Dues factures que està pagant el procés sobiranista.
L’altre indicador que apunta que el problema de l’independentisme és ara mateix el fet de no assegurar prou el lligam entre el nou estat independent i la sortida de la situació econòmica actual, és la correlació inversa que indicàvem, segons enquesta del CEO, entre la importància que es dóna a les propostes econòmiques i el suport a l’estat independent. Quan més importància es dóna a les propostes econòmiques menys suport a l’estat independent i al reves, i això en tots els grups d’edat, cosa que indica que majoritàriament no es veu una relació clara entre independència i sortida de la situació econòmica. Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament?
Per una banda CDC parla de política social però aplica el dogma de l’austeritat, i per l’altra ERC no s’ha fet prou creïble en defensa dels atacs econòmics que reben les classes populars. CDC és responsable de continuar creient en contes de fades econòmics que perjudiquen l’economia productiva, les classes populars i el procés. Però ERC és també responsable d’aquesta mancança, pel fet de parlar en abstracte i no denunciar clarament i directa les polítiques econòmiques classistes d’austeritat, com ha fet per exemple el Partit nacionalista escocès amb molt bons resultats. Només la CUP ho fa, i mentre la intenció de vot a CDC es troba estancada i la de ERC baixa, la de la CUP puja; però no el suficient. La CUP no és hegemònica dins el procés.
ERC, amb aquesta ambigüitat en la política econòmica, deixa de ser creïble i les seves propostes apareixen per a molts com a simplement oportunistes, no sinceres. I això ha fet que no hagi estat capaç de proposar mesures econòmiques concretes anti-austeritat que fossin difícilment rebutjables davant la població per part de CDC i posessin en qüestió l’hegemonia del President Mas. I tot això posa el procés en mans d’una CDC temorenca incapaç de convocar immediatament després del 9N les eleccions. I aquestes són dues factures, una econòmica (indefinició) i l’altra política (ajornament i temor) que estem pagant.
Podria dir un parell d’exemples de política social on CDC hagi aplicat el dogma d’austeritat? Atenció que demano exemples d’austeritat, no de lladrocini sota forma de retallades socials.
Pel que fa al discurs de la CUP respecte a l’austeritat, el trobo bastant més honest i menys demagogic: parlen de retallades, lladrocini i “austericidi”, conceptes molt diferents que el concepte d’austeritat. Ve a ser el mateix que “tenir [una] moral” i “ser moralista”.
Llàstima, però, que la CUP menteix amb la qüestió dels salaris que reben els seus parlamentaris. Politicament, veig a la CUP masses tics autoritaris, dogmàtics i lliberticides perquè em resultin del tot simpàtiques.
Atentament
Podeu consultar:
http://www.oxfamintermon.org/sites/default/files/documentos/files/Informe%20Oxfam%20La%20Trampa%20de%20la%20Austeridad.pdf
http://www.ccma.cat/324/mas-referma-lausteritat-com-a-principal-objectiu-del-govern-i-reclama-unitat-per-al-pacte-fiscal/noticia/1316506/
la història que justifica les polítiques econòmiques d’austeritat és una història que transcorre així: Primer el Govern tripartit va ser extremadament irresponsable i va gastar molt més del que podia permetre’s. A continuació, aquest malbaratament fiscal va contribuir a la crisi econòmica de 2008-2009. Això, al seu torn, va fer que quan CDC va pujar al poder no tingués una altra opció que imposar mesures d’austeritat, malgrat la depressió econòmica existent. Finalment, quanes va reprendre el creixement el 2015, es va considerar que l’austeritat estava justificada i que els qui la criticaven s’equivocaven.
Ara bé, és demostrable que cadascun dels elements d’aquesta història és ridículament erroni.
Gràcies per la resposta.
Personalment no veig mesures d’autèntica austeritat per part dels nostres governants i legisladors, malgrat que uns i altres s’omplin la boca amb aquesta paraula.
Una bona mesura d’austeritat seria el finiquitar els sous vitalicis i altres privilegis que tenen expresidents de la Generalitat, expresidents del Parlament i senadors, per exemple. També, fer extensiu l’IBI i altres impostos a entitats que actualment es troben exentes (em refereixo a l’Església catòlica romana, partits polítics, fundacions, etc., etc.).
No invertir en assumptes socials, ensenyament o sanitat i gastar-se’ls finançant bancs i empresses i organitzacions amigues, i mantenir privilegis com els abans dits, mai serà “austeritat”.
Molts (i entre aquests malhauradament molts que es fan dir “solidaris” i “amants de la justícia social”) semblen voler desprestigiar el concepte d'”austeritat”. Potser esperen un cicle de vaques engreixades per veure com la ciutadania torna a abocar la casa per la finestra…
Atentament