marginàlies

No em cal voltar gens per dir que Joan Mascaró i Fornès (Santa Margalida,  Mallorca, 1897. Cambridge, 1987) em té fascinat i no és d’ara. Tot allò que es pugui dir d’ell probablement no basti per fer-se una idea precisa de qui va ser (continua sent!) i què va fer un dels mallorquins més excels de les darreres centúries. I dels menys citats i comentats. No basta, per capgirar aquesta deixadesa, dir que dominava  el sànscrit, el grec, el llatí, l’anglès, el francès, l’alemany, l’espanyol o el català. Ni que traduís a l’anglès  les grans obres sànscrites: els Upanishads, el Dhammapada i el Bhagavad Gita.

Ni que Rabindranath Tagore, el 1938 elogiàs el seu treball  que “per fortuna no és estríctament literal i,  per tant, més pròxima a la veritat, i que es feta amb un esperit just i amb un llenguatge que ha captat  d’aquestes sublims paraules la veu interior que va més enllà dels límits de les paraules”. I tot i la  rotunditat amb què el 1975 el tracta Jorge Guillén, “un habitant de la llum”, no ens acabam de fer càrrec  ni d’ell, ni de la seva obra, ni de la seva mestria a la Universitat de Cambridge.

En fi, sovint hi faig parada, en l’òrbita de Joan Mascaró i la seva “La creació de la fe”,  per mi és obra capital. Ahir hi vaig tornar tot cercant una cita que, a la fi, no vaig trobar, però me’n deixà unes altres,  dues concretament, que no em sé estar de reproduir perquè fa moltes hores que m’acompanyen:  “Només el valent pot ésser no-violent”.  I la segona: “No som lliures de veure el sol si tancam els ulls”.