marginàlies

Els llums de Nadal ja s’han encès. Sembla que és  preceptiu fer-ne una festa, de l’engegada, perquè enceti telenotícies i il·lustri portades de diari. A més, també és obligat emfasitzar que la majoria d’ornaments lumínics són de baix consum i respectuosos amb el medi ambient, això vol dir que gasten poc i que aquestes lluminàries s’apagaran, com a molt tard, a mitjanit els dissabte, diumenge i festes de precepte. Lumínicament, per tant, contaminaran poc. Bo. Ahir vaig voltar, per Palma, entre les vuit i les nou del vespre i els carrers del centre estricte estaven estibats de gent, amunt i avall, badocant amb una gràcia mai vista. Les principals places han
estat envaïdes per les casetes que venen elements de betlem i altres objectes d’artesania.

A la vora, l’estol gran de flassadaires –top manta en versió local- que venen bosses, rellotges i pel·lícules en DVD, objectes clandestins que avui, avantsala d’un pont prou llarg, no són perseguits per la guàrdia urbana.
Sembla com si l’esperit nadalenc aprovat anualment per decret del mercat, obrís una treva en la persecució d’aquestes vendes no regulades de trastos que no han passat ni per les finestrestes del fisc ni de la SGAE. El vespre, gens fred, convidava a una xocolatada. A dos locals que en serveixen, les cues eren considerables. Retornant a casa amb el cap ple de llums, figures de betlem i altres crides nadalenques, vaig caure en el compte que han protegit la barba soca, la molsa, amb què fèiem el sòl dels betlems; que des de fa uns anys no en podem collir. Amb els amics, ens provàvem a veure qui n’aconseguia la pallissa més gran. I de cop em vaig trobar amb l’alemanya de la plaça que viu voltada d’andròmines en un banc. Setanta vegades l’han ingressada en un alberg i les mateixes n’ha fugit. I si hi torna, en tornarà a sortir. És tan malparlant i agressiva que escup qualsevol intent de contacte, però no fa escandalera. Tanmateix vol viure a la intempèrie, ben tapada, però a la serena, i apel·la constantment a la seva llibertat per fer-se forta en la seva voluntat. Fa
angúnia, cert; sobretot perquè necessita ajut urgent i la rebutja; i no sabem com convèncer-la que sota un sostre s’està millor. Mira molt a l’aire i sermoneja, l’alemanya desnortada. Com si repassàs la banastra invisible amb la que pretén defensar-se del món i les seves feristeles. S’han encès els llums de Nadal i no hi veig el sentit, a tanta llum que gens de claror no fa. Lluminàries com a banastres, això són.