marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
ESPITAT
Escopetejat, sense treva, amb tota la sang a la cresta, el temps m’atropella. I aprofito un téntol de poc més de deu minuts per enforinyar-me com una sargantana en aquest recer blocaire perquè em pauti l’alenada, que va amb la llengua defora. Em sé manejar poc per espais o escenaris trepidants on la pressa senyoreja com una porcella. Per això, peti qui peti, he de pegar cop a la taula o a la barra i apartar-me de l’empait. Així ho faig ara per mirar de retornar a les pulsacions habituals, que s’hi prenen amb una calma absoluta, insultant per segons qui. I demà tornarà l’ai-mare-meva, que he de dir a aquell que això no dallonsa, que no podem anar de cap manera; i a aquell altre que l’alegria que li donaré serà de conill, com deim per aquí als gaudis efímers.
Prendre’t en calma una tempesta sols és a mans de gent sabuda i acabada. I no sé si això s’aprèn. Volaran d’aquí a no-res els deu minuts de pausa i no he aclarit gaire cosa, tanmateix. O si? M’he esbravat, com a poc. Un oncle meu molt donat a les anàlisis substancioses de la realitat sempre acabada les seves reflexions dient que, comptat i debatut, mai no passa res. En la vida mai no passa res, em deia quan jo pensava acabar-me el món d’una glopada rebel. Acabat el temps mort i just abans de tornar a la jungla amb el matxet ple d’osques, donaria un dit per creure fermament que en la vida mai no passa res.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
m’encomanes! Les presses, les decisions… tot plegat, una llauna.
Vols que et digui una cosa? Com que ja saps el què li has de dir, no pensis més i dóna un vol amb la Xima. T’anirà bé.
Respira.