marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de desembre de 2009
0 comentaris

EN TREN

Els trens, habitualment, tenen preferència per transitar per les foranes i mostrar la part lletja o  descurada de pobles i ciutats. I tanmateix, la parlaria del sotragueig apaivaga amb una determinació envejable i encomana la son. Amb lentitud, el ferrocarril mostra els dominis suburbials dels polígons industrials, de les deixalleries ventureres i la precarietat de barraques aixecades amb palets i posts esquinçades. I No sembla que cobreixin o amaguin res. En passar per aquests indrets poc agradosos, t’adones que la lletjor té força, és clar, i ens frega pels morros sempre seguit les seves mostatxeres engrutades.

Les brutors als murs i parets fetes amb pintura i que juguen a ser grafits de Banksy en són un bon exemple. Així i tot, per sortir d’espirals engrunadores i presses infundades, per als qui no el requerim diàriament per anar a treballar, res millor que prendre tren durant unes hores i plantar-te a una vila o  ciutat amable i amatent. Deixar-te endur per la parsimònia, pel dictat de la via i també per la  intrepidesa dels dos companys de viatge que, ben davant teu, parlen en to alt de les seves misèries  familiars. I no agradant-te la conversa, mires d’atendre la que, dos seients més enllà, mantenen dues  madones que riuen amb ganes. O la concentració, ni que siguem diumenge, del jove que estudia  portàtil en mà. I quan més entretingut estàs, arribes al destí i vas a veure els amics amb qui has quedat  per dinar a pler. Hi arribes tou, a la trobada, amb ganes de seguir sotraquejant amb qui està per tu i  mira de desemboirar-te. El retorn, en tren, segueix sent aquietant. A les cinc i quart, la vintena de  persones amb qui comparteixes vagó callen totes, un silenci trepidant que encara t’enlaira més la  temperança. Un silenci tanmateix rar que fins i tot sembla afectar  l’anunci megafònic de les parades,  que baixa  de to i de so metàl·lic. Just a la teva dreta, dues joves en edat de no travar cap desig, dormen a plaer. La bellesa també descansa, penses. Arribes al final del trajecte i només tens ganes de seguir  una estona més al dictat del ferro rodat.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.