Observar, llegir, escriure

«Els veritables objectius tenien a veure amb els privilegis, però el tema d’un enemic racial i religiós sempre anava bé per emmascarar-los.» («Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi», Paul Preston, Editorial Base, 2021, p. 49).

Els humans som uns animals carregats de curiositat, enginy, fantasia, creativitat; un cul de mal seient, uns infants que no volem fer-nos grans, de massa fàcil tendència a creure en contes de fades, en vides més enllà de la mort, en salvadors i promeses. Aquesta pregona sensibilitat nostra ens fa ser molt vulnerables a la manipulació, si algú ens sap prémer les tecles de les pors que tots portem a dins, i no tenim ben ensinistrats l’esperit crític, la raó i la lògica.

Per això, les notícies falses han estat moneda corrent a la nostra història; no és pas cap moda d’ara. Les mentides les emprem tothom, si més no de petites, per evitar o evitar-nos danys majors; però les que fan més mal són les que fan servir els qui ens usurpen el poder per entabanar-nos i poder així continuar amb els seus injustos privilegis. I si, a més, directament o indirecta, donem el poder i la força —de les armes, dels diners, de la propaganda— a individus mentalment pertorbats, la situació resulta en un perill enorme, com ha demostrat la història en el cas dels sistemes polítics més dictatorials, com, a casa nostra, el feixisme franquista.

Feixisme que a hores d’ara revifa, recolzat en mentides semblants a les que els seus mentors van emprar per enverinar la gent de l’Estat espanyol durant bona part del segle XX, construint l’odi que ens enfronta, que ens divideix, que dona falses esperances als empobrits atemorits que se les creuen, que tapa, amb la capa ensagnada del catolicisme i el nacionalisme imperialista més rancis, els robatoris i les malifetes d’aquells els interessos del quals serveixen; com podem comprovar on estan tocant poder. Els seus falsos missatges, amerats de jerarquia, masclisme i violència, no ens deixen avançar ni gaudir d’una vida comuna i bona. Missatges enverinats que, no ho oblidem, branda el Poder usurpat des de sempre, quan es veu en perill, mitjançant l’extrema dreta, la dreta o la falsa esquerra, i, ai las!, el mateix Estat. En faig insistència: la violència apuntala les jerarquies i la deshumanització. Guerra/violència=jerarquia=sotmetiment=corrupció.

Personalment pense que, mentre la gent no estiga més formada perquè aquests xerraires desvergonyits a sou facen el ridícul majoritàriament, no deixaran d’emprenyar-nos amb les seues mentides, els seus relats conspinanoics, els seus missatges d’odi, per tenir-nos esporuguits davant les millores socials realment progressistes que altres proposen.

Però això ho veig difícil sense una democràcia real basada en la justícia social i el suport mutu, sense jerarquies i en agrupacions humanes a petita escala, que faciliten el coneixement amb prou garanties dels fets reals i les intencions dels seus membres —com en el municipalisme llibertari—, que pense és un sistema polític que ens podria alliberar de debò de tanta manipulació i mentida de gran abast, que tothora fabriquen els abassegadors mitjans que ens embruten l’aire, al servei dels seus amos despietats i golafres. Mala peça al teler.

Reflexions que m’han vingut al cap en voler ressenyar un assaig de lectura no gaire plaent, però necessària pel tema que hi tracta; perquè a hores d’ara encara cueja. «Arquitectes del terror. Franco i els artífexs de l’odi» (Editorial Base, 2021) és un assaig historiogràfic documentat fins al més mínim detall, amb més de trenta pàgines de bibliografia, per l’historiador anglès Paul Preston, expert en història contemporània espanyola, especialment en l’anomenada Guerra Civil i el franquisme, temes sobre els quals ha publicat nombrosos llibres. Una obra amb l’acurada traducció al català de Montserrat Pérez, la lectura de la qual us recomane. L’obra se centra en l’estudi biogràfic dels individus clau en la propagació del mite reaccionari davant les millores socials del segle XX i en la implantació del genocidi feixista, dels horrors que en derivaren. Són vora cinc-centes pàgines, dividides en sis capítols dedicats a cada protagonista, més dos més dedicats al dictador Franco i el seu entorn.

Certament, les notícies falses i conspiranoiques amb intenció política no són una moda d’ara. Al llibre, Paul Preston demostra fins a quin punt aquestes mentides van afavorir que es produís la guerra fratricida del 1936-39. Hi demostra com els teòrics de l’extermini feixista inventaren aquell conegut “contuberni judeu-maçònic-marxista”, i també separatista, per acabar amb els avanços educatius, culturals i socials aconseguits amb la II República; per defensar els privilegis de terratinents, industrials, banquers, clergues i militars que s’hi sentien amenaçats; i per acabar amb la vida dels liberals i esquerrans responsables d’aquell progrés social. Crearen un enemic imaginari a batre, a qui dirigir la culpabilitat, la por i l’odi de la gent: l’altra Espanya, l’enemiga de la unitat de l’Estat-nació i dels valors tradicionals de la seua pàtria —entre els quals, la fe cristiana—, suposadament mil·lenaris; aprofitant també altres mites medievals, com l’expulsió dels jueus per parts dels anomenats Reis Catòlics. Un mite que, amb un llenguatge embogit, apocalíptic i simplista, omplia els escrits dels diaris conservadors de l’època, com El Debate. Un mite que va continuar després de l’extermini bèl·lic, durant la llarga, fosca i sagnant postguerra. I, ausades ma vida!, encara a hores d’ara.

Antisemitisme i antifrancmaçoneria ja eren presents molt abans de la II República als cercles clericals i dretans, però es van intensificar a partir del 1932, amb les nombroses traduccions de “Els protocols dels savis de Sió”, un llibre fals que informava de com els jueus conspiraven per fer-se amb el control mundial, i del llibre del sacerdot carlista Joan Tusquets “Los orígenes de la revolución española”. Aquests esperpèntics pamflets explicaven com els jueus controlaven anarquistes, socialistes i comunistes mitjançant els francmaçons per fer-se amb el control del món, aplicant a aquests col·lectius estigmatitzats tot de qualificatius difamants i inventant correlacions inexistents, com, per exemple, entre la banca Rothschild i Karl Marx. En realitat, tot era una farsa, perquè aleshores jueus, maçons i marxistes eren una minoria a l’Estat espanyol. Però, una vegada instaurada la II República, la bola conspiranoica s’anava fent més gran, amb nous pamflets enfollits de gran difusió, gràcies al seu ressò a la premsa conservadora. Els militars Franco, Mola i Queipo, protagonistes d’aquell colp d’Estat contra la democràcia, n’eren fervents consumidors, així com de revistes de caire semblant, com la de l’Entesa Internacional Anticomunista, que difonien la ideologia feixista dels seus amics italians i alemanys, l’ajuda dels quals, arribats al cim del poder dels seus Estats, fou decisiva per a la seua victòria criminal.

Els principals productors i consumidors d’aquests libels foren un colla de perillosos terroristes, per convicció i/o corrupció, que centren l’atenció d’aquest assaig:

“El policia”: capítol dedicat a Mauricio Carlavilla, propagandista repugnant del mite i altres mentides. El personatge més extrem en el seu odi a jueus i maçons, com ho palesaven els seus llibres. Policia corrupte i violent al qual se li obrien expedients ací i allà on el destinaven. Després de destinacions de baix nivell, al 1930, endollat pel seu mentor i cap de la Brigada Social de la DGS, el brutal Martín Báguenas, va passar a la policia política per infiltrar-se en grups dissidents com a agent provocador. Els seus informes destil·laven “una mena de barreja salvatge de fantasia i paranoia”. Començà a escriure els seus libels entre 1932 i 1936, però també després del seu retir el 1957. El més llegit i enfollit de tots fou “Sodomitas”, amb més d’una dotzena d’edicions fins al 1970.

“El capellà”: dedicat al pare Joan Tusquets, actiu propagandista i delator contumaç, responsable, doncs, de moltes morts innocents.

“El poeta”: dedicat a José Mª Pemán, ric terratinent, poeta i dramaturg, monàrquic i exaltat propagandista de les dictadures de Primo i Franco.

“El missatger”: dedicat a Gonzalo de Aguilera, terratinent i aristòcrata, que si bé no defensava directament el mite, va exercir un important paper justificador del genocidi dels militars rebels. Assassí dels seus dos fills i quasi de la seua esposa.

“L’assassí del Nord”: dedicat al general Emilio Mola, genocida responsable de l’assassinat de desenes de milers de civils com a cap de l’exèrcit rebel del nord. Presumptament assassinat per Franco el 1937, el seu envejós company de genocidi.

“El psicòpata del Sud”: dedicat al general Queipo de Llano, individu violent i ambiciós. Corrupte i mentider, va canviar lleialtats segons li convenia (de monàrquica a republicana i viceversa), Genocida responsable de l’assassinat de més de quaranta mil persones.

“La guerra interminable”: dedicat a Franco, cap de l’holocaust espanyol, i els seus col·laboradors més íntims, R. Serrano Suñer, L. Carrero Blanco i E. Giménez Caballero, sovint terribles i cruels, que continuaren propagant el mite amb les seues sagnants conseqüències per a tots els pobles de la presó espanyola.

Ultra el seu gran valor com a obra historiogràfica, que ressegueix els fets cabdals del període més negre de la història contemporània d’aquest dissortat Estat en què hem hagut de raure, destacaria l’aproximació, a través dels fets, als perfils psicològics d’aquests protagonistes de l’horror feixista. Per entendre també la seua part humana, els motius pregons que els impulsaven a odiar i matar companys i paisans. Per exemple, les desavinences de Franco amb son pare liberal i son germà maçó, la seua frustració per ser rebutjat de la lògia maçònica on militava el seu germà Ramon, l’enveja d’altres oficials que havien pujat d’escalafó abans que ell, la por a perdre el poder absolut disputat per Mola, etc. Traumes que afaiçonaven una personalitat fanàtica, acomplexada, narcisista, pertorbada, com la dels seus companys terroristes, de ploma o d’arma. Febleses ben humanes que no justifiquen pas els seus crims, però que ens alerten dels perills de deixar-nos manar per jerarquies tan autoritàries com la del règim franquista.

Policies, militars, clergues, propagandistes… Una Hidra al servei del seus amos, la casta extractiva i acumuladora del Capital, protegint els seus interessos i les lleis que imposen la sacrosanta propietat privada de diners i mitjans de producció, que mantenen a uns poc al cim de la ignomínia, explotant tots els recursos al seu abast, extraient i transformant materials sense aturador i esclavitzant humans. La mateixa història de sempre, la que ens amaguen tot sovint.