A les tres i poc de la matinada, durant uns instants amb vocació d’eternitat, el racó de ciutat que contempla l’insomne s’inunda de silenci, d’aquesta mena de queda que omple de xiulets aguts l’oïda. Cap so no interromp el pas de la mudesa plena, la prèvia a la mort d’un estel. L’insomne aixeca lentament una
Quines són les paraules per les quals s’hi val, viure?, demanava el vellard a la jove asseguda a la vorera, un diumenge a les vuit del matí, amb l’alba estrenada, el cap enmig dels genolls que li apuntalen la gatera. Devuit anys, potser, dins una camisa de tiranys que li cenyeixen els pits i l’alenada,
1. Poder tocar una emoció, vet aquí l’eternitat sense cap dia. 1.1.El camí que ha de fer la música per trobar un lloc estalvi en la memòria. 2. Res no hi ha més desballestador i anorreant que el poder de la bondat. 2.1. El git d’una pedra a l’ull de l’esperança. 3. Apagarem els fars
Tract el text “Fracàs i abandonament escolar a Espanya”, de Mariano Ferández Enguita, Luis Mena Martínez i Jaime Riviere Gómez, editat per la Fundació “laCaixa”. És una anàlisi que fa de mal llegir i no, precisament, per ser expositivament rocallosa (és d’una claror didàctica admirable), sinó per l’aspror de boca que et deixen certes dades
La xafogor esclafa criteris i el full en blanc estimba escriptures notarials. El sebel·lí, cansat de covar els ous amb la vista, en tocar la nit, refila amb solvència. S’entretén amb el seu cant la lluerna esmaperduda, l’única que es deixa veure a la contrada. Tot sembla conduir inexorablement a la fatiga, raona l’escrivent que
Imputava a la ventada el mal de cap horrorós. El mestral l’estaferma, el tracta com un pedaç brut. Com a son pare i com al padrí, que deia que també son pare, en bufar mestral amb força, no s’aixecava del llit perquè deia que el feia ballar com a una baldufa. Era ataconador, el seu
Plovent sense fer soroll compareix una gavina que descansa sobre un cornaló de la finca. Mira qui sap què amb interès encomanador. L’aigua de pluja li regalima i el seu plomatge actua amb diligència perquè no toqui pell. Ho desafia tot, la gavina: el vent, el ruixat, el vertigen, la por de tots al vendaval.
Tant de blanc enlluerna, empresona la llum, han escrit a la paret de la parròquia. I el rector, repassant un pic i un altre el grafit net com una patena, arriba a entendre la pintada precedent que deia: si vols veure una escletxa de llum has de trepitjar moltes ombres. El caixer del banc observa
Escriu el professor en el seu bloc d’espiral: L’estudi és ple de les primeres pedres que m’han tirat els nets de culpa. No té res més a dir i, menys encara, a escriure. Reclina el cap en el respatller de la butaca i quan és a punt de donar-se a l’evocació que més mal li
Torna el MallorcaMón Festival, la trobada musical que organitza l’Obra Cultural Balear per promoure l’intercanvi de cultures a través del llenguatge universal de la música. Serà avui divendres, 23 de juliol, a les 21.00 hores, al Parc de la Mar de Palma. Enguany es farà conjuntament amb la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma,
No em cal voltar gens per dir que Joan Mascaró i Fornès (Santa Margalida, Mallorca, 1897. Cambridge, 1987) em té fascinat i no és d’ara. Tot allò que es pugui dir d’ell probablement no basti per fer-se una idea precisa de qui va ser (continua sent!) i què va fer un dels mallorquins més excels
Ha fendit l’horitzó amb la mirada feta rella, la Dama de les Estoles; ha estret els punys amb la força que imposen els molts anys i la saviesa; ha serrat les dents desafiadorament tot deixant que el blanc profètic del seu pèl curt enlluernàs la calda del migdia i ha dit amb veu clara: “Besaré
Tot indica que hi ha molts més morts que cadàvers, pul·lulant pels centres comercials o els diversos llocs de culte. Hom podria prendre mides a tanta absència de vida en veure què costa trobar paraules per designar concretament tot allò que és mesurable pels sentis oberts –tant de cor com de cames- als oratges empegueïdors
Molt agressivament ha batut el sol tot lo dia, qui sap si en memòria dels morts abandonats. Fa setanta-tres anys que la matera, atiada pels serfs de l’odi, entrà a mata-degolla a les cases i omplí de cadàvers els camps i les voreres de camins capil·lars. Aleshores, trets de gràcia a trenc d’alba estremien les
Enllà dels sentits el nervi de la vida crea bellesa Caminem callant per escoltar el batec de l’olivera Saludem el sol: l’energia de la llum enforteix l’alè La veritat creix en els espais naturals de la noblesa La pau de Bàlitx estén transparències sobre les runes La llum no menteix mostra la cara bona de