ambFilosofia

Com vam fer amb el 27S anem a considerar el vot del 21D no per llocs geogràfics, sinó per perfil ciutadà segons els eixos social i identitari.
Partim de l’enquesta del CEO, tercera onada d’octubre de 2017. Considerem dues variables: la catalanitat, 0 mínima – 10 màxima, i el posicionament esquerra-dreta, 0 màxim esquerra – 10 màxim dreta.
De l’encreuament d’aquestes dues variables resulten 11×11 (+ ns/nc) caselles on es situa la població de Catalunya.
Buscarem una agrupació de les caselles pels diversos grups polítics, considerant el seu perfil i les caselles on resulten l’opció més votada, que doni, acceptant una mateixa participació per tots els grups i caselles, els resultats electorals del 21D. Si a cada casella correu la coma dues posicions, dona el tant per cent que representa la casella respecte a la població global.
Heus aquí una agrupació que s’hi acosta:

Amb xifres:

Comparem-ho amb el repartiment de caselles en tant per mil que donava els resultats del 27S:

Remarquem que aquí no comparem la intenció de vot de l’enquesta del CEO amb els resultat del 21D, sinó el 27S amb el 21D.
Respecte als blocs, l’independentisme perd la casella (6,4) que queda adjudicada al PSC. CEC retrocedeix a mans del PSC, el PPC a mans de C’s. JxC ocupa la columna 4 per la banda del catalanisme.

Ara toca passar revista de les previsions-hipòtesis que s’han fet en aquest blog. Podeu mirar Petites aportacions a una proposta d’acord entre la CUP i JxSí..

Primer de tot, dir que evidentment el marc del moviment democràtic per la sobirania, el procés, és el que mou l’escenari polític.

Resultar clar que la confusió del joc que s’estava jugant, interpretant-lo com el del gallina, i jugar-lo com a suma 0 han estat alguns dels errors claus que ens han portat fins a la difícil cruïlla final. Finalment però CDC i CUP impulsats per l’ANC han jugat el joc real on es trobaven: la guerra dels sexes, i finalment l’han jugat no dés d’una estratègia de suma 0, sinó dés d’una estratègia col·laborativa on els guanys conjunts sumen més de 0.

Tanmateix la solució ha esta una solució dins l’estratègia col·laborativa, però no la que proposàvem a Petites aportacions a una proposta d’acord entre la CUP i JxSí. Nosaltres dèiem: un vol anar junts al teatre, l’altra junts a la boxa, la solució ha de passar per anar primer junts al teatre (investir Mas) i anar després junts a la boxa (Pla de xoc). La solució ingeniosa trobada no ha estat aquesta, ha estat anar junts a una exposició sobre la boxa.

És a dir, les concessions mútues no han estat sobre el que volia l’altre sinó sobre el que no volia. Cadascú accepta eliminar allò que més molesta a l’altre. Què és el que més molesta a la CUP? Artur Mas, en la mesura que l’etiqueta de pretesament representant de les retallades, les manipulacions del procés i amic de corruptes podia destruir el seu capital polític. Passem a Mas (CDC), aquí és on la nostra ignorància d’espectador queda més de manifest i on fallem. Què és el que més molesta a Mas (CDC), què li fa més por? Haver-se d’enfrontar al unionisme i als poders de l’Estat amb un govern dèbil, inestable que no et permeti fer front als atacs que vindran.

Solució: accepto la retirada de Mas, però has d’acceptar eliminar la inestabilitat i, per tant, incorporar-te d’alguna manera al govern i compartir les decisions.

Confesso la meva admiració, sempre m’havia mirat, dins l’estratègia col·laborativa en la guerra dels sexes, barreges dels gustos de cadascú; però aquí el senyor Mas (suposo) és capaç d’aprofundir en el joc, adonar-se de les relacions lògiques implicades, i proposar unes concessions mútues sobre la base no dels gustos, sinó dels disgustos. I la CUP la capacitat de entendre-ho de manera immediata. Saviesa per ambdues bandes. Chapeau!

El gran punt fort del senyor Mas, en les diverses cruïlles, ha demostrat ser la seva capacitat de pensament dialèctic. El punt fort de la CUP ha demostrat ser la força del debat interior i avançar en el difícil joc entre ètica de la convicció i ètica de la responsabilitat. Vegeu Les dificultats en les negociacions entre JxSí i la CUP són objectives i no deriven d’una mala fe dels seus actors.

Felicitem-nos!

El 1992 es va signar la Convenció marc sobre canvi climàtic (UNFCCC) . A partir de llavors, les emissions anuals de CO2 van créixer vertiginosament, el creixement d’emissions va passar de 22.5 gigatoneladas el 1992 a 36.3 gigatoneladas el 2013. La concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera ha arribat avui a les 400ppm, quan el 1850 era de 280 parts per milió, ppm.

El nou acord que s’està negociant actualment, rebrà el nom de Protocol de París i ja es coneix el text. El  seu component més important seran els compromisos nacionals de reducció d’emissions. Aquestes reduccions seran determinades per cada país, independentment i de manera voluntària. D’aquesta manera es trencarà definitivament amb l’esquema que animava l’ara difunt Protocol de Kyoto: ja no hi haurà metes obligatòries determinades a nivell internacional en funció de l’objectiu global a assolir.

A partir d’aquí, la reducció necessària de les emissions, que seria de 55 gigatonelades anuals per aconseguir contenir les concentracions de CO2 en les 450 ppm, cosa que permetria contenir l’increment global de temperatures en els 2 graus, fracassarà. Aquest fracàs comportarà, segons els models científics, el descontrol del clima del planeta, la impossibilitat de fer front a les conseqüències d’aquest descontrol i la possible desaparició de l’espècie humana del planeta, o almenys situacions semblants a les de la pesta negra a l’Edat mitjana, on a Catalunya, per exemple, van morir els 2/3 de la població.

La nostra generació està continuant els preparatius per les més grans matances de la història de la humanitat.

Aquestes dificultats tenen a veure amb el problema de les contradiccions i la dialèctica. N’hem parlat tant a Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina. com a Les dificultats d’un acord CDC – CUP.

Suposarem un exemple tècnic per exemplificar-lo i treure-li una carga emocional que sovint no ens deixa pensar racionalment. Suposem que volem obtenir un bon vi, diem-ne I.

Per obtenir aquest bon vi (I) determinem, després d’àmplis estudis, que calen dues condicions, deim-ne GS (gir social) i GU (govern unitat independentistes). Ara bé, per obtenir GS cal (¬M) reduir al mínim la presència en lloc destacadíssim del factor M ; però per obtenir GU cal (M) la presència en el lloc més destacat del factor M.

És a dir, tenir present els aspectes p, q, r, s de la realitat ens porta a afirmar ¬M per obtenir I; però tenir presents els aspectes a, b, c, d de la realitat ens porta a firmar M per obtenir I. Tanmateix la realitat està formada tant per p, q, r, s com per a, b, c, d. Per tant, tenim M i ¬M. I aquesta és una contradicció objectiva, no inventada, derivada d’un objectiu complex que comporta una diversitat de condicions.

Ara bé, no per això renunciaríem al bon vi. Segurament, li donaríem voltes i voltes i finalment trobaríem una solució superadora de la tesi i l’antítesi, la síntesi. I una mica d’optimisme: a Hegel, fins i tot, la síntesi ens portaria a un vi d’una qualitat de nivell superior i insospitada abans de la crisi.

Quins són aquests aspectes p, q, r, s … a, b, c, d de la realitat? Tenen punts de contacte? Fins a quin punt demanen M o ¬M?

Em costa veure algun capítol de La riera, perquè quan sento aquest nom em dolen les rieres reals del Maresme. Unes realitats que eren i haurien pogut ser, però que ja no són rieres.

Segles d’intervenció humana i especialment d’aquests últims anys han anat deteriorant i finalment anorreant el paisatge propi d’una riera. Destrucció de la vegetació pròpia, encaixonades o convertides en canyers, amb abocaments incontrolats aquí i allà, finalment convertides en una trista imatge d’elles mateixes fins a portar-les al cobriment i a la desaparició en els trams urbans.

Queda alguna mostra del que hauria pogut ser en el magnífic parc del tram final de la “riera” de Sant Pol o a la part alta d’aquesta mateixa “riera” més enllà de Sant Cebrià. Queda el nom que ja no es refereix a la cosa mateixa, sinó més aviat a canyers, cursos sorrencs sense cap encís o avingudes cobertes de ciment.

Al Maresme no existeix una cultura de les rieres, en el sentit d’entendre-les, respectar-les i procurar-ne el desenvolupament i el gaudi a partir d’aquesta comprensió i respecte.

L’altre indicador que apunta que el problema de l’independentisme és ara mateix el fet de no assegurar prou el lligam entre el nou estat independent i la sortida de la situació econòmica actual, és la correlació inversa que indicàvem, segons enquesta del CEO, entre la importància que es dóna a les propostes econòmiques i el suport a l’estat independent. Quan més importància es dóna a les propostes econòmiques menys suport a l’estat independent i al reves, i això en tots els grups d’edat, cosa que indica que majoritàriament no es veu una relació clara entre independència i sortida de la situació econòmica. Què creu que té més importància a l’hora de decidir el seu vot en les properes eleccions al Parlament?

Per una banda CDC parla de política social però aplica el dogma de l’austeritat, i per l’altra ERC no s’ha fet prou creïble en defensa dels atacs econòmics que reben les classes populars. CDC és responsable de continuar creient en contes de fades econòmics que perjudiquen l’economia productiva, les classes populars i el procés. Però ERC és també responsable d’aquesta mancança, pel fet de parlar en abstracte i no denunciar clarament i directa les polítiques econòmiques classistes d’austeritat, com ha fet per exemple el Partit nacionalista escocès amb molt bons resultats. Només la CUP ho fa, i mentre la intenció de vot a CDC es troba estancada i la de ERC baixa, la de la CUP puja; però no el suficient. La CUP no és hegemònica dins el procés.

ERC, amb aquesta ambigüitat en la política econòmica, deixa de ser creïble i les seves propostes apareixen per a molts com a simplement oportunistes, no sinceres. I això ha fet que no hagi estat capaç de proposar mesures econòmiques concretes anti-austeritat que fossin difícilment rebutjables davant la població per part de CDC i posessin en qüestió l’hegemonia del President Mas. I tot això posa el procés en mans d’una CDC temorenca incapaç de convocar immediatament després del 9N les eleccions. I aquestes són dues factures, una econòmica (indefinició) i l’altra política (ajornament i temor) que estem pagant.

Suposem un posicionament polític que defensa la sobirania per Catalunya i al mateix temps defensa el respecte a la legalitat de l’estat espanyol. Aquest pensament amaga una contradicció:

Tenim

P = “Catalunya és sobirana”

Q= “Sotmetre’s a la legalitat espanyola”.

Aquest posicionament defensa tant P com Q.

Ara bé, afirmar la sobirania de Catalunya vol dir afirmar una legalitat pròpia que no es sotmet a cap altra legalitat, vol dir que la legalitat catalana deriva de la voluntat del poble de Catalunya i no es sotmet, per tant, a la legalitat espanyola ni a cap altra legalitat.

És a dir, P → ¬Q

Ara bé, afirmar el sotmetiment a la legalitat espanyola vol dir negar la legitimitat d’una legalitat catalana basada en la voluntat dels catalans, vol dir negar la sobirania de Catalunya, negar Catalunya com a nació.

És a dir, Q→ ¬P

Però hem afirmat tant P com Q; per tant, per modus ponens (MP) tenim ¬Q; però tenim també Q. Tenim una contradicció Q & ¬Q.

   
1. P              Premissa
2. Q               Premissa
3. P → ¬Q       Premissa
4. ¬Q              MP 1,3
5. Q & ¬Q      Adjunció 2,4

Una contradicció vol dir que no és poden complir les dues coses alhora, que no es poden realitzar totes dues coses. No poden ser totes dues coses vertaderes. Qui demana una consulta totalment legal dins els marc de la legalitat de l’estat espanyol, nega Catalunya com a nació. Qui afirma Catalunya com a nació no pot subordinar la consulta del 9N a la legalitat espanyola.

Si tot i així jo em mantinc en la contradicció, puc intentar aconseguir una certa negació de la realitat procurant que aquesta quedi congelada per quedar-me jo en la indefinició, i, d’aquesta manera, no haver de triar entre P i Q.

Però, si el procés segueix endavant i es concreta, i s’acorda la pregunta i s’acorda la data de la consulta i els dies passen i s’acosta l’esdeveniment, hauré de triar progressivament, de fet, o bé P o bé Q. L’altra opció només la podré mantenir de paraula.

Si tot i així em volgués mantenir en la contradicció, la sortida seria adoptar comportaments que incorporen o bé elements neuròtics o bé elements psicòtics; trets d’alienació mental.