatgera) que Josep Bargalló pronuncià ahir a Can Alcover, convidat per l’Obra Cultural Balear. Bargalló començà la seva intervenció dient que la cultura