Les elits ens han de marcar el camí?
Diuen que Podemos és leninista. Recordem que per Lenin, la classe obrera, deixada a ella mateixa, desenvolupa una tendència reformista; el partit ha de ser la seva avantguarda i la seva consciència revolucionaria sense, però, confondre-s’hi. El partit ha de ser una organització unida, coherent i centralitzada per poder actuar de forma decisiva en el moment propici. El leninisme no busca pas resoldre la contradicció entre les elits, els líders, i la massa del poble: la remarca amb força i, paradoxalment, la legitima.
Gramsci, considera aquesta contradicció d’una manera més rica. Si per una banda la tasca del partit és, entre altres, actualitzar al consciència revolucionària de la classe obrera, la qual està enfosquida i dominada per la concepció burgesa del món, transmesa i imposada pels «aparells ideològics»; tanmateix, per l’altra banda, reconeix explícitament que l’oposició entre dirigents i massa només pot ser resolta amb la liquidació del partit.
Diria en general que aquestes solucions no són plenament satisfactòries ni tant sols en el pla estrictament lògic. No resolen plenament el problema de l’existència de la llei de bronze inherent a les estructures burocràtiques de sindicats i partits. Aparells burocràtics que tendeixen vers l’oligarquia, com a demostrat Michels, i que bloquegen els processos de democratització.
Deixant aquí de banda altres problemes lligats a la formació de les classes socials, d’aquesta dicotomia entre masses i elits vénen alguns dels culs de sac en què es troben les organitzacions d’inspiració marxista que no han sabut avançar en la clarificació del problema. Realitzen una anàlisi insuficient i inadequada del poder que porta a no aprofundir en la radicalitat democràtica i l’empoderament de la societat com a manera de combatre els perills del poder.
Una mesura que pot influir favorablement en la supressió de l’aborregament és que cadascú prengués com a tasca pròpia el fer-se responsable de les seves accions i omissions. I deixar-se de lideratges “salvadors” i minories “vanguardistes” que diuen que han d’alliberar al poble (o que parlen en nom del poble).
Aquesta responsabilitat comporta que un es fa mereixedor del seus propis encerts o fallides, el que faria més difícil expulsar-se les puçes de sobre donant tota la culpa a la Merkel (o a Madrit!), o al vei de dalt. Però ja de ben antic és norma culpar als altres de les pròpies mancançes (a Gènesi 3:12 i 13 trobem als primers éssers humans -ja “caiguts” en el pecat- en un exercici d’aquest esport tan extés).
Respecte al fet que Karl Marx no hagués estat obrer, crec que no paga la pena fer sang al fetge. Els estudiants del 68 a Paris tenien de fer-se perdonar el fet de no ser obrers; com? doncs lluitant per un Estat comandat per proletaris i camperols (en algunes faccions d’aquells moviments també hi encavien els “treballadors intel·lectuals” i, els més agoserats, fins i tot els soldats). En Mao Tse-Tung si que va ser camperol, i seminarista (i també lector de l’evangeli del Regne [la Bíblia tota] i de Kropotkin).
Atentament