Des que el vint-i-cinc de desembre, superada la setmana del solstici, la durada del dia solar avançava un minut, aquest temps, molt a poc a poc, no ha parat de créixer i per Ninou ja en són 4, de minuts; ben pocs com el migrat sou dels assalariats més explotats per les cobdicioses elits, en
Ací us deixe un quadre-resum dels valors mitjans (temperatura i vent) o acumulats (pluja) de l’últim desembre al meu observatori d’aficionat, així com les gràfiques més significatives de tot plegat, que mostren un mes una mica més càlid del que era normal en l’últim terç del segle passat, malgrat un començament i un final (“Per
Avui, 21 de desembre, arribem al bell mig del solstici d’hivern i cada any per aquestes dates parle del Nadal del Sol en aquest blog i potser m’hi faig pesat –em faig vell–; però m’hi obliga la perseverança d’aquestes –i altres– festes oficials de caràcter religiós –cristià catòlic– i els “ninots” parlants que les escampen
-Pare, què és eixe núvol tan gran? -És la manega d’una “tronà” que s’acosta. -Afanyat, fill, que està a punt de ploure. -Com ho saps això, pare? -Pel llevant que fa i la negror que ve. Fa una dècada que cap a la fi de novembre mon pare em va deixar. Venia de passejar-se fins
Soc conscient de la variabilitat climatològica del nostre petit país, estret però allargat, que fa difícil extrapolar les dades d’una comarca a la resta del territori. Reconec que, posem per cas, a un habitant d’una contrada muntanyenca de l’interior no li és gaire interessant saber com ha anat l’oratge a la plana litoral. El meu
“En els últims segles, en un context d’industrialització, globalització i urbanització, s’han succeït canvis profunds en la dieta. L’accés generalitzat a productes poc saludables, però barats i molt abellidors, a més d’una publicitat agressiva que condiciona fortament les normes socials, ens ha portat a un consum excessiu d’aliments amb un alt valor energètic però pocs
“Que el teu aliment siga la teua medicina i la teua medicina siga el teu aliment.” (Hipòcrates, 460-370 AEC). Sembla estrany que no em vinga de gust escriure sovint sobre qüestions relacionades amb l’alimentació, que és el camp on més m’he format i he desenvolupat la meua professió al llarg d’una quarantena d’anys en el
A l’apunt anterior tractava de explicar la impressió que m’havia fet la lectura de la darrera i pòstuma novel·la de l’escriptora d’Alcoi (“El teu gust”, Isabel-Clara Simó, Bromera, 2020); una obra complicada que, com deia el seu editor, pertany al grup de les seues més desestructurades i salvatges. És una novel·la on es trasllueix el
“La cultura és exactament això: una orquestra. Els creacionistes dirien que el director és Déu, però jo, que no en soc, crec que és el talent. […] Tot això és cultura. I nosaltres som l’orquestra que toca al compàs, en cada moment que pertoca. […] Som cultura. I formem part d’una orquestra que desgrana no
La meteorologia d’aquest darrer octubre, vista des del racó del Camp de Túria on em trobe, podem resumir-la en un parell de frases: normalitat termomètrica i anormalitat pluviomètrica. En efecte, mentre que la temperatura semblava haver retornat a valors més típics d’antany, fent-nos creure en un possible efecte descontaminador provocat per l’aturada de la pandèmia,
“[…] Sostenia que amb el domini de la moral, la subjecció de la cultura i l’exercici del poder religiós en totes les seves variants, des del sagrament de la confessió com a font d’informació i coacció fins a la necessitat de les testes coronades a ser legitimades pel Papa, de fet, controlàvem el món… i,
“Així és com la teoria va fer a l’home allò que aquest havia fet al bou, el va castrar i en va fer una presa fàcil per al sacerdot i el tirà.” (“Allò que ha de ser l’educació”, per Gabriel de Mortillet, citat a “L’Escola Moderna”, 1912, obra pòstuma de F. Ferrer i Guàrdia). “En
Malgrat el que puga fer pensar el refrany triat per a capçalera, “Quan plou per setembre, la tardor bé entra“, la pluja d’aquest setembre no ha sigut tan destacada com voldríem i necessitàvem, després d’un estiu més sec del normal, que ja ho és prou de mena en el nostre clima mediterrani. Perquè, al capdavall,
“Però qui no era un monstre en aquells temps? Qui no era un traïdor a alguna cosa? Qui no fingia, qui no ocultava? Qui no callava per prudència? Qui no havia girat la cara a algun amic, marcat com a roig? Qui no havia estat un covard, al final? Tots eren impostors. Tots eren uns
De llibertats que no en són prou, perquè ens les retalla el règim polític en què vivim, n’hi ha moltes, però, en el nostre àmbit català, sempre n’hi fem referència sobretot a les anomenades nacionals, per la pèrdua de sobirania a què, des de fa més de tres segles, ens ha sotmès el jou espanyol,