Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: reflexions sobre cultura a Badalona

El metro i la cultura

0

Un dels principals problemes de la cultura de Badalona és la proximitat de Barcelona. Els sona? Vet aquí un argument que cal pronunciar amb aire greu i un cert fatalisme. La sentència en qüestió allargava l’ombra en moltes discussions i debats entre la gent preocupada per la ciutat.

Qui anava a dir que tot plegat es solucionaria amb una estació de metro? L’arribada de la L2 a cinc minuts dels principals equipaments culturals de la ciutat ha desplaçat Badalona en el mapa. Ara estem més a prop de Barcelona. Si és veritat que ‘un dels principals problemes de la cultura a Badalona és la proximitat de Barcelona’, ara devem estar perduts. I no, ben al contrari. L’estació de Badalona-Pompeu Fabra ha fet caduc el debat. Un d’aquells debats laberíntics, tan badalonins, ha quedat superat. Bé, molt bé. Ja era hora!

A Badalona, ara coincideixen dues exposicions molt interessants: a l’Espai Betúlia la mostra sobre l’Argenté; al Museu, la restrospectiva dels Santilari. L’inici del cicle de concerts de Bankrobber a la Sargantana també és remarcable. Són tres exemples recents: la ciutat és a l’aparador metropolità.

La ciutat està situada de fa temps en un continu urbà que no només no ens amenaça, sinó que és oportunitat. Avui Badalona és més competitiva, hem d’acabar de creure’ns-ho: haurem d’adaptar els horaris de les nostres representacions al metro? haurem de revisar les polítiques de comunicació per fer-les més eficients fora del terme municipal? Sí, segur, i encara algunes coses més, algunes de les quals ja s’han començat a aplicar. Entendre que la ciutat està interconnectada obre la porta a sinèrgies molt interessants amb centres de creació i producció d’arreu del territori i en especial amb la sempre temuda Barcelona. D’altra banda, també hi ha una lògica en la programació dels teatres i centres del Barcelonès Nord que caldria explorar, i coordinar; al capdavall, el metro també ens apropa a Santa Coloma, no?

El metro ens ha ajudat a superar un debat esgotat. Una bona notícia. Això ens ajudarà a explicar millor el que, de fet, fa temps que està passant a la ciutat… que Badalona, si ho vol i s’ho creu, forma part d’una de les cartelleres culturals més potents d’Europa.

La fi dels Picarol, un problema pel Centre o per Badalona?

2
S’apaga la màgia del cinema al centre de Badalona, diuen la gent de The Crypts, que aquest vespre han muntat un funeral simbòlic per recordar l’última sala de cinema  del nucli històric de la ciutat, els referencials Picarol, que avui fa l’últim vals, l’última sessió. Màgia, és així mateix; màgia que s’apaga, com la flama d’una espelma solitària. Una sala de cinema mai és, només, una sala de cinema. En la foscor prèvia al començament de la pel·lícula aflora un univers paral·lel, que no per intangible és menys potent. En una sala de cinema viatges, mors, t’enamores, rius, plores, fuges… trobes. És per això que es fa un funeral: no es fa una manifestació, ni una ocupació; tampoc s’ha demanat la paraula al ple municipal. És un funeral, que és el que es fa quan se’n va un ésser estimat. (… continua …)

La pena és greu, i ho és especialment per què la culpa és difusa, i aquestes, ja es veu, són les pitjors culpes. És responsabilitat de l’Ajuntament? Ho és per la falta de lideratge, la inexistent imaginació a l’hora de planificar la cultura en un sentit global, i ho és, finalment, per la talosa capacitat que els successius equips de govern han tingut per generar complicitats amb la dèbil indústria cultural local. És responsabilitat de l’empresa propietària del cinema? Si, clar, per no saber-se reciclar, per tenir una programació erràtica, per no saber entendre el mercat que avui diferencia els cinemes de ciutat (amb una oferta especialitzada, encaminats a un públic no adolescent) dels de centre comercial (on es combina l’última explosió de Vin Diesel amb les crispetes més saturades). 
 
Però hi ha més raons, naturalment. Hi ha qui diu que han canviat els hàbits culturals (quina gran notícia, no us sembla?), hi ha qui diu que Badalona no és Barcelona i que no es pot pretendre tenir uns Verdi a la plaça de la Vila (tampoc parlo d’això, exactament), hi ha qui diu que el tancament dels Picarol és una conseqüència més de la crisi del carrer de Mar i voltants. Són elements presents al cocktail, d’acord, i cal valorar-los: tanmateix cal veure’ls com els condicionants amb els quals cal treballar, no com les raons del fracàs. 
 
S’apaga la màgia del cinema al centre de Badalona… però és més que això. El problema no és només del ‘centre’, sinó de la ciutat.

A partir de demà, Badalona ja no tindrà cinemes de ciutat, sinó de centre comercial. I aquesta no és una diferència menor, perquè aquest darrer tipus de cinema no té la mateixa capacitat de sumar i generar vincles. Aquests cinemes no fan ciutat. Aquesta és la mala notícia. No és el ‘centre’ que perd el cinema, és Badalona.

Dir que això és només un problema privat (una empresa que decideix fer un canvi d’ubicació) o que la protesta és només fruit del temps de lliure de quatre btvés entrats en la trentena és no haver entés res de res. Res.
 

I a partir d’ara, què? A Mataró van fer fa temps una aposta interessant, en col·laboració amb els cinemes Verdi (precisament). Al seu Teatre Monumental ofereixen una programació estable de cinema en versió original. És el que hem de fer a Badalona? És una idea. Doneu un cop d’ull a la pàgina específica que hi ha a la web de Cultura de la capital maresmenca. Ep, però no us desanimeu, que Mataró té una política de difusió de la cultura exemplar, al costat de la qual nosaltres semblem sortits de l’edat de… pedra!

Capital de la Cultura Catalana: està tot obert?

1

Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana el 2010. Aquesta és la notícia del dia a la meva ciutat, per ara més celebrada als despatxos de la peixera (el nou edifici d’oficines municipals) que a les seus de les associacions i entitats. Ja hi haurà temps, suposo. Vaig signar l’adhesió a la proposta presentada per la regidoria amb algunes reticències, que vaig decidir comunicar a les persones responsables i no estirar més el fil, no fos cas que la qüestió de la capitalitat es convertís en un enverinat camp de batalla, que aquesta sembla ser l’especialitat badalonina després de la democràcia recuperada. (… continua …)

Crec, però, que hi ha coses  que s’han de dir, que és bo compartir-les, discutir-les, contraposar-les… I més quan són exposades amb ànim constructiu. Espero, per tant, saber fer-me entendre.

Formo part de tres associacions ben actives a la ciutat… i en canvi em vaig assabentar de la candidatura de la capital cultural per la premsa. D’altra banda, no és que tingui gaire temps lliure –més aviat gens– però m’hagués agradat contribuir en les primeres discussions d’aquesta iniciativa. Més que res perquè les entitats amb les quals treballo tenen coses a dir-hi… No és pas vanitat ni ganes de remenar la cua, és que aquest primer projecte que ara hi ha damunt la taula tindria més calat. Una base àmplia de discussió enforteix tota iniciativa col·lectiva. La participació no és interessant com a validació de coses ja decidides, sinó com a eina de proposta, com a instrument planificador.  

Fa uns dies, vaig tenir una llarguíssima conversa amb el regidor i els directors de l’àrea de cultura. “Hi haurà temps per a la participació, tot està obert”, deien; per bé que en aquell moment em mostraven un projecte prou elaborat, amb moltes (masses?) concrecions. 

Però diguem que si, que tot està obert. Tenim un any i molta feina per fer. Òmnium està disposat a participar-hi. És més, diria que en té ganes.

Però a mi, personalment, la capitalitat cultural de Badalona m’interessarà en la mesura que pugui propiciar un procés de treball madur i valent entre les entitats i l’administració municipal. Per abordar aquest treball conjunt caldran molt més que bones paraules… L’any 2010 presentarem, segur, un excel·lent programa (aquesta ciutat té talent!), però a més d’això, crec que hauríem de ser capaços d’haver polit una estratègia cultural que vagi més enllà d’aquesta data. Per aconseguir-ho em semblen imprescindibles mecanismes de participació de veritat, dels que compten, dels que canvien les coses. Tot està obert?