Observar, llegir, escriure

«Sense la família, qui o què s’ocuparia de les vides de les persones que no treballen, incloses les malaltes, les joves i les grans? […] La transició fora de la família és complicada, sí, però la família no està fent una bona feina de cures i ens mereixem una cosa millor. La família s’interposa en el camí cap a les alternatives.» («Abolir la família. Un manifiesto por los cuidados y la liberación», Sophie Lewis, Traficantes de Sueños, 2023, p. 18).

La institució familiar tal com ens l’han transmesa i ens repeteixen sovint, ens sembla quelcom ben natural i, doncs, caldria acceptar-la i defensar-la com la millor opció de vida que tenim, la millor opció per a organitzar la identitat, la reproducció i les cures entre nosaltres els humans; quan, per a molta gent i en massa aspectes, ens ha suposat un entrebanc per a gaudir d’una vida millor, tot i agrair l’esforç esmerçat pels pares en donar-nos el millor que sabien i podien, ateses les circumstàncies i la classe social de naixença.

En la qüestió de la família les interferències emocionals són pregones i no ens deixen avançar com caldria. Són interferències produïdes per les creences que hem interioritzat i acceptat com a bones i no pas pels fets mateixos, que, si s’escolten atentament, ens parlen ben clarament. Perquè hem de ser sincers i veure que la institució familiar que reproduïm de fa segles és prou imperfecta com per a necessitar un recanvi, una correcció important o bescanviar-la per una de novella que porte més benestar per a tothom.

Hi ha millors formes de pensar les coses, aplicant la lògica per sobre de les emocions i les creences; formes diferents a les que normalment es transmeten a la societat, que tenen un marcat caràcter ideològic. I precisament no podem pensar-les bé per la interferència d’aquestes estructures de pensament que fem servir de forma poc conscient. La crítica és una eina fonamental per a eixir d’aquests paradigmes ideològics transmesos de generació en generació i poder així millorar la vida. I la institució familiar també és un constructe ideològic que té massa defectes i mancances que suren tot sovint, però que hom els amaga per mantenir-lo net i polit com a paradigma d’identitat, de resiliència, d’harmonia, de «felicitat».

És per tot això que s’agraeix una reflexió com la que ens porta l’assaig que vull ressenyar avui, una cita traduïda del qual he posat a la capçalera. Sophie Anne Lewis és una acadèmica i autora germano-britànica, que viu a Filadèlfia i imparteix cursos per al Brooklyn Institute for Social Research, coneguda per les seves idees radicals sobre l’abolició de la família i l’ús de la gestació subrogada a escala social. Ha publicat dos assaigs: “Otra subrogación es possible. El feminismo contra la familia” (Bellaterra, 2020) i el que comente ací, del qual aviat també tindrem la versió catalana, editada per Manifest Llibres: “Abolir la família. Un manifest a favor de les cures i l’alliberament”, la qual desitge estiga millor traduïda que la versió castellana que comente ací.

Dividit en quatre capítols (1. Però jo estime la meua família!, 2. Abolir quina família?, 3. Resum històric de l’abolicionisme de la família, i 4. Companyes contra el parentiu) ens forneix de tot de reflexions i experiències passades i presents que ens engresquen a treballar per aconseguir una millor estructura social, reformant o bandejant l’actual, basada en la família tal com la coneixem i ens imposen, interessadament, de fa segles. No és pas cap casualitat que les ideologies més conservadores, polítiques i religioses, incloent-hi el feixisme, en facen apologia constant d’aquesta ideologia familiar, com a pedra angular dels seus règims de desigualtat i violència, de capitalisme descarnat.

Una institució familiar on hi identifiquem un aïllament social (per a tenir-nos més i millor controlats), una apropiació de bens personals (les vides dels membres de la parella i les dels fills fins a la majoria d’edat legal) i socials (els bens materials que haurien de ser comuns), una privatització de les cures, una distribució de la feina injusta a càrrec sobretot del gènere femení (on el gènere és un altre constructe social), una jerarquització amb abús de poder sobre els més joves i en molts casos i cultures també sobre les dones, un manteniment dels privilegis i, doncs, agreujament de les desigualtats socials (drets d’herència), un adoctrinament cisheteropatriarcal, polític i religiós, un indret de reproducció sobretot de la força de treball (perquè seguisca rodant la roda capitalista infernal, menjapersones i menjaplaneta que ens han imposat), etc. En definitiva, hi albirem les llavors d’uns arbres bords, els Estats, alhora protectors però sobretot opressors, que patim.

Massa vegades qui açò escriu l’ha pensada i sentida, aquesta societat “familiar”, com un grapat de “grups mafiosos” enfrontats. Massa persones l’han patida i l’estan patint de valent: força dones i nens violats i maltractats arreu del món. Tanmateix, pel costat positiu, no hem oblidar que en situacions de precarietat material i cultural (atur, empobriment, desastres naturals, guerres, cultures minoritzades i perseguides…) la família actual, tot i les imperfeccions, serveix i molt per a mantenir i reproduir moltes vides amenaçades. Però això no és excusa per a avançar cap a una societat més justa, lliure i solidària per a tothom, de la qual la cèl·lula familiar n’és l’element clau.

Heus ací una selecció —traduïda al català— dels colpidors pensaments de l’autora i d’altres autors que hi fa seus, que haurien d’engrescar-nos a cercar i recolzar alternatives de millora familiar pel bé comú:

“En poques ocasions identifiquem la paternitat com una distribució de la feina absolutament injusta i un repartiment despòtic de la responsabilitat i del poder sobre la persona més jove. Una distribució que podria canviar-se.» (p. 19).

«Com un microcosmos de l’Estat-nació, la família incuba el xovinisme i la competència. Com una indústria amb mil milions de sucursals, fabrica ‘individus’ amb una identitat cultural, ètnica i de gènere binari; una classe i una consciència racial. Com una font d’energia inesgotable, realitza feina gratuïta per al mercat. […] com una imatge de la ‘jerarquia dins de la unitat’ que esdevingué quelcom indispensable per a legitimar l’exclusió i la jerarquia en general. Per tots aquests motius, la família funciona com la unitat bàsica del capitalisme; […] Els valors familiars són l’economia burgesa a petita escala.» (p. 19-20).

«En resum, sense família, no hi hauria Estat burgès. La funció de la família és substituir l’assistència social i oferir garanties a les creditores. Fent-se passar per una elecció, creació i desig dels individus, la família és un mètode per a organitzar, per pocs diners, la reproducció de la força de treball de la nació i garantir el pagament dels deutes.» (p. 21).

«La família —és a dir, la ‘botiga’ familiar o el ‘capital llavor’— és la gran institució antisocial. […] Impostos, prestacions, testaments, escriptures, plans d’estudis, jutjats i pensions estan funcionant pertot arreu, funcionen com tecnologies de la família.» (p. 22-23).

« […] alhora que sembla triada i opcional, la família envia a qui en resta fora del seu marc a la il·legibilitat social. Ens sedueix a totes o, si més no, ens disciplina. No en podem fugir, fins i tot quan la rebutgem a títol individual. I fins i tot quan la rebutgem, ens preocupa que la seua tan esbombada desintegració anuncie quelcom pitjor.» (p. 23).

«Per altra banda, la família és on succeeixen la major part de les violacions i assassinats del planeta. Ningú no té més possibilitats de furtar-te, assetjar-te, fer-te xantatge, manipular-te, pegar-te o tocar-te sense el teu consentiment que la teua família. Seria lògic, doncs, que anunciar la intenció de ‘tractar-te com algú de la família’ […] es consideràs com una horrible amenaça. En canvi, ser metafòricament ‘de la família’ a ulls d’algú, fa pensar que una disposa de quelcom prou… ‘poc familiar’. A saber: aprovació, solidaritat, una promesa d’ajudar, acollir i cuidar.» (p. 24).

«La família —basada en la privatització del que hauria de ser comú, i en conceptes de propietat de la parella, la sang, els gens i les llavors— és una institució estatal, no un organisme popular. És alhora una aspiració normativa i el darrer recurs: un xantatge que es fa passar per destí, un contracte escombraria que pretén ser una necessitat biològica. […] Pensem com, en les pel·lícules de la màfia, la lleialtat i l’amor per ‘la família’ s’imposen als seus membres mitjançant càstigs pitjors que la mort; i, en veure-ho, tan sols ens sembla una exageració morbosa de la lògica ‘civilitzada’ general de la família.» (p. 24).

«Com bé apunta Tolstoi a la frase amb què encapçala la seua obra mestra: ‘Totes les famílies felices s’assemblen unes a altres, però cada família infeliç ho és a la seua manera’. Sona bé, Úrsula K. Le Guin ho reconeix: ‘És una primera gran frase’. Però hi ha tantes famílies que són pregonament infelices! I aquesta profunda infelicitat sembla única, perquè el seu caràcter estructural —igual que l’estructura del capitalisme— s’amaga de la vista amb subtilesa. De fet, suggereix Le Guin, el contrari del apotegma de Tolstoi és el que en realitat està més a prop de la veritat. […] Els qui fan aquestes afirmacions [parlar de ‘família feliç’] alegrement obliden que en la base de la felicitat familiar hi ha ‘tota una subestructura de sacrificis, repressions, contencions, eleccions que s’han fet o a les que hom ha renunciat, avinenteses aprofitades o perdudes, equilibris entre mals majors i menors’. Ignoren ‘les llàgrimes, les pors, les migranyes, les injustícies, les censures, les baralles, les mentides, les disputes, les crueltats’. Sí, les famílies poden ser felices, manté Le Guin […] ‘durant prou temps: una setmana, un mes, fins i tot una mica més’. Però les famílies felices de què Tolstoi ‘parla amb tanta confiança […], on són?’ I si fossen les famílies ‘infelices’ les que s’assemblen unes a altres […] i les felices, les anomalies miraculoses?» (p. 26-27).

«La família és ideologia de la feina. […] Des d’aquesta precària talaia, existeix quelcom atractiu, fins i tot pseudotòpic, de la fictícia, però perfecta absència d’ansietat de la senyoreta ‘Sutja’ respecte a qui és ella mateixa. Ésser una família treballadora, un equip artesanal ordenat pel mateix univers és una idea força seductora; constitueix una evocació de seguretat, harmonia i ‘reproducció correcta’.» (p. 30).

«[…] una quantitat aclaparadora d’art i literatura, igualment majoritària, també tracta dels ‘malestars’ de la ideologia familiar. La política antifamília no és inconcebible, dit d’altra manera, és a tot arreu! L’art i l’escriptura sobre la vida familiar acostumen a ser pel cap baix satírics, i ben sovint palesament obscurs. […] Convé precisar que la sàtira no desestabilitza el poder per si mateixa i, probablement, de vegades ofereix el consol de la ‘identificació’, en lloc d’incitar a l’espectador a preparar una resposta menys tolerant al que està veient.» (p. 32-33).

[Continua a la 2ª part].