ambFilosofia

Abans d’intentar analitzar algunes característiques d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans» i que declaren que votaran Sí a la independència, potser caldria examinar si creix o no creix el nombre d’aquells que es consideren «més catalans que espanyols». Si fos el cas, el suport a la independència s’incrementaria paral·lelament.

Agafarem els baròmetres del CEO des del 2014 fins a l’últim del 2017. En una escala de 0 a 10 tenim 0 com a màxim dreta, 10 com a màxim esquerra, 0 com a màxim espanyolisme, 10 com a màxim catalanisme. Heus aquí la taula:

I el gràfic corresponent:

Així veiem que la situació es troba estabilitzada, al voltant de les mitjanes: 6,1 pel posicionament social, 6,2 pel posicionament identitari. En tot cas podríem sospitar un lleuger descens tant del catalanisme com de l’esquerra (si fem les rectes de regressió). No cal esperar grans canvis per aquesta banda.
Per tant l’increment del suport a l’independentisme, d’una manera immediata, ha de venir d’aquells que es consideren «tant o més espanyols que catalans».

Actes com l’atemptat de Londres, viscuts des dels autors són actes religiosos i per poder-los combatre en les seves raons profundes cal enfocar-los en aquest sentit. Un acte religiós en benefici de l’estat islàmic.

«L’objecte del sacrifici és la seva mateixa persona que, com a resultat de la consagració, passa del domini comú al religiós. Aquest objecte en tant que oblació ha de ser destruït totalment o parcialment; la seva vida ha de resultar destruïda/ofertada. El sacrificant és també ell mateix, de manera que rep els afectes del sacrifici i adquireix un caràcter de gràcia especial i/o de sortida d’un estat de pecat. Però aquest sacrifici irradia, a més i sobretot, en benefici de tota la comunitat de creients. El sacrifici no és gratuït, se n’espera un gran benefici i es fa en interès de la comunitat, de l’islam.»

Com s’ha generat aquesta actitud religiosa? Per entendre-ho hem d’anar als països en què pensen els autors. Molts d’aquests països tenen governs islamistes moderats. Agafem, per exemple, Turquia i veurem com Erdogan pretén basar la seva legitimitat en el fet d’enfrontar-se a l’imperialisme occidental-cristià. Proposo que el sentiment que hi ha darrera l’afirmació d’un imperialisme occidental-cristià i les vivències que s’hi relacionen és la font que busquem.

Si sumem l’àmbit geogràfic de la construcció europea tancada en ella mateixa com a fortalesa, com s’expressa en el tracte que dóna als refugiats, amb el fracàs de les primaveres àrabs i en general la fallida d’aquests estats, i considerem que geogràficament hi ha un continu entre els països europeus, des del nord passant pel sud i la mediterrània, fins aquests països àrabs, tindrem el marc precís que provoca el conflicte.

Afirmo que la construcció europea erra el marc geogràfic en què és possible la construcció d’un ens polític estable, reeixit, promotor de pau, benestar i justícia. La construcció de la EU hauria de mutar en la construcció d’un ens pensat per un espai semblant al que va ser l’àmbit geogràfic de l’Imperi romà. I, potser, no només com a espai geogràfic, sinó també inspirat en una ideologia semblant. La ideologia dels gestors de l’imperi romà va ser l’estoïcisme. Caldria per a l’administració una certa recuperació de la doctrina estoica.

Crec que un projecte semblant trencaria les dinàmiques perverses en què ens trobem actualment. Una de les condicions imprescindibles seria la laïcitat dels estats (àrabs), això pressionaria contra la islamització i a favor de l’intercanvi cultural. Volen venir a Europa, doncs, construïm Europa allà, això crearia un horitzó d’esperança.

Anem a fer l’encreuament de la situació laboral amb el vot per la independència, segons els resultats que es deriven de la suma dels tres baròmetres del CEO corresponents al 2016.

Com de costum a cada encreuament: La primera fila recull el nombre absolut de casos, la segona el % sobre el total de fila (repartiment Sí/No dins el conjunt), la tercera el % sobre el total de columna (pes dins l’opció), la quarta el % sobre el total absolut (suma de les tres enquestes, en aquest cas 4.500 casos).

CROSSTABS /TABLES= SIT_LAB2 BY P31 /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COUNT ROW COLUMN TOTAL.

SIT_LAB2 * P31. “Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”? [recompte, fila %, columna %, total %].

És de notar l’àmplia victòria del «Sí» entre les classes directament implicades en la producció, empresaris, autònems, assalariats, i el triomf del «No» entre jubilats i aturats.

Ja hem analitzat alguns dels factors que incideixen en el fet del decantament cap al «No» en els majors de 64 anys i hem fet veure que aquí, en el debat ideològic i polític, és on es troba el principal escull per l’independentisme.

Anem a presentar (recordar, Posicionament identitari x Posicionament social) primer el mosaic català resultat de l’encreuament de les variables posicionament identitari i posicionament social. La base de dades sobre la qual fem els càlculs resulta de la suma dels tres baròmetres del CEO corresponents al 2016, els qual sumen un total de 4.500 entrevistes.

Amb el programa PSPP: CROSSTABS /TABLES= PI_R BY PS_R /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=TOTAL.

Posicionament identitari * Posicionament social [total % sobre població catalana major de 18 anys].

Anem ara a considerar la possibilitat d’aliances entre els diversos aplecs-caselles. Les caselles més properes són les més afins i, per tant, més factibles per a construir-hi una aliança. Sumarem els seus veïns més propers a les caselles amb més pes. Considerem veïns propers aquelles caselles que només requereixen un pas des de la casella origen. Són 4 caselles i formen una creu. Heus aquí el resultat:

L’aliança que suma més pes és la que gira al voltant de, és a dir, amb l’hegemonia de, l’Espanyolisme moderat / Esquerra moderada (49,11%). Conjecturo que aquest és el bloc del projecte dels comuns.

L’aliança que figura en segons lloc és la que gira al voltant de, és a dir, amb l’hegemonia de, Catalanisme moderat / Esquerra moderada (47,07%). Conjecturo que aquest és el bloc del projecte d’ERC.

(El 43,15% correspondria al bloc PDCAT i el 41,93% al bloc C’s).

Anem a comparar els doc blocs, l’articulat a traves dels comuns i l’articulat a través d’ERC.

El bloc dels comuns, encara que majoritari, té un greu problema: que l’aplec (MG/EM, 12,47%) sobre el qual s’articula el bloc no es majoritari dins el mateix bloc, ja que ve superat tant per CM/EM (15,40%) de la banda catalanista com per MG/CN (15,02%) de la banda social. Això ha de comportar la subordinació tant del sector independentista com del sector centrista (socialment). Crec que això s’expressa, per una banda, en l’acceptació de dret de la sobirania, però en la seva negació de fet, i per l’altra, en vestir de cosmopolitisme les seves actuacions socials. Ha de comportar també una actitud més invasiva. D’alguna manera ha de pispar la cartera a ERC (propi de CM/EM) a C’s (propi de MG/CN) i al PSC, amb qui es disputa tant MG/EM com MG/CN.

Pel que fa al bloc d’ERC, l’aplec sobre el qual s’articula (CM/EM, 15,40%) és l’aplec majoritari no només dins el seu bloc sinó a nivell de tot Catalunya, ara bé, en tant que bloc no és majoritari i té greus problemes per entrar en l’aplec MG/EM, on obté percentatges de vot minúsculs. Això fa que ERC tingui la temptació d’oblidar-se de l’aplec MG/EM i expandir-se per aplecs de la banda catalanista més allunyats  CT/ER (CUP) i CT/CN (PDCAT). Fent això ERC no ajudaria a ampliar el moviment independentista i hauria de decebre alguns dels seus aliats.

Totes aquestes operacions d’anar més enllà del que pertocaria d’acord amb un criteri de «voluntat general» deriven en projectes electoralistes que destrueixen aquesta «voluntat general» (Saviesa política).

Observem també que cap dels dos blocs assoleix la majoria absoluta del 50%. Estem en una espècie de situació d’empat de difícil solució, ja que els dos blocs possibles per l’hegemonia se solapen en aplecs fonamentals i difereixen en aplecs difícils de casar segons les preferències que mostren en les enquestes. Estem parlant de l’hegemonia a Catalunya i, per tant del dia després del referèndum, però aquest dia després dificulta l’avui per guanyar tant el referèndum com el Sí a la independència.

Continuem els apunts anteriors.

¿Veuen la crisi del Règim els «Més de 64 anys»? Com veuen la situació econòmica i política?.

Farem la comparació amb la resta de població, els de «De 18 a 64 anys». L’enquesta pregunta en una escala de 1 a 5 sobre la situació econòmica i política.

T-TEST /VARIABLES= P4 P7 P9 P12 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.95).

Hi ha molta més coincidència en la valoració de la situació catalana que en la valoració de la situació espanyola. Podem parlar de diferències reals?

Fixem-nos que en la valoració de la situació catalana, tant política com econòmica, l’interval de confiança inclou el valor 0, és a dir que no hi ha diferències entre els dos segments poblacionals.

Per contra, en la valoració de la situació espanyola, tant política com econòmica, l’interval de confiança no inclou el valor 0, és a dir que hi ha diferències entre els dos segments poblacionals. Concretament els «Més de 64 anys», en una escala de 1 a 5, consideren entre 0,28 i 0,16 punts més bona la situació espanyola que la resta de la població.

I això és un factor que influeix en el vot per la independència:

select if (P7 < 3). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (entre els que consideren bona la situació econòmica actual d’Espanya)?

Entre els que consideren bona la situació econòmica actual d’Espanya hi ha un 62,69% de NO.

select if (P12 < 3). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent” (entre els que consideren bona la situació política actual d’Espanya)?

Entre els que consideren bona la situació política actual d’Espanya hi ha un 67,32 de NO.

Donat l’estat de coses que hem examinat aquests últims apunts sobre els «Més de 64 anys», quines propostes faríem per afavorir el vot del SÍ entre aquest segment poblacional?.

Continuant anteriors apunts.

L’experiència del franquisme pot haver creat entre aquest segment dels «Més de 64 anys» una actitud més poruga que en la resta de la població. L’aversió al risc serà més alta:

És a dir, amb un grau de confiança del 95%, hi ha entre 2,03 i 1,69 punts menys, en una escala de 0 a 10, en la mitjana a assumir riscos. Hi ha una diferència marcada.

Anem a veure com aquesta més gran aversió influeix en la adscripció al NO. Per una disposició a assumir riscos menor de 5:

select if (P53 < 5). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”(entre aquells que tenen una disposició a assumir riscos menor de 5)?

Tenim un 62,57% de NO.

L’experiència del franquisme pot haver creat, també, entre aquest segment dels «Més de 64 anys» una actitud més apolítica que en la resta de la població. En una escala de 1 a 4, on 1 és Molt d’interès i 4 Gens d’interès:

És a dir, amb un grau de confiança del 95%, hi ha entre 0,24 i 0,37 punts menys en la mitjana d’interès per la política, en una escala de 0 a 4. Hi ha una diferència marcada.

Anem a veure com aquest més gran desinterès per la política influeix en la adscripció al NO.

select if (P14 > 2). freq /p31.

“Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent”(entre aquells que tenen un desinterès per la política superior a 2 en una escala de 0 a 4)?

Tenim un 61,11% de NO.

Hem trobat, doncs, dos factors que afavoreixen el No, l’aversió al risc i el desinterès per la política, que es troben més presents en el segment dels «Més de 64 anys».

Continuarem buscant.

Anem a comparar el posicionament social dels «Més de 64 anys» amb la resta de la població.

Amb el programa PSPP demanem «Analitzar; Comparar Mitjanes; Prova T per a mostres Independents»:

T-TEST

T-TEST /VARIABLES= P25 /GROUPS=GR_EDAT(5) /MISSING=ANALYSIS /CRITERIA=CIN(0.99).

És a dir, la variable de test és la que valora la posició esquerra-dreta (P25) i la variable d’agrupament són els grups d’edat (GR_EDAT) amb el punt de tall situat en els «Més de 64 anys», el nivell de confiança se situa en el 99%.

Estadístiques de grup

E.E. Mitj. És l’Error Estàndard de la Mitjana: √s²/n

L’interval de la mitjana és el producte de E.E. Mitj. pel nivell de confiança.
Així per a un nivell de confiança del 99,7% (Z=3) el quadre de les mitjanes serà:

És a dir, pels «Més de 64 anys» la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 4,28 i 4,58 amb un grau de confiança del 99,7%. Mentre que pels de 18 a 64 anys la mitjana esquerres-dreta real se situa entre 3,57 i 3,75 amb un grau de confiança del 99,7%. Cosa que vol dir que efectivament els «Més de 64 anys» són efectivament més de dretes que la resta.

Per acabar-ho de veure, analitzarem les diferències entre les mitjanes:

És a dir, la diferència entre les mitjanes del posicionament esquerra-dreta real dels «Més de 64 anys» i els de 18 a 64 anys se situa entre 0,61 i 0,93 punts més a la dreta amb un grau de confiança del 99%.

És a dir, els «Més de 64 anys» són més espanyolistes (anterior apunt) i més dretans, en general més conservadors, que la resta de la població catalana.

Això vol dir clarament, donat el seu pes poblacional, que en un procés de canvi radical com el pas a una República catalana, seran el sector més difícil de convèncer, on caldrà esmerçar més esforços d’explicació i aquell al qual s’hauran d’oferir més seguretats.

Evidentment l’edat no determina la ideologia. Com explicar aquestes diferències?. Afirmar que per l’edat els més grans es tornen conservadors és una explicació banal.  Ho investigarem encreuant la variable dels grups d’edat amb altres variables i possibles explicacions.

El primer valor de la República és la llibertat. La llibertat com a característica d’una societat que afavoreix el creixement individual, noves etapes superiors d’individualització i de la vida. El segon valor de la República és la igualtat. Aquesta es deriva de la llibertat en tant que expressa que ningú no té el poder per impossibilitar la llibertat dels altres o, dit d’altra manera, determinats nivells de desigualtat impossibiliten la llibertat.

El fracàs de les societats de socialisme real, inclosa Cuba, consisteix en construir una igualtat en conflicte amb la llibertat. En aquesta situació, empíricament podem observar (casos països de l’Est) que, a la llarga, si l’individu ha de triar entre una llibertat mancada i una igualtat mancada, tria la llibertat mancada.

Cuba ha d’afrontar el mateix dilema. Situats en aquesta tria, i davant de l’atac previsible de les forces del capitalisme, de les gran empreses multinacionals, l’Estat cubà caurà i corre el perill de ser saquejat com va passar amb l’antiga URSS. Com evitar-ho?.

El camí de sortida consisteix a passar les propietats de l’Estat cubà al poble amb diverses figures. Repartides les terres, els mitjans de producció, entre el poble, l’expropiació d’aquest poble serà molt més difícil.

Hi ha activitats econòmiques que el mercat no pot gestionar eficientment, com la sanitat, la seguretat social, el sistema financer o l’educació, aquestes han de quedar dins l’àmbit públic.

Però fora d’aquest sectors, a partir del nivell de consciència moral del poble cubà, caldria passar les empreses a altres barreges de formes de propietat impulsant un determinat sistema de mercat: propietat cooperativa, propietat municipal, regional, propietat privada individual.

I en aquest procés recuperar la lluita política i ideològica pels valors republicans genuïns. Una llibertat que demana igualtat, i una igualtat que afavoreix la llibertat.

Anem a analitzar, a partir de les últimes enquestes del CEO, algunes característiques d’aquells que se situen en la frontera de l’independentisme, aquells que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme. Ja vèiem que el seu vot es decisiu per ampliar la majoria absoluta de vots.

D’entrada per poder treballar amb més dades fusionarem en un sol fitxer els dos baròmetres del CEO corresponents al 2016, d’aquesta manera treballarem amb 3.000 casos pel 2016 (ordre «add files» del PSPP).

Aquests que es donen un 5 entre espanyolisme i catalanisme representen el 34,17% de la població el 2015 i el 34,20% el 2016, per tant, un nombre estabilitzat, aproximadament 1.879.450 persones (suposant 5.500.000 persones majors de 18 anys).

La seva distribució en % segons l’eix esquerra-dreta pel 2105 i el 2016:

Bàsicament el Centre ha augmentat per NS/NC i Dreta.

Anem a veure la intenció de vot al Parlament català d’aquests MigEspCat:

l’ordre : CROSSTABS /TABLES= P37R BY MigEC_PS_R /FORMAT=AVALUE TABLES PIVOT /CELLS=COUNT ROW COLUMN TOTAL.

Que genera la taula següent:

Intenció de vot al Parlament de Catalunya * Pos social MigEC reduït

[quatre files per grup polític: Ncasos, fila %, columna %, total %]:

El partit més votat en aquesta franja (els que es donen un 5 en catalanitat) és CSQP (24,66%) seguit del PSC (14,91%) i de C’s (10,43%). CSQP guanya entre aquells que es declaren d’esquerra radical (39,66%) i d’esquerres moderada (43,35%), C’s guanya entre aquells que es declaren de centre (16,03%) i PPC i C’s empaten (19,10%) entre les dretes, el PSC ocupa el segon lloc en les franges d’esquerra moderada (19,15%) i centre (14,22%).

El vot independentista de JxSí+CUP arriba just al 10,62% (9,11% pel 2015). La CUP en la seva franja (EsqRadical) aconsegueix el 13,79% (7,69% el 2015). JxSí el 10,37% en EsqModerada (ERC el 3,97% el 2015). JxSí el 7,67% en el centre i 10,11% en dreta (CDC 6,80% el 2015).

El discurs sobiranista, ara per ara, avança molt lleugerament en aquest sector de la població i es queda molt avall.

Anem a veure la comparació d’intenció de vot global respecte a Onades anteriors:

Ha baixat significativament els NS/NC que s’han repartit entre tots els grups.

La resposta a la pregunta «Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? Dóna en aquesta franja, pel 2016, els següents percentatges: Sí: 12,09%, No: 72,71%, NS: 12,48%, NC: 2,73%.

Què porta dins la mateixa franja a aquestes diferències favorables al NO, entre aquells que votarien SÍ i aquells que votarien NO?

Un factor podria ser l’edat: gent major de 60 anys provinents de la immigració espanyola amb temor per la seva pensió. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí en aquesta franja són joves sense aversió al risc.

(El raonament lògic és que si Edat6x → VotNo. Per tant si ¬VotNo → ¬Edat6x)

Un altre factor podria ser la informació: gent que s’informa a traves de canals de TV espanyols. S’hauria de complir, doncs, que els que voten Sí no s’informen a través de canals de TV espanyols.

Un altra factor podria ser una visió diferent dels problemes més importants de la societat catalana. Segurament tothom coincidirà en l’atur, però després l’ordenació serà diferent, especialment pel que fa a la relació amb Espanya.

Intentarem comprovar-ho en el proper apunt.

El pensament crític d’inspiració científica és un pensament hipotètic. Una hipòtesi és una proposició (expressió lingüística amb funció informativa de la qual té ple sentit dir que és vertadera o falsa) que no té encara establerta la seva veritat o falsedat, però que es pren com a vertadera a fi d’estudiar les seves conseqüències i comparar-les amb allò que realment s’esdevé. Una vegada demostrat que una hipòtesi és falsa, passem a considerar una altra hipòtesi. Si no podem demostrar que una hipòtesi és falsa, malgrat tots els esforços per aconseguir-ho, acceptem provisionalment la hipòtesi com a vertadera.

Començarem, doncs, per una hipòtesi. Malgrat els casos de corrupció, el vot al PP puja perquè en el mercat polític aconsegueix imposar el seu producte com el més favorable en el balanç costos-beneficis. És a dir, qui vota al PP pensa que malgrat tot «España va bién», no creu que les polítiques del PP portin a un desastre col·lectiu del Règim del 78, no creu que portin a una fallida econòmica i política d’aquest l’Estat.

És a dir, Vot_al_PP → No Creu_desastre, o també No Vot_al_PP → Creu_desastre. Suposem també que el PP és el pal de paller del Règim del 78, i el PSOE la seva carta legitimadora. Per tant, tot allò que potencia la imatge del Règim consolida el vot al PP.

Qui vota al PP creu que la situació econòmica millora lentament, i que no hi ha altra política econòmica possible. Qui vota al PP creu en una España uninacional i creu en una estratègia del gallina (Feijóo dixit) cap als moviments independentistes i en la judicialització del conflicte, no creu en una crisi territorial greu i profunda. Davant d’això la corrupció és un problema menor.

Ara caldrà intentar la comprovació de la hipòtesi. En un proper apunt agafarem l’ultim baròmetre del CIS i mirarem si qui vota el PP creu que la política econòmica no és desastrosa i que l’actual gestió del problema territorial no porta a la fractura. Mirarem també aquells que creuen que la situació és realment desastrosa i veurem si no voten PP.

Això demostrarà que la hipòtesi és vertadera?, No. Però haurà passat una primera prova. De moment no podrem dir que és falsa.

Les oracions són expressions lingüístiques que compleixen diverses funcions. Algunes tenen una funció expressiva; són les que expressen estats d’ànim, desitjos, aprovació o desaprovació («els catalans independentistes són uns aiatolàs»). Altres compleixen una funció directiva; són aquelles que estan orientades a produir o impedir una determinada acció («cal un RUI»). Finalment n’hi ha que tenen una funció informativa; afirmen o neguen alguna cosa (« en l’última enquesta del CEO, el 48% dels catalans es declara favorable a la independència»). Només d’aquestes últimes té ple sentit dir que són vertaderes o falses i s’anomenen proposicions o enunciats.

Una part d’allò que s’escriu al voltant del procés és principalment expressió de sentiments i desitjos amb un contingut informatiu poc clar i amagat, i subordinat a la funció expressiva o directiva del missatge. Barrejar aquestes funcions del llenguatge porta en molts casos a confusió i a no saber sobre què estem discutint, a no saber a quins acords arribar, ni com arribar-hi. Una mostra d’això podria ser  la «guerra del sexes» entre JxSi i la CUP, tal com vaig escriure en Eh CUP!! eh CDC!! que no ens trobem en el dilema del gallina, o també la cruïlla en què es troba CSQP davant la proposta de república catalana i que no existiria si la proposta fos de república espanyola

Cara la moció de confiança i els pressupostos del president Puigdemont caldria fer l’esforç de separar i aclarir sentiments, objectius i fets.

ECP amb la defensa clara del referèndum ha aconseguit en les últimes eleccions una bona part del vot catalanista. Això es veu clar si ho comparem amb els resultats de CSQEP.

Origen del vot als diferent grups polítics el 20D segons els eixos identitari i social (adjudicació de caselles segons opció majoritària en ella):

origen del vot als diferents grups polítics el 27S:

Què passaria si ECP es decanten per la República catalana? El sector espanyolista els deixaria?

Per contestar-ho mirem la distribució dels que es donen un 5 en catalanitat-espanyolisme segons el posicionament social: esquerra radical (Esq+), esquerra (Esq), centre i dreta:

(les xifres donen el tant per mil sobre el cens electoral, de manera que cada punt representa 5.330 persones. Per exemple, el 53,9 de la casella ECP-Esq representen 287.476 persones, o una de les columnes del vot a ECP).

Si considerem les tres primeres opcions dins cada columna, veiem que l’opció de votar independentisme pràcticament no hi figura. I si mirem la columna Esq, que inclou el gruix més important del vot a ECP, cas de no votar ECP, veiem que l’opció seria el PSC . I si mirem el Centre, l’opció seria C’s o PSC.

Per ECP, moure’s cap a la República (catalana) és perdre aquest sector a favor del PSC. Estan atrapats, no poden moure’s, si volen conservar els seu pes electoral actual. L’ambigüitat actual és un producte de la composició social-identitària de l’electorat que pretenen representar. D’aquí la dissonància cognitiva: ¿Certa defensa del dret a decidir no serà un cas de dissonància cognitiva?.

El problema de fons per la República catalana no és ECP, sinó com aquest segment de la població catalana que es defineixen com a migCat passen a donar-se un 6 en catalanitat (que només amb un puntet mostren un comportament electoral totalment diferent).

Anem a comparar les previsions electorals que vam fer per Catalunya amb els resultats reals.

Hi ha una primera errada: l’abstenció ha pujat 5 punts més del que havíem previst. Cosa que indicaria un cansament creixent de la població que no ve compensat ni per la previsió electoral. Això ens va portar a sobrevalorar la quantitat de vots de tots els grups polítics, excepte el PPC.
Tanmateix si considerem la posició relativa, el percentatge, veiem que les diferències respecte al pronòstic es redueixen. I si agrupem les diverses opcions polítiques d’acord amb el perfil de l’electorat pel qual competeixen, cal dir que la vam encertar de ple. Les petites diferències són degudes que en el percentatges de la previsió no hi vam comptar els “altres”, de manera que la columna de % previst suma 100, però la de % real 97,01.

Les diferències en el pronòstic resulten de la distribució del vot internament entre aquestes agrupacions.
El PPC ha batut C’s. El PSC ha resistit l’embat de ECP. Crec que això té a veure amb el vot dels jubilats. Fixeu-vos com els espots publicitaris de PP i PSC anaven dirigits sobretot al sector pensionistes. Ja vèiem també que els jubilats són el gran problema de l’independentisme. Caldrà reflexionar seriosament sobre la qüestió.
En el costat independentista vam encertar plenament els resultats de ERC, però vam sobrevalorar lleugerament els de CDC.
Això ens indica que la funció (l’adjudicació de caselles als grups polítics) que apliquem al mosaic català determinat pels eixos identitari i social és força correcte i el problema vindria de disputes frontereres internes dins cada perfil general. Analitzarem aquesta adjudicació de caselles en un proper apunt.

Partim de l’última enquesta del CEO de març d’aquest any. Construïm el mosaic bidimensional resultat de l’encreuament dels eixos nacional i social. Al mosaic resultant li apliquem l’adjudicació de caselles que quadrava amb els resultats en vots del 20D. Discussió dels resultats del 20D a Catalunya. Teniu el resultat a l’última columna:

Ara bé l’enquesta també detectava algunes tendències, concretament en relació a l’equilibri entre PSC, C’s i ECP. Hi ha un lleuger increment del vot de dretes cap a C’s. Hi ha un intent força reeixit de ECP d’ocupar una bona part de l’espai del PSC. La incògnita és si aquest desplaçament cap a l’espanyolisme li farà perdre a ECP caselles per la banda catalanista en benefici de ERC. Creiem que no. Davant l’atzucac independentista,  ECP representa una línia defensiva. Si introduïm aquestes tendències i adjudiquem la pèrdua de vots del PSC a ECP, tindrem:

El problema de fons que provoca el malestar i les disputes dins el camp independentista és el fet de no haver arribat a més del 50% en vots el 27S. Ja ho vam explicar abans del 27S en un apunt: Cal lluitar per la majoria absoluta de vots.

Tornem a les anàlisis estadístiques. Anem a l’enquesta del CEO amb el programa PSPP i agrupem les variables referides a la situació laboral: treballa, no treballa, i concretament quina és la situació específica. Anomenem aquesta nova variable situació laboral. A continuació fem un creuament del posicionament identitari/social amb la situació laboral dels enquestats. Analitzar -> Estadística Descriptiva -> Taules Creuades.

Ara aquí, un petit resum on donem els 3 col·lectius que més contribueixen, amb el % que representen, a cada posicionament:

Els jubilats formen el gruix de l’espanyolisme en tots els posicionaments socials. Entre els MigCE, els que es donen un 5 entre catalanisme i espanyolisme, majoritàriament els d’esquerres són assalariats i els de crentre-dreta jubilats, però numèricament són més aquest últims, els jubilats de centre-dreta. Entre els que es diuen catalanistes també els d’esquerres són majoritàriament assalariats i els de centre-dreta jubilats, però aquí numèricament són més els assalariats d’esquerres.
Igual que a Escòcia, l’independentisme té un problema amb els jubilats.