Observar, llegir, escriure
Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.
Llàgrimes que netegen el dolor de la infàmia.
“Ja ha acabat? La gent estava dempeus aplaudint. Nosaltres dues, amb els ulls plorosos, impactades, tremoloses, en un núvol. La Laia i la Núria ens van presentar i ens van fer pujar a l’escenari amb elles per rebre els aplaudiments. A cau d’orella, em van dir: ‘Elena, les teues llàgrimes ens han emocionat i trasbalsat. Hem fet el cor fort per a poder seguir i no plorar’. No puc parar de donar-los les gràcies.” (“Florencio Pla ‘La Pastora’, la dignitat robada”, Elena Solanas, Sembra Llibres, 2023, p. 65).
Plora l’Elena, plora sa mare i sa iaia, víctimes del terror feixista, plorem els seus espectadors i lectors, i haurien de plorar també, de penediment, els executors d’aquella infàmia.
Dijous, 2 de març d’enguany, l’Octubre CCC de València presentava n’Elena Solanas i el seu llibre “Florencio Pla ‘La Pastora’, la dignitat robada”, per part dels seus editors de Sembra Llibres, i la intervenció de David Segarra, documentalista, i Maria Navarro, presidenta de l’Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la Fossa 126 del Cementeri de Paterna. Amb la sala de gom a gom, l’esdeveniment fou tan emotiu que l’autora i alguns de nosaltres vam arribar a plorar.
La neboda-neta de “La Pastora” o “Durruti”, el seu renom al Maquis, hi va plorar diverses vegades en compartir amb els presents les troballes sobre el seu oncle-avi després de mort, les proves de la seua bonhomia que va buscar incansablement des del 2004 —el mateix any del traspàs d’en Florencio— fins al 2019, quan les va escriure per a la posteritat de la família i, de bon principi, sense intenció de fer-les públiques; però finalment l’en van convèncer i esdevingueren aquest llibre, una crònica planera i emotiva del procés que va seguir per esbrinar la veritat sobre aquest personatge, rescabalar la seua figura, i poder refer així una part de la memòria de la família que restava embrutada i amagada, que així es tornava neta i a la vista.
Per assolir aquest objectiu va comptar, en primer lloc, amb l’ajut inestimable d’historiadors experts en el tema, com en Raül González Devís, que és qui fa la introducció de l’obra, amb el recull de les dades disponibles sobre els fets comprovats de la vida del protagonista i els seus acompanyants, des del naixement el 1917 fins a la seua reclusió a la presó de dones de València el 1960. I en segon lloc i no pas menys important, també va comptar amb una bona colla de veïns de Vallibona (Els Ports), poble i comarca d’on venia la seua família, que la van rebre amb el braços oberts i li van fer costat, fins al punt de crear una Associació d’Amics de Florencio Pla Meseguer, que també eren presents a l’acte de l’Octubre. Encara més, la importància que aleshores va agafar el tema del seu oncle-avi la va portar a participar en un seguit de projectes artístics i divulgatius arreu del país: xerrades, festes, obres de teatre, cançons i fins i tot un documental per a la TV valenciana. I més encara: n’Elena ens hi digué que amb aquest llibre no sols volia dignificar la memòria d’en Florencio, sinó també posar el seu gra d’arena, aportar la seua peça al trencaclosques de la memòria històrica d’aquells anys tan negres, ajudar a descobrir el que va passar realment en aquest malaurat país, encara ple de morts a les cunetes: s’hi sentia també una “guerrillera de la memòria”, una més amb la companya na Maria Navarro, asseguda al seu costat, i tantes d’altres que treballen cada dia per aconseguir destapar la veritat, que es faça justícia i es produïsca la necessària reparació pública i privada pels danys soferts per les víctimes del genocidi franquista i els seus familiars.
Els testimonis que a poc a poc hi va trobar n’Elena li van parlar d’una persona senzilla i de bon caràcter a qui la vida li va fer passar per molts calvaris immerescuts, per la seua condició intersexual i per haver-se de defensar de les urpes sagnants de la fera feixista, durant la guerra i la postguerra al Maquis de grat o per força. Una persona discreta que, després de l’amnistia que el va traure de la presó, va decidir viure sol fins a la seua mort, perquè no volia que cap familiar prengués més mal per la seua condició de proscrit; estigma amb què, falsament i injusta, l’havia marcat aquell règim de terror nazionalcatòlic.
Llegint aquestes no arriba a cent pàgines de l’obra, descobrirem com Florencio Pla Meseguer —batejat com a Teresa, però amb un cos que es va definir com a home— fou un humil obrer dels masos de Els Ports, que va fer de guerriller antifranquista per a sobreviure, maltractat pel seus captors guàrdies civils, humiliat per la seua condició intersexual; una circumstància que ara sabem que forma part de la diversitat sexual natural, que es presenta en un 0,05 % dels naixements humans pertot arreu i no dona incapacitat per a viure una vida bona; digna, per tant, del màxim respecte i consideració. I afegisc que, sense ell voler-ho, la seua lluita per a escapar del rol de gènere assignat en nàixer i contra el sanguinari règim franquista l’han convertit en un símbol de resistència contra el cisheteropatriarcat i el feixisme, una figura del nostre país que caldrà recordar i honorar.
En definitiva, “Florencio Pla ‘La Pastora’, la dignitat robada” és una senzilla i valuosa crònica del procés que li va permetre a n’Elena Solanas descobrir qui era de debò el seu injustament difamat oncle-avi i la consegüent necessitat de fer-li justícia; però és alhora una obra que va més enllà, de l’interès personal al social, per a esdevenir un episodi més en la recuperació de la memòria històrica d’aquells lluitadors per la llibertat, durant la guerra defensiva contra l’atac feixista del 1936 i la posterior resistència al Maquis, que ens la van amagar o falsejar amb mites i mentides, i la conseqüent necessitat de reparació dels danys soferts, materials i morals, que encara arrosseguem les famílies i el país. Moltes gràcies, Elena, i molta sort amb la lluita per la recuperació de la memòria!
“Ara trencaré una llança a favor de la Pastora. Tot el que diuen d’ell als llibres és una mentida, li estan carregant una sèrie de morts que no va fer mai, li han encolomat una mala fama quan era una bellíssima persona; només va ser una víctima de la societat.” (Op. cit., p. 46).
“Quan vaig començar aquest camí, estava preparada per trobar-me comentaris sobre ell, bons i dolents, i de debò que encara no he trobat ningú que me’n digui una paraula lletja. Tothom em diu que era una bona persona, noble i treballadora. És veritat que durant els anys en què va viure a les muntanyes va haver d’extorsionar i amenaçar, però és important no treure-ho de context. Va ser conseqüència de la situació extrema a la qual el va portar la persecució franquista: la teva vida o la meva. Va ser un lluitador i un supervivent.” (p. 49).
“D’altra banda, en Raül González Devís va recordar que ‘la Pastora, ni era un maqui hermafrodita, ni va ser un bandoler, ni va ser un criminal, i tampoc va ser un heroi. Evidentment, va ser una víctima, un supervivent de l’Espanya més negra i fosca, una persona amb una vida plena d’adversitats que possiblement va intentar superar-les de la millor manera que sabia’.” (p. 51).
“L’endemà de la jornada vam rebre un escrit d’un amic de l’associació per la memòria guerrillera La Gavilla Verde: ‘Vallibona, formós poble, formosa vall, bell paisatge, bressol d’aquell personatge exemple d’honestedat i de lluita per la llibertat i la justícia; refugi de tants lluitadors i sepultura de molts, honor a tu i a tots els avantpassats. Salut i honor als fills presents que lluiten perquè la memòria d’aquells pervisqui i continuï sent un exemple present per als qui volem lluitar per la veritat i la justícia i la reparació de tants i tants crims que criden les nostres consciències. Salut i endavant! No defalliu!’.” (p. 57).
“Abans de seure, però, em van comentar que a la meva dreta hi havia un senyor gran en cadira de rodes que va ser company de presó de mon tio. De debò? Vaig córrer a presentar-me. Em va explicar que va estar al taller de la presó amb en Florencio, que era tímid i molt bona persona. ‘Quan em vaig assabentar que es feia aquesta obra, em va fer molt content perquè en Florencio es mereix aquest homenatge, per fi es fa justícia’. Tots dos ens vam emocionar.” (p. 66).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies per aquestes paraules tan boniques i per ajudar-me a trencar amb el silenci imposat sobre la veritable història de mon tio.
Ens han intentat robar la dignitat però no ho han aconseguit ni ho aconseguiran.
salutacions
Elena