El passat vint-i-sis de juliol a l’Ateneu de Bétera Rafa Arnal ens va presentar el primer capítol de les seues memòries, “L’Alenar” (L’Eixam Edicions, 2024), un volum de més de cinc-centes pàgines on ens recorda la seua infantesa i joventut fins a la mort del dictador en 1975. Llavors ens va dir que té enllestida
«En la filosofia política de l’antiga Grècia, la timocràcia era una forma de govern en la qual els únics que hi participaven eren els ciutadans que posseïen un determinat cabal o un cert tipus de propietats. El terme deriva de les paraules gregues ‘timé’, honor, i ‘krátia’, govern. » (Viquipèdia). El vaig trobar a la
«Els veritables objectius tenien a veure amb els privilegis, però el tema d’un enemic racial i religiós sempre anava bé per emmascarar-los.» («Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi», Paul Preston, Editorial Base, 2021, p. 49). Els humans som uns animals carregats de curiositat, enginy, fantasia, creativitat; un cul de mal seient, uns
En aquesta segona part, continuaré amb la tria de cites traduïdes de l’assaig «Abolir la família. Un manifiesto por los cuidados y la liberación», de Sophie Lewis (Traficantes de Sueños, 2023), que aviat tindrà la versió catalana a càrrec de Manifest Llibres. Una obra no gaire extensa però densa que sacseja la imatge radiant i
«Sense la família, qui o què s’ocuparia de les vides de les persones que no treballen, incloses les malaltes, les joves i les grans? […] La transició fora de la família és complicada, sí, però la família no està fent una bona feina de cures i ens mereixem una cosa millor. La família s’interposa en
Continuant amb la ressenya de «Malditos de tierra y mar. Comunidades y resistencias contra la explotación colonial» de Rodri Robledal (Txalaparta, 2022), la lectura del qual us recomane i que començava a l’anterior apunt, ara em ve de gust fer-vos un resum d’una de les històries de pirates més interessants que ens ofereix l’obra, la
«Molts pàries d’Europa foren traslladats a les colònies americanes per la força, per la necessitat de mà d’obra. En algunes zones i fins a la declaració d’independència dels diferents països, els desplaçats suposaren la major part de l’emigració. […] Tot i que el mot francès ‘engagé’ es puga traduir com a ‘compromès’, més aviat significava
«En acabar el llibre, sabreu escoltar els missatges que us envia el cos (i comprendre què fer a continuació). Prendreu decisions fonamentades sobre el menjar i ja no sereu víctimes de la propaganda. La vostra salut millorarà, igual que la vostra vida.» («La revolució de la glucosa» de Jessie Inchauspé, Cossetània, 2023, ‘Benvolgut lector’). En
«La prosperitat tecnològica farà més factible mantenir i alimentar les masses inútils, i alhora produirà en aquestes una angoixa existencial com mai no ha tingut la humanitat. Més que en l’Edat Mitjana, la gent es preguntarà la raó de la seua existència. Engendrats en el si fred i impersonal d’una màquina, plens de salut, però
«—Pobres puces que només els queda la dolçaina i el tabal —rialles al rogle. —Puces? Què voleu dir? —És clar, amic, les puces, els nostres… inferiors, la gent baixa… Parlem clar, què no els donem treball, els ajudem a tirar endavant i de vegades encara no en tenen prou? Les puces se’ns posen enutjoses, ens
“Ja ha acabat? La gent estava dempeus aplaudint. Nosaltres dues, amb els ulls plorosos, impactades, tremoloses, en un núvol. La Laia i la Núria ens van presentar i ens van fer pujar a l’escenari amb elles per rebre els aplaudiments. A cau d’orella, em van dir: ‘Elena, les teues llàgrimes ens han emocionat i trasbalsat.
“Les condicions d’ara són molt diferents, però propose a qualsevol [lector] que s’embarque en un periple semblant. A poc que es lliure a viure, a confiar en els altres, tornarà ple de coneixements, d’experiències, després d’haver fet les seues singladures.” (“Singladures”, Francesc Aledón, L’Eixam Edicions, 2013, epíleg). Com ha fet amb les seus famoses auques
“Després de posar-te les mans al cap, et treus la bena dels ulls, te’ls fregues, i veus que […] les que trobàvem que ‘només’ eren mares, les de l’equip perdedor, les de l’aplaudiment escarransit i domèstic, les extirpades del relat oficial, els mers receptacles, les subalternes, les que no existeixen, les que no ostenten l’autoritat,
“Sols existeixen dues coses: ciència i opinió: la primera engendra coneixement, la segona ignorància.” (Hipòcrates de Cos, segle V- segle IV a.n.e.). *D’entrada i si hi pensem una mica, veurem que el qualificatiu “alternatiu” aplicat al camp de la medicina remet a algun mètode curatiu l’eficàcia del qual no estaria plenament demostrada fins ara; perquè,
“Les protagonistes d’aquestes pàgines es bellugaven pel subsòl fins a fer-se fortes. I quan agafaren potència per passar de la realitat imaginada a la tangible, crearen mons paral·lels a la societat dominant i antagònica que les calumniava, excloïa i represaliava. Gràcies al seu coratge, moltes de les seues alternatives les gaudim a hores d’ara. Des