ambFilosofia

Seguint Aristòtil, l’objectiu de l’esser humà és la felicitat entesa com el ple desenvolupament de l’ésser humà (la virtut) i les seves potencialitats, això només és possible en societat. Aleshores, suposem una societat de lliures i iguals, independent (la ciutat en aquella època, la nació avui), l’objectiu de la qual és la felicitat dels seus membres a través de la virtut. En aquesta societat els polítics seran virtuosos, coneixedors de l’ànima humana, i procuraran com a objectiu primer la virtut dels seus associats. Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 11, §1

Ni els joves, per la seva joventut, ni molts ciutadans, per les dificultats que comporta, són capaços del coneixement necessari (el coneixement concret) per assolir la virtut i la felicitat. Els cal una ajuda. Pel que fa als joves, la nació els ha de proporcionar una educació adequada que faci que adquireixin la virtut a través de portar-los a la pràctica de la virtut. Per els altres ciutadans, els polítics governants han de saber administrar la cura de l’ànima necessària per portar-los també a la virtut. Tant els uns com els altres han de tenir almenys el coneixement necessari per obeir els preceptes donats pels més virtuosos. «té una absoluta superioritat el qui ho coneix tot per si mateix, i també és discret el qui sap escoltar els bons consells; però no saber res per si mateix i no esculpir en el propi cor les paraules d’altri, és ser un home absolutament inútil.» Ètica a Nicòmac, llibre I, capítol 2, §1. Si «Anomenem actes justos aquells que tendeixen a produir i preservar la felicitat i els seus components per a la societat política» Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6., cal d’establir la justícia.

Així, doncs, en aquesta nació, «la llei ens ordena de practicar totes les virtuts i ens prohibeix d’exercir qualsevol vici». Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §6. I actuar justament no pot sinó consistir en obeir la llei. És a dir, com demanàvem en l’anterior apunt, les actuacions de les institucions i els valors socials que aquestes promouen són un punt de recolzament confiable.

Fixem-nos que Aristòtil no exigeix la virtut en sentit ple, la virtut total, per a tothom, cosa que creu impossible (però sí almenys pels polítics governants) Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 6, §2. Aleshores, apareix un nou problema, i pot dir: «molts homes poden actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però són incapaços de virtut en les seves relacions amb els altres».Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §6. Això no ho podria dir d’un home plenament virtuós, que seria necessàriament just, és a dir, que també seria virtuós en les seves relacions amb altri. Perquè l’home virtuós total sap que el seu desenvolupament, tant en la producció com en l’acció, només és possible socialment, en comunitat amb altres virtuosos.

Però aquest no és el cas del ciutadà, diguem-ne, de saviesa pràctica mínima. Aquest ciutadà pot actuar virtuosament en els seus propis assumptes, però no en relació amb altri; perquè no és capaç de veure el benefici, també per ell, d’aquesta actuació respecte a altri. Aleshores, cal també procurar des de les institucions aquesta justícia particular, basada en la igualtat. L’home just és qui respecta la llei i la igualtat. Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 1, §4 . No respectar la igualtat vol dir cobdicia, abús, Ètica a Nicòmac, llibre V, capítol 2, §1 i «això passa per assignar a un mateix massa coses bones i massa poques coses dolentes».

Aquí, com veiem, Aristòtil xoca amb un nou problema: així com amb la virtut, que ens afecta a nosaltres mateixos, veiem els resultats d’una manera directa i immediata, amb la justícia, que afecta a altri, els resultats no són ni directes ni immediats: si pot escapolir-se’n, el ciutadà de saviesa pràctica mínima no respectarà la igualtat. Entrem en el problema de les virtuts intel·lectuals, haurem de fer una mirada més profunda sobre les nostres capacitats racionals per dirigir la praxis humana (l’activitat pública de comunicació, debat, i presa de decisions col·lectives).

Segons Aristòtil, l’ànima humana té tres parts. Una part vegetativa, una part apetitiva i una part racional.

A la part vegetativa no hi ha principi racional. La part apetitiva és limitadament racional, pot escoltar i obeir la raó «en un sentit semblant a com nosaltres parlem de “prendre en consideració les raons” del pare o dels nostres amics». A la part racional hi haurà, doncs, dos components, un de desplegament de la raó en ella mateixa (intel·lecte teòric) i l’altre que es relaciona i treballa amb les passions (intel·lecte pràctic). Distingirem, doncs, entre virtuts intel·lectuals (excel·lència en el desenvolupament de la raó en ella mateixa) i virtuts morals (excel·lència en la satisfacció de les passions guiades per la raó) (E.Nicomac 1-11-6) .

L’elecció humana o preferència reflexiva consisteix en la reflexió racional del desig o desig reflexionat. L’elecció surt del desig i el raonament amb vista d’un objectiu. L’intel·lecte per ell mateix no mou res, sinó només mou l’intel·lecte que té com a objectiu un fi i és pràctic. Així, doncs, tant com el raonament ha de ser vertader, el desig ha de ser recte. (E.Nicomac 3-4-4)

Aquí trobem un punt important de debat, l’equació socràtica no és només felicitat=virtut, sinó felicitat=virtut=coneixement. La felicitat s’aconsegueix amb la virtut, i la virtut amb el coneixement d’un mateix i, també, quan tenim ple coneixement de nosaltres mateixos, això ens porta a obrar bé i, de resultes, som feliços.

A Aristòtil el desig ha de ser recte, ja que encara que l’intel·lecte pràctic entengui el desig i l’informi detalladament de què és el que més li convé, el desig pot desobeir. Aristòtil introdueix un hiatus irracional i obre una porta a l’irracionalisme. En les relacions humanes, la presència de l’irracionalisme fa que un conflicte no es pugui resoldre amb més raons, i per tant, o queda sense resoldre o tendeix a resoldre’s per altres mitjans, tal vegada, amb la utilització de la força, de la violència. Però això ha de passar també en el cas de conflicte entre desitjos, guanyarà el que tingui més força. Trencada l’equació clàssica, es trenca l’harmonia dins l’individu i entre els individus, i, per tant, també l’equació felicitat=virtut, i la política sobre principis ètics.

L’equació socràtica, hem dit, és felicitat=virtut=coneixement. Aristòtil accepta (felicitat→virtut→coneixement), però no (coneixement →virtut → felicitat). El coneixement és condició necessària però no suficient. Cal, a més a més, un desig recte. Què vol dir això? com s’aconsegueix? És realment així? Aristòtil trenca amb la tradició socràtica?

Hem d’analitzar amb més detall la relació entre la part apetitiva (desig, passions) i la part racional pràctica. Aristòtil distingeix entre l’acràtic i el desenfrenat. (E.Nicomac 7-3-2)

L’incontinent o desenfrenat persegueix el plaer i la satisfacció del desig d’una manera incondicionada, i creu que ho ha de fer. L’acràtic també persegueix el plaer i la satisfacció del desig; però creu que no ho ha de fer. Trenca per tant coneixement→virtut.

Com és possible que un home que jutja correctament es comporti de manera incontinent?. Anomenarem acràtic un individu així, un individu que obra en contra del que li sembla millor.

Per Aristòtil, l’acràtic és com l’embriag. Pot posseir la ciència, però no és capç d’utilitzar-la, perquè les passions el dominen fins arribar a fer-li perdre el judici. (E.Nicomac 7-3-5)

Ara bé, la prudència o saviesa pràctica i l’acràsia o debilitat de la voluntat són incompatibles.

Agafem l’analogia que ens ha posat Aristòtil del jove que pren en consideració les raons del pare. Si el pare (intel·lecte pràctic), al llarg del temps, ha sabut educar i satisfer les aspiracions del jove (part apetitiva) aquest hi tindrà una bona relació, l’escoltarà i seguirà els consells; però si el pare ha estat o massa autoritari o massa permissiu o no ha sabut trobar el bon consell, el jove (que té les seves raons) serà desobedient, potent i seguirà només les seves raons (insuficients). En el cas de la raó pràctica, no és suficient el coneixement de la regla, aquesta no es pot aplicar automàticament, s’ha de saber aplicar d’acord amb les raons del desig. Això vol dir que la part apetitiva també té les seves raons que s’han d’escoltar i satisfer (virtut de la prudència) d’acord amb la totalitat de l’individu, i si no es fa, sorgirà el conflicte entre la raó i les raons del desig, i tindrem l’acràsia, si el desig és prou fort. (E.Nicomac 7-3-6)

Això vol dir que al jove, o a aquell que encara no ha pogut arribar a la virtut, no se li demana tota la saviesa pràctica; però sí un nivell suficient per entendre que ha de seguir les prescripcions d’altri més savi, per exemple, un mestre o uns valors socials. Aquesta seria la tasca de les institucions, ser un punt de recolzament lliurement confiable. Però per ser-ho, cal que els governants tinguin la virtut que necessita l’intel·lecte pràctic que tracta amb la part apetitiva, «això es el que distingeix una ciutat d’una altra i una bona ciutat duna ciutat dolenta. (E.Nicomac 2-1-1) .

Trenca realment Aristòtil amb coneixement→virtut.?

Hem vist que a Aristòtil l’acció i producció són coses diferents. Desenvolupar-se com a ésser humà i produir objectes no són la mateixa cosa. No esdevindrem virtuosos només amb el desenvolupament de la producció. Cal la feina racional de l’autoconstrucció personal, la virtut. A Marx per contra «la producció per la producció representa el desenvolupament de les forces productives humanes, és a dir, el desenvolupament de la riquesa de la naturalesa humana com una finalitat en si mateixa. […] encara que al principi el desenvolupament de les capacitats de l’espècia humana té lloc a costa de la majoria dels individus i fins i tot de classes, al final trenca aquesta contradicció i coincideix amb el desenvolupament de l’individu; el major desenvolupament de la individualitat només s’aconsegueix per un procés històric durant el qual els individus són sacrificats pels interessos de l’espècie humana.» (Teories sobre la plusvàlua, volum 2, §12)

A Aristòtil tenim, doncs, acció sense producció i a Marx producció sense acció.

Marx obvia l’esforç personal per esdevenir virtuosos i ho centra en el desenvolupament de les forces productives a través de la producció. És un camí totalment estèril i molt perillós des del punt de vista de l’ètica. És una visió simplista que no explica com la disposició il·limitada de béns materials producte de la producció ens farà bones persones. Justifica el mal que resultarà en el bé. Per aquest camí Stalin queda plenament justificat i, en general, el pragmatisme d’aquells que abracen el mal perquè resultarà en un bé superior futur. I avui dia en plena crisi ecològica representa un atemptat a la supervivència de l’espècie.

Aristòtil no considera l’esfera de la producció i la reproducció com els fonaments i l’estructura que suporta l’acció virtuosa. Ara bé, un determinat sistema econòmic, unes determinades relacions de producció (especialment les formes de propietat) que porten, com a coacció dels sistema, a què i com produir afavoreixen o dificulten també la virtut. Tota manera, malgrat dèficits i possibles errors, presentar la virtut com a problema principal és una via clarament fèrtil i que ens situa davant de la complexitat del problema, tal com hem vist en l’apunt anterior.

Cal dir, tanmateix, que el Marx dels Manuscrits econòmico-filosòfics presenta el problema d’aquesta relació de la producció de béns exteriors i de la construcció d’un mateix a través del fenomen de l’alienació: una producció alienada ha de portar també a l’estranyament de l’individu amb ell mateix, amb els altres i amb l’espècie (Manuscrits eco-f 24-1). El comunisme té com a objectiu fer possible el bé individual harmonitzat amb el bé públic(Manuscrits econòmico-filosòfics, 3rMan, IV, 5. Pag. 147) . Aquestes idees enllacen clarament amb la tradició clàssica d’un Aristòtil i a més no obvien el problema de l’explotació del treball en l’àmbit de la producció.

Tornem a l’ Ètica a Nicòmac. Com poden les institucions ajudar l’individu a assolir la virtut? Com poden intervenir sobre individus lliures? No sembla possible, i més quan l’acció virtuosa implica que faig l’acció lliurement, amb coneixement, amb reflexió aplicada a la realitat concreta i per la seva virtuositat mateixa (E.Nicomac 2-4-1).

Tota manera, hem de tenir clar que l’objectiu bàsic de la política és la virtut (E.Nicomac 1-7-2). Igual com els metges han de tenir coneixement de medecina en el cas del cos, els polítics i homes d’estat han de tenir un important coneixement de l’ànima humana que els permeti prendre les decisions més favorables a la virtut dels ciutadans. I en general, sense coneixement d’un mateix no és possible la virtut. Hem de considerar, doncs, l’ànima humana.

D’entrada fixem-nos en la cosa sobre la qual ens preguntem. Per exemple, un objecte pot conegut, una desbrossadora. Davant de l’objecte intentem entendre la seva funció. Per esbrinar-ho examinem les seves parts i com es relacionen. Finalment, entenem que la seva funció específica, la que pot realitzar amb la més gran excel·lència, és tallar i triturar les bardisses. Si tingués psiquisme, segurament desbrossar seria allò que la feria més feliç, ja que és allò que correspon a la seva forma dissenyada.

Aristòtil aplica un raonament anàleg referit a l’ésser humà. Examinem l’ésser humà. La funció específica de l’ésser humà que es correspon amb la seva forma estructural, els seus components en les seves relacions mútues, és l’aplicació del principi racional, la utilització de la nostra ment per a les nostres tasques pràctiques. Això serà doncs el que ens farà feliços. I si anomenem virtut l’excel·lència en la realització de les funcions que ens són pròpies, aleshores, felicitat=virtut (E.Nicomac 1-4-8)

Aquest desplegament de la nostra naturalesa racional es resol en dues facultats: com a producció i com a acció. La producció s’orienta a la producció d’objectes exteriors a nosaltres i l’acció s’orienta a l’interior, a la construcció de l’ésser humà mateix. A Aristòtil producció i acció són diferents (E.Nicomac 6-3-1) (recordem que a Marx en la producció ens produïm). La diferència entre producció i acció rau no només en l’objecte, sinó en les condicions mateixes de l’actuació (E.Nicomac 2-4-1)  . La bona realització de la producció i l’acció resultarà, doncs, en la nostra felicitat.

Resolt això, semblaria que a la república tots hem de ser virtuosos i feliços. Què ho podria impedir?

Doncs precisament aquí hi ha el problema i el que investiga Aristòtil: els impediments.

Per començar el tipus de coneixement pràctic i concret que requereix l’ètica (com hem de viure?) no el podem obtenir amb un manual i amb exactitud. El coneixement de la virtut requereix l’experiència, la qual els primers anys de la nostra vida no tenim. Haurem de començar a viure, doncs, sense possibilitat de ser virtuosos (E.Nicomac 6-6-2) .

Però, a més, el coneixement no és suficient, cal practicar fins posseir la qualitat. Passa tant en la producció com en l’acció, saber com hem de fer una cosa no vol dir tenir ja l’habilitat per fer-la, cal un entrenament, una pràctica més o menys llarga fins a posseir realment (la virtut) l’hàbit que ens permetrà l’acció o la producció correcta (E.Nicomac 2-1-1) .

Més encara, en el cas de les accions, si errem a causa dels plaers i els dolors, aquests ennuvolen la ment i no ens permetran la reflexió necessària (E.Nicomac 2-3-1) .

I finalment, per acabar de dificultar-ho, resulta que els mals hàbits, adquirits per alguna de les causes anteriors, una vegada establerts són molt difícils de deixar (E.Nicomac 3-6-3) .

Ah!, ah!, calen a més una certa quantitat de béns exteriors i de fortuna (E.Nicomac 1-8-4) .

Resulta, doncs, que encara que estem naturalment predisposats a adquirir les virtuts, de manera que el desenvolupament de les nostres facultats ens portaria a ser virtuosos i feliços, ens veiem arrossegats a ser viciosos i desgraciats. Desenvolupem un especial d’art d’amargar-nos la vida. Aristòtil parlarà tant de com ser feliços, com de com som desgraciats.

I tot això suposant un entorn favorable: dins la república (nació) de lliures, iguals i sobirans!!

Hem raonat que l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir la virtut i la felicitat dels associats. Davant les dificultats amb què es troba l’individu, no podrem fer-hi alguna cosa des de les institucions?

En una sèrie d’apunts, farem una aproximació a l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil com a reflexió de com hem de viure, suposant un determinat sistema d’interacció social. En el cas d’Aristòtil, l’objectiu final de l’actuació de l’individu es considera en el marc d’un sistema social d’individus lliures i iguals que s’associen per assegurar la seva independència (E.Nicomac 5-6-2).

Per què s’han d’associar els individus? Per assegurar la seva independència. Perquè cada individu, per separat, no és autosuficient, no és pròpiament humà, de manera que per realitzar el seu ésser, l’home s’ha d’associar en la ciutat, en una comunitat autosuficient de lliures i iguals.

És evident que en les nostres societats actuals els individus no són lliures i iguals ni viuen en comunitats autosuficients, i no poden, doncs, desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions. Aleshores, tampoc poden ser humans plenament desenvolupats, són semblants als bàrbars de què parla Aristòtil, i, per tant, el que ens dirà sobre desplegar la nostra naturalesa racional només ens serà aplicable com una potència que no podrem assolir en les nostres societats actuals. (Política I-1)

Cal remarcar que, segons Aristòtil, dones i esclaus no poden formar part d’aquesta associació, ja que considerava que per naturalesa es troben incapacitats per desenvolupar la praxis, l’activitat pública de comunicació i presa de decisions.

Considerarem, doncs, el problema teòric de com hem de viure només en el nivell d’abstracció de la polis republicana. República: «Quan és el comú el que governa en vista de l’interès general, el règim rep el nom genèric a totes les formes de govern: república» (Pol.,III,7). Per democràcia Aristòtil entenia una república on governen els pobres, ja que, en les polis democràtiques, el sistema d’elecció dels magistrats assegurava la majoria dels pobres, en tant que majoria social.

Quin és el bé últim de l’individu, aquell al qual tots els altres béns es subordinen?

D’entrada, si considerem que el bé de l’individu és el mateix en tots ells, l’objectiu que procuri l’Estat, definit com el govern d’una associació d’individus lliures i iguals, serà el mateix que el bé d’aquests individus (E.Nicomac 1-1-3). Determinat el bé privat, l’objectiu de l’associació republicana dels individus és assolir aquest bé individual. La Política, aleshores, esdevé la ciència que tot ho vertebra.

A aquests individus, si els preguntem, hi ha poca discussió sobre quin diran que és aquest bé últim que busquen tots: La felicitat és el bé suprem de l’home (E.Nicomac 1-2-1) . Hi ha, però, força desacord sobre en què consisteix la felicitat. Aristòtil intentarà posar-hi llum.

Tal com hem dit abans, cal remarcar que aquesta associació no és la de l’individu possessiu com en un Hobbes o un Locke. Per Aristòtil l’ésser humà com a ésser humà només és possible i es construeix en el marc de la ciutat. No existeix com a tal abans de la ciutat.

En el cas de la Vil·la romana de Calella es portarà el procés d’ALIENACIÓ CULTURAL a un dels seus punt més excelsos. Perquè sobre la part de la Vil·la residencial excavada hi anirà una superfície comercial, un Aldi. Aquest tipus de centres comercials han estat definits com «els llocs geomètrics de l’abundància», amb els seus passadissos lineals plens a vessar d’articles, pensats per fer tot el recorregut de la superfície comercial i oferir al consumidor la percepció directa de l’abundància a l’abast de la mà.

Per això, aquests centres representen la negació mateixa de la mesura, on, si disposa de diners, un individu, tot i viure en la més gran ignorància, pot obtenir els més grans beneficis de la civilització, en forma de consum. Fins i tot, a través del diner, en la mesura que, amb la suma de diners de què disposi, pugui adquirir qualsevol producte, viu la il·lusió de poder posseir tots els productes, en una confusió volguda dels sentits distributiu i col·lectiu del terme general.

Desmesura, ignorància, confusió. La negació mateixa dels valors de la cultura clàssica; la negació dels ideals que, probablement, van inspirar la construcció de la Vil·la. Només cal imaginar que pensaria un Plató d’aquesta dignificació de la «ánoia», de la satisfacció irracional (consumista) dels desitjos.

Aquest centre comercial, amb la seva connotació consumista negadora de la cultura clàssica, serà la icona de les restes soterrades de la cultura clàssica. Un símbol icònic ha de tenir una certa analogia amb el concepte a què fa referència; aquí tindrem, per contra, una icona totalment estranya (aliena) al concepte de «vil·la», que ens indicarà clarament qui és realment important allà i com la conservació ha portat a la destrucció de la integritat cultural de la vil·la.

A més, des d’un punt de vista lògic, aquest estranyament arribarà fins a la contradicció entre icona i concepte i ens portarà a pensar A i ¬A alhora. Una contradicció, dins un sistema de pensaments, fa el sistema inconsistent i destrueix la capacitat mateixa de fer raonaments. Per evitar-ho, caldrà inventar un nou significat (consumista) a la «vil·la» que amagui l’autèntic significat. I per a tots aquells visitants que, a causa del seu coneixement, això serà impossible, la visió de l’Aldi soterrant les ruïnes serà una tortura, una bufetada intel·lectual i un indicador de la pobresa cultural i la ignorància d’aquelles que van decidir el projecte.

Fixeu-vos que alguna cosa de tot això hi devia haver pel que fa a les tres plantes d’edificació més que van sobre l’Aldi que soterrarà la Vil·la. En un primer moment, s’estudiava la possibilitat que el CAP i les consultes externes de l’hospital es traslladessin a aquestes tres plantes per sobre del supermercat. Més tard, s’estudià de posar-hi les oficines de l’hospital. I és que la Conselleria de Salut no veia amb bons ulls ubicar les dependències d’un hospital a sobre d’un supermercat. La Consellera de Salut de llavors, Alba Vergés, va afirmar “No és el lloc on jo concebria que ha d’estar un hospital”. Finalment aquestes tres plantes seran destinades a habitatges a fi de congestionar, encara un poc més, la zona, i treure més valor mercantil a cada pam de terra.

L’experiència de l’actuació per a la dignificació de la Vil·la romana de Calella em porta a distingir dues estratègies en l’àmbit de l’arqueologia. Deixeu-me anomenar-les l’estratègia de l’Eros i l’estratègia del Tànatos.

l’Eros no queda satisfet amb la bellesa creada, «allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans» i és empès a engendrar més bellesa, «tenint per nord aquella bellesa, elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons»: recuperar la vil·la, el jaciment, l’entorn, qui sap si la ciutat. Ens porta en un moviment ascendent cap a formes més àmplies de bellesa. Ja no podem suportar veure’ns rodejats de la lletjor.

L’estratègia del Tànatos, en la mesura que només pretén la conservació, serà passiva, basada en l’aïllament, procurant assegurar que la construcció sigui mínimament afectada per forces exteriors, en una espècie de tumba-congelador sense cap canvi significatiu important. Serà una estratègia contraria als principis de la vida.

l’estratègia de l’Eros és una estratègia activa inspirada en els principis de la VIDA, amb capacitat de resposta davant dels canvis. Caldrà mirar el jaciment des de la perspectiva del creixement cap a la seva extensió geogràfica. I no només com a creixement, sinó també com a desenvolupament cap a la seva realitat completa, el seu concepte. A més, caldrà pensar en l’adaptació als canvis de l’ambient extern, urbà i cultural, al paper que jugarà en el territori i/o en la ciutat. Creixement, desenvolupament i adaptació són característiques dels sistemes vivents.

Contràriament l’estratègia del Tànatos, basada en l’AÏLLAMENT, no està pensada per créixer com a unitat, sinó per conservar allò trobat i es trobarà sotmesa a una parcel·lació oportunista, segons esdeveniments aliens. En no poder créixer harmoniosament, el jaciment arqueològic no es podrà desenvolupar en la seva complexitat i articulació. Estancat, parcel·lat i desarticulat no es podrà desenvolupar, cosa que farà que ho tingui molt difícil per adaptar-se a les noves exigències que sorgiran amb el temps. Ni creixement, ni desenvolupament, ni adaptació genuïns entren en els seus objectius i possibilitats.

Deixeu-me fer aquí un petit apunt de filosofia del llenguatge. Els humans elaborem conceptes («vil·la», «bellesa», «amor», «vida», «mort», …). Els conceptes es troben dins la nostra ment. Tot concepte té una intensió, una referència i una extensió. La intensió de «vida» és el conjunt de propietats que caracteritzen els éssers vius. El referent de «vida» són totes les formes de vida concretes possibles (pensables). El referent es troba en bucle de realimentació amb la seva intensió. L’extensió de «vida» són els éssers vius realment existents en el present o passat. En el procés del coneixement, el concepte es va construint críticament en relació a la realitat. No és fàcil expressar la intensió d’un concepte, de fet, ja vèiem que Plató utilitzava mites per explicar molts dels seus conceptes, per exemple l’«amor» al Convit. Una ajuda per expressar els conceptes són les imatges, les icones, un objecte físic S amb una certa analogia amb el concepte C, i que ens hi remet sempre que estem en presencia de S.

Amb l’estratègia de l’Eros les ruïnes seran un PUNT DE REFLEXIÓ CULTURAL . Caldrà fer un treball d’explicitació de la relació entre la troballa arqueològica i el seu concepte.

El creixement, el desenvolupament i l’adaptació van operativament interrelacionats, formant un sistema, és a dir, amb bucles de realimentació que el relliguen com una totalitat a construir en el temps, com un nou referent del concepte, amb unes peculiaritats pròpies respecte la intensió . Aquesta construcció demanarà exploració, descobriment de la seva realitat concreta i aportacions pròpies al concepte. L’adaptació ens obrirà a l’entorn, a la implicació i participació de la ciutadania en el procés de recuperació del bé. L’adaptació ens portarà, també, a definir dinàmicament el paper que tindrà en la identitat, la geografia i l’urbanisme de la ciutat.

Amb l’estratègia del Tànatos, el jaciment resulta ALIENAT CULTURALMENT, ja que no realitza el seu concepte. I no el realitza perquè té un amo a qui pertany i als interessos del qual està sotmès (en el nostre cas l’Aldi que no mostra cap respecte seriós pel nostre patrimoni).

Aquesta alienació té quatre aspectes:

1. En el jaciment, no hi fem el que hi hauríem de fer. Aleshores, amb aquest malfer, paulatinament es converteix en un objecte estrany que s’enfronta al seu concepte.

2. En no fer el que hi hauríem de fer, el mateix procés de construcció esdevé un procés de destrucció, sense línies vermelles clares i sotmès a les ordres del seu propietari.

3. En perdre la seva essència (el concepte a què aspira), en no ser ell mateix, no pot incorporar la riquesa del coneixement avançat i genuí sobre el concepte, la riquesa genèrica del concepte en desenvolupament en la comunitat arqueològica.

4. Aleshores, éssent com és un objecte estrany a ell mateix, no pot entrar en relacions sinèrgiques amb altres béns culturals genuïns.

Amb l’estratègia de l’Eros les ruïnes seran un CENTRE DE RECREACIÓ HISTÒRICA. El jaciment haurà de servir també per realitzar un apropament crític a la nostra història. Entendre per elles mateixes altres formes de vida i de pensament (una cultura). I entenent la seva cultura, aprendre dels seus encerts i remarcar els seus errors per no repetir-los.

Això demanarà actuacions per recrear, en un lloc que li serà proper, tota la complexitat i riquesa d’aquesta història i anar més enllà d’una falsa idea de progrés.

Finalment, ens permetrà resseguir alguns trossos del fil que ens porta des d’ells fins a nosaltres.

Amb l’estratègia del Tànatos, el jaciment estarà SOTMÈS AL CONSUMISME. Faltat d’ancorament en el concepte, estarà sotmès a l’opinió, a la moda. I la moda més estesa en les nostres societats és la del consumisme. El to go shopping. La museïtzació reproduirà la relació del consumidor amb el món real, que no és la d’implicació responsable, ni tampoc la d’indiferència total, sinó que és la de curiositat, entesa com una atenció discreta i superficial, lligada a vivències epidèrmiques. Oferirà experiències ràpides i acumulatives, però efímeres. Ara bé aquesta actitud de curiositat demana, per mantenir l’interès i evitar l’avorriment, constants novetats i impactes sensorials creixents. Cosa que aquesta museïtzació no podrà proporcionar i, per tant, l’obra caurà en l’oblit i la indiferència del consumidor.

«I el problema no és vendre’s l’ànima a fantasies capitalistes que s’estimen més un passadís de Doritos que l’atri d’una vil·la romana, el problema és que ens toca votar gent que no és que no valori la vil·la romana, el paisatge d’una cala o el tresor d’una llengua moribunda. És pitjor: és que ni ho veuen, per ells és transparent, intranscendent, inexistent, i quan algú els ho assenyala amb el dit plorant pel que projecten de fer, per més que s’hi esforcin són incapaços de veure la destrucció que promouen.» Toni Sala. Diari Ara, 22/7/2021

El Convit de Plató ens pot ajudar a entendre la línia divisòria entre un projecte oficial que vol soterrar la vil·la sota un Aldi i un projecte alternatiu que vol treure de sobre la vil·la qualsevol edificació aliena. Potser, també, ens ajuda a entendre quin model de gestió del patrimoni ens caldria.

[El Convit, traducció d’Eulàlia Presas, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1983.]

La pregunta és: Per què la contemplació d’un bé cultural pot despertar en nosaltres l’Amor?

L’Amor comença per la consciència d’una mancança. Si hi ha mancança és perquè no és del tot ignorant ni del tot pobre.

»A més, està al bell mig de la saviesa i de la ignorància. El que passa és això: cap déu no es dedica a filosofar ni desitja esdevenir savi, perquè ja ho és; i si hi ha algú altre que sigui savi, tampoc no vol filosofar, ni tampoc filosofen ni desitgen esdevenir savis els ignorants perquè, el mal de la ignorància és, precisament, aquest, creure’s posseir bellesa, bondat i saviesa a bastament quan, de fet, se n’està mancat, i qui no creu estar mancat d’una cosa no desitja pas allò que creu que no li manca.»

[…]

«Quan nasqué Afrodita, els déus celebraren un banquet i entre ells hi havia el fill de Metis, Poros. En acabar l’àpat, arribà Pobresa per pidolar -com era de preveure en ocasió d’un festí-, i s’estava al brancal de la porta. Poros, embriac de nèctar, ja que de vi encara no n’hi havia, va penetrar al jardí de Zeus i, apesantit per la beguda, es va adormir. Pobresa, aleshores, empesa per la manca de recursos, imaginà de fer-se fer un fill per Poros i ajaient-se al seu costat va concebre l’Amor.»
L’amor és desig d’allò que manca, de perfecció, de bellesa. Però no desig de coses belles, sinó desig d’engendrar bellesa, de creació de bellesa. L’amor és apassionat a l’aguait d’aquelles realitats que permeten engendrar bellesa. És un dèmon. «Els déus no tenen contacte directe amb els homes, però per mitjà d’aquests dèmons hi estableixen contacte». Té el poder d’«interpretar i comunicar als déus les necessitats i els sacrificis dels homes, i als homes les disposicions i recompenses dels déus».

És aquesta possibilitat d’engendrar bellesa, de contacte amb la divinitat, allò que veiem en el bé cultural, i és aquesta possibilitat la que no veuen aquells incapaços d’amor, pobres i ignorants com són.

Encara més, l’amor no queda satisfet amb la bellesa creada, «allò que ha assolit se li esmuny sempre de mica en mica de les mans» i és empès a engendrar més bellesa, «tenint per nord aquella bellesa, elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons»: recuperar la vil·la, el jaciment, l’entorn, qui sap si la ciutat. Ens porta en un moviment ascendent cap a formes més àmplies de bellesa. Ja no podem suportar veure’ns rodejats de la lletjor.

I, finalment, a través de la creació de bellesa s’aconsegueix l’única immortalitat possible per nosaltres, els mortals.

Podem aprofundir en aquesta dinàmica de la bellesa? I en el seu contrari, la vida dels pobres ignorants?. Això ho veurem parlant d’un altra diàleg de Plató: el Fedre

Des de bon començament es van definir dues estratègies davant la Covid19. Una la podem anomenar la xinesa i l’altra la Boris Johnson. La xinesa consisteix a tallar d’arrel els brots al preu que sigui. La Johnson consisteix a deixar que la gent s’infecti i aconseguir ràpidament la immunitat de grup.

La xinesa requereix un govern amb una autoritat, que la població accepti o hagi d’acceptar, per confinar ciutats senceres en els primers indicis d’infectats.

La que intenta B. Johnson requereix que el sistema de salut no col·lapsi. Ara bé, al principi de la pandèmia amb taxes d’infecció del 7% i de letalitat del 0,7% aquesta estratègia va portar al col·lapse i va ser abandonada.

Tanmateix avui, amb taxes de letalitat del 0,05% i la població més vulnerable vaccinada, l’estratègia B.J. es podria aplicar estudiant unes mesures que comportin que la taxa d’infecció no superi un determinat llindar que pogués col·lapsar el sistema.

Per la nova variant hem hagut d’aplicar un increment de la taxa d’infecció fins a 10.66% i també, cosa no prevista, un increment de la taxa de letalitat fins a 0,07% (prèviament 0,05%). Mirem que ens diu el model amb amb aquestes taxes i continuant el ritme de vaccinacions.

Situació per ahir, 19 de juliol (observeu que ja s’han començat a incrementar les defuncions):

Situació per a d’aquí 17 dies, és a dir, el 5 d’agost:

És a dir, hauríem superat els pic d’ingressats hospitalaris amb 2891 ingressats, i el pic de defuncions diàries amb 15,2 defuncions. I tot això amb 36 dies que hauria durat aquesta última onada. Una pujada molt ràpida i una baixada igualment ràpida. Però la cosa interessant és que finalment, segons el programa, ja hauríem assolit amb escreix la immunitat de grup.
La pregunta és si s’està aplicant també, a casa nostra, l’estratègia B.J., sense haver-ho posat a debat?. Si algú ha decidit, secretament sense publicitar-ho, que els costos hospitalaris i en defuncions eren assumibles per sortir més ràpidament de la pandèmia?.
Cal dir que en el moment actual, la incògnita per aquesta estratègia és la taxa de letalitat. Comprovar si aquesta variant no comportarà també un increment d’aquesta letalitat més important del previst. Pel 16 de juliol mateix tenim declarades 16 defuncions i el programa en preveia 4,2. És això simplement un accident producte de l’atzar o marca una tendència?. Si marca una tendència el cost en vides humanes de l’estratègia B.J. a casa nostra pot ser molt elevat i segurament, ara mateix, ja no hi podem fer res.

Anem a aplicar el programa de seguiment de la pandèmia a les noves dades que estan apareixent.

Fins al 30 de juny la marxa d’ingressats i defuncions és la prevista, però a partir d’aquesta data els ingressos hospitalaris es disparen. Indica l’entrada amb força de la nova variant, molt més infecciosa, a partir del 27, 28 de juny.

Quant més infecciosa?. Per seguir la marxa dels ingressos he hagut de donar un increment diari de la taxa d’infecció del 7%, fins arribar a una taxa d’infecció del 6,7% l’1 de juliol. Aquí s’hauria de tenir present també el relaxament afegit de les restriccions, però considerant que ja abans del 27 de juny també hi havia un relaxament semblant.

Amb l’anterior variant, la vaccinació i les mesures de seguretat, la taxa d’infecció s’havia situat en el 4%, per tant, la taxa d’infecció amb 6 dies s’ha incrementat un 67%.

Suposo que en aquests dies la nova variant va desplaçant les altres. Suposo que aquesta informació també la tenen els ciutadans i que a partir del dia 1 de juliol, la gent pren més precaucions, així, hem d’introduir una reducció de la taxa d’infeccions, a causa de les mesures higièniques, que s’ha de situar en el 6.04%. Així anem quadrant les dades que dóna el model amb les reals d’ingressos hospitalaris. Precisament l’increment d’aquests ingressos ens obliga a suposar que la nova variant no havia encara desplaçat totalment les altres. Així, doncs, hem de continuar incrementant la taxa d’infecció fins arribar al 7.95% l’11 de juliol. Aquí la deixem estabilitzada en aquest valor.

Ara bé, estabilitzar-ho, com indiquen les dades, en aquest 7,95 % no és assumible, ja que comporta un fort increment dels ingressos hospitalaris els propers dies i, d’aquí uns 11 dies, l’increment de les defuncions. Concretament, si no es prenen mesures, el model prediu arribar a uns pics de 9.000 ingressos hospitalaris i 30 defuncions diàries, tot i la campanya de vaccinacions. Calen mesures ja per reduir la taxa d’infeccions d’una manera dràstica i immediata.

Situació fins avui:

Situació d’aquí 15 dies, si no es fa res de nou:

I les defuncions començaran a disparar-se!!!

CARTA OBERTA A ALDI SUPERMERCADOS SL.

Referent a l’acord de la seva empresa, ALDI SUPERMECADOS SL, amb l’Ajuntament de Calella per una nova ordenació del solar «EN PART DE L’ILLA COMPRESA ENTRE ELS CARRERS DE SANT JAUME, DE TRAMUNTANA, DEL PI I DE LA CARRETERA D’HORTSAVINYÀ, DAVANT L’HOSPITAL» de Calella que contemplava:

1. 1. Qualificar el solar per a blocs comercials grans i mitjans, amb la construcció d’un equipament comercial ALDI.
   2. Establir la cessió gratuïta a favor de l’Ajuntament de Calella del sostre en forma de dret de vol per sobre del volum comercial.
   3. Implantar un aparcament públic al servei del futur equipament comercial i de l’hospital comarcal.
   4. Conservar, consolidar i fer visitables les restes arqueològiques de l’àmbit d’acord amb les indicacions de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Localització:

Considerem que l’acord responia a la creença que les restes arqueològiques de l’àmbit serien d’una importància poc rellevant, semblant a les descobertes a les excavacions del 1982, arran de N-II, davant de l’Hospital, que finalment van ser tornades a cobrir.
La realitat és que l’equip arqueològic s’ha trobat amb una fracció d’una Vil·la residencial en un estat de conservació boníssim, cosa que possibilita pensar en la seva reconstrucció en una bona part. Hem sabut també que a l’est d’on ara s’està excavant hi havia la Vil·la rústica, a l’oest un centre de producció terrissaire dels més grans del Mediterrani i que continuant l’excavació cap el sud s’hi troba la resta de la Vil·la residencial.

Tot això ha portat l’Ajuntament a declarar el jaciment, del qual el solar en forma part, Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) amb la possibilitat, si tot plegat es confirma, de passar a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) amb les corresponents figures de protecció.

Paral·lelament s’ha constituït la «Plataforma per la dignificació de la Vil·la romana de Calella» que ha tingut àmplia difusió mediàtica i que, davant aquests nous coneixements, planteja la reformulació del projecte inicial. Considerem que el projecte original estava concebut com una obra a la qual s’adapten unes restes arqueològiques. Tanmateix, la importància i significació finalment establerta de les restes arqueològiques, demana un nou projecte, que al revés, arrenqui d’una Vil·la romana a la qual s’adapta la resta del projecte.

Avui dia la tendència general i amb visió de futur en l’àmbit de l’arqueologia és jaciment a la vista + entorn-paisatge + reconstrucció de les parts més emblemàtiques. Com a exemple d’aquest tipus de conservació de jaciments arqueològics, tenim les restes d’Arbeia (Arbeia was a large Roman fort in South Shields, Tyne & Wear, England)

O Calafell, amb 18.000 visitants l’any 2019

Amb el projecte inicial, avui encara vigent, un tractament semblant de la Vil·la de Calella seria, evidentment, impossible, ja que l’obra amaga el jaciment (encara que el conservi), el parcel·la separant-lo de la resta i no respecta la integritat de la Vil·la residencial.
Això, segurament, farà que, en un futur no gaire llunyà, l’actuació actual prevista sigui vista com un atemptat a la bellesa i al patrimoni, i aparegui com un negoci especulatiu, en el sentit de prioritzar la moneda davant la cultura.
Hem sabut que pensen cedir la propietat del sòl on hi ha les restes a l’Ajuntament una vegada edificat a sobre i conservant tot el projecte inicial. No és solució, ja que el mal ja estarà fet i, a més, s’accentua la mala imatge i el caràcter especulatiu de l’actuació d’Aldi Supermercados. Donat que assolits els objectius d’edificabilitat (plantes de pàrquing i centre comercial sobre les ruïnes), traspassant la propietat de les restes, Aldi Supermercados es desfà tant de les obligacions recollides en el punt 4 de l’acord amb l’Ajuntament de conservar, consolidar i fer visitables les restes com de les que marca la Llei del Patrimoni Cultural Català (LPCC) pels propietaris de BCIL. Una col·laboració público-privada que, per tant, en aquest cas, per a vostès, consistirà en beneficis privats i despeses a l’Administració pública.

Per contra, si l’edificació es replegués a la banda nord, deixant al descobert les restes del jaciment, el centre comercial Aldi de Calella podria ser únic, amb vistes sobre la bella reconstrucció de la Vil·la.
Per tot això demanem a ALDI SUPERMERCADOS SL que, pel seu interès i per respecte a la bellesa i la cultura, demani a l’Ajuntament de Calella refer el projecte sobre el solar proposant:

Cedir a la població la propietat dels terrenys de la banda sud on es troben les restes, sense cap edificació al damunt.
Construir l’edificació a la banda nord.
Que l’Ajuntament renunciï al dret de vol.
Que l’Ajuntament reemborsi els diners gastats en l’excavació.

Esperem que valorin tot el que hem exposat. Estem a la seva disposició per a qualsevol aclariment

Atentament,

Calella, 17 de juny del 2021
Plataforma per la dignificació de la Vil·la romana de Calella

Finalment el ple municipal ha aprovat la declaració del jaciment de la Vil·la romana de Calella com a Bé Cultural d’interès Local (BCIL).

L’àrea on s’està excavant és la ratllada en diagonal. Consisteix en una part de la Vil·la residencial que es perllonga cap al sud i lateralment. La Vil·la rústica es troba a l’est, arran de la N-II. La vil·la fructuària i el centre productor d’àmfores (magatzems i forns) es troben a l’oest. Davant, a l’empara del turó del Mujal, hi havia un port on carregaven els vaixells.

A sobre hi anirà una edificació de dues plantes de pàrquing, un supermercat Aldi i dues plantes d’habitatges. Veiem molt difícil que això es pugui fer compatible amb la declaració de BCIL.
Com a Plataforma per a la dignificació de la Vil·la romana de Calella, hem demanat al Departament de Cultura i a l’Ajuntament una moratòria en la concessió de la llicència d’obres fins a l’entrada en vigor del BCIL.
La Llei del Patrimoni Cultural Català (LPCC) estableix per als BCIL la protecció a nivell d’integritat, no destrucció i conservació.
Les excavacions no han arribat encara al nivell de circulació: Com podran fixar-se els pilars per sostenir l’edifici sense destruir un terra on encara no se sap què hi ha?. On es situaran els pilars per no malmetre la visibilitat?. Aquí teniu el projecte abans de BCIL (els puntets són pilars):

I com perseveraran la integritat?

L’«INFORME DE LA INTERVENCIÓ ARQUEOLÒGICA AL JACIMENT DEL ROSER DE CALELLA (MARESME) 2021» en el seu punt 7 afirma que:

«Al sud d’aquestes estances s’han detectat estructures que continuen en aquesta direcció i que podrien pertànyer també a les termes; la situació propera del límit del solar no permetrà la seva excavació i interpretació. Esperem que les futures excavacions posin al descobert altres elements, com piscines o l’hipocaust, que permetin contrastar aquesta interpretació.

Els tancaments est i sud de l’edificació no han estat localitzats atès que s’estén més enllà dels límits del solar. Per bé que s’ha documentat un mur paral·lel a la façana posterior amb força entitat es creu que era un tancament de l’espai central de l’edifici i no una façana atenent-nos tant a la seva morfologia com als àmbits delimitats al seu costat sud. Suposem que la façana principal es localitza al costat sud-est, a tocar de la Nacional II o antiga via Augusta.»

Considerem que sense precisar més aquests perllongaments de les actuals troballes cap al sud, cap l’est i cap a l’oest, es corre el perill que el projecte d’obres en aquesta part del jaciment malmeti la integritat cultural de tot el jaciment.

Per això hem sol·licitat a Cultura i Ajuntament «Que mitjançant tècniques no invasives, com pot ser una prospecció geofísica, aplicant tècnica de georadar, magnètica i electromagnètica, es determini l’extensió i l’estat del jaciment en els seus costats sud, est i oest, a fi que el projecte d’obres contempli la integritat del jaciment, i que no s’accepti cap projecte d’obres que no contempli aquest coneixement». De moment no hem obtingut cap resposta.

I supermercats Aldi no hi té res a dir? No veu que això malmet la seva imatge pública?

Altra volta la qüestió: Què hem de modificar dels valors dels paràmetres del sistema que teníem en l’últim apunt sobre la pandèmia al Principat?. Les dues variables sobre les quals pivota el model són els ingressos hospitalaris i les defuncions.

A partir del 10 de maig, l’efecte de les vaccinacions s’incrementa i, per coincidir amb les dades oficials, hem de modificar tant la taxa de letalitat, introduint un descompte del 7% diari, com la taxa d’infeccions, introduint un descompte diari del 5%, com la relació entre ingressats i infectats que passa de 0,0196 a 0,0182. Paral·lelament en els dies posteriors, com és d’esperar, hem d’augmentar els contactes efectius fins a 3.4, molt a prop d’una situació sense restriccions de contactes.

Amb tot això la pandèmia va ràpidament a la baixa i la gràfica fins al 30 de juny seria:

És a dir, el 30 de juny tindríem, d’una manera estable, zero defuncions diàries a causa del virus, hauríem aconseguit dominar el virus.

Sobre els terrenys on ara s’estant excavant les restes de la Vil·la residencial i on es construirà l’Aldi hi havia originàriament, abans del 2001, un projecte de construcció d’aparcament subterrani i habitatges. El 2001, en iniciar-se les obres xoquen amb les restes actuals i la Generalitat els obliga a fer l’excavació. Ara, per continuar-les, la propietat està obligada a presentar un projecte que preservi el jaciment. Davant la nova dificultat, el 2002 la propietat abandona el projecte (tot segons el POUM).

Quan en una actuació succeeix el que va passar a Calella el 2001 amb el projecte, la cosa més habitual que sol passar és que la propietat ho abandona, passen els anys i finalment ho ofereix a preu mòdic a l’administració.

Això mateix estava passant a Calella, els anteriors consistoris a la Sra. Candini (PDCAT), sabent-ho o no, estaven actuant en aquest sentit, deixar passar el temps fins que els terrenys fossin oferts a l’Ajuntament en unes condicions favorables. Els terrenys portaven 11 anys abandonats.

Però a Calella, la situació es va tòrcer, amb l’entrada de la Sra Candini, el 2013, uns terrenys que només donaven despeses als propietaris comencen a produir: l’Ajuntament lloga els terrenys per 50.000 euros l’any i hi fa l’aparcament de l’Hospital2. I el 2019 una modificació del POUM permetrà la construcció d’una gran superfície comercial. Llavors, els propietaris acaben obtenint 3.000.000 d’euros (segons l’Alcaldessa) d’uns terrenys que amb molta probabilitat haguessin acabat cedint a bon preu a l’Ajuntament. De pràcticament 0 a 3 milions d’€, els propietaris han d’estar força contents, potser, fins i tot, entusiasmats. De pràcticament públics a privats, propietat de l’Aldi, jugada mestra.

La «col·laboració» público-privada, pròpia del règim del 78, ha estat denunciada per múltiples estudiosos com la base de l’especulació urbanística actual, que busca un enriquiment privat a canvi d’una participació pública minoritària en el pastís. Aquestes operacions marginen qualsevol altre consideració i prioritzen la mercantilització al més alt preu possible del territori.

En el nostre cas, donada l’alçada i el pes de l’edificació que anirà a sobre de les restes arqueològiques, serà força difícil no omplir-ho de columnes i donar-li una alçada mínima de 4,5 m que no ho converteixi en una cosa semblant a un pàrquing nivell -3. La declaració de BCIL que estem promovent, i sembla que l’Ajuntament contempla, no ho podria evitar. No sabem de cap pla per a la recuperació de la Vil·la sencera amb la connexió de les seves diverses parts. Els terrenys on hi ha les restes són de l’Aldi, de moment hi està invertint fins el punt que la Generalitat doni el vist i plau; però arribarà un moment que si es vol continuar millorant el projecte de museïtzació, hauran de ser diners públics i serà molt difícil obtenir subvencions per a uns terrenys privats. La congestió del transit a la zona no farà sinó augmentar: Hospital, Aldi, restes arqueològiques, accés al nou pàrquing de l’hospital, accés a les urbanitzacions. De la possibilitat d’esponjar el teixit urbà a la seva congestió. Però la mercantilització a alt preu d’aquests terrenys haurà estat un èxit del qual haurà participat l’Ajuntament.

I encara més, la Vil·la romana, per bé que la més espectacular, no és la part arqueològicament més important del jaciment. A continuació de la Vil·la romana, en sentit Barcelona, hi ha enterrades, en aquest moment sota un pàrquing d’autobusos municipal, les restes del que podria ser un dels centres productors terrissaires (sobretot àmfores) més gran de l’Imperi romà. S’han trobat les seves àmfores per tot el territori de l’Imperi. Les restes dels magatzems del centre productor, una part dels quals van ser anorreats en època de l’alcalde senyor Bagó, es troben sotal els apartaments Toyca. En una actuació d’urgència, el 1988, els arqueòlegs van aconseguir salvar un camió ple d’àmfores que estan empaquetades i guardades (abandonades) a Cervera. Ho saben tot això les nostres autoritats? Ho haurien de saber. Hi ha algun pla global per a la Vil·la i el centre productor?.

Terrisseria de Ca L’Arnau. Cabrera de mar

ELS RELIGIOSOS

ERC ve guiada per les fortes conviccions religioses del seu lider.

El pensament religiós no s’enganya sobre la força del mal i declara el mal invencible en aquest món. Ens proposen, doncs, l’acceptació de la derrota.

Cal centrar-se, llavors, a vèncer el mal interiorment i aconseguir una superioritat moral. Taula de diàleg orientada a demostrar aquesta superioritat. Possible explicació de la victòria electoral.

L’ajuda divina és necessària. I, resulta llavors, que aquells que no accepten aquesta fe han de ser gairebé segur malvats (ja que la fe és necessària per vèncer interiorment el mal). Sectarisme d’alguns (rufians i sols) i dimonització de l’adversari (Junts)

Per altra banda els Plans divins ens són desconeguts. De fet, Déu va propiciar l’ensorrament de l’imperi romà a fi de cristianitzar els pobles bàrbars (Sant Agustí). NO hi un pla per assolir la independència, es deixa a la providència divina.

ELS IDEALISTES

JUNTS principalment

La força de les idees és el que mou el món. El desenvolupament de la societat humana i la seva relació amb la natura va de bracet amb el desenvolupament de la llibertat de l’individu, hi ha una harmonia (Hegel). Llavors, no donen prou força a un pla de xoc contra l’emergència social.

En aquests sentit, els valors de la democràcia en política són els que mouen el desenvolupament de la societat i resulten, a la llarga, imbatibles. Els obstacles s’enfonsen davant la força de les idees democràtiques. Posició que inspirava la proposta de «Llei a llei»

En molts casos, n’hi ha prou amb una proclama o un manifest i s’enfonsen les defenses de l’enemic. Llavors, infravaloració del poder de l’Estat espanyol.

ELS MERCANTILS

SECTOR Canadell DE JUNTS

El mercat permet la més gran creativitat i iniciativa individual.

No cal una planificació social, que ni és possible (per la creativitat), ni necessària, ja que el mateix mercat selecciona i premia. D’aquí un cert menysteniment cap als que no assoleixen aquesta excel·lència.

Cal cercar i promoure, aleshores, la més gran creativitat i iniciativa individuals (J.S.Mill). D’aquí l’oposició a la RBU

La societat que ho aconsegueix acaba triomfant a través de la superioritat econòmica.

De la CUP m’ho estic rumiant.