marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
CONVERSES ENTRE LLIBRES
En una de les moltes converses que se susciten a l’envelat que, a Palma, al pati de la Misericòrdia, acull la Setmana del Llibre en Català, ahir vaig assistir a una que parlava de l’excel·lència; més en concret,
de la pèrdua de pistonada d’aquest valor en els que escriuen en català. Mirant l’exposició, hom es preguntava retòricament quants d’aquells milers de títols en aparador resistirien una anàlisi crítica no gens estugosa, precisament. D’immediat, un altre li demanà, contràriament, quantes obres de gran calat presents a l’envelat passaven desapercebudes, esperant –inútilment en la majoria dels casos- que qualcú les atengués com es mereixen i les recomanàs sense por. Un altre contertulià es demanava per què els autors més venuts en català sempre són sospitosos de poc rigor.
I un altre no s’estava de dir que fins que la literatura catalana no es faci un lloc estable i reconegut en el mercat internacional de l’edició, seguirem sent una literatura esquifida i lànguida. Una literatura de colonitzats, intervingué emprenyadament un client que tafanejava en l’apartat de poesia. Com sigui, no és gens menyspreable la permanència (vint-i-set anys al Principat; vint a Mallorca) d’una fira
d’aquestes característiques, intervingué el més reposat –que no vol dir el més tou- dels discutidors. Sí, li replicà el més rabiós, un negoci, i del bons, dels llibreters, generosament subvencionat. És clar, la discussió havia de parar allí, però calia callar perquè era l’hora que Baltasar Porcel iniciava la presentació d’”El silenci”, de Gaspar Hernàndez, i calia escoltar el mestre.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
amb el seu nom i llinatge: Baltasar Porcel, escriptor. El qual era jurat del premi Josep Pla, por sierto: i va votar en Gaspar, com no podia ser d’una altra manera. Jo l’hauria votat com deu-mil llamps, no sóc tan santa. Gaspar… Baltasar… encara manca un altre rei, però no el vull dir perquè ja l’he dit altres vegades i pensarà que li tenc mania i no és cert. No els en tenc a cap; els trob molt divertits. Sin no fos per ells la litcat d’ara siria soporífera i narcòtica