L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que bescanvià per l’amor resolutiu de la padrina- i els dos fills que el roquissar sense peixos, la vila on vivia la derrota, li havia pres, un als pocs dies de néixer i la segona als set anys i mig. Per això no li quedava més remei que portar els afectes fermats curts. Era la seva revenja íntima a tanta pèrdua, una de les moltes maneres d’estalonar l’orgull del vençut.
Com l’entossudiment a aprendre a escriure el seu nom i a llegir amb fluïdesa a les portes de la garrudesa, en ser nomenat sereno de la fàbrica d’envasos de vidre del poble.Quan anà a signar la paperassa per començar la feina nova, el de l’oficina li demanà si sabia escriure i hagué de dir que no. Aleshores l’escrivent li demanà que
mullàs el dit índex de la mà dreta en el mullador de tinta dels tampons i que el pitjàs en els llocs dels papers on hi veiés una creueta. En acabat, l’informà que cada dissabte, en tocar les dotze, s’havia de presentar en aquella oficina per cobrar el setmanal i signar-ne el rebut corresponent amb el dit mullat de tinta. I el padrí conten que trobà humiliant fer-lo signar d’aquella grollera manera i es jurà que en el termini d’un mes aprendria a escriure correctament el seu nom i els seus dos llinatges adornats per un agradós burot. Per aconseguir-ho, calia que algú li escrigués el nom en un paper per ell mirar de reproduir-lo les vegades que fos per memoritzar-ho. De cop se li va ocórrer anar a veure el senyor Jordi, el copropietari amb qui s’havia entrevistat per aconseguir la plaça i que tan bona impressió li féu, a ell que era tan remirat amb les persones. Davant el senyor no anà de giravolts perquè no en tenia gens de traça i li ho digué tot tan simplement com ho havia pensat. El senyor Jordi, demostrant la mateixa resolució que el seu empleat, prengué un paper amb la marca de la casa encapçalant-lo i li escrigué amb lletra ben clara, quasi cal·ligràfica, ben polida, el seu nom i llinatges. I a l’hora de fer la rúbrica, retornà l’orgull que el padrí havia deixat a la seva disposició sobre l’enorme taula de despatx amb aquella inusual demanda i li digué que, sobre aquelles lletres, miràs de posar-hi un reganyol agradós. Cal suposar que els primers intents degueren ser descoratjadors perquè, segons la padrina, fins a les quatre setmanes del primer intent no li va mostrar la seva firma calcada a la mostra feta pel senyor Jordi i adornada per un rude burot que feia la sensació de voler esgarrar tanta proporció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!