L’anàlisi estadístic que estem fent mira a donar elements per escatir cap a on pot ampliar la base social el moviment independentista. Partint de la distribució de la població catalana segons els dos eixos social i identitari ens posem una sèrie de qüestions. Quines aliances explicites i implícites és possible establir?. Quina força relativa pot arribar a tenir el contra-moviment adversari que el mateix èxit ha fet néixer?. Quins elements provoquen la simpatia o bé el rebuig i en quins sectors de la població?. Quina imatge apareix en els diversos mitjans de comunicació de masses i quin efecte pot tenir en les diverses divisions-sectors de l’espai bidimensional identitari-social?.

Anem a presentar, avui, un quadre estadístic amb percentatges del creuament de les dues variables, social i identitaria:

Engeguem el PSPP, importem dades, anem a Analitzar -> Estadística Descriptiva -> Taules Creuades. Entrem les dues variables que en anteriors apunts hem recodificat i tenim:

pPolític5 * identitatAgregat [recompte, fila %, columna %, total %].

L’encapçalament de files correspon al posicionament social, el de columna al posicionament identitari. En cada creuament-sector, la primera fila correspon al nombre d’individus sobre el total de l’enquesta que són 1500, la segona fila correspon al percentatge del sector segons l’eix identitari, la tercera fila correspon al percentatge del sector segons l’eix social, la quarta fila correspon a percentatge sobre el total de 1500 enquestats.

Algunes coses a observar:

Si et defineixes d’esquerres radical, la probabilitat de ser catalanista és del 61,8% .

Si et defineixes d’esquerra moderada, la probabilitat de ser catalanista és de 63,7%.

Si et defineixes de centre, la probabilitat de ser catalanista és de 36,9%

Si et defineixes de dretes, la probabilitat de ser catalanista és de 37,1%

Posat en un gràfic:

Tant a l’esquerra moderada com radical el sector catalanista és àmpliament majoritari. Quan arribem al sector de centre, l’opció majoritària és de migCatEsp (autovalor de 5). A la dreta, espanyolisme i catalanisme empaten desplaçant els mitjos.

Això voldria dir que efectivament l’ampliació de la base social de l’independentisme és més fàcil que vingui de l’esquerra, però de l’esquerra moderada on hi ha un gruix (45,6%) més important de població, el segment més propi de ERC. També resulta clar que CDC té una tasca més complicada, ja que en aquells que es defineixen de centre (32,3%), la consciència catalanista fluixeja. Si això és així, la cosa lògica per representativitat i per maximitzar suports són polítiques d’esquerra moderada i una més gran visualització dels representants polítics més identificats amb aquesta posició.

Intentarem corroborar aquestes hipòtesis en el proper apunt.

La qüestió en què tothom està d’acord dins l’independentisme és en la necessitat d’eixamplar la base social. Ara per ara, però, això no s’aconsegueix. Mirem per exemple les enquestes del CEO dels últims dos anys.

Evolució, mitjanes i desviació, dels eixos social i identitari segons enquestes CEO.
Escala de: 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra.
Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme.

Hi ha qui diu que aquesta base social només s’aconseguirà per l’esquerra, altres que cal consolidar i preservar els sectors de centre i dreta. Dedicarem uns quants apunts a reflexionar i aportar dades sobre la qüestió.

En un apunt anterior, Pronòstic de govern a Espanya (2), dèiem que el resultat final seria o bé un govern de tecnòcrates per aplicar les receptes de la Troika i fer front al sobiranisme català o bé noves eleccions.

Després del fracàs de Pedro Sánchez, vindrà l’intent del Sr. Rajoy de formar la gran coalició PP-PSOE. No reeixirà perquè aquest pacte representaria l’enfonsament del PSOE; però el PSOE representa la credibilitat del Règim, si queda anul·lat, el Règim s’identifica amb el PP i C’s, i perdria la credibilitat davant una bona part de la població. Cal mantenir el PSOE. La gran coalició PPSOE no es donarà.

Per avançar cap al govern espanyolista i austeritari i donar aire al PSOE caldrà, a continuació, el «Pressing Rajoy», caldrà apartar Rajoy i buscar una figura que pugui liderar un govern recolzat per PP-C’s davant del qual el PSOE pugui abstenir-se per “el interés superior de la Nación española”

Tot en un continu i en cert grau simultàniament, proposada aquesta figura i un govern de tecnòcrates del sistema, agafarà tota la seva força el «Pressing PSOE» que faci possible aquest govern. Cal dir que,  sobre la base del programa pactat amb C’s, es pot exercir una gran pressió sobre el PSOE. Si el PSOE ja va acceptar aquest programa i si ara aquest mateix programa és la base de la proposta de govern, per què no l’ha de recolzar?. A més el PSOE des de l’oposició “responsable” pot tombar o modificar algunes lleis de retallades de les llibertats i donar la culpa a Podemos que d’alguna manera encara governi el PP.

En aquest «Pressing PSOE», hem elaborat un programa que intenta modelar com afecten diversos factors la decisió del PSOE entre noves eleccions i govern tecnocràtic o del sistema.
Considerem les següents variables: aversió-altres, afinitat-Règim, aversió-risc, probabilitat-mals-resultats, amb valors situats entre 0-1
Amb AVERSIÓ-ALTRES considerem les rivalitats i enfrontaments personals i de partit que impedeixen l’acord.
Amb AFINITAT-RÈGIM considerem fins a quin punt el partit ha abandonat els ideals per convertir-se simplement en una organització per la promoció de càrrecs dins la dinàmica del Règim.
Amb AVERSIÓ-RISC considerem la política com a professió i les portes giratòries, i d’aquí la incapacitat d’un canvi real que modifiqui l’estatus personal dels polítics professionals.
Amb PROBABILITAT-MALS-RESULTATS considerem què diuen les enquestes sobre els resultats propis, cas de noves eleccions.
A partir dels valors d’aquestes 4 variables exercim la pressió sobre l’altre.
Amb ADJUDICAR-PLUS-PRESSING considerem el control superior sobre els mitjans de comunicació i xarxes socials, si és el cas.

Podeu anar al programa PressingPSOE i fer-lo córrer.

Es poden anar donant valors segons el criteri de cadascú.

El meu criteri ha estat: aversió-altres = 0.5, afinitat-Règim = 0.7, probabilitat-mals-resultats = 0.2, aversió-risc = 0.8, adjudicar-plus-pressing = off. Amb aquests valors es dona pràcticament una situació d’empat, amb una molt lleugera tendència al govern de tecnòcrates. L’atzar fa que el programa doni com a guanyadors ara els uns, adés els altres.

L’atzar, les intervencions personals i els esdeveniments imprevistos jugaran, doncs, un paper principal en aquesta situació d’empat.

Cas que s’agreugés la crisi d’endeutament de l’Estat o creixés la pressió democràtica dels drets a decidir, davant del perill, podem considerar que canviarien els valors de les variables examinades, l’aversió al risc augmentaria, l’aversió entre els grups del Règim baixaria, el perill de mals resultats electorals augmentaria. Clarament, es formaria el govern de la classe dominant, del sistema.

Recordem que, com sembla es comença a acceptar, la relació entre CDC i la CUP és la de parella amb gustos molt diferents (boxa, teatre), tècnicament la guerra dels sexes. Recordem que l’acord aconseguit és un acord, no sobre els gustos, sinó sobre els disgustos, ni boxa, ni teatre, és un acord Ni-Ni, ni Mas, ni inestabilitat. És un acord que comporta un cert grau de frustració per ambdues parts i inestable en el sentit que no han canviat els gustos i que, per tant, cadascú intentarà a la seva manera procurar els seus gustos (l’un la boxa, l’altre el teatre).

Com procura CDC, dins el pacte, assolir el seu gust?. Suposarem que l’opció per Mas era a causa que consideraven Mas la millor opció per continuar optant a l’hegemonia política perduda o en perill. Puigdemont els està resultant millor que l’opció Mas. El 20D, CDC va comprovar que només assolia l’electorat de centre-dreta catalanista i no aconseguia entrar al centre-esquerra on es situa el centre polític a Catalunya. Ara CDC pot fer el gir socialdemòcrata que li permeti recuperar el centre polític. El discurs de Mas ja no només afirma que les retallades li van ser imposades per Madrid i Brussel·les, sinó que una altre política no austeritària seria possible, que potser mirant els USA, la UE s’ha equivocat.

La CUP ho té molt més difícil. Dèiem que el gust de la CUP hauria estat forçar CDC a votar un Pla de xoc acceptable per l’esquerra sobiranista (ERC-CSQP-CUP), d’aquí la insistència amb el No a Mas que els semblava el principal obstacle per acostar CSQP a aquestes posicions. Ara Mas ja no hi és, però CSQP i ECP estan jugant malament la relació amb què es troben amb el moviment democràtic sobiranista català, el procés. «El procés és una enganyifa, és fum» diuen. En relació al procés es troben en el dilema del presoner (ho analitzarem en detall en un proper apunt) i estan jugant malament buscant el seu optim NC (jo no col·laboro, tu col·labores) (jo no entro en el procés sobiranista, tu entres al govern municipal de BCN) cosa que porta al segon pitjor resultat NN (jo perdo, tu perds). Han analitzat malament els resultats del 20D a Catalunya: una cosa és que el sobiranisme desitjaria (a Espanya) una sortida pactada, pacífica i ordenada de la seva relació amb Espanya i l’altra que a Catalunya vulgui continuar esperant, no se sap fins quan, sense construir la sobirania.

Ara bé, si CDC es refunda entrant també en el centre-esquerra, agafarà electorat d’ERC, i ERC es desplaçarà cap a l’esquerra, agafarà electorat de la CUP (decebut per haver portat malament les negociacions). Ara que el procés torna a ser real i el referèndum només una promesa llunyana, la CUP recupera l’electorat cedit a ECP el 20D, però ara retallat per ERC.

Com pot moure’s la CUP?. Depèn de CSQP-ECP. Si aquests continuen jugant a cercar el seu òptim dins el dilema del presoner amb el procés (jo no col·laboro, tu col·labores) cal anar a un xoc democràtic amb CSQP-ECP i cal disputar-li l’electorat d’esquerra radical (0-1) amb un 5 de catalanitat (que d’alguna manera vol dir aquells que pensen que els problemes de les classes popular catalanes es resolen millor a nivell espanyol). Cal plantejar a aquest electorat el dilema de què prefereixen, si una  republicana democràtica catalana o una monarquia liberal espanyola. Cal portar el procés al punt de realitat d’haver de triar com un fet entre república i monarquia. I penso que en aquest electorat els valors republicans es situen per sobre del referent espanyol i que la CUP pot guanyar aquest electorat, cosa que li permetria ocupar gran part de la posició de ECP a les espanyoles, però ara a les catalanes.

I si CSQP-ECP abandonen buscar el seu optim i canvien a buscar l’acord amb el procés, la solució CC (jo col·laboro, tu col·labores)? en què consistiria aquest CC? quina relació s’hauria d’establir entre CSQP-ECP i la CUP? Quin és el camí per arribar-hi?.

Deixeu-me començar agafant-me a la filosofia de Plató per fer la reflexió d’avui: CDC i la CUP han fet una anàlisi errònia de la situació d’interacció: Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina. Per superar la situació de guerra dels sexes entre CDC i la CUP cal avui que l’ànima(amb racionalitat pròpia) del sentiment, la virtut de la qual és la valentia (i el vici la covardia), es posi al servei de la raó, que ha de ser capaç de conduir en equilibri les nostres vides.

Primer faré una proposta en aquest sentit, però segurament més enllà de les possibilitats dels homes de la caverna: Amb homes de la caverna el procés cap a la independència fracassarà.

Si volem una solució estrictament racional de la negociació, que d’acord amb la CUP durarà fins a les 24h del dia final, podem demanar a un professor o consell de professors experts en teoria de jocs, que n’hi ha al nostre país, que ens estableixin l’equilibri de Nash (el pacte racional-just donada la força de cadascú) per l’estructura d’interrelació entre els jugadors. Els jugadors accepten sotmetre’s a aquest veredicte de la raó. Seria un bon exemple de la superació del segrest de la política per la passió (vegeu: Denis de Rougemeont – «L’amour et l’Occident»).

Anem, segonament, a una proposta igualment, o més, difícil, però més assequible pels homes de la caverna. Primer cal reconèixer per ambdues parts l’error d’interpretació: no ens trobem en el dilema del gallina sinó en la guerra dels sexes, i en una guerra dels sexes mol avançada en l’estratègia egoista de suma 0. A aquestes alçades, la relació de parella s’ha deteriorat molt fins el punt que potser ja prefereixen el trencament. La guerra dels sexes no és un joc de suma 0, hi ha la possibilitat de col·laboració en què tots dos jugadors obtenen més de 0.

Si la parella vol recomposar la situació, primer de tot, tots dos s’han de demanar perdó pel mal que s’hagin pogut fer, entenent que cadascú s’ha vist empresonat per una situació molt i molt complexa, Les dificultats en les negociacions entre JxSí i la CUP són objectives i no deriven d’una mala fe dels seus actors.. A continuació cal acceptar el desig de l’altre, cap d’ells pot imposar les seves preferències a l’altre que ha d’acceptar encara que no les comparteixi. Cadascú s’ha de dir: Podem trobar un punt d’equilibri on accepto les teves preferències a canvi que tu acceptis les meves. Quines són doncs les preferències de l’altre?.

JxSí vol l’investidura de Mas, la CUP ho ha d’acceptar. La CUP vol la garantia que CDC no acabarà traint i instrumentalitzant el procés i que abandona l’atac neoliberal contra l’estat del benestar (un pla de xoc de veritat). JxSí ha de donar aquestes garanties. Cap dels docs jugadors fins ara ha fet concessions serioses (i doloroses per ell) en aquests sentits (vegeu també l’article de Paluzie sobre el pla de xoc).

Ara mateix, la CUP, en la quietud de la seva consciència, ha de proposar l’acceptació del candidat de JxSí. JxSí ha de proposar com a primer debat del Parlament la discussió d’un nou Pla de xoc on votarà a favor del Pla que proposin les forces d’esquerra CUP, CSQEP i ERC (vegeu Santiago Sobrequés – «Societat i estructura política de la Girona medieval»,  pàg. 107).

Hi ha qui confon la república democràtica amb el mercat polític i no són capaços de sortir del marc ideològic d’aquest mercat polític. En el mercat polític, els partits polítics esdevenen empreses polítiques i no hi ha cap concepte de bé comú més enllà del mercat polític de les majories electorals. Ni cal el concepte de Bé, perquè els mecanismes del mercat el proporcionen automàticament, tant en l’àmbit econòmic com polític. Però això és un sistema liberal, no una república democràtica.

Si anem als clàssics republicans del segle XVIII, Rousseau o Kant, trobem tota una altra cosa. No hi trobem la confusió del bé amb la voluntat de la majoria, sinó que precisament el problema fonamental de la república és la realització del Bé. Que per Rousseau és la voluntat general i per Kant la voluntat pura.

Rousseau: «Hi ha sovint molta diferència entre la voluntat de tots i la voluntat general: aquesta darrera només considera l’interès comú; la primera té en compte l’interès privat i és, únicament una suma de les voluntats particulars»

Kant:«Actua com si la màxima de la teva acció hagués d’esdevenir, per la teva voluntat, una llei natural general»

Aleshores el problema d’una república democràtica és construir aquesta voluntat general o pura. Una democràcia liberal que oblida aquesta voluntat pot esdevenir un despotisme (per exemple el Reino de España i una tendència general dels estats europeus actualment).

La democràcia és el millor instrument per a construir la voluntat general. La voluntat general és el sobirà, a ella tots ens sotmetem lliurement, llavors tenim la república democràtica; però si no es construeix la voluntat general, qui ha de tenir la sobirania? a qui ens podem sotmetre lliurement?.

Tot partit polític realment democràtic ha de tenir com a objectiu la seva participació a construir aquesta voluntat general. La CUP afirma implícitament, a través d’expressions com «governem-nos», «poder popular», «la decisió a l’assemblea», la seva decisió a construir aquesta voluntat general.

Igual com en l’àmbit científic tenim teories científiques que resulten de la confrontació pública de les diverses hipòtesis proposades i sotmeses a comprovació rigorosa; en l’àmbit polític d’una república democràtica, els diversos grups polítics haurien de representar les diverses hipòtesis en comprovació, a través del lliure debat polític, la lliure organització de les diverses sensibilitats i les diverses accions de govern, per construir la voluntat general.

Ara bé, el que s’ha vist en l’assemblea del 27D és que actualment dins la CUP conviuen dues hipòtesis de treball que tendeixen a no poder-se desenvolupar plegades, de manera que cadascuna en particular hauria de demostrar per separat la seva vàlua en la construcció de la voluntat general.

El moment clau en què això va aparèixer en tota la seva cruesa va ser després de la segona votació, quan la mesa va comunicar els resultats. Els partidaris de l’opció del NO, guanyadora per molt poc, van aplaudir com havien fet anteriorment després de la primera votació, mentre els partidaris de l’opció del SI es van mantenir en silenci. Però aquesta segona vegada el silenci es va trencar, els crits d’independència van agafar força, però lluny de convertir-se en un crit unànime d’independència, les veus de l’altre sector és van alçar amb crits de «anticapitalistes» com a resposta als qui cridaven «independència». Finalment, en saber-se el resultat final d’empat del Sí i del No, els crits d’independència van ser seguits només per una part dels assistents, mentre apareixien alguns xiulets.

Davant d’aquests fets, és una necessitat que la gent de la CUP es plantegi seriosament la seva contribució a la voluntat general, ja que aquesta situació esdevé insostenible i, si es manté, resulta preferible avançar cap a un divorci d’ambdues hipòtesis, de manera que cadascuna pugui desenvolupar la seva força, la seva veritat i la seva contribució a la voluntat general.

Els processos de mobilització democràtics són tant complexos i difícils que demanen decennis per fer-se efectius. A Catalunya tenim el procés democràtic més ampli de tot Europa; però és simplement un procés democràtic, no és un procés socialista. Es un procés interclassista orientat cap al 90% de la població per a la democratització de les institucions i la sobirania. Igual que per a Europa, ara i aquí, no es tracta de construir el socialisme, sinó de construir la democràcia. Aquest és el repte difícil que afrontem a Catalunya i a Europa (i també a Espanya).

El 27D la CUP decidirem si ens quedem dintre d’aquest moviment o sortim fora.

Si la CUP decideix sortir fora:

• No trobarem un altre moviment, una altra força de mobilització democràtica equiparable. No hem confós mai les eleccions amb el poder popular.
• Segregarem una part del poble de la unitat popular. Hi haurà el perill seriós de trencar el moviment.
• No farem possible, almenys de moment i amb grans incerteses, la fase de construcció de la sobirania des del govern. Una victòria electoral de l’independentisme s’haurà evaporat.

Si la CUP roman a dintre:

Participarem del repte d’enfortir la mobilització democràtica. I no com a servidors del poble (com va poder dir A. Colau), sinó com a poble, perquè nosaltres som poble i volem ser poble, no volem elits, ni avantguardes, ni sants.

Tindrem el repte de contribuir a construir els instruments polítics que donin la paraula i la força al nostre poble, en la recerca del camí de la llibertat i la igualtat, en la recerca del camí de la República democràtica.

En els nostres estudis dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya hem partit de les enquestes del CEO. Hem construït una taula de doble entrada segons els dos eixos identitat nacional i posicionament social en una escala de 0 a 10 més NS, NC. Una taula 12×12 de 144 caselles on col·loquem la població de Catalunya en tant per mil. Hem adjudicat les caselles segons el perfil dels grups polítics i en concordança amb els diversos resultats electorals. La idea és apropar-se a una funció que donada la distribució de la població en aquestes 144 caselles i el perfil dels grups polítics doni els resultats electorals.

Podeu veure les anàlisis del 27S aquí, El vot del 27S per perfil ciutadà, i del 20D aquí, Discussió dels resultats del 20D a Catalunya.

Intentarem una aproximació més neutra. Agafarem l’última enquesta del CEO d’octubre de 2015. Adjudicarem cada casella al grup polític que en aquesta casella resulti majoritari en intenció de vot declarat.

Heus aquí la taula. La primera fila és encapçalament que expressa al situació esquerra-dreta en una escala de 0 a 10. la primera columna és encapçalament que expressa el grau de catalanitat en una escala de 0 a 10. Per exemple, a la casella (2,2) hi situem tots els individus que afirmen un grau de catalanitat (id) de 2 i un grau de esquerra-dreta (ed) de 2.

Adjudicació casella per vot majoritari. CEO octubre 2015:

Les caselles amb molt poca població poden resultar fàcilment distorsionades, però precisament per la seva poca població, no afecten el gruix de la distribució. Per exemple, podria semblar que SQP (CSQEP) té un electorat de dretes, però en realitat la seva casella fonamental és la (5,2) (mig catalans, d’esquerres) amb un valor de 28,94.

Podeu veure la taula numèrica en tant per mil segons els dos eixos:

Diria que el resultat de l’adjudicació de caselles per vot majoritari és consistent amb les projeccions i les anàlisis que hem fet dels resultat electorals.

«Publiquem un document amb les reflexions que hem utilitzat per a prendre partit en l’actual debat de l’esquerra independentista sobre la investidura d’un nou govern autonòmic al Principat. L’objectiu d’aquest document, a banda de generar elements d’anàlisi per al debat, és també el de sortir al pas d’uns termes de debat que s’han volgut imposar des del sobiranisme convergent i des de determinades veus mediàtiques. El debat no és el de triar entre la nostra ànima nacional i la nostra ànima social, ni plantejament similars. Heus aquí la pregunta clau del debat: investir Artur Mas i continuar donant en exclusiva el comandament polític de l’autonomia i del procés a CDC ens acosta a la independència d’una part de la nació o ens n’allunya?

[Hi ha aquí una fal·làcia anomenada pregunta complexa del tipus. «¿Estàs a favor del PP i la prosperitat o no?» Una pregunta complexa no es pot respondre amb un sí o un no, perquè en realitat hi ha dues preguntes. És evident que jo puc estar a favor d’investir Artur Mas i no estar a favor de l’hegemonia al govern i al procés de CDC, cosa que la pregunta complexa nega.]

La nostra posició al voltant d’aquesta pregunta es basa en els següents punts:

El procés sobiranista ha estat per a CDC un escenari sobrevingut, no provocat i no desitjat, que l’ha obligat a moure’s amb l’objectiu a mig termini de reconduir aquest procés segons els seus interessos polítics. [Igual que per a la majoria de catalans que han esdevingut independentistes i no ho eren fa quatre anys, i igual que els nous independentistes que encara no ho són]

La direcció de CDC només és independentista nominalment. CDC, com a representant polític de les classes dirigents catalanes, no està disposada a acceptar les renúncies i el cost que per a aquestes classes dirigents suposaria un procés d’independència. [En general les classes dirigents catalanes, Foment, Banc de Sabadell, La Caixa, Freixenet, …, no tenen com a referent CDC, que apareix per ells com un traïdor irresponsable, només cal escoltar els dirigents d’aquestes empreses o els seus polítics favorits, Duran o Rivera] [CDC arrela en classes mitjanes catalanistes que es consideren de centre]

Davant la impossibilitat d’aconseguir un referèndum pactat, l’objectiu pragmàtic de la direcció de CDC seria fer un pols de força amb l’estat per a aconseguir, a través de l’amenaça de la independència, un nou encaix que permetés blindar l’espai de poder autonòmic amenaçat per la recentralització. [CDC ha experimentat en pròpia pell la impossibilitat en el marc d’unes polítiques neoliberals d’un nou encaix, vegeu: Conseqüències catastròfiques de la dependència. ]

Davant la impossibilitat de derrotar electoralment l’independentisme, el pla B de l’estat és aprofitar el període 2016-2019 per a proposar un nou pacte amb les classes dirigents catalanes que permeti desactivar el moviment independentista. [En realitat ens trobem davant la crisi de la Segona restauració borbònica, que a Catalunya ens ha portat cap al procés i a Espanya està portant a una crisi, de moment en fase inicial, que ningú sap com pot acabar]

El desenvolupament de la dinàmica interna del procés ha estat un xantatge permanent de CDC a la resta d’actors polítics i socials. «O nosaltres dirigim el procés i ho fem a la nostra manera, o no hi ha procés». Aquesta dinàmica continua ben viva. [Evidentment el procés és interclassista i en el seu si es donen conflictes de classe i unes determinades majories, CDC juga les seves cartes, però no són totpoderosos, sinó que es troben en una situació també força precària, ¿ qui pot preveure les correlacions de forces futures?]

Per a mantenir oberta la finestra d’oportunitat de la independència pel Principat, l’esquerra independentista ha cedit fins al límit de córrer el risc de desdibuixar el seu projecte polític. [Potser la saviesa està en saber trobar el punt d’equilibri entre procés d’independència i projecte polític propi]

Proposem un no a la investidura d’Artur Mas i un no a que CDC continuï ostentant en exclusiva les palanques de comandament del procés. Aquesta posició creiem que no ha de ser replantejable per un pla de xoc rebaixat i sense garanties de compliment. Només fent efectiu als llocs de direcció política el mateix moviment de desplaçament a l’esquerra que s’ha viscut al carrer i a les urnes, podem mantenir oberta l’opció de construir escenaris que facin possible la independència, la construcció dels Països Catalans i l’extensió d’una vida digna per al conjunt de les classes populars.

[Ningú pensa donar res en exclusiva, estem parlant només de 18 mesos, d’introduir elements corals en la presidència i d’un govern amb forces diverses. Estem parlant d’un pla de xoc real i amb garanties de compliment, d’obrir un procés constituent cap a la República catalana] [La primera condició per mantenir obert l’escenari cap a la independència és la mobilització popular en defensa de la sobirania, si es trenca aquesta capacitat de mobilització, llavors sí que haurem perdut]

Endavant reiterem el nostre compromís amb la CUP. Creiem molt important que un instrument com la CUP continuï essent l’eina imprescindible que ara mateix és. El sistema vol la CUP destruïda i assimilada, i nosaltres no li farem aquest favor.»

Anem a fer un pronòstic dels resultats pel 20D a Catalunya sobre la base de diverses hipòtesis.

Utilitzarem l’enquesta del CEO d’octubre del 2015. Construirem la taula que dóna els resultats de l’encreuament de la variable posicionament social amb la variable posicionament identitari. A la columna inicial tenim la puntuació de catalintat, de mínima (0) a màxima (10). A la fila inicial tenim la puntuació d’esquerra (0) a dreta (10). Tindrem 144 caselles on es situa la població de Catalunya en tants per mil.

Agafarem, de partida, una distribució de caselles en relació als perfils dels partits polítics que donava els resultats del 27S utilitzant la taula de juny 2015, El vot del 27S per perfil ciutadà. Haurem de separar JxSí i distribuir el vot de la CUP.

Com a variants, Podem agafa vots del PSC, la casella (5,3) i vots de la CUP caselles de la columna 0 i (6,1), (7,1), (8,1). La resta de vots CUP van a ERC. El vot de JxSí d’esquerres va a ERC, excepte les caselles (6,4) i (7,4) que amb la resta de vot va a DiL. Hem considerat una abstenció homogènia del 30%.

Suposem que respecte el 27S, el vot de C’s, PP i Unió està estabilitzat, suposem una divisió natural del vot JxSí, aleshores els fronts decisius on es juguen aquestes eleccions a Catalunya són el front Podemos-PSC i el front Podemos-ERC. Suposem una derrota en tota línia del PSC davant Podemos, el resultat és la catàstrofe del PSC. Suposem un empat entre Podemos i ERC. Si ERC aconseguís fer retrocedir Podemos, la seva victòria podria ser aclaparadora. I al revés, donaria la victòria ajustada de Podemos a Catalunya.

Aplicat tot això tindríem la següent taula amb el següent repartiment de caselles per grups polítics:

Si sumem les caselles de la taula superior per grups polítics dóna els següents resultats:

Veiem un empat entre ERC, C’s, Podem i DiL, separats per poquíssims vots, amb victòria per la mínima de ERC i segona força C’s.

Pel nacionalisme de Ciudadanos, inspirat en el nacionalisme francès de l’Estat-nació, la Nació española, que es concebuda, representada, volguda, sentida i viscuda com un organisme col·lectiu, tendeix a convertir en obsolets tots els agrupaments intermedis entre l’individu i la Nació. D’aquí la necessitat de desmuntar les nacionalitats de la Constitució del 78 o el Concert basc o la insistència en la igualtat de tots els individus davant la Nació. Hom no és andalús, català, aragonès, … per resultar, aleshores, espanyol, sinó que hom és espanyol en abstracte com a nacional, i tota la resta esdevé secundari i subordinat. Igual que a França, a España podrien redibuixar les regions una i una altra vegada, perquè la qüestió important és ser francès/espanyol.

Així en llocs com a Catalunya on creix l’oposició entre catalanitat i espanyolisme, a aquells que opten per l’espanyolisme els és molt més adient Ciudadanos que el PP o el PSOE, poden ser espanyolistes sense cap necessitat de ser catalans en qüestions d’identitat. Així els ciudadanos només es consideren catalans en un sentit subordinat i secundari.

El nacionalisme de Ciudadanos propugna alliberar l’individu de tots els llaços socials intermedis per definir-lo com a espanyol i cèl·lula d’un organisme nacional. ¿Com pot tenir Catalunya EL DRET A DECIDIR, si no existeix, si és una simple descripció geogràfica?. Espanya és entesa no com el resultat d’un pacte entre individus lliures, sinó com un organisme, com una col·lectivitat amb solidaritat orgànica. Així els individus a Catalunya formen part d’Espanya com les cèl·lules del meu braç formen part del meu cos.  Aleshores la nació esdevé la Nació.

Aquesta relació directa entre individu i nació fa que en els trets de la nació es manifestin els trets de l’individu i al revés. ¿De quina o quines filosofies polítiques beu l’individu espanyol proposat per Ciudadanos?

Un dels orígens de la dialèctica hegeliana és I. Kant. Per Kant el mal moral conté la característica, inseparable de la seva naturalesa, de contradir-se i destruir els seus propis propòsits.

Concretament al seu llibre La pau perpètua proposa anomenar fórmula transcendental del dret públic (condició racional necessària sense la qual no pot existir) la següent proposició:

«Són injustes totes les accions que es refereixen al dret d’altres homes i els principis de les quals no suporten ser publicitats»

És a dir, si fent públic el principi que guia la meva acció, l’objectiu que perseguia amb l’acció resulta arruïnat perquè provoca indefectiblement l’oposició de tothom, aquest principi i l’acció que en deriva són injustos.

Suposem ara un grup polític, diguem-ne Q, que proposa a un altre grup polític, diguem-ne C, que mantingui la ferma oposició al candidat M fins després d’unes eleccions generals, ja que després ells s’abstindran i no caldrà ja votar a favor del candidat M perquè surti elegit, donat que llavors el candidat M podrà sortir escollit amb els vots del propi grup i no caldran eleccions anticipades.

És just per part del grup Q fer aquesta proposta?. Seria just per part del grup C acceptar aquesta proposta?.

Seria injust perquè si ara es fa pública aquesta proposta, provocaria l’oposició de tothom, pel tacticisme i la manca de credibilitat negociadora que manifestaria, i especialment del grup del candidat M que trencaria les negociacions amb C, i segurament llavors ni Q ni C es podrien abstenir, ni M acceptar al seva abstenció que no donaria cap suport sòlid i de confiança. Ens trobaríem, doncs, abocats a allò que es volia evitar, les eleccions anticipades.

Si apliquem la fórmula de Kant, resulta que fer aquesta proposta i actuar d’acord amb aquesta proposta és injust. I així comença la corrupció de la democràcia que porta els grups a derivar en simples empreses polítiques mogudes pels interessos de la pròpia empresa política: la injustícia ens porta a la llarga a l’autodestrucció.

Aquestes dificultats tenen a veure amb el problema de les contradiccions i la dialèctica. N’hem parlat tant a Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina. com a Les dificultats d’un acord CDC – CUP.

Suposarem un exemple tècnic per exemplificar-lo i treure-li una carga emocional que sovint no ens deixa pensar racionalment. Suposem que volem obtenir un bon vi, diem-ne I.

Per obtenir aquest bon vi (I) determinem, després d’àmplis estudis, que calen dues condicions, deim-ne GS (gir social) i GU (govern unitat independentistes). Ara bé, per obtenir GS cal (¬M) reduir al mínim la presència en lloc destacadíssim del factor M ; però per obtenir GU cal (M) la presència en el lloc més destacat del factor M.

És a dir, tenir present els aspectes p, q, r, s de la realitat ens porta a afirmar ¬M per obtenir I; però tenir presents els aspectes a, b, c, d de la realitat ens porta a firmar M per obtenir I. Tanmateix la realitat està formada tant per p, q, r, s com per a, b, c, d. Per tant, tenim M i ¬M. I aquesta és una contradicció objectiva, no inventada, derivada d’un objectiu complex que comporta una diversitat de condicions.

Ara bé, no per això renunciaríem al bon vi. Segurament, li donaríem voltes i voltes i finalment trobaríem una solució superadora de la tesi i l’antítesi, la síntesi. I una mica d’optimisme: a Hegel, fins i tot, la síntesi ens portaria a un vi d’una qualitat de nivell superior i insospitada abans de la crisi.

Quins són aquests aspectes p, q, r, s … a, b, c, d de la realitat? Tenen punts de contacte? Fins a quin punt demanen M o ¬M?

Tots els grups independentistes reconeixen que cal augmentar el suport numèric a la independència. Podem comparar les mostres de les enquestes del CEO de juny i de octubre de 2015 (sense cuinar) on, d’una a l’altra, hi ha un increment de suport a l’independentisme del 42,9 % al 46,7 %, i preguntar-nos d’on ve aquest increment respecte dels perfils ciutadans esquerra-dreta i catalanisme-espanyolisme.

En una escala d’espanyolisme(0)-catalanitat(10) de 0 a 10, els vots independentista i unionista es troben agrupats en dos grans blocs: els que es donen més de 5 en catalanitat i els que es donen un 5 o menys de catalanitat. Això ho podem veure, per exemple, en els resultats electorals. L’espanyolisme és el problema.

En les enquestes del CEO, anomenarem aquells que es donen un 5 de catalanitat-espanyolisme, migCat. Representen el 31% de la població de Catalunya (1.800.000 persones) amb dret a vot i és on es situa el vot unionista. Representa la frontera del vot independentista. Així ho veiem en l’enquesta del CEO de gener i juny del 2015, segons la intenció de vot dels migCat que figura al quadre lateral.

Resulta notori que els tres partits independentistes figuren en l’últim lloc en intenció de vot i que entre els tres només recullen el 9,55% del vot (juny 2015). I recordem que estem parlant del 31% de la població de Catalunya amb dret a vot, al voltant de 1.800.000 persones.

Respecte a la comparació de la mostra de juny amb la d’octubre de 2015, com ha evolucionat la intenció de vot independentista d’aquesta cohort de població?

Tenim, en %, la intenció de vot d’octubre de 2015 dels migCat al quadre lateral.

El bloc independentista ha passat del 9,55% al 16,52% i l’unionista de 49,13% al 52,48%. Cosa que vol dir que l’increment de l’independentisme ha vingut dels que al juny deien NS/NC que s’han reduït des del 22,62% al 12,81% i s’han decantat més per l’independentisme que per l’unionisme.

Mirem el bloc unionista, fixem-nos que C’s ha desplaçat Podemos-ICV i PSC com a força mes votada dins dels MigCat amb un fort increment de 8 punts i que els seus vots venen del vot Podemos via PSC.

Mirem el bloc independentista. L’increment més fort ve de la CUP que passa de representar el 1,91% al 7,46%. I encara resulta més espectacular si mirem dins la seva franja esquerra-dreta (quadre a sota) on arriba a acumular el 30% dels vots dels que es diuen migCat d’esquerra radical. En percentatges absoluts l’increment de JxSí (CDC + ERC) és de 1,86 punts i el de la CUP de 5,55 punts. JxSí no aconsegueix convèncer significativament els migCat, els nous votants independentistes vénen de la CUP.

Observem també que en els migCat, a mida que ens desplacem cap a la dreta disminueix el suport a la independència: esquerra radical: 38,17%, esquerra: 24,77%, centre: 9,32%, dreta: 5,3% de suport a la independència sumant JxSí i CUP.

D’aquí resulta, si es vol fer augmentar el vot per la independència, primer, que el vot més proper es troba en els migCat que se situen a l’esquerra, i, segon, que resulta molt més complicat convèncer els que es diuen de centre o de dretes. L’independentisme s’ha de situar a l’esquerra moderada, i més quan el percentatge d’esquerres dels migCat és del 43,62% amb el 34,73% situat a esquerra moderada i els que es defineixen migCat de centre o dreta es mostren impermeables al discurs independentista.

Podem agafar el raonament de J. S. Mill en defensa de la llibertat humana, i partint de l’última conseqüència del seu raonament, la lliberta d’associació per assolir un objectiu, negar aquesta última i anar retrocedint de manera estrictament lògica per Tollendo Tollens, fins negar tota la llibertat en l’àmbit de l’objectiu prohibit.

Si passar a construir la independència des de la pròpia sobirania és un delicte, una vulneració de la llei i de la Constitució, resulta clar que la llibertat l’associació entre individus per assolir aquesta independència s’ha de prohibir i, així,  passar a il·legalitzar els partits independentistes, CDC, ERC, CUP, … i les entitats com l’ANC, Omnium, …. Si neguem aquest dret d’associació que deriva del dret d’expressió, resulta també conseqüència lògica prohibir la llibertat d’expressar i publicar opinions favorables al delicte i tancar diaris com l’Ara, el Punt Avui, VilaWeb,…. Si neguem la llibertat d’expressar la independència que es fonamenta en la llibertat de consciència, arribarem finalment a la conseqüència lògica d’haver de prohibir la llibertat de pensar i de sentir, almenys en aquest respecte. Podríem afirmar, fins i tot, que si les autoritats competents no prohibeixen tot això, estan prevaricant.

Aquesta és simplement una qüestió de lògica que posa en evidència les contradiccions internes i els dèficits de la Constitució del 78 ; però indica una deriva mental que es manifestarà en fets quan la contradicció, a través del repte independentista, es presenta en al realitat. La posició dels partits espanyols del Règim porta a una deriva autoritària i antiliberal de la societat espanyola, els seus partits i l’Estat;  obre el camí a grups i idees d’extrema dreta. Un altre símptoma d’aquesta deriva lògico-autoritària és la negació de fet, per part dels partits del Règim, de l’Estat de dret a partir d’una errònia concepció de l’Estat de dret, i la seva utilització fal·laç, per situar-se com a Estat absolutista. La deriva cap a l’absolutisme del Reino de España. Caldrà començar a pensar en aquest escenari advers i en una acceleració de la pèrdua real de llibertats a Espanya, amb permís de la UE.