En plena sacsejada d’un avió turbohèlix, s’obre la maregassa i la pensa més perdulària. La mar, vista de molt amunt, és un altiplà de pissarra sense gens de gràcia. Els cops de vent sembla que obren cruis en el fusellatge. La padrina s’altera, en sentir cruixits, i de cop ho dóna a les pregàries. Es
Els trens, habitualment, tenen preferència per transitar per les foranes i mostrar la part lletja o descurada de pobles i ciutats. I tanmateix, la parlaria del sotragueig apaivaga amb una determinació envejable i encomana la son. Amb lentitud, el ferrocarril mostra els dominis suburbials dels polígons industrials, de les deixalleries ventureres i la precarietat de
Escopetejat, sense treva, amb tota la sang a la cresta, el temps m’atropella. I aprofito un téntol de poc més de deu minuts per enforinyar-me com una sargantana en aquest recer blocaire perquè em pauti l’alenada, que va amb la llengua defora. Em sé manejar poc per espais o escenaris trepidants on la pressa senyoreja
Ahir, al polisportiu de sa Pobla, ens reunírem més de cinc-cents “Amics de Can Gazà”, un èxit aclaparador atribuïble, sens dubte, a l’empenta dels companys poblers encapçalats per Pep Aguiló. Un cop més quedà demostrat que la gazanenca és una causa molt compartida. I és sobre aquest suport important i sostingut que podem seguir treballant
Volen, volen… els teus ulls, Neus, que estrenen catorze mesos, catorze arcs del cel que enfilen estels. Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen com si fossis calostre, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot,
Cas Concos dels Cavallers és un llogaret que sempre fa bé passejar-hi. A mig camí entre Santanyí i Felanitx, té el do d’obrir parèntesis –i claudàtors- ben profitosos al temps i als empaits de la pressa més absurda; la que et desplaça de les històries que més et concerneixen. Les veus t’arriben a cau d’orella
Els llums de Nadal ja s’han encès. Sembla que és preceptiu fer-ne una festa, de l’engegada, perquè enceti telenotícies i il·lustri portades de diari. A més, també és obligat emfasitzar que la majoria d’ornaments lumínics són de baix consum i respectuosos amb el medi ambient, això vol dir que gasten poc i que aquestes lluminàries
L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que
Som molts els amics, coneguts i saludats que anam cloc/cop-pius per tot allò que s’esdevé a ca nostra. Trontollen governs i vergonyes públiques, i quan esperes alguna reflexió assenyada dels qui més han de dir i fer en aquest desgavell poc edificant, qui més qui menys en fuig per la tangent o se n’escapoleix ben
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit. I recorda
Aixecaren la vista les quatre persones que entraren a can Contador i a l’altra banda de la taula llarga -de menjador antic- que usava d’escriptori, un esplendorós paner de fruita acabada de collir els embafà la mirada. Les pomes que coronaven el cistell encara regalimaven la rosada. I rere la fruita, el capçal del balancí
La podridura no es deixa desar dins cap calaixera i la peresa del temps no troba qui li apagui la fortor; ni la fetor. Quin preu tindria avui, temps de lladres i rapinyaires, recuperar l’estremiment de la primera lleterada?
La casa de Contador feia dies que romania tancada. El veïnat en feia altres tants que no el veia davallar a la vila oferint oportunament conversa a qui volgués fer un téntol a la rutina o a l’avorriment. Mai no rodà la clau de casa, Contador, i hi pogueren entrar, els més apropats, per mirar
El clavegueram ha cedit a les pressions del vent que bufa en contra de la sensatesa i aixeca les cobertores dels embornals, que s’amunteguen en els àtics. Un vell roig amb bastó i la cara ratada per la verola, del seu balcó estant i davant tanta malvestat acala el cap, retut, com si hi tingués
Des de dijous horabaixa estic sense veu per un constipat rebel. I ahir dematí vaig començar a tossir i encara hi som. És una tos improductiva i xereca: quan menys ho esper, apareix amb tota virulència i em rella el carcabòs. He provat tot els remeis casolans, alternatius i farmacològics que amics i entesos m’han