marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

1 d'agost de 2010
1 comentari

PALLISSA

Quines són les paraules per les quals s’hi val, viure?, demanava el vellard a la jove asseguda a la vorera, un diumenge a les vuit del matí, amb l’alba estrenada, el cap enmig dels genolls que li apuntalen la gatera. Devuit anys, potser, dins una camisa de tiranys que li cenyeixen els pits i l’alenada, a mercè de la borratxera més poc aguda: la dels carrerons compixats i de les mirades matusseres. Els joves van tan de gambirot, intervé el pidolaire, que no saben que els somnis són més entenimentats que el codi penal. Vas ben errat de comptes, hi torna el vellard, és la calor, que va beguda, i aquesta basca que proscriu els colors i les paraules esdrúixoles.

Mestre, qui s’erra sou vós, ¿que no veieu que el foc, per jove que sigui, no hi fa res al gel que ens assetja? Potser teniu raó, bon home. Mai no hem sabut pintar allò que diem sense pensar-hi, ni dir allò que ens confia la llum a cau d’orella. L’alè hauria de ser vent per espavilar aquest aire xerec que ens esgarrinxa la cara. I s’espavila la jove, que en veure els dos estranyats que se la miren sense perdre calada, pega un crit escruixidor. Al punt apareixen cinc joves que es llancen sobre el vellard i el pidolaire. La primera puntada
de peu a la boca del vell sona a l’esqueix d’una branca poderosa. Al pidolaire no li serveix de res protegir-se la cara amb els braços: els poltres joves són quitzers hàbils i demolidors. Volen els cops de punys i les potades. Quan la fatiga venç els estomacadors, contemplen ufanosos l’endemesa. Ni el pidolaire ni el vell es mouen gens. De la boca del rodamón en surt un rajolí de sang que ben aviat s’embassa. El més jove dels cinc atacants se la mira de prim compte i diu als altres que sembla sang de dibuixos animats. Rebenten a riure tots cinc i aprofiten l’exultació per envergar la darrera puntada de peu al costellam de cada retut. La jove, arrebatada a la paret, no sap com tractar l’espant: s’ho mira tot com si veiés un film. La retorna al carreró compixat la veu fatxenda del més alt dels agressors que l’han lliurada de la fàstic d’aquells dos malenats i que li diu que ho han tret a sorts i que li ha tocat a ell ser el primer. I mentre li engrapa un pit li diu com si grunyís que està molt, però que molt bona.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Qualsevòl escusa és bona per a fer-s’en una i celebrar-ho.

    I una victòria tanmateix, des de Felip V d’Anjou a Francisco Franco passant per la selección española. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.