marginàlies

Imputava a la ventada el mal de cap horrorós. El mestral l’estaferma, el tracta com un pedaç brut. Com a son pare i com al padrí, que deia que també son pare, en bufar mestral amb força, no s’aixecava del llit perquè deia que el feia ballar com a una baldufa.

Era ataconador, el seu besavi, i molt donat a inventar-se històries que tothom es creia i no tenien cap caire ver. I tan aviat enfilava faules fantàstiques com es deixava prendre per l’esmussament de la malenconia. Femelller irredempt, tenia ulls i versos, si calia, per a totes les dones però mans només per sa dona, la besàvia Tonina. Quinze fills  tingueren i n’aconseguiren surar vuit, una veritable heroïcitat en temps de fil·loxeres i grips mortíferes.  I així i tot, només cinc, tres dones i dos homes –un d’ells el padrí- arribaren a l’edat de casar-se.

Tanta mortaldat els passà factura: el besavi adesiara es consumia en una mustiesa esfereïdora i la besàvia només tocava carrer per anar a missa. S’anà consumint, la pobra dona, martiritzada pels records incomplets dels seus fills difunts. Defugí la follia aferrant-se a la fe més carbonera i esperà la mort del besavi per morir-se ella, car el seu home, sostenia, no sabia fer res sense el seu ajut.

Mereixien un recordatori lletrat, els seu besavis, però cap moment no era bo per posar-se en feina. Podia provar-ho ara, que en la veta oberta pels seus avantpassats hi veia matèria primera. Per això, contra el mal de cap i el mestral, mirava d’escalfar el canell i repassar els estris d’escriptura. Aprofitant l’aire remogut, s’orejava el cervell, més timbal que peixera de matèria grisa. Mentalment, s’untava amb oli de lli la traginada de la mollera i feia mans i mànigues per ordenar l’allau de notes que es precipitaven com si fossin sallents.

Aprenguem del cervell, que no té caires ni arestes, es deia amb fermesa, la qual cosa permet netejar-lo sense deixar racons. Maldava per fixar en una grapada de mots les reverberacions d’aquella mena  d’ànsia que el menava a l’escriptura. Però mentre el cap treballava en arquitectures de discurs, ell, sobre el paper hi veia una sargantana patinant damunt el gel format en el cocó on d’infant hi dipositava els somnis. Desarmat, s’estirà al sofà de la sala i començà a comptar els batecs de dolor a les temples.