Observar, llegir, escriure

Canvi climàtic, crítica literària, ciència, consciència social, des del Camp de Túria.

28 de novembre de 2022
1 comentari

Com una matrioixca literària. L’última novel·la de Raquel Ricart.

Com a lector atent de les obres de Raquel Ricart, trobe en aquesta darrera novel·la seua un fil conductor amb LES RATLLES DE LA VIDA, la joia que ens va regalar, merescudament premiada a l’Andròmina del 2010, i també amb la posterior EL TEMPS DE CADA COSA, premi El lector de l’Odissea 2014: un estil propi, uns trets personals inconfusibles: uns protagonistes femenins, una trama intricada i bastida amb molta cura, uns personatges ben propers, no gaire estereotipats, presentats amb respecte, compassió i comprensió de les seues febleses, emocions i decisions; un llenguatge també proper, ric, fluid, curosament triat, que ens retorna mots i costums dissortadament perduts; tot amerat d’una profunda humanitat i sensibilitat que ens corprèn… Però EL DIT DE DÉU (Proa, 2022) és més que això…

És el dit de Déu de l’escriptor, com a creador d’històries, manant silencis, assenyalant destins, castigant o alliberant les seues creatures. Un joc literari amb tres personatges entrellaçats que hi escriuen els uns dels altres. Tres dones: Nora, L’Escriptora i Jo, que són una de sola. Tres visions entrecreuades i de vegades dissonants que sorprenen i enriqueixen situacions semblants. Tres biografies de dones lectores i escriptores que ens mostren les cicatrius de la seua vida ficcionada, que també té elements identificables amb l’escriptora real. Una novel·la notablement psicològica. Una peça artística a tres veus. Com una matrioixca valenciana de quatre nines que semblen una de sola; on a dins batega el cor de l’autora. S’hi agraeix l’aclariment inicial o mapa de l’obra, per tal que no ens hi perdem de bon començament, que ja ho farem més endavant, capficats i engrescats en aquesta filigrana enginyosa, digna de la millor obra d’art literària.

Una delícia de lectura sense artificis ni distorsions modernes del llenguatge (que, en general, acostumen a destorbar-ne la comprensió i amagar un argument més fluix que no sembla), on la innovació, l’originalitat la podem trobar a l’estructura de base, al joc triple que ens hi proposa l’autora, i al misteri a descobrir que, com en qualsevol novel·la clàssica, és a la trama, que de Nora a L’Escriptora i d’aquesta a Jo ens la van desgranant en primera persona, a poc a poc, capítol a capítol i successivament (N, E, J; N, E , J…); on hi podrem desvelar la personalitat i els senyals més pregons que la vida els ha deixat en el seu cos i el seu esperit, i per què les ha empès a triar uns determinats camins i deixar-ne uns altres; camins imaginats i reconstruïts per Jo en els altres dos personatges, basats en experiències colpidores pròpies. Se’ns hi mostren sobretot les cicatrius de les ferides sofertes (violacions, maltractaments, desenganys amorosos, malalties roïnes, operacions quirúrgiques, addiccions fatals, mort de familiars estimats…), però també les marques de l’amor i l’amistat més profunds, i dels goigs de la curació i l’alliberament. I l’evasió per la lectura i la imaginació, visualitzada amb la bella metàfora de volar durant uns meravellosos instants.

Certament en tots tres personatges hi destaca el paper cabdal de la lectura i sobretot de l’escriptura com a lenitiu de l’esperit turmentat pels entrebancs del camí vital; el seu paper alleujador de la càrrega i l’amargor de les experiències traumàtiques de les protagonistes. O també el valor de les obres escrites com a substitut dels fills que no han tingut (“Fou llavors que em vaig decidir a escriure com qui decideix tenir fills”, p. 180). Sense oblidar les emocions plaents com a lectores addictes o el paper inspirador de les lectures en els personatges de la novel·la. Els llibres són, doncs, els protagonistes secundaris de l’obra (“Jo sóc també els llibres que he llegit”, p. 33).

Per altra banda, com a escriptura novel·lada, s’hi presenten elements d’autonomia dels personatges envers l’autor i d’altres trets menys èpics, com els arguments furtats o manllevats a d’altri, o l’enveja per les històries colpidores dels personatges creats, davant la grisor del propi. Però aquest joc creatiu a què l’escriptor es veu abocat, forçat pel desenvolupament de la trama, és ací també un element central de l’obra i és present al text (“Però hi ha un combat, entre ella i jo, i ara com ara no em vull acovardir ni vull callar”, p. 54).

Pel que fa a l’ensenyament moral, hi destacaria, si més no, l’extraordinari valor de l’amor i l’amistat en la resiliència psicològica, és a dir, en la superació de les dificultats i traumes soferts per les persones a la vida. I si, per a aquest lector sensible a les qüestions de gènere, l’hi haguera agradat més presència palesament feminista i un tractament menys indulgent de certes dones que professen el dogma catòlic —vestides de blanc i negre i de vegades perilloses com les mantis religiosa, vist l’adoctrinament castrador a què secularment han sotmès les seues alumnes, ensenyant-les a ser dones com Déu mana—, no tinc cap dubte que l’última novel·la de na Raquel Ricart és una creació artística de valor inestimable que cal llegir i gaudir, com demostra aquest petit tast de bona —excelsa— literatura que hi podrem trobar:

Quan dic Déu, hi ha el verd del llentiscle, el morat de la col llombarda, el groc del sol i del botó de la flor de la camamilla. Hi ha el marró de la terra llaurada, el blanc de la llet acabada de munyir, el matís transparent del tel de la ceba, de les ales dels parotets i de la bava del caragol, de l’aigua que corre per la séquia i de les llàgrimes, i tot això em ve a la imaginació com un rellamp, quan jo dic Déu.” (p. 213-214).

De manera que no seré jo qui assenyalarà amb el dit Martin Gray, si es va apropiar fets que no havia viscut en primera persona. Pensant-ho bé, tampoc no hauria de jutjar l’escriptora que s’ha fet un lloc en el llibre que escric, perquè conec aquell indret fèrtil on la memòria i la imaginació van de bracet, perquè a voltes recordar s’assembla una miqueta a pastar, que agafes la farina i l’arruixes, la masegues, la treballes fins a donar-li consistència i, quan ja la tens ben pastada, la fenys i hi dones forma abans de coure-la. Que mentre ho fas, tot això, t’arriben les imatges, les ovelles que tornen al corral després de pasturar tot lo dia en el camp, el xerri tebi, redó i lluent, la buguenvíl·lia morada del cinema d’estiu […] Pastar i fènyer les paraules amb paciència, amb fermesa, amb suavitat, amb decisió. Amb la convicció que és la cosa que millor saps fer, que l’has de  fer, que la vols fer. I que aquells falsos testimonis que escrius potser s’encarnaran algun dia en la memòria d’un lector. Que els mots que pastes, que fenys i que cous, potser s’entranyaran en l’ànima d’algú.” (p. 255-256).

Em sent lliure de l’odi que m’arranava l’ànima, de l’alcohol que em furtava la vida, de les expectatives que em pensava que els altres tenien de mi. No tinc cap agenda secreta. I escric. Amb l’escriptura vorege els abismes, m’esforce a pujar cims, em llance a l’aigua sense saber-ne la fondària. Sobretot tinc una sensació que m’asserena, i és que, escrivint, crec que no m’amague, crec que no fuig, crec que plante cara a la vida que m’ha tocat viure. I això em fa sentir bé amb mi mateixa.” (p. 272).

Hi havia, més que no les ganes, la necessitat de parlar, finalment, de tot aquell silenci. Dels vols, de la calor de la planxa, del llamp i de les constel·lacions, de la vida furtiva, de les ferides endenyades, de les ferides sanades, dels forats, dels anells, de les mans. I per primera volta vaig sentir que trobava el coratge d’apartar, finalment, aquell dit que em segellava els llavis.” (p. 298).

Nora és la meua Babà Iagà, la vella ferotge que em llançà al soterrani, la bruixa sense dents, la dona d’un sol pit capaç de fer brou amb els meus ossos. Nora és qui canta, qui té pèls a les berrugues de la cara, qui ensuma els culs de les ampolles, qui mira allà on no s’hauria de mirar. Nora és el llamp que m’alçà de terra quan tenia onze anys, la sang menstrual, l’alè de Déu. Nora és la mare que jo hauria volgut, la filla que voldria. Nora és la dona que dorm al costat de la mort, la llum de les meues entranyes, la veu que em conta, l’escletxa, l’ull que mira, qui fa els somnis mentre jo dorm, qui em pensa, la matriu de les paraules, l’estrela. Nora és la dona que escriu. Nora és la dona que m’escriu.” (p. 312).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.