UN TAPÍS DE CORS IRISATS Un tapís de cors irisats, que du el del meu cor dissident, que vessa i vol estima, marcat per la diversitat de pells, vides i volers, és al racó més bell de la vitrina. Aquells crits multicolors ornaven la vesprada grisa, ensenyes irisades al vent pintaven els fums de
PROPÒSIT Dona-li sentit, compon un poema, comparteix-lo en cadena; un poema sentit, que hi pose un gra d’arena a l’obra d’un món, on hi capiem tots, on hi comptem tots, en lligam d’entesa; enxarxada bellesa per donar sentit al teu jo mentre alena. Comparteix, lluita, crea, per sentir-te el sentit. A. P., gener 2025, Bétera
PRECS DE SOLSTICI Sol, alça el teu vol perquè ens despulles de calfreds i ens poses pell de vent migjorn. Vent, posa l’accent al meu desig fràgil i vell perquè s’acoste arran de foc. Foc, encén el bes que apaga el dol i el son desert, i fa la llum al pas del vull. Llum,
Saps, això que te cante alleuja el meu pesar, que el crit per tant de dol no el puc servar tancat. La memòria de l’aigua, la memòria del fang, tanta aigua a la memòria, la memòria dels tres anys. Carraixet a la ferida de la mare quan sent ruixar, del metre i mig a
L’amor i sobretot l’erotisme, el desig carnal, és un dels distintius temàtics del poeta nostrat, el centenari del naixement del qual celebrem enguany. Tant per la seua presència insistent en els seus poemes —perquè ja des d’un primer moment en plena postguerra, en la seua tria adolescent considerava el sexe com la cosa més bella
A EXILI D’OVIDI Estellés fa servir el poeta romà Ovidi, exiliat per l’emperador August, com a mitjà per a manifestar la seua ràbia per l’exili interior imposat per la genocida dictadura franquista, que a les seues acaballes tenia por del creixement del valencianisme d’esquerres i, avesada a fer mal per dècades, a la seua
El passat vint-i-sis de juliol a l’Ateneu de Bétera Rafa Arnal ens va presentar el primer capítol de les seues memòries, “L’Alenar” (L’Eixam Edicions, 2024), un volum de més de cinc-centes pàgines on ens recorda la seua infantesa i joventut fins a la mort del dictador en 1975. Llavors ens va dir que té enllestida
Davant les retallades en drets del col·lectiu lgtbiaq+, naturalment dissident de la poc natural cisheteronorma, per part dels nous gestors de la dreta extrema al nostre país, que estan censurant llibres sobre el tema, eliminant la formació en diversitat sexoafectiva a l’escoles, cancel·lant serveis d’ajuda a aquesta població vulnerable, usurpant la seua representació social i
Continua el meu silenci, la meua absència d’aquest blog, un silenci farcit de versos que avui trenque, conjuminant poesia i oratge de la primavera climàtica. Enguany, al meu petit país campdeturià, la bella Primavera no s’ha vestit com cal, feta parracs de verd, esquifida tela resseca per l’eixutesa extrema. I, doncs, no hi podeu prendre
Supose que us haureu adonat que, des de fa mesos, la dèria poètica amera la meua vida de persona gran. I tot ho transforma, buscant la bellesa, també on a primer colp d’ull no es veu. El meu silenci en prosa ha esdevingut la humil música del vers per al meu propi gaudi; una petita
«En la filosofia política de l’antiga Grècia, la timocràcia era una forma de govern en la qual els únics que hi participaven eren els ciutadans que posseïen un determinat cabal o un cert tipus de propietats. El terme deriva de les paraules gregues ‘timé’, honor, i ‘krátia’, govern. » (Viquipèdia). El vaig trobar a la
Religions? Déus dolents, abús de por, abús de poder. Déu és amor? L’Antic Testament. Amor idolatrat? No mort potser. Si amor és tot, amor és res. Dis-li desig o tendresa o, si vols, aferrament. Mort en vida? Parlar d’ànima, negar el cos, dualitat parida, negar el gaudi en aquesta vida. Creure en Déu és distopia.
Musos i muses estimats, companyes d’ofici i art, notables pintors de paraules, que aquest any vos he trobat, per vós m’he vestit de gaubança i vos he fet un ram de gràcies per tantes lliçons i amistat i a les deesses del fat demane que aquest bixest que comença, de lletraferits ben necessitat,
Allà pels volts de Nadal vaig tenir coneixement que a Montpau o Benipau, no ho recorde ben bé, hi havia un bon pagès que feia de fetiller i sabia un encanteri que tornava en joguets els estris de genocidi, les armes i els diners. Vaig fer-hi un llarg viatge, tirant milles primer en tren,
Quan ve el fred al septentrió la Terra a poc a poc s’inclina, per contemplar seguit la Lluna i escurçar la visita al Sol. Eres tan gran encantadora que la Terra del fred s’oblida, fins que el cru solstici arriba i cau la boira gebradora. Sense encegar-me puc mirar-te, ta cara de daurada duna