“Sense intenció de descoratjar el lector, ni encara menys furtar-li la seua millor força —la imatge dels seus avantpassats oprimits—, cal afegir-hi que, si hom retarda l’acció política davant aquests fets que es creuen en el nostre camí, les generacions futures no sabran ni tan sols que alguna vegada van haver-hi alternatives. No es tracta
“Quan pense en la meua vida d’estudiant, puc recordar amb claredat els rostres, els gestos i els hàbits de cada professor o professora que em va nodrir i guiar, que em va oferir l’oportunitat d’experimentar la joia d’aprendre, que va transformar l’aula en un espai de pensament crític, que va fer de l’intercanvi d’informació i
“Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’’obediència’ és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen ‘animals polítics’ quan aprenen a ‘obeir’ en comú. […] Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó ‘obeint’ o
“Si vaig estudiar Econòmiques fou precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses. Jo no ho vaig fer per fer més rics als que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan injust com el que vivim.” (Arcadi Oliveres,
“Escriure des de Sueca… no podia ser sinó una opció mixta de polèmica i catequesi: almenys per a mi… M’hi he embolicat, ara i adés, sense cap mena d’aprensió. No es tractava d’una condescendència, sinó d’un compromís, i valgui el mot, tan desacreditat ja, a hores d’ara. Per compromís amb el meu poble –el poble
“Fer d’una anècdota intranscendent una categoria universal és en definitiva el ‘modus operandi’ dels clàssics. En ells percebem la distància imposada pels contexts socials que condicionaren els seus escrits, a més de les preferències estètiques i dels models narratius –o poètics— del temps de cada un d’ells, i alhora una proximitat immediata perquè burxen en
[Ve de la primera part.] “EL propietari, aquest animal prehistòric… Realment!” (Joan Fuster, “Consells, proverbis i insolències”, 1968). “TOTES les lleis, tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda –i això ho explica tot.” (Joan Fuster, op. cit.). Durant el segle passat l’historiador estatunidenc Murray Bookchin ens va deixar una pila d’obres sobre Ecologia Social i
“El que ocorre és que la prudència més elemental aconsella aprofitar l’ocasió: el bocí de llibertat que es tinga a tocar. Però, dit això, m’afanye a insistir en la fal·làcia ‘doctrinal’ i ‘pràctica’ del liberalisme clàssic. El liberalisme, per principi, ha de presentar-se al veïnat amb la manipulació ostentosa del concepte de ‘llibertat’, i la
Quan l’autora de la novel·la que acabe de llegir l’escrivia a bocins al seu bloc de VilaWeb (“L’hidroavió apagafocs”), jo no hi parava atenció –sembla que ni al seu ni a cap d’altre—, capficat vora les vint-i-quatre hores del dia en la meua feina d’assegurar els guanys als amos de l’empresa, la darrera on vaig
“HI ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.” (“Consells, proverbis i insolències”, Joan Fuster, 1962). Aquest 2022 commemorem el centenari del naixement de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992), l’escriptor valencià més important del segle XX en el conreu de
“Vostès menteixen, els hi manquen dades i amaguen la seua ànsia de privatitzar. Vostès privatitzen en contra de la salut dels ciutadans, de la saviesa i la dignitat dels professionals, en contra de l’interès general. Volen quedar-se amb el que és de tothom…” (“ La Sanidad no se vende”, Beiras Cal, H. i Sánchez Bayle,
Les lectures que avui ressenye són derivades de la presentació a l’Ateneu de Bétera de la darrera novel·la de Fèlix Edo Tena per part de l’autor; un escriptor i obra que llavors vaig conèixer i em van menar a interessar-m’hi primerament. A l’acte, el professor i novel·lista confessava tenir un estil d’escriptura més aviat directe
Ja sabem com les gasta el poder institucional legal –i l’il·legal– d’aquest regne d’espanya, al servei de les elits extractivistes amb seu a la capital, quan se li obliga a replantejar la seua ideologia imperialista espanyola, abillada amb un patriotisme fal·laç, però farcida de corrupció i diners; diners que xuclen a la perifèria i no
Confesse que la decisió de llegir la darrera novel·la d’en Joan-Lluís Lluís, “Junil a les terres dels bàrbars” (Club Editor, setembre 2021), me la va encomanar la lectura d’una entrevista que li van fer ací a VilaWeb el 30 d’agost d’enguany. La combinació de mots com “bàrbars” i “anarquisme”, més el coneixement d’un autor que volia
“El meu món, la meva Terra, és una ruïna. Un planeta assolat per l’espècie humana. Ens vam multiplicar i vam engolir-ho tot i vam lluitar fins que no va quedar res, i llavors vam morir. No dominàvem ni l’apetit ni la violència; no ens vam adaptar. Ens vam destruir a nosaltres mateixos. Però primer vam