Observar, llegir, escriure

Quan ve el fred al septentrió
la Terra a poc a poc s’inclina,
per contemplar seguit la Lluna
i escurçar la visita al Sol.

Eres tan gran encantadora
que la Terra del fred s’oblida,
fins que el cru solstici arriba
i cau la boira gebradora.

Sense encegar-me puc mirar-te,
ta cara de daurada duna
i tes ombres de sorra bruna,
presa del blau amb què t’abrace.

De tu me n’hauré d’allunyar,
gran deliri que mata els éssers
que la nua carn em vesteixen
i volen més llum per surar.

No saben aquells que sopluge
de ma fal·lera per la Lluna
i creuen que el Sol s’atenua
si no li fan falles i cultes.

Pas a pas trist si no et veuré,
mouré la càrrega pesada
i mudaré l’or de ta cara,
pel caliu per a tanta gent.

Amb Sol i Lluna faig rodar
l’eterna roda anual,
de solstici en solstici va,
del foc d’estiu al gel hiemal.

Dia i nit en cicle ballen
en un acord inacabable,
al fi compàs del ball terrestre,
de nord a sud i al seu aire.

Dansaire de caixa vinclada,
fent estacions en voltar,
fred Nadal ens toca ací dalt
i en sis mesos a l’altra banda.

Portaré el dia a les ombres,
ompliré de cresols la casa,
prec i enyor de llum i calda,
promesa de dansa de l’orbe.

A. P., Bétera, 25/11/2023.