“Trobarem a faltar el teu somriure”: reconeixement a Joan Soler i Amigó
+ Obituari publicat a La Vanguardia de dilluns 3 de gener de 2022; i en aquest altre enllaç un recull de reaccions a les xarxes. També és molt recomanable l’article de Guillem Vidal a El Punt Avui.
“Em cansa una mica parlar molt d’arrels. Penso que hem de pensar més en les llavors. Quin sentit tenen les arrels si l’arbre no creix i no fa fruits i ningú els aprofita?” Una frase punyent que sintetitza la singular manera d’entendre la cultura de Joan Soler i Amigó, escriptor, pedagog i folklorista –com ell encara es reivindicava– i que va morir ahir a Badalona als 80 anys. La cultura popular com una eina per fer país, per fer ciutat… des de les aules, des dels centre cívics o des de les festes populars; la tradició com un acte d’intercanvi, un exercici continu de crear i recrear.
Soler i Amigó va ser guardonat amb diferents reconeixements al llarg de la seva trajectòria: el 2006 va rebre el premi Nacional de Cultura Popular, concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu monumental “Tradicionari”, compendi enciclopèdic en 10 volums, un autèntic referent en la matèria; i el 2018 va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi “en reconeixement pel seu paper com a folklorista i pedagog”. Ahir van ser moltes les institucions que van posar de manifest les seves contribucions en la divulgació de la cultura popular, però Soler i Amigó es resisteix a una classificació fàcil i excessivament encarcarada. Les llavors de la seva feina (amb sornegueria, deia sempre “jo faig una adaptació o un llibre, i a partir d’aquí les lletres ja fan la seva, ja van soles…”) les trobem en àmbits molt diversos.
Joan Soler i Amigó va néixer a Badalona en una família benestant, de clar compromís catalanista, en què la sensibilitat amb la cultura tradicional era molt present (l’àvia havia col·laborat amb el folklorista Rossend Serra i Pagés). Era fill d’un pediatre, net de l’arquitecte modernista Joan Amigó i Barriga i germà de Santi Soler Amigó, un dels anarquistes del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig Antich.
El compromís amb Badalona el va mantenir sempre, tossudament, generosament. Els darrers anys s’havia implicat especialment amb Òmnium i amb l’Orfeó Badaloní i era habitual veure’l a les concentracions dels dilluns a favor dels represaliats polítics.
Després del batxillerat va entrar al seminari dos anys, però finalment es va llicenciar en pedagogia a la UB al 1974. Va ser molt actiu dins el marc de l’Assemblea de Catalunya, en què va formar part del grup dels no alineats, i va ser clau a les taules d’educació i cultura. El 1979 va ser escollit regidor dins la llista del PSUC a Badalona, per bé que li agradava subratllar que el seu compromís era amb un programa que, de fet, desbordava les sigles dels partits. La seva vida com a representant electe va durar poc, i va acabar dimitint a mig mandat, desenganyat amb aquella il·lusió constituent que s’havia anat enfangant.
Dos anys molt fèrtils i creatius, en tot cas. Seva és, en bona part, l’aposta per repensar les festes populars, per descentralitzar les programacions i per connectar cultura i educació. Línia de treball que continuarà com a tècnic d’educació i cultura a l’Hospitalet, i ja al tram final de la seva carrera de tornada a Badalona, dins l’equip estratègic de l’alcaldessa Maite Arqué.
Queden en la memòria sentimental d’una generació les adaptacions de cançons (en va arribar a fer prop de 300!), algunes de les quals acabarien esdevenint himnes com la Vella Xiruca, la Vall del Riu Vermell… o les celebrades Rondes del Vi, amb un còmplice habitual, Jaume Arnella.