Observar, llegir, escriure

«En la filosofia política de l’antiga Grècia, la timocràcia era una forma de govern en la qual els únics que hi participaven eren els ciutadans que posseïen un determinat cabal o un cert tipus de propietats. El terme deriva de les paraules gregues ‘timé’, honor, i ‘krátia’, govern. » (Viquipèdia).

El vaig trobar a la darrera Fira del Llibre de l’Ateneu de Bétera. Millor, me’l va assenyalar l’Albert dient-me que l’autora vivia a Bétera. El títol suggeridor i el que fora escrit per una veïna, que per les dades biogràfiques no era novella en l’art d’escriure, em van decidir a agafar-lo entre l’estesa de goig que cada Nadal ens regala la passió de l’Albert; però també el benvingut desfici d’haver de triar entre tant de llibre, que ens somreia des de les taules parades amb tal varietat d’aliments per al cor i la ment.

D’entrada, un parell de detalls me’n van cridar l’atenció. Primer fou el recel pel nom. No coneixia el terme que posa títol al llibre i d’antuvi vaig tenir el dubte de si s’hi havia esquitllat un mot de la poderosa llengua veïna; però en fullejar-lo vaig descobrir que no, que tenia un significat genuí en català, que, a més a més, remetia, d’una forma diguem-ne més culta i elegant, al sentit que originalment m’havia transmès el nom; notablement reforçat per la il·lustració de la portada, amb el seu penell dolaritzat i el corb o la garsa amb l’anell.

Segon, la qüestió de la independència del país on es desenvolupen els fets narrats. Una nació de nom inventat —inspirada en Frísia, com ens aclareix al final— de llengua, cultura i fins i tot ètnia particular, que feia pocs anys havia aconseguit fer realitat el seu desig ancestral, ser un Estat independent, abans trossejat i repartit entre els territoris veïns per mor de les guerres que hi havia hagut. Fet que inevitablement remet a l’actualitat del nostre país de països i apareix com un element aparentment contextual de la trama, en ser citat sols en el plantejament, no pas en el nus ni en el desenllaç. Nom i introducció, dos elements que fan una encertada picada d’ullet al possible lector que la fulleja per primer colp.

«Timocràcia» de Maluy Benet (Caligrama, 2023) no és la seua primera novel·la. L’autora en té algunes de juvenils, una de negra i una d’eròtica, ambdues guanyadores de sengles premis, un parell més sobre històries de dones també premiades, entre d’altres. A més, destaca la seua obra fotogràfica que ha anat presentant en diverses exposicions en sales de la ciutat de València. Aquesta és la primera que li llig i ací hi tractaré de donar-vos la meua visió personal. Quant al fons, he trobat una novel·la de tall clàssic, correctament escrita i amb una estructura clara, és a dir, ben entenedora, cosa que agraïsc de debò, vista la moda de capgirar l’estil i/o enrevessar la trama sense gaire cosa nova a dir. Quan al fons, en aquest cas l’entreteniment lector va ben farcit de lliçó moral, amb un polsim d’ironia, fets que agraïsc encara més.

Una obra coral que se centra en les vides dels ministres i el president d’un govern, presentant-nos les seues biografies anteriors a la seua etapa manaire, per fer-nos càrrec del seu tarannà i les seues circumstàncies vitals, dels seus valors i les seues febleses ben humanes, que en alguns casos els porten a prendre decisions èticament reprovables. Però sobretot ens parla dels fets més significatius que s’esdevenen en formar part de l’executiu del país. L’obra ens presenta situacions força identificables en legislatures de governs de tall conservador al nostre país i més enllà. Hi podem veure clarament reflectits força manaires enlairats sense mereixement, fills d’un temps sense moral, fent d’engranatges de les màquines de poder que mouen els Estats del món, ara i adés, des d’abans que s’inventàs la història, sempre al servei preferent dels poders reals, els que acumulen mitjans de producció i diners, amb la força d’armes i lleis.

En la meua visió personal, les nostres autoanomenades democràcies són timocràcies i, per això mateix, són un engany per al poble que diuen representar. Interposen entre el Poder i nosaltres els partits polítics, dictadures a escala que funcionen com a empreses privades, desplegant els interessos de lucre i poder que ja coneixem, emprant tots els recursos a l’abast, inclosos el màrqueting i la publicitat —és a dir, la mentida—, i el xantatge i el suborn, si s’escau. Uns partits protegits per l’Estat que fan i desfan, signant contractes amb prebendes si cal, incomplint així el mandat dels seus electors, sense que puguem revocar-los durant la legislatura. Un sistema amb tal manca de control social, és a dir, de democràcia real, que esdevé un cau de corrupció al servei dels qui retenen més recursos: una timocràcia, doncs. Des de Plató sabem que aquesta forma de govern és una oligarquia i una de les formes de corrupció que pot patir un Estat, íntimament associada al militarisme, una brutalitat necessària per imposar-la a tota la gent.

Si volgués fer-li algun retret, en el sentit que la trama s’acostàs més a la nostra experiència política diària, potser diria que hi dibuixa un sistema judicial massa just, en identificar i castigar els culpables de manera proporcionada i diligent, fet que malauradament trobe massa ideal als temps que corren de lawfare. Tan de bo fos així!

Però el llibre no s’acaba pas a la darrera pàgina. Les línies que podem llegir a la contraportada ens desvelen com el fet de la independència no hi és pas tan contextual com ens pensàvem de bon començament. El propòsit de salvar els mots —més enllà d’una supervivència esllanguida— i la cultura que ens conformen com a grup diferenciat i amenaçat no es prou per assolir la llibertat, per aconseguir una vida millor per a tots. Els mots són una part important de la vida, però la vida és més que uns mots que ens acaronen, que ens parlen dels pares i dels amics, d’un territori, d’una història, de tota una cultura, d’una joia que cal preservar per al futur. Per a gaudir d’una vida bona, hem de salvar els mots i també avançar en uns altres aspectes de la vida. Hem de salvar-los no a qualsevol preu ni amb qui d’entrada sabem que no està per l’ètica ni per la justícia social. I amb les regles de joc de les democràcies que fins ara coneixem no és pas possible.

«En les noves eleccions, Unió Democràtica acudia amb la promesa, una vegada més, que tots els implicats en la corrupció havien estat expulsats del partit i que els que ara es presentaven tenien un currículum irreprotxable. […] La roda de les eleccions es posà en marxa amb l’amnèsia total de partits i ciutadania.» (p. 286, op. cit.).

Gràcies, Maluy.