marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 d'agost de 2010
0 comentaris

SÍNCOPE NOCTURNA

A les tres i poc de la matinada, durant uns instants amb vocació d’eternitat, el racó de ciutat que contempla l’insomne s’inunda de silenci, d’aquesta mena de queda que omple de xiulets aguts l’oïda. Cap so no interromp el pas de la mudesa plena, la prèvia a la mort d’un estel. L’insomne aixeca lentament una mà i fa el gest d’apagar el ble del seu darrer filet de llum. Aquesta callada incisivament radiant, pensa, és la que es trobà
el primer home abans d’estrenar les passes.

Hom pot caminar sobre la catifa que ha estès l’absència absoluta de soroll i l’insomne, ulls clucs, prova de
fer-ho. Surt d’ell per contemplar-se quiet de tot, a punt de levitació. Somriu en pensar que el rellotge del temps incomprensiblement s’ha aturat i no ha acabat d’arrodonir la imatge quan una motocicleta envanida esqueixa el llenç d’inacció. La pertorbació que provoca el motor acomplexat  es torba una altra eternitat a serenar-se. I quan l’estridència amplificada de moscard es va apagant, compareix el rugit d’un camió escombriaire escortat per un grapat d’autos mandrosos. La vida és virulència, pensa l’insomne en adonar-se que, de miratges, la nit n’és plena. I tanmateix no es resigna a deixar de festejar la pau i escriu a l’aire i a les
fosques allò que li dicta la transparència de la ment. I es diu que la reverberació que provoca la mà traçant a l’aire les pensades en vol, només és comparable, en intensitat, al darrer alè del xai que es dóna en sacrifici.
Torna a decaure momentàniament l’estridència del carrer i l’insomne s’adona de l’avenç dels niguls de plom que coronaran la seva clepsa que no troba assossec.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.