ambFilosofia

Respecte de l’últim apunt sobre la COVID he augmentat els contactes afectius i abaixat la ratio d’ingressats respecte d’infectats (cosa que vol dir que les infeccions són més benignes). Fet això, amb el model seguim la setena onada:

Fixeu-vos que el 16 de maig la Rt comença a baixar, cosa que indica el punt d’inflexió en un dia immediatament anterior (també segons els càlculs oficials). És a dir, estem en el punt mig de la pujada de la setena onada. El màxim s’assolirà el voltant del 15 de juny amb 1.434 ingressats hospitalaris, després començarà a baixar fins arribar a un mínim, el 15 d’agost, amb 729 ingressats (i començara la vuitena onada). Tot això amb els paràmetres actuals. Ho anirem seguint i si cal, modificarem aquests paràmetres. La taxa de letalitat es manté estable en el 0,131% sobre els infectats.
Aquí teniu els gràfics de la població fins al 5 de juny:

Les onades, en l’actual escenari (sense nova variant), van seguides; però baixant d’intensitat, cap a un punt fix al voltant dels 850 ingressats hospitalaris constants per COVID i 9 defuncions diàries.

La imatge destacada representa la població catalana del Principat, a dia d’avui, segons el seu estat d’afectació:

vermell = malalts
groc = susceptibles
verd = Immune per recuperació
negre = morts
blanc = Immune genèticament
blau = Immunes per vaccinació

Tornant a l’apunt sobre les diferències en la població catalana relacionades amb la llengua que els subjectes consideren com a pròpia, La població a Catalunya: Llengua i actituds socials. anem amb el programa PSPP i l’ordre ONEWAY a calcular el grau de variació en la variable actitud que podem atribuir al factor llengua pròpia. El podem mesurar amb (eta quadrat) η² = SS_entre / SS_total = 0,064. Això indica que podem atribuir el 6,4% de la variació en l’actitud social al factor llengua pròpia, cosa que estadísticament parlant significa un efecte moderat-alt. És clar que cap llengua per ella mateixa determina unes actituds socials. De moment, però, deixarem de banda la investigació d’una tercera variable (o explicació sociològica) entre les variables llengua pròpia i actitud social. Anem ara a investigar altres possibles factors com a responsables també d’una determinada actitud social. Concretament, les classes socials.

Ens aproparem a les classes socials a traves de les variables relacionades amb la situació laboral. Per Marx la classe social ve determinada per la situació dels individus respecte als mitjans de producció. Adoptarem aquesta posició.

A partir de les variables referents a la situació laboral que figuren al qüestionari de l’enquesta del CEO, construïm la variable sit_lab4 formada per:

11 ‘Empresari’, 12 ‘Autónem sense treballadors’, 13 ‘Assalariat c. indefinit’, 14 ‘Assalariat c. temp’

21 ‘Jubilat’, 22 ‘Aturat’, 25 ‘Estudiant’, 26 ‘Feina de casa’

31 ‘Baixa o ERTO’

Primer mirarem (ANOVA) si hi ha diferències significatives entre els grups respecte a la variable Actitud_Oberta i després farem un test de tots contra tots per veure quin és el grup o grups que presenta més diferències respecte els altres:

ONEWAY

/VARIABLES = Actitud_Oberta_10 BY sit_lab4

/STATISTICS=HOMOGENEITY

/POSTHOC= TUKEY.

Si mireu la columna 4, tots aquells valors inferiors a 0,05 indiquen que hi podem considerar diferències significatives amb una probabilitat d’equivocar-nos del 5%. Es defineixen clarament dos aplecs de grups, per una banda Autónems, Assalariats, Estudiants i per l’altra Empresari, Jubilat, Aturat, Feina domèstica, Baixa o ERTO. La societat dividida en dos aplecs estadísticament significatius, vull dir, amb diferències no explicables per l’atzar.
Anem a calcular la η2 = SSentre / SStotal = 0,046. Això indica que podem atribuir el 4,6% de la variació en l’actitud social al factor classe social (situació laboral). Cosa que estadísticament parlant significa un efecte moderat-baix.
Aquí teniu el pes poblacional de cada grup:

Ara bé, el grup numèricament principal del bàndol conservador són els jubilats. I els jubilats tenen una característica comuna, tenen mes de 64 anys. En un proper apunt analitzarem l’efecte de l’edat en la Actitud_Oberta i continuarem la nostra investigació.

Segons Sòcrates-Plató: Coneixement ↔ virtut ↔ felicitat. Tots ells lligats com a condicions necessàries i suficients.

Segons Aristòtil: Felicitat → virtut → coneixement. Coneixement, virtut són condicions necessàries, però no suficients. la saviesa pràctica condició necessària de la virtut. Per Aristòtil, assolir la saviesa (sophía) no ens porta ni a la virtut, ni a la felicitat. Així ens diu Aristòtil:

«Es podrien plantejar dificultats quant a la utilitat d’aquestes qualitats de la ment. Perquè la saviesa filosòfica no contempla cap de les coses que fan feliç un home (perquè no tracta sobre allò que s’esdevé), i encara que la saviesa pràctica sí que ho fa, per a què la necessitem? La saviesa pràctica o prudència és la virtut intel·lectual que s’ocupa de les coses justes, nobles i bones per a l’ésser humà, però aquestes són les coses que tot home de bé ja procura de fer. I no som pas més capaços d’actuar bé pel fet de tenir-ne un coneixement teòric, si és que les virtuts són disposicions del caràcter; de la mateixa manera que no som pas més capaços d’actuar d’una manera adient pel fet de conèixer les coses que són saludables i sanes, en el sentit no d’aquelles que les produeixen, sinó de les que corresponen a l’estat de salut; perquè pel fer tenir l’art de la medicina o de la gimnàstica no som pas més capaços d’actuar com a tals.» Ètica a Nicòmac, llibre VI, capítol 10, §1.

Com pot la saviesa portar-nos a actuar bé, el coneixement d’allò que és a allò que hem de fer, els fets als valors?. El pensament modern és incapaç d’entendre-ho

«No puc deixar d’afegir a aquests raonaments una observació que pot resultar d’alguna importància. En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents. Però com que els autors no usen normalment d’aquesta precaució, m’atreviré a recomanar-la als lectors: estic segur que una petita reflexió sobre això subvertiria tots els sistemes corrents de moralitat, i ens faria veure que la distinció entre vici i virtut ni està basada merament en relacions d’objectes ni és percebuda per la raó.» David Hume. Tractat sobre la naturalesa humana, llibre III, part 1, sec. 1.

En general el pensament modern es mostra incapaç de definir i assolir la virtut i cau en l’irracionalisme, fins i tot hi ha qui denuncia l’equació clàssica com una perversió:

«En resum: l’escàndol ha assolit el seu súmmum en Plató. De llavors ençà calia inventar també l’home abstracte i complet: l’home bo, just, savi, el dialèctic; en una paraula, l’espantall de la filosofia antiga; una planta separada del sòl; una humanitat sense cap instint determinat i regulador; una virtut «demostrada» per raons. Aquest és per excel·lència «l’individu» perfectament absurd, el més alt grau de la contranaturalesa…
En resum: La demostració dels valors morals va tenir per conseqüència crear el tipus desnaturalitzat d’home: l’home «bo», l’home «feliç», el «savi». Sòcrates és un monument d’una profunda perversió en la història dels valors.» Nietzsche, Friedrich. La voluntat de poder, § 427- 438
En propers apunts, seguint Plató, intentarem explicar aquest escàndol: Coneixement ↔ virtut ↔ felicitat.

Anem a veure, pels aplecs poblacionals respecte de la llengua pròpia, el posicionament polític esquerra-dreta. Ja hem vist, en un anterior apunt, La població a Catalunya: Llengua i actituds socials. diferències significatives, no producte de l’atzar, en les actituds socials. Fins a quin punt també hi són en el posicionament polític, de manera que apunten a preguntar-nos sobre alguna causa subjacent.

Primer de tot, la distribució de freqüències de la variable sobre esquerra-dreta.

L’Histograma:

És a dir, la població catalana es decanta cap a l’esquerra (4,08) i la de llengua pròpia el català, molt significativament: 3,68 en una escala de 0 (extrema esquerra) a 10 (extrema dreta). [Això podria explicar una forta desconfiança cap a Junts, en la mesura que adopta propostes de dretes (Aeroport, JJOO, …) i de rebot un vot resignat a ERC a manca d’alternativa d’esquerra moderada.]

Recordem la qüestió: Aquestes diferències ens permeten parlar de grups poblacionals significativament diferents, amb diferències substancials no producte de l’atzar?

Anem a fer el test. Només acceptarem que són grups diferents, si tenim una probabilitat més gran del 99% d’encertar-ho, o sigui, una probabilitat menor de l’1% d’equivocar-nos. Comparem primer els grups CAT respecte CAST.

T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(1,2) /VARIABLES= IDEOL_0_10.

A fi d’acceptar que no són grups diferents en «Interval de confiança de la Diferència 99%» entre el límit Inferior i Superior hauria d’estar compresa la diferència 0, és a dir, el valor inferior hauria de ser negatiu i el superior positiu. No és el cas.
Podem afirmar amb un marge d’error del 1% que els dos grups, CAT / CAST, tenen respecte aquestes qüestions opinions significativament diferents.

I què passa entre els CAT i aquells que afirmen les dues llengües com a pròpies?. Anem a fer el test

T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(1,3) /VARIABLES= IDEOL_0_10.

El valor 0 està comprès entre el nivell Inferior i Superior, per tant, no són dos grups significativament diferents en aquestes actituds.

I què passa entre els CAST i aquells que afirmen les dues llengües com a pròpies?. Anem a fer el test
T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(3,2) /VARIABLES= IDEOL_0_10.

El valor 0 NO està comprès entre el nivell Inferior i Superior, per tant, són dos grups significativament diferents en aquestes actituds amb un marge de certesa del 99%.
Aquí també, els que afirmen com a pròpies les dues llengües se separen dels CAST i s’apropen als CAT amb què formen un sol grup on les diferències són atribuïbles en gran mesura a l’atzar.
Hem trobat doncs, diferències significatives entre els que tenen com a llengua pròpia el castellà i la resta de la població, tant en temes socials com polítics.

Tanmateix hem de tenir present que en les relacions entre variables intervenen terceres variables. És important entendre que les dades només poden interpretar-se quan existeixen marcs teòrics que suporten la recerca. Els estadístics ens informen de relacions però no expliquen les causes.
Seria interessant veure si també a la Catalunya Nord el desplaçament cap al francès comporta un desplaçament polític a la dreta i una mentalitat més tancada. Igualment pel País valencià i les Illes amb l’espanyol.

Estigueu atents, és molt possible que ja hagi començat la 7^a onada de la COVID.

La taula de les últimes dades oficials i segons el model propi:

Fixeu-vos que a patir del 6 d’abril els ingressats hospitalaris comencen a pujar. Fixeu-vos que la Rt, de cop, puja per sobre de 1. Fixeu-vos que el programa, tal com ja vam dir, ho prediu.
De fet el programa prediu un creixement més lent. Si el creixement continua com sembla indicar aquest últims dies, voldrà dir que augmenten els contactes perillosos o que s’incrementa el decaïment immunitari.
Respecte a les previsions fetes a “Quan començarà la setena onada?“, només hem hagut d’abaixar la taxa de decaïment immunitari de 0.12 a 0.11. Ja que el mínim s’assoleix no amb 900 ingressats, sinó amb 827 segons el programa o amb 773 segons dades oficials.
És de constatar els mals càlculs oficials sobre la Rt. Ja vam explicar a l’apunt esmentat el comportament de la Rt en una pandèmia per onades, com la de la COVID. No és comprensible, sinó és per unes dades errònies, que la Rt, quan ens acostem al mínim, baixi a 0.62 per fer, després, un salt sobtat per sobre de 1. Ja explicàvem que una Rt ben calculada i amb dades fiables ens permet entendre (punts d’inflexió, màxims i mínims) on ens troben de l’onada i quan de a prop estem de la següent.

Ja vam explicar a Els errors del CEO i, en general, de les enquestes fetes a Catalunya. que la llengua pròpia era un factor demogràfic determinant en els enquestes fetes a Catalunya. Farem uns quants tastets sobre fins on arriben les diferències utilitzant l’últim baròmetre del CEO. Cal dir que aquesta vegada, els percentatges en la llengua pròpia segons la mostra, ja es corresponen aproximadament als percentatges en la població.

En el baròmetre hi ha unes preguntes referides a una actitud social tancada o oberta. Son les següents:

Fins a quin punt està d’acord o en desacord amb cadascuna de les següents afirmacions:

1. Com menys intervingui el Govern en l’economia, millor serà pel país.

2. Cal abaixar els impostos, encara que això impliqui reduir serveis i prestacions públiques.

3. L’escola ha d’ensenyar als nens a obeir l’autoritat.

4. En qualsevol circumstància, la llei sempre ha de ser obeïda.

5. Amb tanta immigració, un ja no se sent com a casa.

Utilitzant el programa estadístic de codi obert PSPP, hem sumat els valors obtinguts en les respostes a les 5 preguntes sota la variable Actitud_Oberta, la qual agafarà valors de 5 a 25.

Primer calculem alguns estadístics sobre Actitud_Oberta respecte als 4 grups de llengua pròpia:

MEANS Actitud_Oberta BY Llengua_red.

Aquestes diferències ens permeten parlar de grups poblacionals significativament diferents, des d’un punt de vista estadístic?

Anem a fer el test. Només acceptarem que són grups diferents, si tenim una probabilitat més gran del 99% d’encertar-ho, o sigui, una probabilitat menor de l’1% d’equivocar-nos. Comparem primer els grups CAT respecte CAST.

T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(1,2) /VARIABLES=Actitud_Oberta.

Ara bé, a fi d’acceptar que no són grups diferents en «Interval de confiança de la Diferència 99%» entre el límit Inferior i Superior hauria d’estar compresa la diferència 0, és a dir, el valor inferior hauria de ser negatiu i el superior positiu. No és el cas.
Podem afirmar amb un marge d’error del 1% que els dos grups, CAT / CAST, tenen respecte aquestes qüestions opinions significativament diferents.

I què passa entre els CAT i aquells que afirmen les dues llengües com a pròpies?. Anem a fer el test.

T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(1,3) /VARIABLES=Actitud_Oberta.

Ara bé, el valor 0 està comprès entre el nivell Inferior i Superior, per tant, no són dos grups significativament diferents en aquestes actituds.

I què passa entre els CAST i aquells que afirmen les dues llengües com a pròpies?. Anem a fer el test.

T-TEST /CRITERIA=CI(0.99) GROUPS= Llengua_red(3,2) /VARIABLES=Actitud_Oberta.

Així, doncs, el valor 0 NO està comprès entre el nivell Inferior i Superior, per tant, són dos grups significativament diferents en aquestes actituds amb un marge de certesa del 99%.
Els que afirmen com a pròpies les dues llengües se separen dels CAST i s’apropen als CAT amb què formen un sol grup estadísticament significatiu.

Partim del concepte aristotèlic de virtut com la disposició que permet l’excel·lència en la realització de la tasca que es pròpia de l’ésser humà. A més, ben fer allò que ens és propi, ens donarà felicitat.

Què és això que és propi de l’ésser humà i que els altres éssers no tenen? La vida activa de l’ésser dotat d’un principi racional, la ment.

La ment ens capacita per a tres tasques específiques: la producció d’objectes, l’acció de construir-nos i el coneixement teòric. L’excel·lència en la realització d’aquestes tres tasques ve de la virtut, i ens proporciona la felicitat.

La producció obté l’excel·lència amb l’art (téchne), que no és pròpiament una virtut, sinó una potència.

A més, aquestes tasques les podem ordenar d’acord amb la superioritat de la part de la ment que les realitza. La tasca més pròpia és el coneixement teòric, després l’acció i finalment la producció. La màxima felicitat qualitativa ens la proporcionarà l’excel·lència en el coneixement teòric, resultat de la saviesa, que predomina sobre l’excel·lència en l’acció, resultat de la prudència i la virtut ètica. Saviesa (teoria) i prudència (pràctica) són les dues virtuts intel·lectuals capitals de la ment que ens permeten accedir a la veritat en les respectives tasques.

Posades les coses així, en una societat de lliures i iguals, l’objectiu de la política és la virtut dels individus. Per tant, l’excel·lència en les tasques esmentades serà el criteri per determinar com d’avançada és una societat.

La primera cosa i principal serà l’excel·lència en la innovació científica teòrica. La següent la justícia i la capacitat col·lectiva d’afavorir el creixement personal. Finalment el nivell tecnològic. En el ben entès que les darreres s’orienten a les primeres, les darreres «prescriuen per afavorir-les, però no els prescriuen res» a les primeres.

Ja vam explicar que si hi ha decaïment immunitari, hi ha setena onada. La proximitat d’aquesta setena onada depèn de la intensitat del decaïment immunitari. Quina és aquesta intensitat?. No ho sabem.

Podem intentar una altra aproximació.

Suposem que la marxa de la pandèmia avança per onades en forma de campana. Aleshores la Rt (ràtio reproductiva bàsica, o quants malalts infecta cada malalt) pot dir-nos algunes coses:

Quan la Rt val 1 ens trobem a prop d’un màxim o d’un mínim d’infeccions. Serà un màxim, si la Rt va de Rt >1 a Rt=1 a Rt<1. Serà un mínim si la Rt va de Rt<1, 1, Rt>1.

Quan la Rt passa de decréixer a créixer, ens trobem en un punt d’inflexió avançant cap a un mínim. Quan la Rt passa de créixer a decréixer, ens trobem en un punt d’inflexió avançant cap a un màxim.

Apliquem-ho a la sisena onada, utilitzant les dades oficials.

Dia 26 de gener Rt 0,97, anteriorment Rt >1, posteriorment Rt<1. Un màxim. Dia 30 de gener màxim d’ingressos hospitalaris: 3062. I caiguda ràpida de la Rt.

Dia 9 de febrer, Rt =0,63 i la Rt torna a començar a créixer: punt d’inflexió. Creixement lent de la Rt.

Dia 17 de març, Rt 0,96. Ens apropem a un mínim; però lentament. I ens apropem, doncs, al començament, lent, de la setena onada.

En el model, suposant una taxa de decaïment del 0,12%, la Rt arriba a 1 el dia 15 d’abril. Assoliríem un mínim amb 907 ingressats hospitalaris (ahir, 979 ingressats). A partir d’aquí, lentament, començaria la setena onada.

Quin pot ser el comportament d’aquesta setena onada? Depèn de la taxa de decaïment. Si suposem una taxa com la suposada actualment = 0,12%, el punt d’inflexió seria el 3 de juny, i el màxim el dia 3 de juliol amb 1.353 ingressats.

El calendari concret que segueixi la setena onada ens anirà indicant el valor de la taxa de decaïment immunitari pel període en concret.

El mostreig del CEO es fa «Estratificat per grandària de municipi, amb selecció de les unitats últimes (individus) mitjançant quotes encreuades de lloc de naixement, sexe i edat.». Per aconseguir-ho, sobre els casos recollits s’aplica un coeficient de ponderació. Això és el que no havien fet en la primera entrega, i d’aquí els errors.

Ara bé, a Catalunya «quotes encreuades de lloc de naixement, sexe i edat» pot portar a importants desviacions, ja que tant el posicionament identitari com el social correlacionen fortament amb la llengua que l’individu considera com a pròpia. A Catalunya s’haurien de fer quotes encreuades per lloc de naixement, sexe, edat i llengua pròpia, de manera que els percentatges es corresponguessin amb els reals respecte al conjunt d’aquestes 4 variables (potser no caldria el lloc de naixement per a les quotes!!).

Concretament. Si agafem el conjunt dels baròmetres del CEO per la variable llengua pròpia, que agafa els valors: «Cat | Cast | Totes dues | Altres», tenim en percentatges:

Sumats anys 2018 i 2019 : 43,01 | 42,07 | 12,53 | 2,39.

Per l’últim baròmetre del 2020: 42,85 | 43,55 | 11,60 | 2

Omnibus 2021 : 37,27 / 47,04 / 12,46 / 3,23

És a dir, en l’última enquesta feta pel CEO, s’ha preguntat en un 47,04% a persones que consideren l’espanyol com a llengua pròpia i en un 37,27% a persones que consideren el català com a llengua pròpia. Els resultats, especialment pel que fa a la pregunta sobre la independència, però no només; resulten distorsionats.

Concretament, anem a introduir una nova variable de ponderació, que anomenarem PondLlprop, que faci que es compleixin els percentatges, quant a la llengua pròpia, de l’últim baròmetre del 2020, amb el qual farem comparacions. Aleshores, en l’enquesta del 2021 última, en la pregunta sobre la independència obtenim els següents percentatges: Si: 43,94%; NO: 49,59%, NS/NC: 6,47%. Pràcticament els mateixos que el 2020: 43,94% ; 48,63%; 7,43%.

Les previsions sobre l’evolució de la covid a Catalunya fetes en un apunt anterior han resultat encertades en la seva estructura: baixada lenta seguida de baixada accelerada. La baixada de casos ha trigat un poc més perquè, amb l’aixecament de restriccions, hi ha hagut més contactes; però finalment, a partir del 13 de febrer, estem en la fase de descens ràpid.

Ara bé, hi ha hagut algunes coses que hem hagut d’ajustar. És especialment de notar un increment de la taxa de letalitat. Hi ha hagut, i hi ha, més defuncions de les previstes. Per quadrar les xifres, la taxa de letalitat ha augmentat fins a 0.16%, quan abans d’òmicron se situava a 0,08%. Recordem però que venim de taxes de letalitat del 0,7%

La taxa d’infecció s’ha situat al 23,7%, venim de taxes del 7%. Així, doncs, encara que el percentatge d’ingressats hospitalaris respecte d’infectats s’ha reduït altament (de 0,0182 a 0,0037), la letalitat entre els que han hagut de ser ingressats ha augmentat.

La pregunt és, hi haurà 7na. ondada?. Segons les nostres previsions, sí. I no només 7na.; sinó una onada darrera l’altra. El que s’havia d’ajustar era el seu Període o temps que triga l’ona en recórrer una distància igual a la seva longitud d’ona (distància entre dos cims o dues valls de l’ona). Al mateix temps preveiem una reducció paulatina, a cada onada, de l’amplitud (l’altura d’un cim o una vall de l’ona)

Tot això es complirà si hi ha reinfecció, si un percentatge de les persones que han passat la malaltia, amb el temps, es poden reinfectar, o bé, apareix una nova variant que salta les barreres.

El període, o quantes onades hi haurà aquest 2022, depèn precisament de la magnitud d’aquest percentatge de decaïment de la immunitat. Si fos del 0,52%, com ha estat de l’òmicron respecte a la variant delta, hi hauria quatre onades. Si la reduïm, posem fins a 0,15%, preveiem dues onades aquest 2022.

Concretament la setena onada començaria a principis d’abril. Els ingressats hospitalaris es reduirien fins a 864 i tronarien a pujar. Les defuncions es reduirien fins a 8 diàries i tornarien a pujar.

De ben segur, aquestes xifres no seran exactament així; però precisament aquesta discrepància ens permetrà entendre què ha passat.

Gràfica fins a 1 d’abril del 2022

Molt Hble. Sr. Pere Aragonès i Garcia:

Les obres de construcció del supermercat Aldi sobre la vil·la romana del jaciment del Roser-Mujal, a Calella, s’han convertit en un espectacle lamentable i agònic de destrucció progressiva del patrimoni històric, dut a terme amb el vist-i-plau dels qui tenen la responsabilitat de protegir-lo. L’evolució de les obres posa en evidència la incompatibilitat del projecte Aldi amb la preservació de les restes d’una manera digna. Mentre el Departament de Cultura afirma que s’aplica el principi de la “mínima afectació”, el catàleg de la trencadissa, irreversible sobre restes que havien sobreviscut dos mil anys, no para de créixer.

A totes les destrosses que ja estaven previstes sobre els plànols se’n van afegint d’altres a mesura que s’excaven noves zones del jaciment. Fa uns dies es van desenterrar els murs que han quedat seccionats per la construcció de la pantalla de pilots perimetral. Un d’ells és la façana nord de la vil·la, que conserva encara una porta amb el seu arc. Ara es pot ja constatar, doncs, que la vil·la ha quedat irremeiablement fragmentada i malmesa. Quant a les estances que s’han descobert entre aquests murs, quedaran greument afectades i en bona part destruïdes per les estructures de fonamentació. També s’han trobat inesperadament noves restes a la zona nord del jaciment, en una cota superior. L’alegria de la descoberta ha quedat de seguida estroncada pel fet que, segons els plànols, tant aquestes restes com d’altres que s’hi puguin trobar al voltant quedaran colgades sota tones de formigó.

La vil·la té una silueta reconeixible i singular: durant mesos hem gaudit d’una vista sobre la façana nord, amb la porta oberta a un laberint d’estances. Prendre cura de les restes hauria d’implicar també poder contemplar-les d’una manera que en preservi la identitat i la capacitat d’evocar la vida en altres temps. Quan la llei parla de vetllar per la integritat cultural del patrimoni s’està referint a un gest de conservació que tingui sentit i que faci possible gaudir plenament del seu component estètic i del seu potencial com a monument històric; que, en definitiva, en preservi el valor com a objecte cultural. Però el projecte Aldi prioritza les seves pròpies necessitats sobre el valor cultural. Segons els plànols, el que quedi de la vil·la restarà encaixonat en una sala subterrània, plena de columnes de formigó i dins d’un espai tan exigu que la façana quedarà gairebé enganxada a la paret. No és que es perdi la perspectiva: és que l’exterior de la façana difícilment es podrà contemplar, cosa que esdevé també una afectació i no pas mínima.

Les ruïnes són una forma estranya de memòria: la memòria històrica material, que va acumulant les marques de cada moment que ha travessat. Els arqueòlegs desxifren el seu llenguatge, que parla d’activitats quotidianes, d’espais reutilitzats i d’abandonaments. Les restes del passat sempre estan exposades a allò que el present vol fer-ne. La vil·la romana del Roser també es convertirà en la memòria d’allò que el nostre present ha volgut fer-ne. Donada la seva singularitat, hem d’evitar que es converteixi en un monument de la vergonya, en el paradigma d’allò que no desitjaríem veure repetir-se mai més.

Per tot això us demanem, amb un acte valent i de compromís amb el patrimoni, que atureu les obres. Que poseu fi a aquest projecte absurd, que intervingueu per a cercar solucions que passin per la dignificació del jaciment. Encara no és massa tard per recuperar aquella proposta que el mateix Departament de Cultura havia aprovat el 2002: un jardí arqueològic públic. Volem transmetre a les generacions futures un tresor de què puguin gaudir plenament, un monument que dignifiqui alhora el passat i el present d’aquesta ciutat i d’aquest país

Si voleu adherir-vos-hi, teniu aquí l’enllaç:

Enllaç a la carta i adhesió

Diu Kant a «La pau perpètua»: «El mal moral posseeix, inseparable de la seva naturalesa, la característica de contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb els altres malentranyats)».

Acceptant com a valor ètic la igualtat entre tots els humans, la desigual repartició de la vaccinació entre països rics i pobres és un mal moral. Ha de comportar, doncs, «contradir-se i destruir els seus propis propòsits (sobretot en relació amb els altres malentranyats)».

Alguna cosa d’això pot estar passant amb l’òmicron (i altres variants que ens poden arribar). Ja vam explicar que la novetat de l’òmicron ha estat l’efecte d’una certa pèrdua d’immunitat sobre vaccinats i recuperats, cosa que fa que passem d’un moviment de les infeccions en forma de campana a un moviment oscil·latori. Abans teníem un dipòsit que s’anava buidant, i el fet que ho fes més o menys ràpidament feia les onades; ara tenim dos dipòsits (susceptibles i immunes) interconnectats amb circuit d’entrada i de sortida, quant més baix és el nivell de persones susceptibles d’infectar-se més alt és la seva velocitat d’increment a causa de la pèrdua d’immunitat (la reinfecció) de la gran quantitat d’immunes i al revés (i a més, ja no controlarem les onades que ens poden arribar dels països amb baix nivell de vaccinació).

Ara us explicaré una història possible de com el mal repartiment dels vaccins destrueix el seu propi propòsit. Utilitzant el model de seguiment de la pandèmia a Catalunya que hem construït i que trobareu aquí (prgPandemia), comparem els paràmetres de l’òmicron amb els paràmetres de la primera onada:

Per determinar aquestes taxes intervé tant el virus mateix com les mesures socials que adoptem.

En un moment donat, la població total es distribueix entre immune per vaccinació, immune per recuperació, susceptible i malalta. A partir de l’òmicron, en el model he hagut de suposar que perden la immunitat un 0,52% diari dels que han passat la malaltia o vaccinats.

Situació actual (tic 583). Mirant les gràfiques veiem com els susceptibles, amb diverses ondulacions (onades), van caient fins arribar l’òmicron, que provoca un canvi del tipus de sistema:

A més, ja fa dies que, considerant només les taxes d’infecció i letalitat, hauríem d’haver arribat al pic, i sense unes xifres tant altes d’ingressats. Per fer coincidir els resultats del model amb les dades reals, he hagut de suposar que la vinguda de dies molt freds ha incrementat la virulència del virus. A partir del dia 15 de gener, he suposat un increment de la taxa d’ingressats respecte a infectats del 6,8% diari. Sembla que aquesta variant és força sensible a les temperatures. Tot i això, ja veieu que la taxa d’ingressats respecte als infectats és, ara mateix, 2,3 vegades inferior que amb les anteriors variants del virus.
Ara bé, actualment, segons el model hem arribat al pic. Ara ve una caiguda en velocitat de descens accelerat. Uns quants dies amb descens moderat per caure després en picat. I això perquè entre la població que ha passat per la malaltia i la població vaccinada arribem ja a prop de 7 milions de persones, és a dir, no queda ja gaire gent susceptible d’infectar-se.
Previsió pels propers 15 dies (tic 598):

En el sistema anterior hauríem tocat fons (però, en aquest s’insinua el començament d’una nova onada). Tanmateix, anem a fer córrer el model, des d’avui a les previsions d’un any, 365 tics, fins al tic 963. Les oscil·lacions dels sistemes amb moviment oscil·latori poden ser esmorteïdes, mantingudes o creixents.

Sense revertir el mal moral, el model prediu quatre onades pel 2022, unes oscil·lacions esmorteïdes, amb tendència a finalment estabilitzar-se, però, atenció, a un nivell bastant alt d’ingressats (2.750) i relativament baix, però important, de defuncions (11 diàries). Això en les condicions actuals, sense tenir present noves variants o medicaments.
El nivell d’ingressats hospitalaris seria semblant a l’actual d’una manera permanent. No crec que el sistema hospitalari ho pugui resistir. Hauríem de conviure amb el virus; però no seria una grip normal, probablement desestabilitzaria la nostra societat tal com avui la coneixem.

Anàvem seguint la pandèmia de la Covid a través d’un programa que responia al següent model:

Era com buidar un dipòsit, representat aquí amb el nivell [Susceptibles]. Les onades responien a les variacions dels paràmetres taxaContactes, taxaInfeccions, taxaIngresInfectats, taxaLetalitat. Era com obrir o tancar més l’aixeta. Ara bé, a la llarga, amb successives onades, el dipòsit s’havia d’acabar buidant i l’epidèmia, doncs, finalitzar.
La vaccinació no alterava el model, només buidava més de pressa el diposit de susceptibles (ara en surtien dues fletxes). Cal tenir present, però, que una part dels vaccinats ja eren immunes a causa d’haver passat la malaltia amb anterioritat:

Ara bé, el programa va començar a fallar a mitjans de setembre d’enguany, predeia una baixada més gran d’infectats i la fi de la pandèmia. Tanmateix, els infectats no baixaven prou i es mantenien al voltant de 300 ingressats diaris. Tota manera, la pandèmia semblava controlada i ho vaig deixar estar. Segurament podria ser a causa de la no efectivitat del 100% de les vacunes.
Però va arribar una nova onada, l’òmicron. Què estava passant?. Els nous esdeveniments ens situaven en un canvi de model. L’Òmicron (i les noves variants que vindran en aquestes circumstàncies) introduïa un efecte de retrocés, el dipòsit de susceptibles no només es buidava, sinó que també s’omplia. Les vacunes perdien efectivitat, hi havia qui es reinfectava. Això implica que sense el control global del virus per a tots els humans, amb el sorgiment de noves variants, la pandèmia no té final, sinó que es comporta d’acord amb un moviment oscil·latori, d’onades successives. A mida que es va buidant el diposit de Susceptibles es va reomplint per l’actuació de noves variants del virus.

Ara no només surten fluxos del dipòsit de Susceptibles, sinó que també n’hi entren. Fluxos interdependents entre ells a través dels nivells d’Immunes per vaccinació i Població recuperada per una banda i Susceptibles per l’altra. Un moviment oscil·latori sense fi (i ningú ens assegura la no aparició d’una nova variant més letal). Aquí, més aviat, dels vicis privats, pèrdues generals (menys per les farmacèutiques).

https://commons.wikimedia.org/wiki/User:Soupvector

El punt de referència per Aristòtil és la polis ideal, l’associació d’individus lliures i iguals que s’apleguen per assegurar la seva independència. Què ens pot dir sobre les societats modernes aquesta reflexió aristotèlica?.

El ciment de la societat que ens presenta Aristòtil és la virtut, el desenvolupament de les capacitats humanes, i concretament de la part més pròpia i superior: la racionalitat. Aquest màxim desenvolupament individual només és possible formant part activa de polis, a través de la praxis. Per apropar-nos a la relació que es presenta aquí entre individu i societat, podem fer l’analogia amb un equip de futbol. El jugador només pot arribar a tot el seu potencial en el marc de l’equip; però l’equip té com objectiu els jugadors. El lloc i la funció de cada jugador dins de l’equip va orientat a maximitzar les qualitats potencials del jugador. L’objectiu no és l’equip, al qual s’haurien de subordinar els jugadors, sinó el desenvolupament de les capacitats dels jugadors (individus), en el ben entès que això últim només és possible en el marc de l’equip i gràcies a la interacció que s’hi dona (la polís ideal).

Per contra, el ciment de la societat moderna és el vici, o una cosa molt estranya que podem referir amb la famosa dita de Mandeville: els vicis privats produeixen beneficis públics. No és la virtut sinó l’egoisme el motor del progrés modern.

Aristòtil ens pot ajudar a entendre la mena de vici privat i de benefici públic moderns. D’entrada, pel que fa a la virtut, mitjans i fins estan totalment implicats mútuament, de manera que en cap cas del vici general pot sorgir la virtut. Suposats uns vicis privats, aquest benefici públic no és la virtut general.

Tanmateix, quins vicis privats? Quines disposicions del caràcter? Com resulta el conflicte dins l’ànima humana?

En això ens pot ajudar K. Marx. Per les classes dominants dins la societat capitalista el dia a dia és la lluita per l’apropiació de l’excedent. La plusvàlua generada en el marc de cada empresa capitalista no és queda allí, sinó que, a través del mecanisme dels mercats, va a una olla central on s’acumula tot l’excedent social. Després es tracta de assolir, tant li fa els mitjans, el màxim d’aquest excedent. Aquelles empreses que aconsegueixen parts més grans de l’excedent poden invertir més i millor, de manera que s’estableix una cursa per l’excedent en la qual els que es queden enrere acaben desapareixent, no es possible per una empresa capitalista quedar-se quieta, o, vull dir, quedar-se quieta és recular posicions en la cursa.

Així, doncs, el capitalista es veu obligat a ser plenament racional en la lluita per l’excedent (i a dirigir-hi les seves principals energies). Per tant, no podem parlar, pel que fa a la classe dominant i el temps dedicat al capital, ni d’intemperat o desenfrenat ni d’acràtic. Més aviat hauríem de parlar d’un desenvolupament racional parcial, fragmentat i amb un objectiu exterior a l’individu mateix.  Quina mena de racionalitat és aquesta?. En cap cas podem parlar d’un phrónimos, ja que no hi ha prudència sense virtut, fins i mitjans es demanen mútuament. A més, què passa en el seu temps lliure, quan cal satisfer la part apetitiva?

Una altra cosa serien les classes treballadores. Quina virtut, quins vicis desenvolupen?

Aquest apunt vol ser una petita acotació a (i agraïment per) la xerrada que David Garcia i Rubert va fer a Calella sobre patrimoni. La frase «Sobre «coses impossibles» que sí que es poden fer» referida al patrimoni és de David Garcia i figurava com una part del títol de la seva xerrada. Des de la lògica modal parlarem de coses impossibles.

Va ser Leibniz (filòsof, lògic i matemàtic) qui va definir la impossibilitat com a fals en tots els mons possibles, i la possibilitat com vertader en algun món possible. Posteriorment, en la dècada de 1950, es relativitza la noció de mons possibles, és a dir, en lloc de dir que un món és possible d’una manera absoluta, avui diem que és possible en relació a un altre món. Diem llavors que aquell món és accessible des d’aquest. Que la proposició p és impossible voldrà dir, doncs, que la proposició p és falsa en tots els mons accessibles des del meu món.

Allò que polítics i gestors orgànics del patrimoni afirmen és que «és impossible viure del patrimoni». En conseqüència hem d’obtenir, d’altres fonts privades, els recursos per tractar-lo. A Calella, no hi ha diners (que no tornarien) per invertir en el jaciment del Roser, hi ha altres prioritats, com arranjar una escola, un pavelló, …. Així els diners per excavar el jaciment vindran d’un acord amb l’Aldi, assumint el seu projecte de soterrament i fraccionament de la vil·la residencial i realitzant les requalificacions oportunes, i a l’Ajuntament no li costarà ni un euro (que podrem invertir llavors, per exemple, en el cobriment d’un tram de la riera o en la construcció d’un nou aparcament municipal,….).

¿Com ha de ser el seu món R de manera que a tots els mons, m_i, accessibles des de R resulti fals que es pugui viure del patrimoni?

Per entendre-ho crec que ens podem referir a la diferència entre dos conceptes econòmics, per una banda el PIB i per altra l’ Index de desenvolupament humà..

El PIB és la suma tots els béns i serveis finals produïts expressats monetàriament. És un concepte primitiu, molt insuficient per mesurar el benestar social i per afrontar els problemes actuals de sostenibilitat. No contempla ni les externalitats (el canvi climàtic), ni les feines que no entren en el mercat (feines domèstiques), ni l’oci, i suma mals (drogues, prostitució) sempre que es paguin. El seu món R és el món del PIB, per ells allò que és realment real només és allò que entra en el PIB.

L’Index de desenvolupament humà té present a més del nivell de vida, l’esperança de vida, l’educació, l’impacte de les mesures econòmiques sobre la qualitat de vida. I s’observa com aquests factors acaben essent també decisius per la bona marxa de l’economia mercantil. Potser perquè la creativitat és un factor econòmic decisiu i aquesta és molt més gran en contextos d’alt index de desenvolupament humà.

Ells realment no hi creuen en aquest món del desenvolupament humà; com hem dit el seu món és el del PIB; tanmateix avui dia queda molt lleig i primitiu quedar-se només amb el PIB. Per tant, en l’àmbit públic han de fer veure, han de simular, unes qualitats i preocupacions per al patrimoni que no tenen. I d’això se’n diu hipocresia. I en l’àmbit privat, fora de micro, faran gala del seu realisme del PIB i que no creuen en aquestes coses de la sinceritat i del valor del patrimoni per al poble i per a l’economia i desenvolupament humana. I d’això se’n diu cinisme.