ambFilosofia

Diuen que Podemos és leninista. Recordem que per Lenin, la classe obrera, deixada a ella mateixa, desenvolupa una tendència reformista; el partit ha de ser la seva avantguarda i la seva consciència revolucionaria sense, però, confondre-s’hi. El partit ha de ser una organització unida, coherent i centralitzada per poder actuar de forma decisiva en el moment propici. El leninisme no busca pas resoldre la contradicció entre les elits, els líders, i la massa del poble: la remarca amb força i, paradoxalment, la legitima.

Gramsci, considera aquesta contradicció d’una manera més rica. Si per una banda la tasca del partit és, entre altres, actualitzar al consciència revolucionària de la classe obrera, la qual està enfosquida i dominada per la concepció burgesa del món, transmesa i imposada pels «aparells ideològics»; tanmateix, per l’altra banda, reconeix explícitament que l’oposició entre dirigents i massa només pot ser resolta amb la liquidació del partit.

Diria en general que aquestes solucions no són plenament satisfactòries ni tant sols en el pla estrictament lògic. No resolen plenament el problema de l’existència de la llei de bronze inherent a les estructures burocràtiques de sindicats i partits. Aparells burocràtics que tendeixen vers l’oligarquia, com a demostrat Michels, i que bloquegen els processos de democratització.

Deixant aquí de banda altres problemes lligats a la formació de les classes socials, d’aquesta dicotomia entre masses i elits vénen alguns dels culs de sac en què es troben les organitzacions d’inspiració marxista que no han sabut avançar en la clarificació del problema. Realitzen una anàlisi insuficient i inadequada del poder que porta a no aprofundir en la radicalitat democràtica i l’empoderament de la societat com a manera de combatre els perills del poder.

Rajoy, Rivera, Sánchez apel·len a l’Estat de dret i a la obediència a la llei per deslegitimar el procés sobiranista català. Afirmo que utilitzen un llenguatge trampós i un raonament fal·laç, agafant conceptes liberals, derivats de Locke, per defensar, en realitat, unes propostes d’absolutisme polític derivades de Hobbes.

Anem a pams. El concepte d’Estat de dret implica una classificació de les lleis (d’allò que es legítim i ha de complir-se) en dos grans tipus: les que deriven dels drets naturals, que són universals i que preexisteixen al pacte que dona lloc a l’Estat, i les que deriven de la marxa històrica d’un determinat Estat (lleis positives) que no són universals.

La discussió és quines són aquestes lleis naturals universals.

L’absolutisme polític (el règim de monarquia absoluta, i no cal que el monarca sigui un individu) nega la possibilitat de la societat sense l’Estat. Per tant, sense l’Estat només hi ha individus. És l’Estat qui constitueix la societat. I això perquè l’ésser humà és essencialment egoista: “homo homini lupus”. L’individu busca expandir el seu poder que ve limitat per poder dels altres, i resulta, així, incapaç de col·laborar en un projecte col·lectiu orientat al bé comú i a la formació de la societat.

D’acord amb aquestes concepcions. Catalunya no preexisteix com a nació, només hi ha individus. Allò que constitueix Catalunya és la Constitució espanyola i la constitueix com a Comunidad autònoma.

Donada aquesta concepció privativa de l’ésser humà (Hobbes) i la seva manca de associabilitat (construcció de grups) i sociabilitat (construcció de xarxes socials), la pau, la convivència i els beneficis de la societat depenen totalment de l’Estat. Llavors l’individu per escapar d’aquest Estat de guerra, renuncia, a condició que tothom ho faci, a TOTS ELS SEUS DRETS NATURALS (la seva llibertat d’usar el propi poder com li plagui) i firma el contracte que engendra l’Estat. En l’absolutisme polític he renunciat a tots els meus dret naturals, no hi ha Estat de dret.

El concepte d’Estat de dret sorgeix del liberalisme amb l’afirmació de l’existència d’una societat civil (societas prima) prèvia a la societat política (civitas). I per tant, l’existència d’uns drets naturals anteriors a l’Estat. D’acord amb aquestes concepcions si el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret natural i si Catalunya és una nació, aleshores, té el dret natural i universal d’autodeterminació que l’Estat no pot negar.

Negar aquesta mateixa possibilitat per part de l’Estat és negar l’Estat de dret i situar-se com a Estat absolut. Només hi ha Estat de dret si l’Estat es sotmet a les lleis naturals, que són drets naturals dels individus; sinó hi ha Estat absolut. Llavors, presentar l’Estat absolut com un Estat de dret és fer trampa amb el concepte, per obligar a obeir segons la llei natural i universal allò que és només una decisió del monarca absolut (Leviathan) que s’adjudica tot el poder.

I en aquests últims anys, almenys des de la majoria absoluta del PP,  això ho veiem no només amb la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol, sinó d’una manera general en tot el que són els dret bàsics (llibertat i igualtat reals) de les persones sota aquest Estat. Sota la coartada del concepte d’Estat de dret, estem assistint a una negació real de l’Estat de dret i a una deriva cap a l’absolutisme del Reino de España i de l’espanyolisme que l’acompanya.

Ja vam parlar de la corrupció a El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Tornarem a insistir-hi pels efectes que pot tenir en l’equilibri de forces dins el procés cap a la independència.

Hi ha qui enfoca la corrupció com una qüestió d’individus corruptes en unes circumstàncies constants. Eliminant els corruptes, sense tocar les circumstàncies, ja estaria arranjat. No és aquesta l’evidència empírica ni la posició de la sociologia. Més aviat hem de considerar que la tendència a la corrupció és constant en totes les societats i que el que varia són les circumstàncies, i que, per tant, són aquestes circumstàncies les que expliquen un grau més elevat o mes baix de corrupció.

Quines són aquestes circumstàncies?. Si, utilitzant el paradigma accionista, partim de l’anàlisi sociològica de la corrupció, trobem que cal considerar el conjunt de circumstàncies exteriors que precedeixen i envolten immediatament la realització de l’acte de corrupció, tals que fan que aquest acte resulti més o menys realitzable, més o menys profitós i més o menys arriscat.

Realitzable. Igual que el fet que si l’heroïnòman no troba droga en el mercat s’haurà de resignar a l’abstinència, i això ens mostra que hi ha d’haver l’oportunitat. Les polítiques neoliberals han creat les oportunitats a la corrupció, amb la concessió de la gestió dels serveis públics a empreses privades amb beneficis garantits. La relació d’amiguets entre els càrrecs que han d’adjudicar la concessió i els de l’empresa concessionària obre oportunitats a la corrupció. Concessions a porta tancada, amb difícil control real de la informació, obre oportunitats a la corrupció.

Profitós. Igual que si hi ha una forta demanda d’automòbils en el mercat dels cotxes robats, el seu preu pujarà i els lladres de cotxes esdevindran més actius. Bons negocis provocat per la forta demanda de contractes blindats (elits extractives) faran els corruptes més actius. Resulta clar també que si els policies fracassen a detenir els delinqüents i, quan aquests són jutjats, surten amb penes petites o indults, els corruptes esdevindran més actius. Hi ha un càlcul costos-beneficis que fa profitós el delicte, poca probabilitat de ser enxampat i, en tot cas, poca pena a complir.

Poc arriscat. La presència, l’exemple i l’ajuda dels col·legues contribueix a facilitar el delicte, només cal pensar en la delinqüència juvenil. Hi ha d’haver una organització social que faci que el delicte resulti poc arriscat. En aquest sentit han d’existir una sèrie de solucions típiques, solucions ja construïdes i provades en la seva eficàcia, una espècie d’aprenentatge de programes per delinquir.

Això és el que ens diu la sociologia en la seva anàlisi sobre la delinqüència com a fenomen social. Si realment es vol eliminar la corrupció, caldrà, doncs, eliminar aquestes circumstàncies exteriors que ens han portat a la corrupció; modificar el balanç entre avantatges i inconvenients, i construir-ne d’altres que la dificultin.

Ara per ara, però cal reconèixer que no són només uns individus aïllats, sinó tota una part d’una classe social i una part dels que detenen el poder polític els que es trobaven o es troben implicats en la corrupció.

Analitzàvem a Ara la guerra dels sexes entre CDC i la CUP. la relació en què es trobaven CDC i la CUP. Si efectivament aquesta relació és la de la guerra dels sexes podem dir-ne algunes coses.

Agafem l’exemple més utilitzat per visualitzar-lo: Es tracta d’una parella que ell vol anar a la boxa i ella al ballet i que hi volen anar junts. Les propostes d’acord van en la línia d’anar un cop a la boxa i el següent al ballet o alternativament i procurar que a ambdós no els resulti tant desagradable la preferència de l’altre. Ara bé, en aquesta proposta, es fan les dues coses, es va al ballet i es va a la boxa.

Si ho apliquem a la situació entre CDC i la CUP això vol dir que efectivament es vota Artur Mas com a president i que efectivament es desobeeix, es democratitzen les institucions, es reverteixen les privatitzacions i s’implementen polítiques anti-austeritat, a poder ser simultàniament.

No pot ser allò de voteu-me i llavors passeu a l’oposició i voteu NO a tot. La concessió ha de ser real, mútua, controlable i desenvolupada en el temps. Fins el punt que els èxits derivats de la concessió mútua han de portar a una reducció de l’aversió mútua a les preferències de l’altre.

Aquesta és una anàlisi purament formal, anem a aprofundir-hi en la seva concreció material.

Són compatibles en la seva dialèctica real les dues posicions?. És a dir, és compatible una Generalitat presidencialista presidida per Artur Mas amb la democratització i les polítiques anti-austeritat?.

Recordem les anàlisis de Max Weber. L’existència i necessitat de líders plebiscitaris (individus carismàtics que els altres creuen que posseeixen facultats no comunes) només manifesta la impossibilitat d’una democràcia real (govern del poble) en les societats modernes. En la democràcia real de l’Atenes clàssica, per contra, per protegir-se de possibles candidats a líders, tenim la figura de l’ostracisme. Mas hauria d’abandonar la idea de lider carismàtic.

Un programa de xoc contra la pobresa i per revertir l’extrema desigualtat on ens han portat, Som un dels països amb més desigualtat de la UE, no és possible sense una reforma fiscal d’increment d’impostos a les classes posseïdores que ens porti a una pressió fiscal propera a la mitjana de la UE. La República catalana, amb el nivell de despesa actual i dèficit zero, no es trobarà els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal sobre la taula perquè aquests només existeixen sobre la base de l’endeutament de l’Estat espanyol. La baixa pressió fiscal a Catalunya fa impossible l’estat del benestar. Deixant de moment de banda la desobediència, està disposada CDC a revertir les desigualtats amb una reforma fiscal?. Sembla que no, o que no s’adonen de la situació: el mateix senyor Mas ha declarat que la Catalunya independent podria rebaixar impostos. Els sectors liberals propers a CDC no fan una anàlisi correcta de la situació i, de moment, no semblen disposar de les eines intel·lectuals necessàries per enfrontar els reptes, en termes de justícia social i democràcia, d’una República catalana en el context d’una UE austeritària.

Podria ser interessant considerar el vot del 27S no per llocs geogràfics, sinó per perfil ciutadà.

Partim de l’enquesta del CEO, segona onada de juny del 2015. Considerem dues variables: la catalanitat, 0 mínima – 10 màxima, i el posicionament esquerra-dreta, 0 màxim esquerra – 10 màxim dreta.

De l’encreuament d’aquestes dues variables resulten 11×11 (+ ns/nc) caselles on es situa la població de Catalunya en tants per mil.

Buscarem una agrupació de les caselles pels diversos grups polítics, respectant el seu perfil,  que doni, acceptant una mateixa participació del 77%, els resultats electorals del 27S per aquests diversos grups polítics.

Heus aquí una agrupació que s’hi acosta:

aquesta distribució donaria:

Un dels grans obstacles en el camí cap a la independència: som un dels països més desiguals de la UE.

Segons l’indicador d’Eurostat “income quintile ratio” que mesura la diferència de renda disponible entre el 20% de la població més ‘pobra’ del país i el 20% més ric, Espanya és el país més desigual de la UE amb una ràtio de 6,8. Grècia i Letònia han obtingut una ràtio del 6,5. Catalunya es situa en el 6,5 conjuntament amb aquests últims països. Altres països que ja han estat analitzats mostren desigualtats menors, per exemple Finlàndia amb un 3,6, Àustria amb un 4,1 o Hongria amb un 4,2. La mitjana de l’Eurozona el 2013 (última dada disponible) va ser de 5,0.

El coeficient de Gini és un altre indicador que s’encarrega de mesurar la concentració de l’ingrés entre els individus. La corba b es traçaria considerant en l’eix horitzontal el percentatge acumulat de persones del domini en qüestió i en l’eix vertical el percentatge acumulat dels ingressos. Pren uns valors entre 0 i 100. El zero indica que tots els individus del país o regió tenen el mateix nivell d’ingressos, mentre que el 100 indica que un individu tot sol acapara tots els ingressos. Per tant, com més alt sigui aquesta ràtio major és la desigualtat d’ingressos.

Aquest indicador també s’ha disparat a Espanya el 2014, després d’haver caigut el 2013 fins al 33,7 ha pujat el 2014 al 34,7, superant així a Grècia (34,5), però quedant per darrere de Letònia (35,5). Catalunya 33,0 es situaria lleugerament per sota de Grècia. Dels països analitzats fins al moment, Finlàndia mostra també la menor desigualtat d’ingressos amb un 25,6.

A banda de ser ineficients econòmicament, aquests graus de desigualtat ens impediran ser un sol poble. Cal revertir ja la situació de desigualtat entre els catalans.

No ens podem conformar amb una majoria d’escons. Sense una majoria absoluta de vots serà molt difícil, sinó impossible una DUI, entre altres coses perquè serà discutida i no acceptada la seva legitimitat democràtica per tota la part no independentista. Aconseguiríem unir tot el vot del NO que ara es troba dividit entre unionistes radicals i terceres vies.

A més, els no independentistes tindrien, per primera vegada, arguments força sòlids. D’entrada la majoria assolida ho seria com a conseqüència de les lleis que deixaríem d’obeir, així doncs, tant bon punt declarada la pròpia sobirania, deixaríem de tenir majoria. A més, la superioritat ètica del procés sobiranista es veuria afectada ja que es basa en no deixar cap dubte sobre la seva radicalitat democràtica, en saber guanyar i en saber perdre resolent els conflictes sobre la base del lliure debat polític i el vot de la majoria.

Si només assolim una majoria absoluta d’escons ens veurem obligats a moure’ns cap a la sobirania en el marc de la Constitució del 78 i a continuar demanant un referèndum.

Per contra, amb una majoria absoluta de vots podrem moure’ns legítimament cap a al sobirania trencant el marc de la Constitució del 78 i construint un nou marc legal a partir de la nostra pròpia sobirania i cridar la resta de forces no independentistes a afegir-se al proces per acceptació de la voluntat general (en el sentit de Rousseau) que és la voluntat de la majoria èticament qualificada.

 Veient el ministre de finances alemany, el senyor Wolfgang Schäuble, davant el Bundestag demanant el vot afirmatiu per al tercer rescat a Grècia, no puc pensar sinó en una pantomima. I veien el Senyor Rajoy i altres caps de govern i els parlamentaris aprovant la participació dels seus estats en aquest rescat, no puc sinó pensar en uns necis.

I tot plegat em fa pensar en el poder, i com des del poder es pot aconseguir el domini ideològic d’una gran part de la població, repetint i repetint la mateixa mentida i amb la col·laboració cega de d’alguns protagonistes dels mitjans de comunicació que no es plantegen cap més exigència crítica més enllà del color de la camisa.

Anem a veure de més a prop com s’executa el tercer rescat de Grècia, anem a seguir al pista dels diners. Tenim per una banda la Quantitative Esing (QE), l’expansió quantitativa de Mario Draghi, que consisteix en imprimir bitllets per part del BCE fins a 1,14 bilions d’euros, a raó de 63.000 milions al més, fet que no comporta cap problema donada la situació de deflació de gran part de la zona euro, i presentat fins i tot com una creació de diner necessària per combatre els perills d’aquesta deflació.

Aquests diners passen als estats i a la banca europea, excepte Grècia que no reuneix les condicions prèviament fixades en la QE. Hom podria sospitar que aquestes condicions van ser pensades per tal d’excloure a Grècia del regal.

Existeix un organisme el MEDE, Mecanisme Europeu d’Estabilitat, (en anglès European Stability Mechanism o ESM), que es l’encarregat de pagar els rescats amb les aportacions dels diversos estats europeus.

Així, una part dels diners cedits als estats pel QE aniran al MEDE, qui pagarà al govern grec, i aquest pagarà el seu deute, en gran mesura al BCE. És a dir, el diner és creat pel BCE per tornar al BCE, simplement són apunts de compte corrent amb l’ordinador. A continuació, el BCE com que està en un programa de creació de diner (QE) pot destruir aquest diner si ja n’està creant (1,14 bilions d’euros).

Podríem pensar que els diners cedits pel BCE als estats a interès zero s’han de tornar. Efectivament, heus aquí una altra mostra del poder i de la pantomima del diner per mantenir el fetitxisme del diner i el poder del capital financer. Els diners s’han de tornar al BCE que pot crear el diner i que s’ha obligat a crear 1,14 bilions d’euros per combatre la deflació i procurar la anunciada recuperació. Quan el BCE rebi de tornada aquests diners seran diners que es sostrauran de la massa monetària de la zona euro. Aleshores el BCE haurà de córrer a fabricar més bitllets per uns imports equivalents i tornar a cedir-los als estats sinó vol que la seva QE faci aigües.

Si som mals pensats, podríem sospitar que aquest nou diner es donarà a altres estats més solvents, la qual cosa ens portarà a una Europa cada vegada més desigual.

Quina és la realitat econòmica actual segons la hipòtesi acceptada més optimista?: Hi ha un petit creixement econòmic sobre la base de l’enriquiment d’uns pocs i l’empobriment de molts, sobre la base de la desigualtat i la precarietat. I aquesta situació en un horitzó temporal llarg i indefinit.

La Renda bàsica universal (RBU) podria ser la base d’una cobertura social irrefutable per a la llista sobiranista i permetria pactar entre ells a CDC, ERC i les CUP, és a dir, és acceptable tant des d’una perspectiva liberal honrada, com socialdemòcrata, com anticapitalista, bàsicament perquè és una proposta eficient econòmicament, bona èticament i justa políticament (i recordem que Podemos ja l’ha retirada de les seves propostes, cosa que ens col·locaria en un grau de sensibilitat social superior).

La proposta seria acceptable per ERC i la CUP ja que va en la línia d’una major igualtat. Però també hauria de ser acceptable per CDC, com a liberals, perquè en aquests moments per a cents de mils de persones, el mercat no compleix la seva funció de fer possible la llibertat i la felicitat individuals, justificació filosòfica última del mercat. Problemes que fan dolent el liberalisme.

Dono per acceptat que la proposta és possible financerament amb una reforma fiscal. Algunas aclaraciones sobre la financiación de la Renta Básica. Entrevista.

Seria eficient econòmicament, perquè en aquests moment un dels problemes principals és el de la manca de demanda, l’estancament de les vendes, i la RBU faria augmentar el consum de les classes populars, eliminant la pobresa, ja que comportaria uns ingressos garantits i un cert augment de salaris. Avui la mateixa patronal reconeix la necessitat d’augments limitats de salaris, però les condicions del mercat laboral tendeixen a la rebaixa de salaris i com a empresaris es troben entre ells en una situació de dilema del presoner: allò que és bo pel col·lectiu d’empresaris xoca amb els interessos de l’empresari individual. La RBU incidiria en l’equilibri de forces dins el mercat laboral reduint la situació actual d’indefensió dels treballadors i ajudaria a un increment general de salaris i a l’eliminació de la pobresa.

Seria bona èticament, ja que trauria una massa de joves i grans d’una situació de manca de llibertat i els tornaria la perspectiva de construir les seves vides i assolir el seu bé.

Seria justa políticament perquè trauria poder a un grapat d’oligarques que avui tenen la capacitat en el mercat de frustrar la perspectiva de vida de la gran majoria.

Si a partir dels resultats, mirem la capacitat de formar coalicions guanyadores en què un partit decanta la majoria, ens trobem que, malgrat la diferència d’escons, el PSPV i Compromís tenen el mateix poder o capacitat.

Heus aquí el quadre:

Si considerem, a més, que Podemos ha expressat la seva recança a pactar amb el PSPV i la seva disposició a fer-ho amb Compromís, resulta que qui te la posició de més poder i de frontissa és Compromís.

El PSPV, en pura matemàtica, hauria de reconèixer aquesta situació i acceptar que Compromís liderés la Generalitat. Ara bé aquí s’hi afegeix un altre problema, tant Podemos com Compromís volen canviar el Règim i el PSPV no ho vol. El PSPV s’ha declarat addicte al Règim, d’aquí els cants de sirena del PP i de C’s (que vol canviar les coses superficials a fi que res substancial no canviï).

El gran dilema del PSOE és convertir-se o no convertir-se en la versió espanyola del PASOK.

El dilema de Compromís és fins on pot portar les renúncies sense desnaturalitzar els seus objectius i ser engolit pel Règim o per Podemos.

Podemos ja vam analitzar que es troba en una situació de dilema del Presoner amb els moviments sobiranistes: sol no pot tombar el Règim; però vol també derrotar els moviments sobiranistes.

Algunes dades comparatives entre eleccions:

L’independentisme aguanta. Després de la pujada de l’independentisme, que comporta comparant les eleccions municipals del 2011 amb les del 2015 un increment de 302.313 vots i una disminució del vot unionista de -123.230 vots, ara, amb un increment de participació de 602.650 vots respecte de les europees, hi ha un increment de 256.186 vots del bloc independentista i un increment de 200.708 vots del bloc unionista. Diria mirant la taula superior que: el vot de CiU aguanta o incrementa lleugerament (considerant la baixada anterior), el vot de ERC baixa, però després del fort increment anterior i considerant que ara sí hi havia la CUP, el vot de la CUP creix espectacularment. Tot això coincideix amb les anàlisis que ja fèiem a partir de les enquestes del CEO. Dues factures que està pagant el procés sobiranista.

També es dóna un lleuger desplaçament del vot cap a l’esquerra, agafant la valoració dels partits polítics, segons enquesta del CEO, que teniu a l’última columna, en una escala de 0 (esquerra) 10 (dreta), aquestes eleccions municipals donen una puntuació de 5,00 front un 5,08 de les europees i un 5,55 de les municipals 2011. Ara bé tenint present que l’enquesta detectava un cert desplaçament a la dreta de la població catalana de 3,62 a 4,01, això voldria dir una més gran participació de la gent que es considera d’esquerres.

Els resultats de Barcelona capital podem considerar que són un avis del que ja dèiem a Dues factures que està pagant el procés sobiranista., la població catalana majoritàriament no veu un lligam prou fort entre independentisme i sortida de la crisi-estafa. Això ve corroborat per dos fets: el fort increment de la CUP dins el bloc independentista, que sí vincula independència i final de les polítiques neoliberals, i els resultats de l’Ada Colau que, tot i la lleugera baixada de vots global de ICV + Podemos respecte de les europees, és capaç de ser creïble en la seva proposta contra el neoliberalisme i la classe social que utilitza aquesta ideologia per continuar incrementant el seu enriquiment i les desigualtats.

L’altre indicador que apunta que el problema de l’independentisme és ara mateix el fet de no assegurar prou el lligam entre el nou estat independent i la sortida de la situació econòmica actual, és la correlació inversa que indicàvem, segons enquesta del CEO, entre la importància que es dóna a les propostes econòmiques i el suport a l’estat independent. Quan més importància es dóna a les propostes econòmiques menys suport a l’estat independent i al reves, i això en tots els grups d’edat, cosa que indica que majoritàriament no es veu una relació clara entre independència i sortida de la situació econòmica. Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament?

Per una banda CDC parla de política social però aplica el dogma de l’austeritat, i per l’altra ERC no s’ha fet prou creïble en defensa dels atacs econòmics que reben les classes populars. CDC és responsable de continuar creient en contes de fades econòmics que perjudiquen l’economia productiva, les classes populars i el procés. Però ERC és també responsable d’aquesta mancança, pel fet de parlar en abstracte i no denunciar clarament i directa les polítiques econòmiques classistes d’austeritat, com ha fet per exemple el Partit nacionalista escocès amb molt bons resultats. Només la CUP ho fa, i mentre la intenció de vot a CDC es troba estancada i la de ERC baixa, la de la CUP puja; però no el suficient. La CUP no és hegemònica dins el procés.

ERC, amb aquesta ambigüitat en la política econòmica, deixa de ser creïble i les seves propostes apareixen per a molts com a simplement oportunistes, no sinceres. I això ha fet que no hagi estat capaç de proposar mesures econòmiques concretes anti-austeritat que fossin difícilment rebutjables davant la població per part de CDC i posessin en qüestió l’hegemonia del President Mas. I tot això posa el procés en mans d’una CDC temorenca incapaç de convocar immediatament després del 9N les eleccions. I aquestes són dues factures, una econòmica (indefinició) i l’altra política (ajornament i temor) que estem pagant.

Creu que Catalunya hauria de ser…

Creu que Catalunya hauria de ser un estat independent?. Constatem en primer lloc una variabilitat en la resposta segons la cohort d’encreuament. Concretament, la menor acceptació es dóna entre els majors de 65 anys, a continuació la cohort de 50 a 64 anys, després la de 25 a 34, després la de 35 a 49 i finalment la major acceptació es dóna en la cohort de 18 a 24 anys. És a destacar també la menor acceptació entre les dónes que entre els homes. Les diferències són importants: fins a 17 punts entre els extrems, només el 32,4% dels majors de 65 anys es mostraven favorables a un estat independent. I també com en el cas d’Escocia i el Partit nacionalista escocès, a Catalunya és entre aquests majors de 65 anys on CiU obté el màxim percentatge de vots segons l’enquesta.
Un dels factors que explica aquesta variabilitat és la diferent aversió al risc de les cohorts.:

Crec que també hauríem de considerar el balanç costos beneficis segons la cohort. Concretament esdevé fonamental assegurar i convèncer els afectats que el sistema de pensions queda totalment garantit.

9N. El vot dels pensionistes.
i també
9N. El vot dels pensionistes (II)

L’aversió al risc té a veure amb tenir quelcom que es pot perdre i amb la capacitat d’indignació davant la injustícia. En el nostre cas té a veure amb la dimensió ètica del procés en tant que realització de la justícia més enllà dels interessos particulars.

Anem a comparar en el proper apunt aquests resultats amb els resultats de l’enquesta CEO de fa un any, la primera onada del 2014. Ens preguntarem si la possible hegemonia de CDC dins el procés provoca una davallada del vot per la independència.

Pressuposarem:

Que a Catalunya la crisi de la Segona restauració borbònica es manifesta principalment en el procés sobiranista. Aquest s’articula en un moviment social unitari no partidista i en una pluralitat de forces polítiques que expressen la diversitat del propi procés sobiranista-moviment social.

Que als Països castellans la crisi de la Segona restauració borbònica es manifesta principalment en el fenomen Podemos. Però aquí Podemos juga alhora el paper de moviment social i de partit polític únic que intenta aglutinar la diversitat política del moviment. Podemos recull vots des del PP fins a EU, no és un partit d’esquerres clàssic.

Quan Podemos s’instal·la a Catalunya competeix i ha de xocar, doncs, tant amb els moviments socials, ja que pretén ser un tot i no una part, com amb TOTS els partits sobiranistes (fins i tot CDC) en la disputa del vot, tal com vèiem en l’apunt La frontera del vot independentista. Per tant, Podemos, en la mesura que rebutja la independència de Catalunya però es situa contra el Règim, debilita el procés sobiranista i debilita els partits sobiranistes.

Ara bé Podemos i el procés sobiranista tenen un enemic comú, el Règim, la Segona restauració borbònica. Hi ha enfrontament i, al mateix temps, interessos comuns. Podrà Podemos sense els partis sobiranistes catalans tirar endavant el procés constituent espanyol?. Podrà el procés sobirnanista assolir els seus objectius sense Podemos?

La cosa es complica encara una mica més si considerem que hi ha força evidència històrica de les classes dirigents catalanes abandonant les mobilitzacions populars i cedint i pactant amb les forces borbòniques.

Per construir el dilema del presoner entre Podemos i els moviments sobiranistes, pressuposarem també que Podemos tot sol, sense l’ajuda dels moviments d’alliberament nacional dins l’estat espanyol no podrà acabar amb el Règim. Pressuposarem que el moviment sobiranista català sí podria assolir els seus objectius, sempre i quan CDC es decantés definitivament per la ruptura amb les polítiques neoliberals cap a polítiques socialdemòcrates, és a dir, trenqués amb l’oligarquia i s’instal·lés en un pacte social amb la majoria del país. La frontera. Els que es donen un 5 en catalanitat.

El moviment sobiranista es trobaria doncs en un dels revolts més difícils i decisius, El dilema de la guerra dels sexes entre CDC i ERC (II). En llenguatge platònic: alguns dels seus protagonistes es troben en un moment de reencarnació en què han de triar la seva nova ànima i la vida que viuran. Un moment fonamental de la lluita de classes a casa nostra contra el 10 % que ha provocat la crisi i s’enriqueix amb ella.

Les xifres del dilema i el dilema com a tal en el proper apunt.

Si no hi ha pacte social, ara per ara, no hi haurà independència, Pacte (I). I en aquest repte qui té la més gran responsabilitat és CDC, L’abraçada del 9N o el gran repte de CDC.

A un pacte social contra l’hegemonia del capital financer per realitzar polítiques econòmiques alternatives a l’austerisme pot ajudar el fet d’aclarir el nucli racional del liberalisme (per poder acceptar-lo) i de posar de manifest la manipulació neoliberal (per poder rebutjar-la) a què ha estat sotmès per ser utilitzat com a justificació ideològica del domini del capital financer.

A través d’aquesta manipulació del liberalisme ens sotmeten als “mercats”, Els alienígenes dominen la Terra, i el diner es converteix en un fetitxe, L’ídol «diner», que assegura el poder del capital financer.

Seguint a J.S. Mill podem fer dues afirmacions:

1. La bona societat és aquella en què els individus assoleixen la màxima felicitat possible.
2. La llibertat individual és un dret polític fonamental (OnL-1.14) , ja que com que l’autodesenvolupament és essencial per a la felicitat individual, no hi ha felicitat sense que hi hagi prèviament llibertat.

Aquesta llibertat individual per poder ser real demana la creació i l’impuls del mercat, ja que és el mercat qui permet efectivament l’individu triar entre les diverses alternatives que se li ofereixen.

Una persona ha d’escollir entre un determinat número de situacions i si aquesta elecció no afecta a ningú més, llavors és millor deixar que escolli per ella mateixa.

Oblidem de moment la definició d’això de «no afectar a ningú més» i intentem apuntar al constructe mental (referent) a través d’un exemple. Agafem l’exemple de la llibertat sexual assolida a partir dels anys 60 del segle passat. Avui dia considerem que, excepte casos extrems, la sexualitat és un afer privat que no afecta a ningú més. El resultat no és només que ningú té dret a jutjar la sexualitat de l’altre, sinó també el floriment de sexualitats diverses, més enllà del concepte de normalitat, que competeixen entre elles sense més problema que l’elecció individual.