ambFilosofia

L’estratègia xinesa respecte de la COVID resulta racionalment coherent amb les dades. A L’inici, la política de COVID 0 els va permetre un creixement econòmic de al voltant del 4,5%, mentre que els països occidentals entraven en recessió. Llavors la taxa d’infecció del virus rondava el 7% i la taxa de letalitat el 0,7%.

Ara ja no són aquestes taxes. A Catalunya mateix, amb les noves variants, la taxa d’infecció és ara del 13%; però la taxa de letalitat és del 0,053 %. El virus ha evolucionat cap a més infecció i menys letalitat.

En aquests moments, doncs, amb aquestes taxes, per la Xina és molt més difícil controlar el virus (més infecciós); però, per altra banda, la taxa de letalitat s’ha dividit per 13, cosa que li permet deixar infectar la seva població amb el resultat, en nombres relatius, de 13 vegades menys morts que als països occidentals. Seria discutible si aquesta taxa de letalitat és producte de la vaccinació; però en aquest moments a Catalunya el nombre d’immunes per vaccinació rondarà només el milió de persones, mentre que els immunes per recuperació rondaran els 4.800.000. Això és perquè es dona el decaïment i els nombre de vaccinats diari ha baixat a mínims, mentre que la gent continua infectant-se; per bé que entra molt menys als hospitals. Qualsevol nova variant, per imposar-se, ha de ser més ràpida, més infecciosa, que les actuals.

Fins abans de deixar infectar la seva població, aquestes eren les dades oficials d’alguns països en comparació a la Xina (els USA mil vegades més morts que a la Xina, en xifres relatives a la població total):

Potser el que podríem retreure’ls és que aquesta evolució de la letalitat del virus s’ha donat a costa de les infeccions d’aquí; però també s’hagués pogut adoptar aquí la COVID 0. Ara mateix la Xina, o qualsevol altre país, no té perquè no aprofitar les baixes taxes de letalitat i deixar infectar la seva població.

Pel que fa a nosaltres, d’acord amb les previsions, vam assolir el pic de la vuitena onada uns dies abans de Nadal amb 1.000 ingressats hospitalaris i 56 defuncions setmanals. Ja hem explicat que ens trobem davant d’un moviment oscil·latori esmorteït, on les onades es succeeixen tot perdent força. Les variants actuals; però es mostren molt sensibles als canvis de temperatura, de manera que aquesta pot fer que l’onada perdi o agafi força. S’haurà de veure l’augment de contactes producte de les festes; però ara va de baixada, preveiem l’inici de la novena onada a mitjans de febrer.

Per començar presentarem, per ordre de percentatge de casos, les caselles que es deriven de l’espai de dues dimensions determinat per l’eix esquerra-dreta i l’eix català-espanyol:

Fixem-nos que pels que es defineixen com a catalans l’esquerra moderada és àmpliament majoritària i que la dreta moderada queda a molta distancia.

El procés cap a la independència ha anat acompanyat per un desplaçament a l’esquerra dels que es consideren catalans, cosa que no ha passat amb els que es consideren espanyols. Això fa que el vot pels partits independentistes tingui com a bloc principal l’esquerra moderada.

Les puntuacions de l’enquesta van del 0 al 10, nosaltres les hem agrupat.
Per l’eix esquerra-dreta, hem agrupat 0,1 com a EqR; 2,3,4 com a EqM; 5 com a DM; 6,7,8,9,10 com a DT.
Per l’eix espanyolisme-catalanisme, hem agrupat 0,1,2,3,4 com a ES; 5 com a EM; 6,7,8 com a CM; 9,10 com a CT.

DE quines caselles treuen els vots ERC i JUNTS?:

Per ERC les sis caselles amb més pes són:

CMxEqM:102, CTxEqM: 90, CMxDM: 38, CTxEqR: 22, CTxDM: 22, EMxDM: 22

Per Junts les sis caselles amb més pes són:

CTxEqM: 62, CTxDM: 26, CMxDM: 20, CTxDT: 17, CMxEqM: 16, CTxEqR: 10

I ara de quines caselles marxen més vots?:

De quines caselles marxa el vot de Junts?.

De CTxEqM marxa el 40%, i en contrast de CTxDM marxa el 19%

Vull dir, catalans i d’esquerres se senten decebuts i catalans de dretes satisfets. Decantar-se cap a la dreta en contra de les seves proporcions en el vot és el que fa perdre vots a JUNTS, ja que el seu electorat és majoritàriament d’esquerres (62 + 16 + 10 = 88) i només minoritàriament de dretes (26 + 20 + 17 = 63). I no pot guanyar electorat que se sent català de dretes perquè no n’hi ha més. I aquest vot d’esquerres que perd no va a ERC, sinó majoritàriament a les diverses formes que hem agrupat sota el rètol abstenció.

De quines caselles marxa el vot de ERC?:

EMxDM 45% CMxDM 42% CMxEqM 30%

La pèrdua en major percentatge dins la casella, correspon a la dreta moderada; però en volum de vots a l’esquerra moderada.

És a dir, tant per Junts com per ERC la pèrdua de vot ve dels que es consideren catalans d’esquerra moderada. I més entre els que es donen un 6,7,8 de catalanitat que entre els que es donen 9,10.

Pels que abandonen ERC, com que Junts és percebut com a dreta, no hi van. Pels que abandonen JUNTS, com que ERC és percebuda com poc clara, no hi van. Noteu que de la casella CMxDM van 38 casos a ERC i 20 a JUNTS

La política de dretes és el que porta al descens dels partits independentistes JUNTS i ERC. Fixem-nos que la CUP puja, perquè recull una part de les fuites d’aquests partits. La independència és també una proposta per una societat millor i més justa, abandonar l’una és abandonar l’altra.

Finalment les taules completes:

Seleccionem aquells que afirmen recordar haver votat Junts i fem l’encreuament entre les caselles de l’espai bidimensional i la intenció de vot actual:

Seleccionem aquells que afirmen recordar haver votat ERC i fem l’encreuament entre les caselles de l’espai bidimensional i la intenció de vot actual:

Les dades les extraiem de l’última enquesta del CEO, tercer baròmetre del 2022.

La primera cosa és comprovar que la mostra de l’enquesta estigui equilibrada. Nosaltres ens fixem en la pregunta sobre la llengua pròpia. Ho explicàvem a La població a Catalunya: Llengua i actituds socials.

La mostra del 3er baròmetre del 2022 està equilibrada:

D’entrada farem l’encreuament entre el record de vot i la intenció de vot. La diagonal presenta la fidelitat del vot al mateix partit, les files la pèrdua de vot cap als diversos grups. Les columnes els guanys de vot provinents dels diversos grups:

A «Abst» hi hem agrupat vot nul, en blanc, no votaria, no sap, no contesta.
El problema és el que s’anomena el cuinat dels resultats. És a dir, l’experiència demostra que hi ha força distorsió entre allò que surt a les enquestes i allò que acaba resultant, i sempre segons uns determinats patrons.
Com ho cuinarem nosaltres?
Partirem dels resultats de les últimes eleccions al Parlament celebrades el 14 de febrer de 2021. Considerarem, doncs, 21 mesos transcorreguts. Ho compararem amb el record de vot segons l’enquesta:

En principi ara hauríem de multiplicar la intenció de vot pel quocient real/rec, de manera que la intenció de vot a Junts, per exemple, l’hauríem de multiplicar per 1,140. Considerarem, però, que aquesta discrepància entre record i realitat expressa només en un 75% un canvi de vot real.
Al mateix temps, a fi que es mantingui el nivell d’abstenció de les últimes eleccions, o pugi lleugerament, considerarem només real en un 29% la intenció de vot dels abstencionistes.
Tot això ho introduïm en un programa i ho fem córrer. Quins són els resultats per a avui mateix?
Caiguda espectacular del vot de Junts, ERC i C’s. Tot i la no consideració del PDCAT, una pujada important d’«Altres», que segurament reflecteix el desencís d’un sector de l’independentisme que busca nous referents (Llista cívica?). Ara bé, tot i sumant ERC, Junts, la CUP (que puja) i Altres (que puja) al sector independentista, el bloc no-independentista obté majoria o l’independentisme (el famós 52%) perd la majoria absoluta.

Vots en milers:         Eleccions 2021    Ara mateix

Anem a veure de quines caselles treuen els seus vots els diversos grups polítics.

Partim de l’espai bidimensional format pels eixos identitari i social. Tenim els percentatges sobre la població total que corresponen a cada encreuament-casella:

Ara els perfils.
CUP:

ERC:

JUNTS:

Ara els unionistes.
En comú podem:

PSC/PSOE:

C’s:

PP:

Vox:

D’entrada, seleccionem aquells que es donen un valor entre 0 i 5 en la variable ESP_cat_0_10 (select if ESP_cat_0_10 < 6) els anomenem espanyolistes i preguntem pel seu posicionament social

Després, seleccionem aquells que es donen un valor entre 6 i 10 a ESP_cat_0_10 (select ifs ESP_cat_0_10 > 5) els anomenem catalanistes i preguntem pel seu posicionament social.

Veiem una diferència de 4,58 – 3,70 = 0,88 punts més a la dreta, en la mitjana, pels espanyolistes. A més la moda se situa pels espanyolistes a 5 i pels catalanistes a 3, dos punts més a l’esquerra pels catalanistes.

Tota manera la deriva cap a la dreta es dóna a tots dos aplecs: des del 2020.2, pels espanyolistes passem de 4,43 a 4,58 i pel catalanistes de 3,37 a 3,70 més a la dreta en l’escala de 0 a 10.

El repartiment de freqüències és el següent:

Pels espanyolistes: 27. Quan es parla de política, normalment s’utilitzen les expressions esquerra i dreta, indiqui on s’ubicaria vostè? (escala 0-10)

L’histograma:

Pels catalanistes: 27. Quan es parla de política, normalment s’utilitzen les expressions esquerra i dreta, indiqui on s’ubicaria vostè? (escala 0-10)

L’histograma:

Ara Agrupem valors, reduint-los a 5, tant de la variable ESP_CAT_0_10, com de la variable IDEOL_0_10 i tenim, segons la mostra del CEO:
Total de la mostra (% aprox població) que hi ha a cada casella:

Com es reparteix cada columna segons posicionament social:

Com es reparteix cada fila segons posicionament identitari:

Per avui res més, fins aviat.

Intentarem veure que ens diuen les dades de l’última enquesta del CEO respecte a una sèrie de temes. No tant per quedar-nos en les dades, sinó per preguntar-nos per les causes. Començarem per la presentació dels resultats respecte a tres preguntes del qüestionari:

23. Està vostè molt, bastant, poc o gens satisfet/a amb el funcionament de la nostra democràcia?

28. Quan es parla de política, normalment s’utilitzen les expressions esquerra i dreta, indiqui on s’ubicaria vostè? (escala 0-10)

30. On s’ubicaria vostè en una escala on un extrem significa màxim espanyolisme i l’altre extrem màxim catalanisme?

Anem a mirar l’evolució en el temps de les mitjanes. En el posicionament polític invertit he l’escala, i va de 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra. En el posicionament identitari, Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme:

i la gràfica:

Com podem observar hi ha un desplaçament de la societat catalana cap a la dreta i cap a l’espanyolisme. Més marcat en l’àmbit social i a partir del 2020. Quina explicació hi trobem?
Farem la següent hipòtesi: L’acció col·lectiva és una cosa complicada, però resulta clar que l’individualisme possessiu, la pèrdua de confiança en els lideratges, i la manca de projecte creïble hi van en contra. Resulta clar que un projecte d’esquerres o independentista demana més acció col·lectiva. La reculada d’aquestes accions col·lectives ens indicaria, doncs, un augment d’aquells factors. En aquest sentit els que estarien més a prop del suïcidi serien la gent de Podemos.
Fixeu-vos també especialment en l’última columna «index_A», índex d’asimetria, els valors que s’hi donen ens diuen que les dades s’allunyen de la corba normal. Igual que passaria si féssim una recollida de dades sobre l’alçada sense distinció de gènere ens sortiria també asimètrica, això ens indica dos col·lectius diferents. En un proper apunt analitzarem el posicionament polític esquerra-dreta respecte al posicionament espanyolisme-catalanisme i respecte als factors que apuntàvem.

PS. Si se us acuden preguntes que podríem fer a la base de dades, i sobre quines variables, per comprovar l’individualisme possessiu, la pèrdua de confiança en els lideratges, i la manca de projecte creïble, podeu enviar-me-les a través dels comentaris.

Hi haurà vuitena onada de COVID?

Sí, si hi ha decaïment immunològic. I totes les dades indiquen que n’hi ha.

Segons el model que utilitzem per seguir la marxa de la COVID, el decaïment immunològic se situa en el 0,1847 % diari, tant pels vacunats com pels que han passat la malaltia. Amb els mesos de calor hem situat una taxa de descompte de la taxa de letalitat en el 1,2% diari, de la taxa d’infecció en el 0,45% diari i de la relació ingressats/infectats en el 0,005% diari. Amb això la taxa d’infecció actual seria del 15,72%, la de letalitat del 0,0571% i la relació ingressats/infectats 0,009769 (1 ingressat cada 102 infectats).

Amb aquests valors quadrem amb els valors oficials i preveiem que el 25 de setembre s’assoleix el mínim d’ingressats amb 378, i comença la vuitena onada. No sabem si amb el fred s’incrementaran les taxes ni si apareixerà una nova variant. Si no s’incrementen, arribarem a un màxim de 1400 ingressats a començaments de desembre, i començarà a baixar.

Ho anirem seguint i farem hipòtesis sobre què està passant tant si les previsions del model es compleixen com si apareixen divergències. I precisament les divergències ens indicaran novetats.

Taula de seguiment:

Gràfic de previsions fins el 5 de desembre d’enguany:

La dada real d’ingressats pel 25 de setembre és de 377 pacients, i per la setmana que acaba el 18 de setembre són 20 defuncions. És notori el descens de la taxa de defuncions, molt més gran que el descens de la taxa d’ingressats. O bé el virus és força menys virulent o bé els professionals de la sanitat estan fent, ara mateix, progressos ben notables en el seu tractament.

Ara mateix estaríem en un mínim, en el moment de menor incidència de la COVID; però iniciant una nova onada.

Textos extrets de: Plató. Gòrgies (491d-494c).

El rebuig de la igualtat per part de l’extrema dreta deriva del seu concepte de llibertat. En la seva llibertat, es tracta de tenir com més i més grans desitjos millor, portar els desitjos al màxim i ser capaç de satisfer-los, gaudir i viure feliçment.

Isabel Díaz Ayuso realizó unas declaraciones “Quiero que el Partido Popular sea un partido callejero y pandillero”,

CAL.- «[…] qui vulgui viure realment ha de deixar que els seus desitjos es facin tan grans com sigui possible, i no reprimir-los, sinó, que, sent els més grans possibles, ha de ser capaç d’atendre’ls amb decisió i intel·ligència, i satisfer així tots els seus anhels. I això és el que és noble i just per naturalesa.»

Tanmateix aquesta llibertat només és possible per uns pocs, ja que hi ha una desigualtat bàsica natural.

CAL.-«[…] això no és possible per a la multitud; d’aquí ve que, per vergonya, censurin aquests homes, i ocultant d’aquesta manera la seva pròpia impotència, afirmen que el desenfrenament és deshonrós. Com ja vaig dir abans, esclavitzen els homes naturalment nobles i, com que ells mateixos no poden procurar-se la plena satisfacció dels seus desitjos, lloen la moderació i la justícia a causa de la seva pròpia feblesa.»

Això dona drets diferents sobre els recursos i, en un món finit, porta que els forts, utilitzant la seva força, acaparin les riqueses escasses. I per justificar-ho com essent només una qüestió de superioritat individual, caldrà que siguin negacionistes de la crisi ecològica i del canvi climàtic com a mostra més punyent dels límits.

Els Calicles menyspreen els dèbils (majoria) però sentiran un especial odi cap a aquells (minoria) que lluiten per la igualtat i un altre concepte de llibertat (comunistes, feministes, antifeixistes, antiracistes,..).

Als dèbils, l’extrema dreta contemporània els identifica amb els no-blancs i els forts amb la raça blanca en perill (el seu estil de vida) per la immigració de color.

Tanmateix, a banda de qüestions socials, Sòcrates posa en qüestió que aquesta llibertat, la vida desenfrenada i alegre dels forts, comporti, per l’individu, gaudir i viure feliçment.

SÒC.- «[…] Examina, doncs, si el que dius sobre cadascun dels gèneres de vida, el del moderat i el del dissolut, no seria tal com si hi hagués dos homes que tinguessin cadascun d’ells molts bocois, i els del primer estiguessin sans i sencers, l’un ple de vi, l’altre de mel, l’altre de llet i molts altres plens d’altres líquids diversos, i que aquests líquids fossin escassos i només es poguessin aconseguir amb moltes i àrdues diligències; aquest home, després d’omplir els bocois, no hi tiraria ja més líquid, ni tornaria a preocupar-se’n, sinó que quedaria tranquil respecte d’ells. Per a l’altre subjecte, seria possible adquirir els líquids com per al primer, encara que també amb dificultat; però, tenint els seus recipients foradats i podrits, es veuria obligat a estar-los omplint constantment de dia i de nit, o hauria de suportar els més greus sofriments. Com que el gènere de vida de l’un i l’altre és així, potser dius que el del dissolut és més feliç que el del moderat? […]

CAL. –– No em persuadeixes, Sòcrates. Ja que per al dels bocois plens, ja no hi caben més plaers, i això és precisament el que abans anomenava viure com una pedra; quant ja els ha omplert, ni gaudeix ni sofreix. Al contrari, el plaer depèn de l’afluència constant dels desitjos.»

Què li contesta Sòcrates?

«Es va plantejar si ens deixàvem empresonar o anàvem a l’exili. Recordo perfectament que només una persona, el senyor Junqueras, va dir que es quedava. Tenia tota la legitimitat de fer-ho. No va enganyar ningú. Però, és clar, tot el govern se n’anava a l’exili perquè tots estaven d’acord que allà es podria fer molta més feina. Després, per qüestions personals o influències, no m’hi posaré, alguns van decidir de tornar. Però contra el que s’ha dit sempre, he de dir que l’exili no va ser pas una fugida. Era una voluntat col·lectiva del govern per a anar a lluitar a l’estranger i estava previst. Per tant, aquesta dicotomia que s’ha volgut crear entre l’exili i la presó no és real. Cal recordar que tots els consellers, tret de Junqueras, van sortir del país. De fet, molts d’ells van anar a Brussel·les. L’exili era una autodeterminació, presa a partir de les anàlisis de les coses que podien passar. Anar a Brussel·les era una determinació política per a fer resistència des de fora. La idea era que hi anés el govern complet. No va ser possible, i aquí ja van començar molts problemes, perquè cadascú va donar raons molt estranyes…»

Una persona profundament religiosa no pot ser el president d’un partit laic d’esquerres.

L’objectiu final no pot ser la llibertat religiosa, sinó la superació de la religió.

El primer valor republicà és la llibertat. Crec que la podem interpretar com la real capacitat i possibilitat de l’individu de construir-se racionalment per ell mateix, eliminant tant cadenes exteriors com interiors.

La religió estableix que la teva salvació va lligada a un altre personatge molt més poderós (Déu). Quan més posem en aquest personatge, més dèbil queda un mateix, més depenent, més alienat, menys lliure. L’ésser humà, diuen, és dolent per naturalesa (pecat original) no pot salvar-se per si mateix, i ell (el tot poderós) és el Salvador. L’individu no es pot construir per ell mateix.

La lluita per la llibertat demana el combat ideològic contra el pensament religiós.

La persona profundament religiosa, escolta, i hi parla, aquesta divinitat, segueix els seus mandats. Aquests mandats, la consciència religiosa, se situen, i hi tenen prioritat, sobre de qualsevol anàlisi social i/o política, cosa que porta a menystenir la conseqüències socials i polítiques d’aquestes actuacions per obediència al mandat de la divinitat.

Aquesta actuació en una persona que lidera un partit i un moviment pot representar, per les seves conseqüències obviades, la destrucció del partit o del moviment.

Una persona profundament religiosa no pot tenir poder de decisió dins un partit laic d’esquerres (sense malmetre els valors que es pretenen defensar).

Textos extrets de: Plató. Gòrgies (488a-491d).

Hem triat un diàleg de Plató per apropar-nos al fenomen de l’extrema dreta, perquè la forma de diàleg, per fer creïbles els personatges, ens obliga a entrar en els mecanismes psíquics del pensament d’extrema dreta, com qui diu entrar en la ment de l’assassí per poder-lo capturar. En el diàleg, el personatge d’extrema dreta és Calicles.

A més posem en evidència que l’extrema dreta no és un fenomen exclusiu de l’època actual, sinó que es dóna sempre que es plantegen avenços democràtics. Això és dedueix clarament del fet que un dels trets d’aquest pensament, com vèiem en l’anterior apunt, és la negació de la igualtat, mentre que la democràcia representa avenços en la igualtat.

Plató, a continuació, en el diàleg, fa un exercici de filosofia analítica: intenta clarificar el significat dels conceptes de superior/inferior, millor/inepte, fort/dèbil i com es relacionen. [Calicles hi entra, però de fet no hi hauria d’entrar, ja que per ell la raó està sotmesa a la força.]:

«SÓC.- Tornem-hi des de bon començament: Què enteneu, Píndar i tu, per just conforme a naturalesa? ¿No ho enteneu com que el superior arrabassi els béns de l’inferior, que el millor domini al que no és tant bo i que posseeixi més el més apte que l’inepte? Potser dius que el just és una altra cosa, o ho he recordat bé?

CAL. –– Això deia abans i ara ho repeteixo.

SÓC. –– Però anomenes tu a la mateixa persona indistintament millor i superior? Perquè tampoc abans vaig poder entendre què volies dir per superior i millor, i cal que els febles obeeixin al més fort, segons em sembla que manifestaves en dir que les grans ciutats ataquen a les petites conforme a un dret natural, perquè són superiors i més fortes, convençut que són la mateixa cosa superior, més fort i millor, o bé és possible ser millor i, al mateix temps, inferior i més feble, o, d’altra banda, ser superior, però ser pitjor, o bé és la mateixa definició la de millor i superior? Explica’m amb claredat això. És una mateixa cosa, o són coses diferents superior, millor i més fort?

CAL. ––Doncs bé, et dic clarament que són la mateixa cosa.»

I s’apliquen a l’individu i no a la multitud:

«CAL. –– Aquest home no deixarà de dir ximpleries. Digues-me, Sòcrates, no t’avergonyeixes a la teva edat d’agafar-te a les paraules i muntar la rialleta sobre una confusió verbal? En efecte, creus que jo dic que ser superior és diferent de ser millor? No t’estic dient fa estona que per superior vull dir millor? O creus que dic que, si es reuneix una xusma d’esclaus i de penjats, sense cap valor, excepte potser el de ser físicament més forts, i estableixen alguna cosa, això és llei?»

La qüestió bàsica és el control de les institucions i de tot l’àmbit públic que han d’estar en mans dels millors, més forts i superiors:

«SÓC. ––Així doncs, no diràs sobre quines coses al superior i de millor judici li pertoca amb justícia una part més gran que als altres? O, sense dir-ho tu mateix, no permetràs que jo ho suggereixi?

CAL. –– Estic dient-ho des de fa estona. En primer lloc, parlo dels millors, que no són els sabaters ni els cuiners, sinó els de bon judici per al govern de la ciutat i la manera com estaria ben administrada i dels que són no solament els de millor judici, sinó també els més valents i capaços de dur a terme el que es proposen, que no defalleixen per una feblesa de l‘esperit.

Els tres valors republicans són la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Aquest valors no es poden entendre separadament. Formen un sistema, l’estructura del qual són les seves relacions mútues. Negar la igualtat o afirmar-la comportarà una concepció molt diferent de la llibertat. Això, seguint Plató, en un proper apunt ho discutirem: el concepte de llibertat a Calicles

Textos extrets de: Plató. Gòrgies (483a-486d). Parla Calicles que fa una exposició de, i argumenta, un posicionament d’extrema dreta. Diu:

Tant a la natura com en les relacions socials, la força és el factor determinant. La força és la llei, allò que constitueix i que dóna a cadascú el que li pertany.:

«La naturalesa mateixa indica que és just que el fort tingui més que el feble i el poderós més que el que no ho és. I mostra de moltes maneres, tant entre els animals com en totes les ciutats i races humanes, que la justícia consisteix en el fet que el fort domini al feble i posseeixi més que ell. En efecte, en quina classe de justícia es fundà Xerxes per a fer la guerra a Grècia, o el seu pare als escites, i igualment, altres infinits casos que es podrien citar? Més ben dit, aquests obren conforme a la naturalesa, i també, per Zeus, conforme a la llei de la naturalesa.»

La raó no és criteri de res, no resol res, pot ser simplement un instrument per assolir l’èxit. Cal abraçar el pragmatisme. Continuar en la recerca de la veritat, que no existeix, resulta ridícul:

«Quan veig a un home d’edat que encara filosofa i que no hi enuncia, crec, Sòcrates, que aquest home ha de ser assotat. Perquè, com acabo de dir, li succeeix que, per ben dotat que estigui, perd la seva condició d’home en fugir dels llocs freqüentats de la ciutat i de les assemblees on, com va dir el poeta, els homes es fan il·lustres, i en viure la resta de la seva vida ocult en un racó, murmurant amb tres o quatre jovenets, no diu mai res de noble, gran i convenient.»

En els estat democràtics els dèbils, conjuntament, han imposat per la força unes lleis basades en el valor de la igualtat, dirigit contra els individualment forts:

«Però, segons el meu parer, els que estableixen les lleis són els febles i la multitud. En efecte, mirant a si mateixos i a la seva pròpia utilitat estableixen les lleis, disposen les lloances i determinen les censures. Tractant d’atemorir els homes més forts i els capaços de posseir molt; perquè no tinguin més que ells, diuen que adquirir molt és lleig i injust, i signifiquen amb la paraula injustícia el fet de tractar de posseir més que els altres.»

Els forts resulten domesticats amb encanteris verbals igualitaristes (com racisme, masclisme, explotació, …)

«Aquesta llei artificial que nosaltres establim sobre els millors i més forts de nosaltres, als quals domestiquem des de petits, com a lleons, sotmetent-los a encanteris verbals, i dient-los que s’han d’acontentar amb la igualtat, i que aquesta és honorable i justa.»

Cal sostreure’s dels dèbils enganyadors per alliberar la força dels individus superiors:

«Però jo crec que si arribés a haver-hi un home amb suficient força, aquest es trauria tot això de sobre, s’obriria camí i ho esquivaria, i calcigant els nostres escrits, enganys, encantaments i totes les nostres lleis contràries a la naturalesa, aquest que havíem esclavitzat es revoltaria i es mostraria senyor per sobre nostre, i llavors resplendiria la justícia de la naturalesa.»

Trobem, doncs, una crida a la rebel·lió, a la força, a ser i a tenir més; crida dirigida contra els altres, els dèbils (els que proclamen les igualtats) que ens esclavitzen. Una crida a fer justícia segons la natura.

Com continua aquesta argumentació davant les objeccions de Sòcrates? Ho veurem.

L’aparició de l’òmicron va fer-nos conscients del nou escenari on ens trobem: La Covid-19: Un moviment oscil·latori sense fi, i ens va plantejar obertament la mala gestió global de les vaccinacions: Òmicron i mal moral.

I el que preveiem està passant, tenim una nova subvariant. I podem suposar que dels països del sud ens arribaran noves variants i/o subvariants que desestabilitzaran el sistema. I si ha entrat aquest virus, no només poden entrar noves variants, sinó també altres virus.

El pla dels mercats s’està accelerant: la destrucció de la raça humana. Resultar clar que la seva proposta d’un creixement exponencial indefinit en el context d’un planeta finit ha de portar al trencament dels equilibris ecològics del planeta Terra. El pla dels mercats, a través dels seus servidors i col·laboradors, els capitalistes, ens porta a consumir més del que pot donar el planeta i a contaminar més del que pot assumir el planeta. Això en sistemes dinàmics acaba explotant en diverses crisis (incendis) descontrolats i en algun moment ja crisis incontrolables (regla del 30: una temperatura superior a 30 graus, vents superiors a 30 quilòmetres per hora i humitat inferior al 30%.).

A més el creixement exponencial es fa difícil d’avaluar per la ment humana avesada a induccions simples amb sèries del tipus 2, 4, 6 ,8, 10, 12, 14. La sèrie geomètrica, per contra, seria 2, 4, 8, 16, 32, 64, 128, 256. Vull dir, si estem, posem, a 256 punts d’afectació i mirem enrere hauran calgut 80 anys (suposant 10 anys per ítem) per arribar on som; però per avançar uns altres 256 punts nous i sumar-los només caldran 10 anys. Estarem a un pas de la crisi final i ens semblarà, mirant enrere, que falta molt encara, que tenim temps.

La qüestió per a la sèptima onada, amb la remuntada provocada per una nova subvariant, és quan es produirà el pic, el màxim? Serà quan la Rt valgui 1, venint de Rt > 1 i passant a Rt < 1. Les dades oficials recollides avui situen aquest fet al dia 6 de juliol, aquest dia es produeix el pic i comencen a baixar les afectacions.

La data concreta del pic depèn de la taxa de decaïment immunològic i de l’increment de contactes per les festes. Primer vam suposar una taxa de decaïment del 0,35%, que ens permetia quadrar amb les dades més actuals, però el pic es produïa a finals de juliol, de manera que exigia una caiguda molt ràpida de la taxa. Resulta més versemblant una taxa més baixa, 0,25%, acompanyat d’un més gran increment dels contactes que es rebaixen després de Sant Joan, més un factor de reducció de la taxa a causa de la immunitat adquirida cap a la nova subvariant
Fet això, què prediu el model? Una baixada, amb alts i baixos, fins arribar a uns 900 ingressats hospitalaris i 6 defuncions diàries a finals de setembre (el model II prediu una baixada més gran d’ingressats, fins a 700) i, llavors, començaria una nova onada en la mesura que hi hagi un decaïment immunològic (ja hem explicat el caràcter oscil·latori de la marxa de la pandèmia). Això si no arriba una nova variant/subvariant.
Ara tinc dos models. L’un que parteix d’agregats poblacionals (susceptibles, malalts, morts, immunes genèticament, immunes per vaccinació i immunes per recuperació) als quals s’apliquen unes taxes en un sistema de relacions mútues (model I). L’altre parteix d’individus, els quals estan situats a l’espai, tenen un comportament i estan sota unes probabilitats d’afectació (model II). A partir d’ells s’obtenen els agregats poblacionals . Aquest segon model pot resultar molt més interessant per entendre què està passant i fer prediccions. Al cap i a la fi, allò real és el malalt concret amb nom i cognoms, no els agregats. També presenta més dificultats. En parlarem en un proper apunt.

Fem la hipòtesi que la crisi de la covid és només un símptoma d’una crisi més general que afecta la relació de l’espècie humana amb el seu entorn natural i social. Així, la marxa de la pandèmia ens pot alliçonar sobre la marxa de  les diverses crisis que comporta al crisi general civilitzatòria.

Per fi han sortit les dades de la covid dels últims dies fins a 26 de juny.

On estem? Ho hem anat seguint en apunts anteriors.

Resumint:

El dia 28 d’abril, amb Rt = 1, estàvem al final de la sisena onada amb 855 ingressats. Aquest mateix dia comença la setena onada, amb previsió d’arribar al cim a mitjans de juny amb al voltant de 1.400 ingressats i d’aquí començar a baixar per finalitzar l’onada a mitjans d’agost amb 729 ingressats i començar la vuitena onada encara una mica més suau. Això, si no apareixia una nova variant.

Tanmateix apareix una nova subvariant. Ja ho explicàvem a Òmicron i mal moral.

I apareix una nova subvariant que coincideix amb el moment àlgid de la setena onada i, llavors, aquesta, enlloc de baixar, remunta i de 1.323 ingressats el 14 de juny passem a 1.893 el 26 de juny, amb velocitat de Rt = 1,33 i pujant. Cal recordar que els màxims (i els mínims) es donen amb Rt=1.

Què modifiquem del programa per seguir la marxa de la malaltia?

Evidentment les taxes de decaïment immunitari, tant dels recuperats com dels vaccinats. Les passem de 0,1 a 0,35%, a partir del 11 de juny (amb l’entrada de l’òmicron vam haver se situar-les en el 0,52%, per després anar baixant a causa dels que ja es recuperaven de la nova variant).

Al mateix temps, considerem que haver passat ja la covid o haver estat vacunat fa que la malaltia sigui més benigne: establim una taxa de descompte de la taxa d’ingressats respecte infectats del 1%, i una taxa de descompte de la taxa de letalitat del 0,2%.

(obtindríem uns resultats semblants apujant simultàniament totes aquestes taxes)

Amb tot això, seguim la marxa de la malaltia; però ens quedem lleugerament curts. Tot i quedar-nos curts, la remuntada ens portaria fins a finals de juliol on assoliríem el punt màxim amb 4.288 ingressats, i 38 defuncions diàries, un nivell més alt d’ingressats que el de les onades immediatament anteriors.

Caldrien algunes noves-antigues restriccions

La veritat és que, amb les últimes dades, per coincidir plenament, hauria de situar la taxa de decaïment en el 0,45%. O sigui, diàriament el 0,45% dels recuperats i vaccinats encara immunes, entren a la categoria dels susceptibles de ser infectats.

Si fos aquest 0,45%, s’haurien de tornar a imposar restriccions força estrictes, per evitar una nova crisi assistencial.

Diu la Llei 9/1993 del patrimoni cultural català en el seu article 25
«-2 Els béns culturals d’interès nacional i els béns catalogats no poden ésser destruïts.»
La vil·la romana de Calella és un bé catalogat i, no obstant, el Departament de Cultura ha presentat i aprovat una llista amb la destrucció de 50 elements d’aquest bé.
Poden dir que la no-destrucció que marca la llei no l’hem d’entendre distributivament sinó col·lectivament. És a dir, que es poden destruir parts del bé, si es conserva el bé en la seva globalitat; però això ens remet a la qüestió de què i quant es pot destruir sense destruir el conjunt?
Exemple: una bicicleta sense un pedal és encara una bicicleta? I sense dos pedals? I sense dos pedals i el manillar? …
Quin criteri de destrucció adopta el Departament de Cultura? Vegem-ho:
En l’Informe de l’arquitecte territorial pel Maresme en data 12 d’agost llegim:
«Considerem que les restes proposades per al seu desmuntatge i eliminació total o parcial, segons s’escaigui, son les imprescindibles i les estrictament necessàries per tal de garantir la sustentació de l’edifici projectat.»
I en la Resolució de 13 d’agost de la Direcció General del Patrimoni Cultural:.
«Finalment, cal dir que totes les restes arqueològiques no extretes proposades per al seu desmuntatge i/o eliminació, rebliment indefinit i/o rebliment temporal, total o parcial, segons s’escaigui, son les imprescindibles i estrictament necessàries per poder desenvolupar el projecte constructiu»
Però aquest criteri no pot ser vàlid, ja que és aliè a la conservació de les restes mateixes i resulta compatible amb la destrucció total del bé, si la sustentació de l’edifici projectat ho demana.
De fet a la zona nord, ja fora de la vil·la residencial, i pertanyent al centre productiu terrissaire, es descobreix una estança de 7,5×3,5 metres, amb uns murs de 50 cm d’alçada en què també cal eliminar elements:
«Considerem que les restes proposades per al seu desmuntatge, eliminació total i rebliment indefinit, son les mínimes necessàries per tal de poder garantir la circulació de la maquinària pesada que ha de formalitzar, els moviments de terres i els diferents pilotatges, sabates, encepats, de fonamentació i forjats, projectats en aquest sector nord del jaciment. Tanmateix, el seu rebliment indefinit garanteix la seva preservació.»
I quantes són aquestes restes eliminades i/o amb rebliment indefinit? Doncs, totes, la totalitat de l’estança.
Si no es vol introduir l’arbitrarietat total i es vol respectar la llei, sense buidar-la de contingut, cal un criteri intern, referit al bé cultural mateix.
Utilitzant l’analogia de la bicicleta, és com si haguéssim d’encabir la bicicleta en un receptacle, i per encabir-la haguéssim d’eliminar algunes peces; però haguéssim de conservar la bicicleta. La qüestió seria, no si eliminem les mínimes possibles (que també), sinó si aquestes peces eliminades afecten de tal manera que destruïm la bicicleta?
Si no hem d’acceptar allò de «feta la llei, feta la trampa», o s’hauria de canviar la llei i aclarir i concretar què, quant i en quines circumstàncies es poden destruir elements d’un bé cultural, sense malmetre’l, o el mateix Departament de Cultura hauria de considerar i explicar i sotmetre a consideració pública i d’experts, en cada cas, aquest què, aquest quant i aquestes circumstàncies de destrucció.

Concretament per a les eliminacions necessàries per a la construcció de l’edifici amb el centre comercial Aldi sobre la vil·la residencial, la qüestió és, no si eliminem les restes mínimes possibles (que també), sinó si aquestes peces eliminades afecten de tal manera que destruïm la Vil·la. Ponderats els elements a eliminar, quin percentatge de destrucció representen sobre el total?. Quin percentatge de destrucció no implica encara la destrucció de la Vil·la com a Bé cultural?. I això no exigeix una simple suma o llista dels elements destruïts, cosa que seria caure en una fal·làcia de composició, com confondre una màquina amb un munt de peces, sinó avaluar l’impacte de la destrucció en el mateix concepte de vil·la romana com a unitat de funcionament amb un context i objectius.

Si tot això és realment complicat, s’hauria de començar per, tal com dèiem, explicar i sotmetre a consideració i exposició pública i d’experts aquest què i aquest quant de destrucció de la Vil·la.

Sense aclarir aquestes qüestions considerem que s’està incomplint la Llei del patrimoni cultural català.

Respecte de l’últim apunt sobre la COVID he augmentat els contactes afectius i abaixat la ratio d’ingressats respecte d’infectats (cosa que vol dir que les infeccions són més benignes). Fet això, amb el model seguim la setena onada:

Fixeu-vos que el 16 de maig la Rt comença a baixar, cosa que indica el punt d’inflexió en un dia immediatament anterior (també segons els càlculs oficials). És a dir, estem en el punt mig de la pujada de la setena onada. El màxim s’assolirà el voltant del 15 de juny amb 1.434 ingressats hospitalaris, després començarà a baixar fins arribar a un mínim, el 15 d’agost, amb 729 ingressats (i començara la vuitena onada). Tot això amb els paràmetres actuals. Ho anirem seguint i si cal, modificarem aquests paràmetres. La taxa de letalitat es manté estable en el 0,131% sobre els infectats.
Aquí teniu els gràfics de la població fins al 5 de juny:

Les onades, en l’actual escenari (sense nova variant), van seguides; però baixant d’intensitat, cap a un punt fix al voltant dels 850 ingressats hospitalaris constants per COVID i 9 defuncions diàries.

La imatge destacada representa la població catalana del Principat, a dia d’avui, segons el seu estat d’afectació:

vermell = malalts
groc = susceptibles
verd = Immune per recuperació
negre = morts
blanc = Immune genèticament
blau = Immunes per vaccinació