ambFilosofia

##Què és això?

Un model que relaciona els posicionaments identitari i social dels catalans i intenta extrapolar-ne l’evolució. La població de Catalunya queda distribuïda en un espai bidimensional, agrupada en aplecs segons els valors discrets dels dos eixos. El model intenta, a més, establir els fluxos entre els aplecs i donar-ne els nous valors en el temps.

Podeu trobar i provar el programa aquí: prgMosaic

## Com està construït?

1. 1 Aplecs, valors.

Aplecs. Situem la població catalana repartida en 25 aplecs, producte 5 x 5, de l’encreuament dels eixos identitari i social.

En l’eix identitari, en una escala de 0 a 10, distingim 5 posicions: només catala (9,10), més català que espanyol (8,7,6), espanyolisme moderat (5), només espanyol (4,3,2,1,0), NS/NC.

En l’eix social, en una escala de 0 a 10, distingim 5 posicions: esquerra radical (0,1), esquerra moderada (2,3,4), dreta moderada (5), dreta radical(6,7,8,9,10), NS/NC.

Heus aquí els aplecs resultants:

[“CtxNS” “CtxDT” “CtxCN” “CtxEM” “CtxER” “CmxNS” “CmxDT” “CmxCN” “CmxEM” “CMxER” “EMxNS” “EMxDT” “EMxCN” “EMxEM” “EmxER” “EsxNS” “EsxDT” “EsxCN” “EsxEM” “EsxER” “NsxNS” “NSxDT” “NSxCN” “NSxEM” “NSxER”]

Valors. Per calcular els valors, agafem els valors CEO dels baròmetres del 2016 (agrupats) més 2017 (no agrupats) i 2018 (no agrupats). Amb aquests valors construïm les línies de tendència basades en la regressió exponencial per cada aplec. Heus aquí alguns exemples gràfics:

A continuació obtenim els valors, pels diversos baròmetres i aplecs, del percentatge respecte la població total (columnes). Per cada aplec obtenim també el pendent «a» de l’equació i el valor de partida «b». Finalment els valors de l’equació pel punt 2018.1 i el punt 2018.2.

Ho tenim en el quadre següent:

Els valors inicials dels aplecs que introduïm en el model, vénen fixats pel programa d’acord amb els valors que dóna la funció pel 2018.1. Obtenim els increments que ens porten dels valors dels aplecs pel 2018.1 als valors dels aplecs pel 2018.2, segons aquesta mateixa funció.

1.2 Aplecs, fluxos
Amb els increment que hem obtingut anem a construir els fluxos entre els aplecs. Per a tal cosa, considerem que els increments, tant en positiu com en negatiu, provenen dels 8 veïns que circumden cada aplec, i en un valor proporcional al valor absolut de cada aplec. Obtenim el que podríem anomenar increment estructural dels aplecs, és a dir, l’increment que correspondria a cada aplec d’acord amb els nous valors finals dels aplecs segons l’enquesta CEO. A continuació sumem les columnes, cosa que ens donarà els nous valors (finals) dels aplecs. Finalment calculem els % que representen aquests fluxos sobre el valor inicial dels aplecs, i traslladem aquests valors al programa netlogo com a percentatges de transvasaments. El quadre obtingut figura a sota:

## Com utilitzar-lo.

A la pantalla tenim tres botons, tres interruptors i un boto lliscant.
Amb el primer botó establim els valors inicials, amb el segon avancem indefinidament fins que tornem a polsar el botó, i amb l’altre avancem un pas cada vegada que el polsem.
Amb els interruptors podem fer que tinguin efecte o no tres accions: els fluxos entre aplecs, la influència dels veïns i l’actuació de l’atzar en els valors inicials.
Finalment, amb el boto lliscant establim els milers d’agents que constituiran la nostra població.
Tenim els resultats de la marxa dels aplecs en els monitors laterals situats al costat dret.

## Coses a observar.
Quina confiança podem tenir en el model?. Això no ho podem determinar per avançada. La confiança en el model vindrà determinada per l’encert en la predicció dels resultats futurs. Serà també aquesta adequació amb els resultats la que ens portarà a modificacions que millorin el model en la seva capacitat predictiva.

Si fem córrer el programa, en general, observem diverses coses:
Que el costat catalanista deriva cap a més català i més d’esquerres, mentre que el costat espanyolista deriva cap a espanyolisme moderat i dreta moderada.
Que el costat d’esquerres deriva cap a més d’esquerres i el costat de dretes cap a dreta moderada o centre-dreta.
Que el catalanisme es manté (tampoc augmenta significativament) i l’espanyolisme disminueix passant a NS/NC.
Que els quatre aplecs inicials amb més pes són, EMCN-CMEM-CTEM-EMEM, i els quatre aplecs finals amb més pes són, EMCN-CTEM-CTER-CMER.

Respecte l’última enquesta del CEO, prevèiem un resultat del 48% que volen la independència i ha estat del 46,73%. Ja hem explicat que la resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent» ha de presentar, segons la teoria sociològica, un comportament oscil·latori amb una mitjana de 46 i uns límits entre 41 i 50 %. No crec que hagi variat la situació. Dèiem que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, 2 anys, 6 baròmetres, i una amplada d’oscil·lació de vall a cresta de 9 punts. Si això és així, en el proper baròmetre s’haurien de donar uns resultats semblants, ja que venim d’una cresta, però que s’ha quedat curta, després hauria de continuar disminuint, per un període de 8 mesos, fins prop del 41%. Això ho podria frenar i invertir l’acció col·lectiva. Aquest 9% que oscil·la ho fa, des de la incertesa racional, per raons irracionals, bàsicament de confiança i prestigi. Una mobilització exitosa els faria decantar.

Continuem observant que quan puja el catalanisme puja també el posicionament d’esquerres i inversament quan baixa el catalanisme puja el posicionament de dretes. Concretament observem una lleugera baixada del catalanisme de 6,38 a 6,23 i una baixada de l’esquerra de 6,27 a 6.13. Ara bé l’espanyolisme és més a la dreta i s’hi desplaça més ràpidament, baixa com a esquerra de 5,64 a 5,43.

El problema de fons que hauríem de ser capaços de disseccionar i trobar-ne l’antídot (als PP.CC.) se’n diu «espanyolisme» . Faig la hipòtesi que és un fenomen cultural, estudiable per l’antropologia cultural, que arrela en el devenir històric de la quarta nació sense nom sota l’Estat espanyol.

Per estudiar-ho més a fons, en els propers apunts farem l’encreuament del posicionament identitari i el posicionament social, estudiarem la intenció de vot respecte aquests aplecs resultants i després buscarem variables que hi incideixen. Molt em temo que sense la República, ampliar la base social més enllà d’on es troba actualment és pura fantasia.

Fem l’encreuament del posicionament social i el posicionament identitari, prèviament reduïts cadascun d’ells a 5 valors:

CT, català; CM, català moderat; MEC, espanyol moderat; ES, espanyol; NS, no ho sap.

ER,esquerra; EM, esquerra moderada, CN, dreta moderada; DT, dreta; NS, no ho sap.

Considerem els que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme (tant espanyols com catalans) com espanyol moderat, ja que aquestes caselles són la font principal dels partits espanyolistes. Igualment considerem els que es donen un 5 entre esquerra i dreta (ni de dretes ni d’esquerres) com dreta moderada, ja que aquestes caselles són la font principal dels partits de dretes. Per exemple, el partit més votat de la casella 5,5 és C’s.

Veiem un comportament oscil·latori. En l’últim baròmetre hi ha un 50,84% que es consideren més catalans que espanyols, un 43,91 % més espanyols i un 6,25% no ho sap. És de fer notar que en l’últim baròmetre la casella majoritària és la CTxEM, és a dir, només catalans d’esquerra moderada.

Podem ordenar-ho de major a menor, agrupant tot el 2017.

Finalment podem fer l’encreuament del Posicionament identitari amb el social, tot obtenint per cada casella el nombre de casos, el % en la fila, el % la columna, el % sobre el total:

Posicionament identitari * Posicionament social [recompte, fila %, columna %, total %].

Nou baròmetre del CEO. Començarem les anàlisis per una aproximació a la seva fiabilitat. Ja vam descartar l’última enquesta sobre context polític com a no fiable. Examinarem dues qüestions: els grups d’edat i el posicionament identitari.

Dues coses juguen al seu favor: la mostra ha pujat de 1200 a 1500 observacions i s’han realitzat entrevistes domiciliaries i no telefòniques.

La distribució dels grups d’edat és la següent:

Resulta acceptable, per bé que encara les cohorts de més edat es troben sobre representades.

El recolzament a la independència per grups d’edat és el següent:

El No finalment només guanya en els més grans de 64 anys.

L’evolució del Sí a la independència:

En un gràfic:

El Força de recolzament global a l’espanyolisme i a l’independentisme:

En un gràfic:

Si mirem l’ultim baròmetre hi ha una molt lleugera disminució del Sí de 48,62 a 48,02. Els mitjans parlen de pujada perquè ho comparen, no amb l’últim baròmetre, sinó amb la de context polític que nosaltres vam rebutjar per no fiable.
Ja hem explicat que la resposta a la pregunta ha de presentar, segons la teoria sociològica, un comportament oscil·latori amb una mitjana de 46 i uns límits entre 41 i 50 %. No crec que hagi variat la situació. Dèiem que les oscil·lacions, tindrien una longitud d’ona, separació temporal existent entre dos punts l’estat dels quals és idèntic, de 24 mesos, 6 baròmetres, i una amplada d’oscil·lació de vall a muntanya de 9 punts. Si això és així, en el proper baròmetre s’haurien de donar uns resultats semblants ja que arribaríem a una cresta, per començar després a disminuir.

Penso que un projecte d’hegemonia sobiranista-catalanista calcat als dels comuns, identitàriament transversal, amb una sola força política que articula la diversitat i un moviment confós amb la força política, no és convenient ni desitjable. Intentarem explicar perquè.

Ja vam explicar en un altre apunt la diferència entre estat, cultura i nació. Pertanyen a dimensions socials diferents: la capacitat humana de formar grups d’acció (estats, empreses, equips, parelles,…), la capacitat humana de construir xarxes per les quals circula la comunicació i la informació (cultures, classes socials, públics, mercats,…), la capacitat humana d’unir, en el marc d’un territori, grups i xarxes en un projecte comú i cohesionat (nacions, tribus, polis,…). Catalunya és clarament multicultural: hi ha gent que és culturalment espanyola, catalana, xinesa, marroquí,…..També és una societat dividida en classes socials. Es tracta que des de aquesta diversitat cultural i social es vulgui confluir en un projecte comú i cohesionat al qual es dona la sobirania (nació), i a partir d’aquí la construcció de la capacitat d’actuació col·lectiva organitzada (estat). Hi poden haver sobre un territori moltes cultures i classes socials, però no hi poden haver dues nacions, la gent que comparteix un territori no pot donar la sobirania sobre el territori a dos col·lectius diferents. Parlar de nació cultural és barrejar dimensions socials diferents i negar la diversitat cultural. El fet de tenir jo una determinada identitat cultural no m’impedeix decidir compartir amb altres identitats culturals la construcció d’un projecte comú sobre un territori, que respectarà la diversitat cultural, al qual concedeixo la sobirania.

Aquesta sobirania és poder, poder sobirà real sobre un territori, cosa que no treu que des de la sobirania es decideixi sotmetre lliurament totes les lleis derivades d’aquesta sobirania als drets humans, declarant il·legal qualsevol llei que els vulneri: és l’estat de dret. Quan des del bàndol unionista es diu que en un estat de dret el Parlament no pot aprovar lleis racistes, hi estem totalment d’acord, i afegim que el Parlament espanyol tampoc pot aprovar lleis contra els drets fonamentals, contra el dret d’autodeterminació de Catalunya.

La qüestió seria, doncs, en el marc d’una nació catalana multicultural, apropar gent culturalment espanyola (i d’altres), els que es donen en l’enquesta un 5 o més d’espanyolisme, a un projecte de nació catalana que es vol dotar d’estat. El model pot ser una ampliació del model del moviment independentista: Diversitat de partits polítics que articula les diverses sensibilitats socials i identitàries, moviment social comú, però no confós amb els partits polítics, i pacte polític entre partits. El pas avui en aquests sentit seria incorporar al moviment Podem-Catalunya i EUIA i buscar un pacte polític.

Si això es comença a produir, aleshores, en els aplecs de població que corresponen a aquestes opcions augmentarà el valors de les variables legitimitat-referèndum i greuge-percebut.

Discutirem una nova assignació de valors al Pronostic1-O considerant aquestes possibilitats i altres esdeveniments que s’estan produint.

Un monarca absolut pot ser bo o dolent, si és bo pot fer molt de bé, si és dolent molt de mal. Cal tenir molt present aquesta distinció, tot i que el problema de fons és el caràcter absolut del monarca. Aquest se situa per sobre de la llei i és el fonament de la llei, cosa que converteix els individus en súbdits.

En les religions monoteistes Déu és el monarca absolut, «islam» vol dir «submissió a Déu».

Preguntava Plató «la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus?»

En les religions Déu determina l’ordre ètic, el bé; o almenys el creient té la fe absoluta que la paraula de Déu concorda amb el bé. Tant en un cas com en l’altre la possibilitat de conflicte entre el bé i la paraula de Déu desapareix. Això el constitueix en monarca absolut al qual m’he de sotmetre.

Déu se situa per sobre dels drets humans. ¿Com jutgem de la relació entre la paraula de Déu i els drets humans?.

Kant: «el concepte teològic que dedueix la moralitat d’una voluntat divina absolutament perfecta (…) posaria necessàriament els fonaments d’un sistema dels costums que seria exactament el contrari de la moralitat».

I la moralitat és el fonament de la República, que podem interpretar com l’Estat on les lleis es sotmeten als valors de la llibertat i la igualtat, a la moralitat. L’Estat de dret és aquell que sotmet explícitament les seves lleis als drets humans i que crea un poder per vigilar l’executiu a fi que això sigui realment així. M’atreveixo a afirmar que el predomini de la religió en la política, en tant que el bé és el bé perquè Déu l’estima, és incompatible amb la república, amb l’estat de dret.

Tot i així, és important no confondre els dos monarques absoluts i procurar una aliança amb els sotmesos al Déu bo, sense oblidar que encara són súbdits morals i que el que ens cal és que esdevinguin ciutadans moralment lliures.

El nostre principal interès i solidaritat hauria d’estar amb tots aquells (en aquest cas especialment aquelles) que lluiten per defensar els drets humans en aquells països i entorns dominats per religions que demanen la submissió. Recolzar aquestes persones i la seva presència en els mitjans de comunicació hauria de ser l’objectiu prioritari. De ben segur aquestes persones podrien aportar-nos molt en la comprensió de què està passant aquí i allà.

Dit això, cal identificar l’enemic principal, aquells que prediquen el Déu que mana la violència per construir l’islam, el salafisme. Caldria prohibir a casa nostra tota manifestació del salafisme i perseguir els seus caps i seguidors. Caldria el boicot dels països declaradament salafistes com es va fer amb l’apartheid i Sud-àfrica, deixar de negociar econòmicament amb ells (el Barça hauria de demanar perdó per la seva vinculació amb Qatar), deixar de comprar el petroli a aquests països.

Evolució de les mitjanes dels eixos social i identitari, segons enquestes CEO

Escala de: 0, extrema dreta, a 10, extrema esquerra.

Escala de: 0, màxim espanyolisme, a 10, màxim catalanisme.

El gràfic:

Del març del 2014 al juny del 2017, s’observa una lleugera inclinació cap a la dreta i cap a a l’espanyolisme. Ara bé, donat el caràcter oscil·latori del fenomen i el període curt de temps, no es pot treure cap conclusió. Hem de fer notar que el 9N (9 de novembre del 2014) se situa entre el 2n baròmetre de 2014 i el primer del 2015.

Anem a enfocar-ho amb més detall i compararem la suma d’enquestes del 2016 amb les del 2017, primer en l’aspecte social i després en l’identitari:

Posicionament social

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	5,56	7,9	2,34
	Esq rad.	9,56	8,8	-0,76
	Esq mod.	43,58	41,33	-2,25
	Dreta mod.	30,93	30,77	-0,16
	Dreta	10,37	11,2	0,83
		100	100

Qui més baixa és l’esquerra moderada i qui més puja NS/NC. Cal tenir present que en les seves posicions a qui més s’acosten els NS/NC és a la Dreta.

Posicionament identitari

Percentatges
		2016T	2017.2T	diferència
Aplecs	NS/NC	3,07	2,87	-0,2
	Esp. total	14,02	16,5	2,48
	Es. mod.	35,04	34,76	-0,28
	Cat. mod.	26,64	24,37	-2,27
	Cat. total	21,23	21,5	0,27
		100	100

Qui més baixa són els catalanistes moderats i qui més puja els espanyolistes totals.

Finalment, anem a mirar-ho amb una mica més de detall i compararem els aplecs resultat de l’encreuament dels eixos social i identitari, ordenats per ordre de major a menor mobilitat:

Percentatges		B-2016	B-2017.2T	diferències
APLECS	CMxEM	15,4	13,9	-1,5
	ESxNS	1,04	2,2	1,16
	CTxEM	10,78	9,83	-0,95
	ESxDT	3,09	4,03	0,94
	EsMxNS	2,24	3,1	0,86
	CTxCN	4,18	5	0,82
	CMxER	2,09	1,43	-0,66
	ESxEM	3,98	4,57	0,59
	CMxNS	0,6	1,1	0,5
	EsMxEM	12,47	12,03	-0,44
	CMxCN	6,33	5,9	-0,43
	EsMxCN	15,02	14,63	-0,39
	NSxNS	1,13	0,8	-0,33
	ESxCN	5,04	4,77	-0,27
	EsMxER	2,24	1,97	-0,27
	CMxDT	2,22	2,03	-0,19
	CTxNS	0,53	0,7	0,17
	CTxER	3,91	4,03	0,12
	CTxDT	1,82	1,93	0,11
	NSxCN	0,36	0,47	0,11
	ESxER	0,87	0,93	0,06
	EsMxDT	3,07	3,03	-0,04
	NSxEM	0,96	1	0,04
	NSxER	0,44	0,43	-0,01
	NSxDT	0,18	0,17	-0,01

Qui més baixa són els catalanistes moderats d’esquerra moderada, que el 2016 eren l’aplec majoritari (llavors 15,4%, ara 13,9%). Ara passen a ser majoritaris els espanyolistes moderats de dreta moderada (centre) (llavors 15,02, ara 14,63%). Pugen els aplecs d’espanyolistes totals (ES).

De moment tot això cal agafar-ho amb pinces, ja hem vist que en els baròmetres del 2017 els grups de més edat tenen una major representació que en els baròmetres del 2016. Aquests grups són percentualment més de dretes i més espanyolistes. A més cal sumar-hi el caràcter oscil·latori d’aquests processos ideològics i l’actuació de l’atzar.

Ho anirem seguint i buscant més relacions estadístiques que ens ajudin a dir alguna cosa de les causes.

Hem de procurar entendre els atemptats de Brussel·les des dels mateixos actors. Hem de ser capaços de descobrir els mecanismes mentals que els porten a la seva decisió d’atemptar. Hem d’entrar dins la seva ment.

La religió omple la seva ment. S’han d’entendre, doncs, des de la religió, i concretament, des de la seva religió, que és la musulmana.

L’experiència religiosa és essencialment irracional en el sentit que no pot ser definida, no pot ser reduïda a conceptes, només pot ser mostrada, examinada i proposada a l’esguard d’altri. Aquest element irracional, qadoch en hebreu, hagios en grec, sanctus/sacer en llatí, és el què la sociologia anomena numen (presència de la divinitat, d’allò sagrat).

L’activitat religiosa s’expressa per certs actes, separats o lligats, realitzats en l’aïllament o en grup, els ritus. A través d’aquests ritus l’actor religiós busca d’entrar en contacte amb allò numènic, per influenciar-lo, per obrir-s’hi i per donar-li les gràcies. Hi ha tres gran categories de ritus: els pelegrinatges, les pregàries i els sacrificis.

Diria que els atemptats de Brussel·les, des del punt de vista dels executors, pertanyen a la categoria dels sacrificis. En el sacrifici distingim tres elements: una consagració, el sacrificant i la realitat sobre la qual vol irradiar el sacrifici.

L’activitat religiosa produeix espontàniament grups: associabilitat. Les religions universals tenen un missatge de salvació que es dirigeix a tots els homes, és a dir, a l’Home en cada home, i no als homes en tant que pertanyents a un grup social o nacional. L’islam es fonamenta sobre la idea de comunitat global que aplega tots els creients més enllà de les seves diferències profanes. Segurament, només per una minoria la religió és una necessitat irresistible, i per aquestes persones no són suficients les pràctiques religioses habituals ofertes en el marc dels grups locals (la mesquita), senten una necessitat d’una associabilitat pròpia i superior.

A aquests joves aïllats en barris perifèrics, sense un futur digne, sense sentir com a pròpia cap identitat profana, ni del país on han nascut ni del país dels seus pares, qui els proporciona la identitat és la religió, pertanyen a la comunitat global que aplega tots els creients.

Aquestes persones estaran disposades a realitzar un sacrifici que resulti en benefici de la comunitat global i que al mateix temps els enlairi a un estat de gràcia en l’experiència numènica.

L’objecte del sacrifici és la seva mateixa persona que, com a resultat de la consagració, passa del domini comú al religiós. Aquest objecte en tant que oblació ha de ser destruït totalment o parcialment; la seva vida ha de resultar destruïda/ofertada. El sacrificant és també ell mateix, de manera que rep els afectes del sacrifici i adquireix un caràcter de gràcia especial i/o de sortida d’un estat de pecat. Però aquest sacrifici irradia, a més i sobretot, en benefici de tota la comunitat de creients. El sacrifici no és gratuït, se n’espera un gran benefici i es fa en interès de la comunitat, de l’islam.

Contra el fanatisme religiós, des del laïcisme, la crítica racionalment clarificadora no ha de recular davant cap dificultat

«Però aquesta obscuritat en la filosofia profunda i abstracta és criticada, no solament com a dolorosa i feixuga, sinó també com la font inevitable d’incertesa i d’error. […] sorgeix adés dels esforços infructuosos de la vanitat humana, que voldria penetrar en temes completament inaccessibles a la comprensió de l’enteniment, adés de l’habilitat de les supersticions populars que, en ser incapaces de defensar-se en un camp just, cultiven aquests esbarzers inextricables per cobrir i protegir la seva debilitat. Trets del camp obert, aquests lladres volen cap al bosc i són a l’aguait per entrar per la força a cada avinguda desguarnida de la ment, i l’aclaparen amb pors religioses i prejudicis.» D.Hume. Investigació sobre l’enteniment humà. Secció I. 6.

L’existència de la religió és l’expressió d’una realitat miserable que ha de ser canviada. Si es vol realment superar la misèria religiosa, s’ha de canviar la realitat que la produeix.

«La misèria religiosa és, d’una banda, l’expressió de la misèria real, i de l’altra, la protesta contra la misèria real. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, l’estat d’ànim d’un món sense cor, perquè és l’esperit dels estats de coses faltats d’esperit. La religió és l’opi del poble. La superació de la religió com la ventura il·lusòria del poble és l’exigència de la seva ventura real. Exigir sobreposar-se a les il·lusions sobre un estat de coses val tant com exigir que s’abandoni un estat de coses que necessita il·lusions.» K.Marx. Critica de la filosofia del dret de Hegel

L’objectiu final ha de ser alliberar l’home de la religió.

[En el pas a la societat burgesa] «Per tant, l’home no va ser alliberat de religió, va rebre llibertat religiosa. No va ser alliberat de la propietat, va rebre llibertat per posseir la pròpia propietat. No va ser alliberat de l’egoisme d’empresarial, va rebre la llibertat per fer negocis» K.Marx. La qüestió jueva, pàg. 23

Una religió, que en molts casos, és una malaltia de l’ànima.

«la religió […]  integra certament restriccions obsessives com només pot imposar-les la neurosi obsessiva individual, però conté a més un sistema d’il·lusions optatives contràries a la realitat, únicament comparable al que se’ns ofereix en una amència, en una feliç demència al·lucinatòria.» S.Freud. El pervindre d’una il·lusió. c.VII

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fora complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i a tothora et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè enmig de tants esculls
fossin ells la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que al cor ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tant bé,
Roser la meva Roser,
vulgues fer-me companyia.

En donar-se públicament i alt uns qualificatius totalment contraris als estàndards de l’amor-passió, les dones de la CUP demostren la seva força i posen en qüestió aquest amor-passió contra el qual es rebel·len. Ens cal, als homes i dones, proposar uns models alternatius de relació, lluny d’aquest amor-passió presentat una i altre vegada en cançons i pel·lícules, i expressat en la cançó.

La dona ha d’omplir la vida de l’home, ha de ser la llum de la seva vida, allunyar-lo dels mals pensaments, donar-li alegria, fer-lo presoner un dia i un altre. I tot això amb la llum del seu mirar i amb la seva veu tan clara, fresca i suau. L’amor-passió està proposant a la dona una tasca impossible i, a més, a través de les seves característiques físiques. La frustració està assegurada. Però l’home no estima la dona real. Estima aquesta dona que ell ha construït, irreal i impossible. Més, l’home vol, estima la passió que aquesta dona és capaç de provocar-li: “no desfacis ma il·lusió”. La vol com a objecte capaç de provocar-li la passió: “vulgues fer-me companyia”.

La dona s’ha de sentir culpable per no aconseguir-ho. ¿I, a més, si resulta que aquesta dona que desperta aquesta passió desfà ma il·lusió i no vol fer-me companyia?. La meva vida ja no tindrà llum, serà buida, trista, plena de mals pensaments. ¿Hi té dret aquesta dona a rebutjar-ho i a provocar tal destrucció?. ¿No tindré dret a assetjar-la i obligar-la a viure l’amor-passió?

I si es juga a aquest amor-passió, una vegada aconseguit, serà molt difícil mantenir-lo. Arribats a aquests cims, resultarà molt difícil baixar a la dura realitat. Si hem de baixar, potser serà millor, d’una manera o altra, la mort.

Pel nacionalisme de Ciudadanos, inspirat en el nacionalisme francès de l’Estat-nació, la Nació española, que es concebuda, representada, volguda, sentida i viscuda com un organisme col·lectiu, tendeix a convertir en obsolets tots els agrupaments intermedis entre l’individu i la Nació. D’aquí la necessitat de desmuntar les nacionalitats de la Constitució del 78 o el Concert basc o la insistència en la igualtat de tots els individus davant la Nació. Hom no és andalús, català, aragonès, … per resultar, aleshores, espanyol, sinó que hom és espanyol en abstracte com a nacional, i tota la resta esdevé secundari i subordinat. Igual que a França, a España podrien redibuixar les regions una i una altra vegada, perquè la qüestió important és ser francès/espanyol.

Així en llocs com a Catalunya on creix l’oposició entre catalanitat i espanyolisme, a aquells que opten per l’espanyolisme els és molt més adient Ciudadanos que el PP o el PSOE, poden ser espanyolistes sense cap necessitat de ser catalans en qüestions d’identitat. Així els ciudadanos només es consideren catalans en un sentit subordinat i secundari.

El nacionalisme de Ciudadanos propugna alliberar l’individu de tots els llaços socials intermedis per definir-lo com a espanyol i cèl·lula d’un organisme nacional. ¿Com pot tenir Catalunya EL DRET A DECIDIR, si no existeix, si és una simple descripció geogràfica?. Espanya és entesa no com el resultat d’un pacte entre individus lliures, sinó com un organisme, com una col·lectivitat amb solidaritat orgànica. Així els individus a Catalunya formen part d’Espanya com les cèl·lules del meu braç formen part del meu cos.  Aleshores la nació esdevé la Nació.

Aquesta relació directa entre individu i nació fa que en els trets de la nació es manifestin els trets de l’individu i al revés. ¿De quina o quines filosofies polítiques beu l’individu espanyol proposat per Ciudadanos?

Sant Pau afirma que tots els homes necessiten el socors de Déu, ja que la Humanitat tota ha pecat. Tots els no creients estem sota condemnació. Els passos que han conduït a la caiguda són clars: una vegada vam conèixer Déu (Rom 1:19-20), però en no adorar-lo i servir-lo, les nostres ments es van enfosquir (Rom 1:21-22). La ceguesa espiritual ens va conduir a la idolatria – v. 23, i la idolatria ens va portar a la corrupció moral.

«La indignació divina es revela ^* des del cel contra tota la impietat i la injustícia dels homes ^* que ofeguen la veritat amb el seu obrar injust. ^{* 19} Parlo dels qui coneixen allò que podem saber de Déu, perquè Déu mateix els ho ha fet conèixer. ^{* 20} D’ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. ^* Per això no tenen excusa, ²¹ ja que, tot i conèixer Déu, no l’han glorificat ni li han donat gràcies tal com es mereix. Ben al contrari, s’han refiat de raonaments inútils, i el seu cor insensat s’ha omplert de foscor. ^*
22 Presumint de savis, ^* s’han tornat necis, ^{* 23} i han bescanviat la glòria del Déu immortal per imatges d’homes mortals, d’ocells, de quadrúpedes i de rèptils. ^{* 24} Per això Déu ha permès que seguissin les seves pròpies passions ^* i els ha deixat a mercè de les impureses amb què profanen el seu propi cos.
²⁵ Han bescanviat la veritat de Déu per la mentida, ^* venerant i adorant les criatures en lloc del Creador. Que ell sigui beneït pels segles. Amén! ^{* 26} Per això Déu els ha deixat a mercè de passions vergonyoses. Les dones han canviat l’ús natural del sexe per un ús contra natura, ²⁷ i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s’han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes. ^* Realment, han rebut la recompensa que mereixia el seu error!
²⁸ I encara, com que han refusat de reconèixer Déu, Déu els ha deixat a mercè d’uns criteris rebutjables, que els porten a fer allò que no és correcte: ²⁹ s’han omplert de tota mena d’injustícia, dolenteria, avarícia i maldat; se’ls veu plens d’enveja, homicidis, baralles, enganys, malícia; són murmuradors, ³⁰ calumniadors, enemics de Déu, insolents, orgullosos, vanitosos, llestos per a fer el mal, rebels als pares, ³¹ gent sense seny ni lleialtat, sense cor ni compassió. ³² Tots aquests coneixen bé el decret de Déu segons el qual els qui actuen així mereixen la mort; però no solament es comporten d’aquesta manera, sinó que encara aplaudeixen els qui fan com ells.». Sant Pau. Carta als Romans

Necessitem el socors diví, també ens ho indica sant Agustí, ja que el dany del pecat original fa absolutament necessària la gràcia divina per poder fer el bé i viure d’acord amb els manaments. Tots els humans no creients són necessàriament malvats.

Aquest tret de la pròpia maldat, i la de tothom, impossible de superar sense l’ajuda divina, més la revelació divina del bé, Bondat i religió (1), a través dels llibres inspirats o dictats per Déu fan que, per les dues grans religions monoteistes, els no creients estiguin condemnats, representin el mal i se situïn, per tant, en una categoria humana inferior respecte del bé. D’aquí, per no veure’s abduït pel mal, la por terrible d’aquest creient a perdre el suport diví i el sotmetiment, més o menys radical, a la voluntat divina. D’aquí el menysteniment, més o menys accentuat, de l’infidel inferior, necessàriament malvat, que no es sotmet a la voluntat divina que s’identifica amb el bé.

Qualsevol cosa que pugui posar en dubte aquesta visió de la realitat serà rebutjada amb força, fins el punt de desenvolupar trets psicòtics de construcció d’una segona (altra) realitat.

Primer de tot, una acció direm que es bona perquè compleix una sèrie de condicions i no pas solament perquè algú l’estimi. Seguim Sòcrates:

«la cosa pia, ¿és estimada pels déus perquè és pia, o al contrari, és pia perquè és estimada pels déus? […]

I sembla, Eutifró, que en preguntar-te jo què és la pietat no vulguis aclarir-me la seva essència, sinó que t’acontentis parlant d’un accident que sofreix, que és d’ésser estimada per tots els déus; però no dius allò que és realment. No m’ho ocultis doncs, si et plau; comença de bell nou pel començament, i digues-me què és la pietat, bé sigui estimada pels déus o bé tingui alguna altra propietat accidental; car sobre això darrer no estarem en desacord. Digues-me, doncs, per favor, què és la pietat i què la impietat.» Eutifró, 10c-11c

Les religions tendeixen a reduir la qüestió de la bondat o maldat d’una acció al fet que Déu ho determina així i no desenvolupen, doncs, una reflexió sobre la bondat com a tal i esdevenen així molt ignorants sobre la bondat. Disposen d’uns llibres on figura quines accions són bones i quines dolentes, i es remeten sempre a aquests llibres. És com si en un llibre de física tinguéssim al solució de tots els problemes proposats al final del llibre i ens limitéssim a relacionar cada problema amb la seva solució que figura al final del llibre, però no desenvolupéssim la resolució del problema per ell mateix. ¿Diríem que aquesta persona sap física perquè sap la solució dels problemes proposats, quan és incapaç de resoldre cap problema? Crec que diríem que no sap física en absolut.

Difícilment una persona religiosa pot ser bona persona si no té idea de què és la bondat i es limita a seguir els dictats del seu Déu. Si vol un diàleg, hauria d’argumentar la bondat de l’acció a banda de les seves propietats accidentals, com que és estimada pels déus.

A més, limitar-se a seguir els dictats de Déu, comportarà debilitar la raó per manca d’exercici i això et convertirà en profund ignorant de tu mateix. I de resultes, en profund depenent de la figura de Déu, sense la qual aquest individu es trobarà en una total desorientació vital.

Vèiem en un apunt anterior que una part important del problema per guanyar suports a l’independentisme és l’espanyolisme realment existent dins la societat catalana. L’espanyolisme és el problema. Aquest espanyolisme que surt a les enquestes no és el mateix segons els sectors socials. Un d’aquests espanyolismes és el que va lligat a una certa pàtina d’internacionalisme que podríem anomenar cosmopolitisme, molt present entre certa gent que es considera d’esquerres.

Jugarem amb un model que tracta entre d’altres amb els Cosmopolites.

Suposarem uns individus que es distribueixen en ètnies o cultures diferents. Aquests individus quan es troben amb un altre individu poden: cooperar (C) o no-cooperar (N).

Això dóna quatre possibilitats en creuar les variables:

Cooperar amb els de la mateixa cultura

No-cooperar amb els de la mateixa cultura

Cooperar amb els de diferent cultura

No-cooperar amb els de diferent cultura

I d’aquí obtenim quatre estratègies possibles pels individus:

1. Cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (CN). En direm etnocèntrics
2. Cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de diferent cultura (CC). En direm altruistes
3. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i No-cooperar amb els de diferent cultura (NN). En direm egoistes
4. No-cooperar amb els de la mateixa cultura i Cooperar amb els de la mateixa cultura (NC). En direm cosmopolites

Ara anem a estudiar els cosmopolites, aquells que cooperen amb individus d’altres cultures, però no amb la gent de la seva pròpia. La pregunta és en quines condicions aquesta estratègia s’imposa com a més profitosa pels individus, en quines condicions és l’estratègia guanyadora?.

Per fer-ho he adequat un model amb ordinador on s’enfronten aquestes estratègies. Podem anar donant valors a les variables que determinen el model i observar què passa.

Les variables bàsiques que he considerat són: El cost de donar (jo coopero), el guany de rebre (l’altre coopera) i el nombre de cultures o ètnies diferents.

He executat repetidament el programa i cal dir que anant provant i canviant valors, els cosmopolites sempre perdien i, per tant, no n’hi hauria d’haver … i no obstant en el món real n’hi ha.

Finalment he trobat la combinació que més els afavoreix: Primer, cal situar el cost-de-donar amb un valor més alt (0.06) que el guany-en-rebre (0.03), amb això altruistes i etnocèntrics queden derrotats i guanyen els egoistes i cosmopolites. Segon, cal reduir les ètnies-diferents a dues, amb això els cosmopolites sovint guanyen fins i tot els egoistes (en totes les simulacions intervé l’atzar).

Intentem interpretar el món dels cosmopolites: Són individus que els costa molt donar d’ells mateixos i que no valoren gaire tot el que els altres els poden donar. A més el seu món de relacions personals real és un món molt uniforme, en ell la diversitat queda reduïda a dos.

Podeu accedir al programa i experimentar aquí. Si allà feu corre la finestra, trobareu més informació sobre el programa al final de tot.

Diuen que Podemos és leninista. Recordem que per Lenin, la classe obrera, deixada a ella mateixa, desenvolupa una tendència reformista; el partit ha de ser la seva avantguarda i la seva consciència revolucionaria sense, però, confondre-s’hi. El partit ha de ser una organització unida, coherent i centralitzada per poder actuar de forma decisiva en el moment propici. El leninisme no busca pas resoldre la contradicció entre les elits, els líders, i la massa del poble: la remarca amb força i, paradoxalment, la legitima.

Gramsci, considera aquesta contradicció d’una manera més rica. Si per una banda la tasca del partit és, entre altres, actualitzar al consciència revolucionària de la classe obrera, la qual està enfosquida i dominada per la concepció burgesa del món, transmesa i imposada pels «aparells ideològics»; tanmateix, per l’altra banda, reconeix explícitament que l’oposició entre dirigents i massa només pot ser resolta amb la liquidació del partit.

Diria en general que aquestes solucions no són plenament satisfactòries ni tant sols en el pla estrictament lògic. No resolen plenament el problema de l’existència de la llei de bronze inherent a les estructures burocràtiques de sindicats i partits. Aparells burocràtics que tendeixen vers l’oligarquia, com a demostrat Michels, i que bloquegen els processos de democratització.

Deixant aquí de banda altres problemes lligats a la formació de les classes socials, d’aquesta dicotomia entre masses i elits vénen alguns dels culs de sac en què es troben les organitzacions d’inspiració marxista que no han sabut avançar en la clarificació del problema. Realitzen una anàlisi insuficient i inadequada del poder que porta a no aprofundir en la radicalitat democràtica i l’empoderament de la societat com a manera de combatre els perills del poder.