Observar, llegir, escriure

Allà pels volts de Nadal
vaig tenir coneixement
que a Montpau o Benipau,
no ho recorde ben bé,
hi havia un bon pagès
que feia de fetiller
i sabia un encanteri
que tornava en joguets
els estris de genocidi,
les armes i els diners.

Vaig fer-hi un llarg viatge,
tirant milles primer en tren,
en autobús fins a vila
i en un carro després,
per camins de pedra i pols
fins arribar al llogaret.

Vaig demanar per en Pau,
però en Pau no hi és,
ara a casa no es troba,
és al seu tros al mas d’ell,
a una milla per senda,
entre vinyes i ametlers.

En tornar va convidar-me
a viandes i cafè
i en acabant vam petar
la xerrada fins les tres,
raonant sobre el món
i allò que calia fer.

Vam parlar de l’encanteri,
que sol no el podia fer,
calia anar a cada poble,
portar-lo a coll-i-bé,
destapar-lo a la plaça
per fer-lo sentir a la gent
i si ho vol la majoria
es fa llei en un no res.

Vaig convèncer-hi una colla
per trescar el país sencer,
en cotxe de nord a sud,
fent giravolts d’oest a est,
de Salses a Guardamar,
de Fraga a Maó en veler.

El ganivets no punxaven
quan volien fer malbé
la vida i la salut
dels nostres companys propers.

Pedres amb maldat llançades
es tornen paper maixé,
les punyades, goma flonja,
les bales, vent de ponent.

Quin goig que ens feia veure’ls
eixir dels pobles corrent,
manaires i els seus esbirros,
enriquits injustament.

També en fugien masclistes
i tropa de sometent;
adeu a les jerarquies,
entre tots decidirem
el millor que en convinga,
en pau i a viure bé.

Llàstima que aquesta història
siga un conte de xiquets,
perquè vaig saber-la en somnis
una nit de molt de fred.

A. P., Bétera, 10/12/2023.