ambFilosofia

Analitzàvem a Ara la guerra dels sexes entre CDC i la CUP. la relació en què es trobaven CDC i la CUP. Si efectivament aquesta relació és la de la guerra dels sexes podem dir-ne algunes coses.

Agafem l’exemple més utilitzat per visualitzar-lo: Es tracta d’una parella que ell vol anar a la boxa i ella al ballet i que hi volen anar junts. Les propostes d’acord van en la línia d’anar un cop a la boxa i el següent al ballet o alternativament i procurar que a ambdós no els resulti tant desagradable la preferència de l’altre. Ara bé, en aquesta proposta, es fan les dues coses, es va al ballet i es va a la boxa.

Si ho apliquem a la situació entre CDC i la CUP això vol dir que efectivament es vota Artur Mas com a president i que efectivament es desobeeix, es democratitzen les institucions, es reverteixen les privatitzacions i s’implementen polítiques anti-austeritat, a poder ser simultàniament.

No pot ser allò de voteu-me i llavors passeu a l’oposició i voteu NO a tot. La concessió ha de ser real, mútua, controlable i desenvolupada en el temps. Fins el punt que els èxits derivats de la concessió mútua han de portar a una reducció de l’aversió mútua a les preferències de l’altre.

Aquesta és una anàlisi purament formal, anem a aprofundir-hi en la seva concreció material.

Són compatibles en la seva dialèctica real les dues posicions?. És a dir, és compatible una Generalitat presidencialista presidida per Artur Mas amb la democratització i les polítiques anti-austeritat?.

Recordem les anàlisis de Max Weber. L’existència i necessitat de líders plebiscitaris (individus carismàtics que els altres creuen que posseeixen facultats no comunes) només manifesta la impossibilitat d’una democràcia real (govern del poble) en les societats modernes. En la democràcia real de l’Atenes clàssica, per contra, per protegir-se de possibles candidats a líders, tenim la figura de l’ostracisme. Mas hauria d’abandonar la idea de lider carismàtic.

Un programa de xoc contra la pobresa i per revertir l’extrema desigualtat on ens han portat, Som un dels països amb més desigualtat de la UE, no és possible sense una reforma fiscal d’increment d’impostos a les classes posseïdores que ens porti a una pressió fiscal propera a la mitjana de la UE. La República catalana, amb el nivell de despesa actual i dèficit zero, no es trobarà els 16.000 milions d’euros del dèficit fiscal sobre la taula perquè aquests només existeixen sobre la base de l’endeutament de l’Estat espanyol. La baixa pressió fiscal a Catalunya fa impossible l’estat del benestar. Deixant de moment de banda la desobediència, està disposada CDC a revertir les desigualtats amb una reforma fiscal?. Sembla que no, o que no s’adonen de la situació: el mateix senyor Mas ha declarat que la Catalunya independent podria rebaixar impostos. Els sectors liberals propers a CDC no fan una anàlisi correcta de la situació i, de moment, no semblen disposar de les eines intel·lectuals necessàries per enfrontar els reptes, en termes de justícia social i democràcia, d’una República catalana en el context d’una UE austeritària.