Observar, llegir, escriure

En aquesta segona part, continuaré amb la tria de cites traduïdes de l’assaig «Abolir la família. Un manifiesto por los cuidados y la liberación», de Sophie Lewis (Traficantes de Sueños, 2023), que aviat tindrà la versió catalana a càrrec de Manifest Llibres. Una obra no gaire extensa però densa que sacseja la imatge radiant i edulcorada amb què la societat ens ha venut la institució familiar i ens mou a imaginar alternatives per a millorar-la i fins i tot superar-la. Perquè mentre que per a uns pocs, i no sempre, és un niu de cures i tendresa, per a molts no ho és pas. Perquè dissortadament gairebé tots en tenim experiències doloroses que ens han marcat; de fet, el més probable és que ningú et farà plorar més que la teua família, i massa vegades de forma objectivament innecessària. [Ací podreu llegir la 1ª part de la ressenya]

«L’abolició de la família no pretén un estat de felicitat universal, ininterrompuda i perfecta. Més aviat el que us demane és que li peguem una volta a la truita i pensem que el que resulta poc realista i utòpic és la ‘família’. […] Sembla que se’ns hagués oblidat que la felicitat familiar, com el ‘seu mateix nom’, és una ficció autoconscient. Perquè la senyoreta ‘Sutja’ de carn i os fora feliç en aquest món —‘realment’ feliç— hauríem d’acceptar que els éssers humans no es realitzen pas ni mitjançant el treball ni amb la reproducció. Hauríem d’esbrinar els noms vertaders de totes i enfrontar-nos juntes al sistema que fa que les dades arbitràries que figuren a les partides de naixement de la gent definisquen el seu destí.» (op. cit., p. 36).

«Aposte que tu també et pots imaginar quelcom millor que la loteria per la qual una neonata cau de forma arbitrària entre una, dos o tres persones (d’una classe determinada) i es veu obligada a romandre aquí durant la major part de dues dècades sense donar el seu consentiment, fent-la dependre completament d’aquestes persones pel que fa a la seua supervivència física, existència jurídica i identitat econòmica, i obligant-la a ser el motiu pel que aquelles abandonen les seues vides per a feinejar. Aposte que tu també et pots imaginar quelcom millor que la norma que converteix en una presó el compromís de persones adultes envers les infanteses que estimen; sobretot en el cas de les dones. […] Juntes podem establir una forma de convivència transgeneracional basada en el consens i mètodes a gran escala per a distribuir i reduir les càrregues de les feines vitals.» (p. 37).

«Així, des d’una perspectiva ‘queer’ [terme manllevat de l’anglès que s’utilitza per a designar les persones que s’oposen a encaixar amb una identitat sexual o de gènere concreta], les millors curadores intenten desfer el tipus d’amor possessiu que Alexandra Kollontai anomenava ‘amor de propietat’ en les seues relacions amb les infanteses, els familiars grans i les parelles. Les mares o maternadores, des de la major companyonia, intenten desprivatitzar les cures.» (p. 39).

«Tal vegada fora millor parlar d’una família ‘ampliada’ o d’una versió ‘reformada’ de la família, en lloc de la seua abolició. […] estic quasi convençuda que dir ‘abolir la família’ és massa arriscat, no gaire estratègic i massa utòpic en el mal sentit de la paraula. Hi estic ‘quasi’ convençuda, però no completament.; la qual cosa és el motiu pel qual al llarg d’aquest capítol vaig a intentar plantejar una argumentació en pro d’una postura utòpica crítica. […] en el passat ha hagut versions blanques nocives d’abolicionisme de la família. I avui continua havent-ne.» (p. 45).

«No pot haver abolicionisme de la família sense reconèixer tot allò que la família proporciona en termes d’identitat ètnica i comunitària de ‘resistència’, plaer i, sobretot, supervivència. Cal afrontar la pregunta: quina família estem abolint? Una altra vegada, potser la resposta no siga allò que esperem. […] Així, de forma evident, és possible voler a la pròpia família negra i comprendre alhora que la família va eixir històricament com una categoria de les ‘formes violentes d’humanisme’. […] a llarg termini, ‘serà important determinar si els ideals positius i les satisfaccions que en volem reforçar, ixen ‘de’ la família o […] sobreviuen malgrat aquesta.» (p. 51-52).

«Si la família és una forma de prosperitat combinada i desigual, que se li nega a algunes, i alhora és un mecanisme de violència combinat i desigual, que concentra el poder en mans d’altres, és estúpid imaginar que existeix una estratègia interpel·ladora que puguem triar ‘de forma segura’ i que a més resulte adient per a la magnitud del problema que és la família. Una opció és especificar, quan parlem de l’abolició de la família, que ens hi referim a la família blanca, cisheteropatriarcal, nuclear i colonial. […] Però malgrat que la blanquitud, l’imperi i l’heterosexualitat tenen força a veure amb la família, la seua característica més fonamental […] és que privatitza les cures: un procés de tancament del qual participen involuntàriament tot tipus de famílies. […] aquesta darrera postura és la que considere correcta. […] la nostra espècie sols aconseguirà prosperar de debò si abandonem aquesta tecnologia de privatització: la família.» (p. 53-54).

«A hores d’ara, pràcticament en totes les comunitats és habitual celebrar la família com a bastió de relativa seguretat davant la persecució estatal i la coacció del mercat, a més com a espai per a alimentar pràctiques culturals subordinades, lingüístiques i tradicionals. Tanmateix, això no és pas prou motiu per a perdonar la família. […] força persones oprimides en els aspectes racial, econòmic o patriarcal s’afilien amb orgull i fervor a la família. […] La família és un escut que els éssers humans han agafat, amb raó, per a sobreviure a la guerra. Si bé mai no ens podem permetre abandonar aquest escut, tal vegada hàgem oblidat que la guerra no hauria de durar eternament.» (p. 55).

«’Si hom destruís totes les institucions blanques tret de la família, l’Estat encara podria alçar-se de nou, sols que negre en compte de blanc’. En altres paraules: l’única forma de garantir la destrucció de l’Estat patriarcal és que es destruïsca la institució de la família.» (p. 57).

«L’esquerra, junt amb les dones de classes alta i mitjana específicament, ‘cal que renuncien a la lleialtat imperible a la família nuclear’, denuncia Parker. És ‘la unitat bàsica del capitalisme i, perquè passem a la revolució, cal ser abolida.» (p. 58).

«Aquestes publicacions assenyalaven la sorprenent absència de les infanteses en les teoritzacions contemporànies de la domesticitat patriarcal, i criticaven la reticència d’algunes veus radicals a considerar ‘patriarcals’ les mares que ‘disciplinen amb violència a nens [negres] perquè assolisquen la masculinitat’. […] ‘La dominació del nen per part de la dona és una expressió habitual i potent de poder patriarcal’.» (p. 59).

«En atacar [Charles Fourier] la família com a pedra angular de la dominació del mercat i la ‘civilització’, va ajudar a moltíssimes persones a reconèixer, en paraules d’un dels seus biògrafs, ‘les contradiccions, les oportunitats perdudes i les possibilitats ocultes de les nostres pròpies vides’.» (p. 64).

«Al segle XIX, la política per als indis dels governs federals de Canadà i EUA acostumava a exigir el matrimoni a fi de dissoldre les formes tribals de propietat col·lectiva, que anaven de la mà del no binarisme de gènere, la no monogàmia o dels matrimonis oberts matrilocals: els governs instituïren la propietat privada i després la concentraren en mans dels ‘caps de família’, és a dir, dels marits. […] EUA intentava aculturar-los en la propietat privada, la monogàmia cristiana secularitzada i la llar nuclear basada en el matrimoni. […] Es va passar de la màxima militar: ‘L’únic indi bo és l’indi mort’, al nou lema d’aire reformista […] : ‘Mata l’indi, salva l’home. […] una legislació genocida […]» (p. 68-69).

«[…] abans de la colonització —i de vegades a hores d’ara—, la major part de les tribus nadiues practicaven poques o cap norma patriarcal: criaven en col·lectivitat, reconeixien més de dos gèneres, a penes imposaven lleus censures al plaer sexual, incorporaven a familiars no humans entre el seu parentiu i de vegades conceptualitzaven pràctiques maternadores (com l’alletament) com a inclusives amb el gènere i amb rellevància diplomàtica.» (p. 70).

«En resignar-se a la desfeta a finals del 70, l’esquerra es llançà en massa als braços de la nostàlgia, romantitzant la família i culpant el capitalisme del seu colapse (quan deu anys abans l’havia criticat, culpant el capitalisme de la seua persistència). Va descobrir que, entre les seues companyes, no sols hi havia un sobtat anhel per un aïllament burgès en parella, sinó també una justificació impresa d’allò, en forma de llibres profamília.» (p. 93-94).

[Manifest del Front d’Alliberament Gai de Londres, 1971] «El pla diu ‘nosaltres dos contra el món’, i això pot resultar protector i reconfortant. Però també asfixiant […] Separats o aïllats en parelles, som febles; com la societat vol que siguem. La societat no pot reprimir-nos tan fàcilment si ens fonem junts en grup […] Hem d’unir-nos, de comprendre’ns, de viure junts […]» (p. 103).

«M. O’Brien pensa que ‘el millor punt de partida per a abolir la família’ és la cuina protesta: ‘Formar zones de descans autoorganitzades i col·lectives per a major seguretat. Organitzar la criança col·lectiva per a col·laborar amb plena implicació dels progenitors. […]» (p. 125).

«Què és allò que en aquest moment està transvestit i, tanmateix, paga la pena comprendre? En el cas del familiarisme, els nuclis utòpics latents semblen ser el suport mutu, la interdependència i la pertinença. Aquests són els grans desigs soterrats dins d’un cofre etiquetat amb ‘exclusivitat’, ‘xovinisme’, ‘raça’, ‘propietat’, ‘herència’, ‘identitat’, ‘competició’. Qualsevol pot entrellucar les versions ideals dels valors familiars ofegats en la vida diària. Hom els repeteix buits en qualsevol context, des de la imatge de marca de moda fins al relat d’ètica ecològica.» (p. 130).

«Permeteu-me ser més directa: no m’agrada especialment el que el parentiu ens aporta, ni èticament ni políticament. No crec que ens estiga fent gaire bé. I el que és pitjor, crec que s’interposa en el camí per a aconseguir coses millors. […] No estic pas criticant el nostre desig col·lectiu de cures, critique la insuficiència del vehicle que tenim a l’abast per a la realització d’aquest desig.» (p. 131-132).

Parlem-ne.