ambFilosofia

La Constitució de 1978 no pot recollir el dret d’autodeterminació perquè aquest és un dret democràtic i concedir aquest dret obriria les portes a concedir també altres drets democràtics. Si podem votar la lliure associació, per què no votar també si volem la monarquia? Per què no votar si volem traspassar milions d’euros de diner públic a la banca? Per què no votar si volem que s’accepti la regulació de la dació en pagament? Per què no votar si volem l’existència d’una Renda bàsica garantida?.

Dues són les hipòtesis bàsiques de Plató en el mite del carro alat, Qui és primer l’individu o la societat? . 1a. La transmigració de les ànimes. 2a. Conèixer és recordar.

Avui tractarem una interpretació personal de la hipòtesi de la transmigració de les ànimes..

Evidentment són els individus que fan la societat, són primer els individus. Tanmateix els individus es mouen en el context de sistemes socials que els apareixen com a construccions alienes i que els marquen unes constriccions. Si voleu una comparació amb un programa lineal matemàtic, l’individu té una funció objectiu que vol maximitzar (diguem-ne felicitat), però sotmès a un conjunt de restriccions (limitació de recursos, necessitats d’elaboració, lleis, institucions).

Ara bé, la capacitat de l’individu per incidir sobre el sistema i canviar-lo, i la capacitat del sistema per incidir sobre l’individu varien segons el moment històric, passa per fases molt diferents. Recordem, de passada, que per Plató al règim democràtic correspon l’home democràtic, al règim oligàrquic correspon l’home oligàrquic, i així …

Podríem dir que la situació és com viure diverses vides. Hi ha la mort, després ve el moment de triar una nova vida, finalment la nova vida sobre la base de la tria anterior. Hi ha la fi del franquisme, hi ha la transició, hi ha el règim de la Segona restauració borbònica. Hi ha la mort de la Segona restauració borbònica, hi ha la transició, hi ha …

Aquesta dinàmica es dóna també en la vida estrictament individual. És només en determinats moments que triem la vida que ens marcarà per molts anys a venir.

És en la fase de la transició on l’individu ha de triar, i ho pot fer, una nova vida i on aquesta tria marcarà la propera generació (vida) en generar un sistema social que incentivarà un tipus d’individu.

Afirmo que la Constitució espanyola de 1978 representa la tria per un sistema oligàrquic basat en el mercat polític amb la concessió de llibertats individuals. Els partits polítics es transformen ràpidament en en empreses oligàrquiques i la funció dels ciutadà consisteix en votar i callar..

la Constitució de 1978 no pot recollir el dret d’autodeterminació perquè aquest és un dret democràtic, i concedir aquest dret obriria les portes a concedir també altres drets democràtics. Si podem votar la lliure associació, per què no votar també si volem la monarquia? Per què no votar si volem traspassar milions d’euros de diner públic a la banca? Per què no votar si volem que s’accepti la regulació de la dació en pagament? Per què no votar si volem l’existència d’una Renda bàsica garantida?.

Una vegada establert el sistema oligàrquic de mercat polític, aquest ha tendit a produir homes oligàrquics (la mostra més clara d’aquests tipus d’homes podrien ser la gent del PP valencià).

En un dels llocs on primer apareixen més individus no assimilats i que rebutgen les restriccions del sistema és al Principat de Catalunya. Quin individu incipient apareix? L’individu democràtic? Com és aquest individu? Com actuarà en la transició (la transmigració de l’ànima) que s’acosta? Com reaccionaran els individus de les altres nacions actualment a l’Estat espanyol, sobretot els de la nació majoritària, els Països castellans?

La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació.

Estat, cultura, nació són tres formes diferents de manifestar-se el caràcter social de l’ésser humà. L’ésser humà es relaciona amb altres éssers humans. Seguint la sociologia, podem distingir diverses formes de relació social.

L’ésser humà forma grups. Associacions d’individus on hi ha una unitat d’acció. El grup és capaç d’actuar amb unitat. Exemples: una família, una empresa, un equip esportiu, un exercit, els partits polítics, un estat. La seva actuació s’orienta a la consecució d’un o diversos objectius.

El fins de l’estat són en el seu interior la justícia, amb procediments per resoldre pacíficament els conflictes, i a l’exterior la pau amb els altres estats.

L’ésser humà construeix xarxes socials. Aquí no hi ha unitat d’acció. Aquí hi ha però sociabilitat en el sentit de circulació i intercanvi d’informació, expressió d’interessos, idees, sentiments, gustos, … Exemples: barris, mercats, classes socials, internet, el públic de VilaWeb, una cultura.

L’ésser humà constitueix formacions socials. Col·lectivitats amb una coherència i cohesió social que fa que els seus membres se sentin vinculats. Exemples: la tribu, la ciutat, el comtat, la nació.

La nació és una formació social que apareix en la història europea a partir dels segles XIV i XV, i que es consolida al segle XIX. Els seus membres se senten vinculats per una història comuna, un present també comú i una voluntat de construir un futur comú. El desenvolupament de les nacions va lligat al desenvolupament de l’individu, qualsevol grup esdevé secundari o subordinat en el marc de la nació. La nació allibera l’individu de tots els lligams socials intermedis, i el defineix com a individu formant part d’una col·lectivitat més enllà de la simple col·lecció d’individus. Podem caracteritzar una nació pel tipus d’individu que proposa.

Deixeu-me parlar de Nacionalisme amb majúscules com la perversió de la nació, quan situem la col·lectivitat com independent de la voluntat dels individus que la constitueixen, i porta, per tant, no al desenvolupament de l’individu, sinó a la seva anul·lació. En aquest sentit el nacionalisme espanyol tendeix al Nacionalisme quan situa Espanya per damunt de la voluntat dels catalans.

Resulta d’aquí que hom pot ser de cultura espanyola, argentina, alemanya, etc i sentir-se formar part de la nació catalana. Resulta també que la nació tendirà a formar un estat, però que això no li impedirà formar part d’altres grups amb unitat d’acció, federacions d’estats o organismes internacionals diversos.

Avui dia els estats-nació estan en procés de transformació i crisi com a resultat de la planetarització de la història i la provincialització d’aquests estats-nació. La forma política que tindran les futures unions fins arribar a una unió mundial no pot ser la d’un estat-nació que nega les llibertats nacionals per a tots menys per a la nació propietària de l’estat. Calen estats plurinacionals. Si volem un exemple, Suïssa, que no és una nació ni ho ha estat mai, prefigura molt millor aquestes necessitats que no pas França.

I la condició necessària és el dret d’autodeterminació dels pobles. Una unió política ha de ser lliurement volguda per totes les parts.

 Hi ha una certa evidència empírica que els humans tendim a unitats polítiques cada vegada més grans, en últim terme a una unió mundial. Però aquestes unions no es presenten com un fi en si mateix, no tenen existència pròpia (biològica), no pensen, no senten, no desitgen, són els individus que les fan existir (no puc anar a sopar amb Catalunya, o amb Europa, amb la Humanitat, no “existeixen” biològicament). Quan aquestes entitats prenen decisions, exigeixen, és algú que ha pres la decisió i l’ha imposat. La justificació d’aquestes entitats, el seu fi, són els individus mateixos que les composen, el desenvolupament de les potencialitats humanes individuals. Segurament la voluntat dels individus d’eliminar les guerres, procurar la justícia i el creixement personal. Tanmateix, la mateixa evidència empírica ens diu que les unions imposades no compleixen aquestes condicions i són viscudes com a opressió, ofeguen l’individu que llavors lluita activament o passiva per alliberar-se’n. La primera condició necessària per avançar cap a una unió política és que sigui lliurement volguda per totes les parts. El dret d’autodeterminació de tots i cadascun dels pobles que formen la unió.

Votar no pot ser l’objectiu final. És més important el debat polític que ens acosta a la veritat i a l’aclariment de les consciències.

Suposem un conjunt de persones, per exemple un cos electoral. Suposem una llista de candidats de diversos partits i ordenats alfabèticament. A partir d’aquí donarem el control als electors: Suposem una votació per llistes obertes. ¿És possible un procediment per obtenir una ordenació social dels candidats a partir de les ordenacions individuals dels electors que respecti certs criteris bàsics, mínims i acceptables per tothom?.

Criteris bàsics, mínims i acceptables per tothom del procediment (postulats):

1er. (U) Siguin quines siguin les ordenacions dels electors respecte dels candidats s’ha de poder extreure una ordenació social de candidats.

2on.(I) Si les preferències dels electors respecte de dos candidats qualssevol estan fixades i donen com a resultat una preferència social d’un candidat respecte l’altre, modificar les preferències individuals respecte d’altres candidats no ha de modificar la preferència social respecte dels dos candidats fixats.

3er. (D) Totes les preferències dels electors valen igual, cap d’ells té la possibilitat d’imposar als altres les seves preferències.

4t. (P) Si tothom prefereix el candidat x al candidat y, socialment s’ha de preferir el candidat x al candidat y.

Arrow demostra matemàticament que és impossible trobar un procediment que respectant els quatre criteris bàsics (U, I, D, P) doni una ordenació social a partir de les ordenacions individuals. És a dir, qualsevol procediment imaginable vulnera algun dels quatre criteris bàsics o postulats.

Votar no pot ser l’objectiu final. És més important el debat polític que ens acosta a la veritat i a l’aclariment de les consciències.

El sistema de votar persones és pervers perquè promet democràcia i dóna oligarquia. Per la virtut que exigiria posseir, s’inspira més en el sistema espartà que en la democràcia atenenca.

Votar persones, que en el fons desconeixem, obliga els candidats a vendre el seu producte, a fer anuncis publicitaris, de manera que la honradesa del venedor i del comprador queda greument afectada. Cal dir només certes coses i amagar-ne d’altres. La publicitat té poc a veure amb el producte i molt amb la manipulació del consumidor. Ja se sap que els programes polítics són això, només programes, bones intencions, després s’ha de servir a «els mercats».

Votar persones, en la mesura que el sistema requereix costoses campanyes electorals, reprodueix les desigualtats econòmiques, tendeix a guanyar qui inverteix més diners, i més quan els poders econòmics ja han preparat el camí a través del control dels mitjans de comunicació. Els partits polítics necessiten crèdits que els proporciona la banca, i que després misteriosament en molts casos són perdonats.

Votar persones crea polítics professionals. Persones especialitzades en la política que monopolitzen el coneixement dels fils que mouen el sistema. Persones que depenen de la política perquè ja no tenen altre forma de guanyar-se la vida per mantenir el nivell social assolit. Persones que adjudicaran contractes econòmics milionaris i que, per això, rebran propostes de comissions il·legals.

Votar persones crea infantilisme polític en la resta de la població. Com que ja hi ha qui fa política per mi, no hi ha pràctica política, no hi ha coneixement polític. Les companyes polítiques, com la publicitat, es dirigeixen al sentiment i al desig que permet convèncer més fàcilment al consumidor de la política, sense demanar-li un esforç seriós de comprensió.

Votar persones, en concentrar el vot en els grups que tenen possibilitats, tendeix a eliminar la diversitat de propostes polítiques. I en fer això procura la mediocritat de tot el sistema. Sabem que sempre els gran canvis comencen per minories, perquè la veritat no es mostra de manera fàcil.

Votar persones tendeix a eliminar la representació dels diferents, que sempre són minories, com a molt tolerades per la majoria.

Votar persones exigeix líders, que com a superhomes se’ls demanarà suplir totes les deficiències del sistema i ser capaços de fer allò que no pot fer el sistema: assegurar la preponderància de la política sobre la crematística i els interessos de l’aparell burocràtic general i del partit.

Per tot això i tantes altres coses, el sistema de votar persones té un pendent natural cap a l’oligarquia i la subordinació al poder crematístic, que només es podrà contenir momentàniament quan es doni una forta mobilització social que promogui polítics virtuosos 100%, pràcticament «sants» més enllà de les possibilitats d’un ciutadà normal, i per tant més enllà del govern del poble normal, més enllà de la democràcia.