ambFilosofia

La fal·làcia naturalista la presenta D. Hume:

“ En tot sistema moral de què fins ara hagi tingut notícia, he pogut observar sempre que l’autor segueix durant un cert temps el mode de parlar ordinari, establint l’existència de Déu o realitzant observacions sobre els afers humans i, de sobte, em trobo amb la sorpresa que, en comptes de les còpules habituals de les proposicions, és i no és, no veig cap proposició que no estigui connectada amb un ha o un no ha. Aquest canvi és imperceptible, però resulta, no obstant, de la major importància. En efecte, en la mesura que aquest ha o no ha expressa alguna nova relació o afirmació, és necessari que aquesta sigui observada i explicada i que al mateix temps es doni raó d’una cosa que sembla absolutament inconcebible, a saber: com és possible que aquesta nova relació es dedueixi d’altres totalment diferents.” Tractat sobre la naturalesa, llibre III, part 1, sec. 1

És el pas del «ser» al «haver de ser», el pas de com són les coses a com haurien de ser, el pas dels fets als drets.

La senyora Sánchez Camacho comet la fal·làcia naturalista quan afirma que de fet Catalunya avui no és sobirana i que, per tant, Catalunya tampoc té dret a ser sobirana.

El cas de Podemos és diferent. Reconeixen el dret de Catalunya a ser sobirana, però afirmen que de fet avui Catalunya no té prou força per ser sobirana (n’hi ha prou que el senyor Montoro tanqui l’aixeta dels diners perquè una DUI quedi en no res). Ara bé, en lloc de procurar que també de fet Catalunya sigui sobirana, tingui la força, aposten per continuar mantenint aquesta no sobirania de fet. Subordinen el nostre dret a la sobirania a la sobirania espanyola que a través de un procés constituent ens concediria el dret a l’autodeterminació.

Un altre cas, i aquest ja és un problema propi, és el d’aquells, que anomenaré independentistes impacients, que consideren que com que Catalunya té el dret a ser sobirana (ha de ser-ho) ja és de fet sobirana. És un pensament dominat pel desig, que ens enganya amb la il·lusió d’una enorme acceleració i simplificació del procés històric i, sobretot, d’una gegantina efectivitat de la pròpia acció, la sobreestimació de la pròpia força i la infraestimació de la força de l’adversari. Això els porta a no analitzar objectivament la realitat i a amagar els fets desfavorables, la tendència a saltar-se passos imprescindibles.

Un Estat no és només una qüestió de legitimitat, és sobretot una qüestió de força interna. Sense construir de fet aquesta força capaç imposar-se tant a dintre del propi territori com respecte a tercers, no hi ha Estat. Com diu Max Weber, perquè un agrupament polític sigui un Estat cal que la implementació de les seves lleis sigui, a l’interior d’un territori donat, «garantida de manera continuada per la coerció física», «l’Estat reivindica amb èxit, per a ell mateix, el monopoli de la coerció física legítima»: un Estat conjunta així la seva pretensió de ser «l’única font del “dret”» amb la coerció física.

Hi ha dos elements diferents i necessaris: legitimitat i força. La legitimitat podem aconseguir-la a través d’una votació. Però, i la força?. Aquest és el problema que progressivament es presenta a primer pla.

Hi ha alguns avantatges empíricament demostrats del sistema clàssic de la democràcia d’elecció a l’atzar respecte del sistema modern d’elecció a partir de la voluntat de l’elector. Un d’ells és acabar amb les batusses entre els ciutadans (i partits polítics).

I no hem d’anar gaire lluny. Ho trobem explicat per Santiago Sobrequés en la instauració de la insaculació a la ciutat de Girona cap el 1456.

“En el preàmbul del privilegi que establia el nou règim [insaculatori] el lloctinent deia sense embuts que era «per tal d’evitar escàndols, baralles i disputes que constantment i des de feia molt de temps se suscitaven entre els ciutadans i habitants de la ciutat de Girona amb motiu de les eleccions [lliures a partir del votant]», a causa d’això «no s’acabaven mai les batusses entre els ciutadans». Hom troba paraules semblants als preàmbuls de tots els privilegis anàlegs coneguts. […]

És evident que un sistema en què tot depenia de l’atzar havia d’acabar tots aquests ressentiments en no poder-se personalitzar o materialitzar el despit dels no elegits, els quals no tindrien altre remei que maleir llur mala sort. Un règim així existia ja i funcionava amb èxit a nombroses poblacions d’Aragó, València i Mallorca. I no es tractava de pobles de poca importància, sinó de capitals de la categoria de Saragossa i Ciutat de Mallorca.”

És clar que aquells homes que van votar la substitució del sistema d’elecció per voluntat pel sistema d’elecció a l’atzar tenien una gran saviesa política, avui diríem que eren experts en teoria de jocs: “Aprovada la reforma, foren designats dos consellers doctors en lleis perquè redactessin el projecte que havia d’ésser presentat al lloctinent amb la corresponent súplica que el convertís en privilegi segons el mecanisme legislatiu de l’època. Aquests homes foren Bernat Anglès i Bernat de Bell-lloc, i si considerem que aquest darrer havia estat el més caracteritzat dels enemics de la insaculació, fins al punt que no es cregué obligat a justificar el seu vot -«que no es devia fer de cap de les maneres»-, hom tindrà una prova concloent de l’exquisida delicadesa constitucionalista d’aquesta època”. […]

“El privilegi de l’any 1457 establia un règim [la insaculació] que durà prop de tres segles [fins la pèrdua de les llibertats, el 1714], el de més llarga durada de tots els que han regit la ciutat.”
Santiago Sobrequés i Vidal. Societat i estructura política de la Girona medieval. Cap. II. Instauració de la insaculació

En l’apunt anterior, La frontera. Els que es donen un 5 en catalanitat. , consideràvem que es trobàvem a la frontera del vot independentista tots aquells ciutadans que es donaven una puntuació de 5 en catalanitat, el 20,8% de la població, 1.1100.000 persones. Segons posicionament esquerra-centre, (no considerem aquells que es donen una nota superior a 5-dreta), aquests MigCat es distribuïen en % sobre la població major de 18 anys de la següent manera:
Esq+…….1,787 %
Esq  ……..9,323 %
Centre…. 9,692 %
Total …..20,802 %

En aquest MigCat, proposàvem, en llistes separades, que CDC procures convèncer els de centre, ERC els d’esquerres i les CUP els d’esquerres+.
Anem a veure dins cadascun d’aquests col·lectius, centre, esq, esq+ dins MigCat, quina intenció de vot (segons l’última enquesta del CEO) hi ha actualment en tant per mil sobre la població total de majors de 18 anys (cada punt representaria unes 5.500 persones):

Dins de Centre, dins del col·lectiu de persones Migcat que es donen una nota de 5 entre esquerra i dreta, CDC només té una intenció de vot de 7,87 persones i competeix sobretot amb Podemos (7,52) i PSC (5,17). La majoria però es situen a No vota (23,92), No ho sap (22,51).
Dins d’Esq, (persones MigCat que es posen una nota de 2,3,o 4 en l’enquesta CEO) ERC té només una intenció de vot de 9,65 persones i competeix sobretot amb PSC (12,50) i Podemos (10,06). La majoria però també es situen a No vota (11,24), No ho sap (21,13).
Dins d’Esq+, (nota de 0 ó1) les CUP tenen una intenció de vot de 3,43 persones, cosa que fa que, a diferència de CDC i ERC, siguin els que recullen major intenció de vot relativa en aquesta franja. Competeixen també amb Podemos (2,87) i PSC (1,07). També són majoria els que No voten (4,46), però en molta menor proporció.

En aquestes trinxeres de primera línia, tant CDC com ERC estan força mal situats, només les CUP fan acceptablement els deures. En totes aquestes franges la competència més important és amb els indecisos,  el PSC i Podemos

Quines podrien ser algunes de les línies argumentals per apropar aquestes persones al Sí? D’entrada arguments racionals. Insistir en les Conseqüències catastròfiques de la dependència. Insistir en el fet que per part de la República catalana no hi haurà fronteres i que no es perdrà la nacionalitat espanyola. La competència amb PSC i Podemos indica clarament la necessitat d’un gir social i democratitzador.
Finalment, notar la gran proporció en aquestes franges de persones indecises que no tenen definit el vot. En una situació d’incertesa per evitar que ens passi allò de l’ase de Buridan, que es va morir de gana davant de dos pilons de civada situats a la mateixa distància del seu cap, l’individu ha de recórrer a un tipus de decisió no basada en raons. Sigui l’autoritat reconeguda d’un personatge públic a qui ell admira, sigui una anècdota, sigui la simpatia, sigui un temor que es veu més immediat … En tot cas, també aquest component irracional pot jugar un paper destacat.

Heus aquí la taula que creua les variables catalanitat i esquerra-dreta confeccionada a partir de l’última enquesta del CEO:

Ajuntarem algunes columnes i files per tenir una visió més global (són xifres absolutes sobre 1000):

Si sumem les caselles que van d’esquerra+ a centre i catalanitat dóna 52,2% de la població: podria arribar a ser la suma de CUP, ERC i CDC. Si hi afegim la fila Migcat també d’esquerra+ a centre , representen el 20% de la població, 1.100.000 persones, arribem al 73% de la població.

Com que CUP, ERC i CDC s’esglaonen en el ventall esquerra-centre, la suma és la mateixa junts o separats. I, en aquest àmbit, allò que guanya un ho perd l’altre. El problema per augmentar el suport a la independència és convèncer els que es donen una puntuació de 5 en catalanitat, un aprovat justet. I per aconseguir-ho crec que seria millor anar separats i amb el perfil propi de posicionament dreta-esquerres, cosa que situaria els MigCat només a una casella dins de cada columna. No és només, ni principalment, la CUP qui llinda amb la frontera. Seria una feina de responsabilitat de cada grup dins el propi perfil esquerres-dreta, no disputar-se i convèncer aquells que li toquen de la fila MigCat. Els millors arguments crec que es trobarien analitzant les conseqüències de la dependència, Conseqüències catastròfiques de la dependència. Una espècie d’argumentació per reducció a l’absurd (RAA). Aquí hi ha segurament el gran repte col·lectiu.

La columna Dreta representa 5 columnes de [6] a [10] cosa que ens diu que qualsevol desplaçament del bloc cap a la dreta fa perdre suport popular.

No crec una bona estratègia un desplaçament dels grups polítics cap al MigCat ja que això faria trontollar els grups polítics que tenen tots ells el fort en el MaxCat. Més aviat, cal trobar la manera de passar quants més ciutadans sigui possible del 5 cap al 6 de catalanitat.

No es tracta només de guanyar un referèndum d’independència, que també, es tracta d’un pacte que consolidi la nació, que consolidi una col·lectivitat amb una coherència i cohesió social que faci que els seus membres s’hi sentin vinculats. Estat, cultura, nació.

Aquesta nació no es pot basar en el 35% de la població, cal assolir el 50% per legitimitat indiscutible i per evitar qualsevol possibilitat matemàtica d’una coalició que pogués anular-la.

Es reconeix que qui tira endavant el procés sobiranista són bàsicament treballadors de la nova economia (coneixement, sanitat, educació, cultura, …) professionals i petits empresaris. Cal confeccionar un pacte entre aquests sectors, que es consideren bàsicament d’esquerres i catalanistes, Pronòstic vot 9N, amb dos altres sectors: 1) les classes socials més desfavorides, que es consideren bàsicament d’esquerres i tant espanyols com catalans i 2) un ampli sector de la burgesia que es considera de centre i catalanista.

El pacte demana dues coses: 1) que les classes més desfavorides han de sentir ja que millora la seva situació, mesures concretes que facin el que havia fet sempre la socialdemocràcia, de Robin Hood, agafar diners d’on són actualment els diners, d’aquest 10% que s’enriqueix amb la crisi, i tornar-los al poble a través dels instruments de la Generalitat (renda bàsica, sanitat, ensenyament, segona moneda local-nacional, …) i 2) unes polítiques econòmiques orientades a l’economia i no a la crematística i que procurin el creixement econòmic possible. Decreixement econòmic.

El model Previsions de vot pel 9N ha superat la prova. El pronòstic de resultat del 9N, Pronòstic vot 9N, fet amb el model més les dades de l’última enquesta del CEO ha estat encertat, 2.300.000 persones. Aquest model ens ha permès avançar en allò que ens proposàvem ja en l’apunt: Fer prediccions. Podem acceptar, de moment, que aquest model ens permet fer prediccions de futur sobre l’evolució de la consciència sobiranista-unionista a casa nostra.

Ara bé com tot model, és només una construcció mental i simplificada de la realitat, Un joc lògic, i hem de procurar que s’assembli cada vegada més a la realitat mateixa.

I és un model coix, perquè no inclou cap explicació sobre el sistema d’interacció que actua, ara i aquí, sobre l’individu com una coerció més enllà dels seus desitjos i control. I aquest és potser el factor que més s’oblida en les anàlisis que sentim avui sobre el procés sobiranista a Catalunya. Hem parlat d’aquest sistema d’interacció en l’apunt, Crisi de la segona Restauració borbònica, i crec que, més d’un any després, podem mantenir la hipòtesi que allà defensàvem i que caldrà concretar molt més en el moment actual i en l’evolució futura.

Tota manera hi ha una novetat, no en el sistema sinó en l’individu, que en l’esmentat apunt no podíem considerar perquè no s’havia produït, i és la manifestació de la crisi en la consciència de l’individu també en els països castellans, des de la seva cultura, la seva història, la seva nació. És el fenomen de la crisi dels partits de la Segona restauració, el PPSOE, i el sorgiment d’altres opcions polítiques, notòriament, però no solament, Podemos.

Cal sotmetre a prova els models. Anem a sotmetre a prova el model de previsions de vot pel 9N. Utilitzarem el model conjuntament amb les últimes dades de l’enquesta del CEO. Suposarem que l’aparell de l’Estat espanyol no traspassarà la línia de la violència física i/o estructural.

A partir de l’enquesta hem construït la següent taula de percentatges sobre el total de la població enquestada que relaciona posicionament polític i identitari:

Heus aquí el gràfic que correspon a la taula anterior:

Tornem a l’enquesta del CEO última i al model previsions de vot 9N

Com a valor de la correlació-esquerra-sobiranisme agafem el valor de la taula superior i col·loquem el botó lliscant a 7 sobre 10.

Com a valor del paràmetre legitimitat-constitució agafem el valor de la mitjana en la pregunta sobre la confiança en el tribunal constitucional: 2,87 sobre 10. Situem el botó lliscant a 3 sobre 10.

Com a valor del paràmetre probabilitat-catàstrofe agafem el valor de la mitjana en la pregunta sobre quedar fora de la UE: 2,51 sobre 4 com a poc probable. D’això situaríem el botó lliscant a 4 sobre 10, però hem de tenir presents les amenaces a les persones que participin al 9N per part de l’Estat. Hem de moure el botó més amunt segons criteri individual: he decidit apujar la probabilitat-catàstrofe dos punts fins a 6 sobre 10.

Considerem que en el cas dels partidaris de l’unionisme, la seva opció és no votar, l’abstenció militant.

Considerem que sobre la qüestió de la sobirania en el total de la població hi ha un 16,1% d’abstenció, en el sentit de ni sí ni no, que correspon al percentatge d’abstenció en la pregunta sobre si “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?”.

Aplicat tot això, el model pronostica una participació (que seria pràcticament tota Sí-Sí) de 2.300.000 persones. Si l’abstenció estructural, a banda de la militant, la situem en el 30% com en les últimes autonòmiques, la participació pronosticada seria de 1.900.000 persones.

Resulta d’aquesta anàlisi que les variables fonamentals a treballar cara al 9N són la por, la percepció de catàstrofe col·lectiva i individual, i l’abstenció estructural.

Veurem si el model fracassa o no i què cal revisar en el model i/o del raonament fet en aquest apunt.

Les conseqüències catastròfiques immediates de la dependència (victòria del boicot i del No).

(Dades i reflexions a partir de l’escrit de Lluís Torrens “Cataluña en la España post-proceso. ¿Qué pasará si Cataluña continúa dentro del Reino?”)

Suposem que una coalició Duran i Lleida, Rivera, Sánchez-Camacho, Iceta guanya a Catalunya i firma la rendició, quines serien les conseqüències previsibles?

A causa de la infrafinanciació continuada, però també de la reducció de la pressió fiscal a Catalunya i a Espanya, i d’un model basat en la crematística, la situació actual de les finances de la Generalitat és catastròfica:

És a dir el deute total representa 5 vegades el pressupost de la Generalitat.

A més la Ley de estabilidad presupuestaria (votada favorablement per CiU) imposa que el deute financer de la Generalitat ha de passar del 32% actual del PIB (65.000M) al 13% (26.000M) en vint anys amb una reducció de 39.000M, és a dir, uns pagaments d’uns 2.000M l’any.

La despesa de la Generalitat l’any passat va resultar en un dèficit de 4.000M, és a dir, 2 punts del PIB. Suposada l’actual etapa d’estancament o mínim creixement econòmic, si la Generalitat ha de reduir el deute en 2000M segons l’esmentada Ley, haurà d’incrementar les retallades en 6000M (4.000+2.000) i mantenir aquest nivell de retallades durant vint anys.

En aquestes circumstàncies:

La Generalitat es descapitalitzarà i quedarà totalment en mans de les condicions que vulgui imposar Madrid. La despesa pública caurà espectacularment. EL mini estat del benestar actual s’ensorrarà.

El nivell de renda per habitant caurà relativament i podria situar-se uns 20 o 25 punts per sota de Madrid o de les comunitats forals.

Difícilment Catalunya podrà realitzar el canvi de model productiu cap a les energies netes i a la economia del coneixement i la cultura que avui és imprescindible.

I si guanyés el Sí-No a Catalunya i Podemos a Espanya? Podria Podemos oferir una solució al panorama assenyalat en el punt anterior?

Qualsevol solució hauria de comportar que es complís el criteri d’ordinalitat, o almenys, que els ingressos per habitant a Catalunya s’igualessin als de les autonomies millor finançades i que reben recursos d’altres CCAA. Anem a veure això últim què comportaria per a les CCAA multiprovincials:

Heus aquí la situació actual:

Per assolir l’objectiu d’equiparació, inferior al d’ordinalitat, l’ increment d’aportacions de l’Estat cap a les CCAA, i considerant només les multiprovincials, hauria de ser de 35.000M l’any (columna 4). L’Estat central s’hauria de reduir significativament amb tot el que representaria pel seu funcionariat.

Si no es volen fer més aportacions però es vol equiparar, cal mirar la següent columna, la 5. Sis CCAA sobre nou veurien reduïts els seus ingressos: pressionarien de totes les maneres possibles per impedir-ho.

Difícilment, per oposició de la majoria de CCAA o del funcionariat central, pot guanyar Podemos a Espanya amb un programa de mínims d’equiparació de la despesa autonòmica per habitant.

Com en altres qüestions també en el finançament la possibilitat real de negociació d’igual a igual passa només per la independència. I fixeu-vos també en la situació del País Valencià, la comunitat pitjor finançada, més que Catalunya. També allà passaran coses.

L’economicisme o sociologisme afirma que les nostres opinions o iniciatives socials i polítiques es troben determinades pels interessos de classe.

Primer una crítica de Gramsci:

“l’economicisme es pregunta: ¿a qui beneficia immediatament la iniciativa en qüestió? I respon amb un raonament tant simplista com fal·laç. Beneficia immediatament una certa fracció del grup dominant (…) Es tracta d’una infal·libilitat molt barata i que no tant sols no té significat teòric sinó que té un escassíssim abast polític i una mínima eficàcia pràctica: en general no produeix res més que prèdiques moralistes i interminables qüestions personals.” A. Gramsci. El princep modern. Alguns aspectes teòrics i pràctics de l’economicisme. §13

Per altra banda, si les nostres opinions estan determinades pels interessos de classe, resulta que tot són opinions i no hi veritat en les ciències socials: només relativisme i pragmatisme.

Criticant el sociologisme diu Popper:

“Beethoven és de ben segur, fins a un cert punt, un producte de l’educació i la tradició musicals, i els que coneguin la seva música sabran com impressiona aquest aspecte de la seva obra. Però l’aspecte més important és, tanmateix, que a més de producte és productor de música.” La societat oberta i els seus enemics. La teoria moral de l’historicisme. §27

Diria que això implica negar l’aspecte productiu dels individus. Citant Mario Bunge:

“Una cosa és senyalar els estímuls i les inhibicions socials a la investigació, i una altra, molt diferent, sostenir que els individus no importen: que l’ens que realment fa i pensa són les col·lectivitats”. Racionalitat i realisme. Antirrealisme, §56

Diria que l’economicisme, políticament, oblida el que Gramsci anomenava hegemonia ètico-política.

Algunes consideracions posades entre [] al manifest Decidim: No a la independència

Diu el manifest:

Els catalans, amb la resta d’espanyols, patim els mateixos atacs i retallades. A Catalunya, com a Andalusia, Canàries o Extremadura ens condemnen per igual a l’empobriment, la precarietat i les desigualtats. [però també a la Llombardia, i a Occitània, i a Gal·les, i a Grècia, i a Portugal ….]

No és cert que les retallades que patim a Catalunya siguin perquè “Madrid ens roba”. Les polítiques de saqueig i retallades vénen imposades pels mandats de Washington i Berlín a través de la Troica, i que la classe política, tant a Madrid com a Barcelona, accepten submisament i executen sense miraments mentre mantenen les seves corrupcions i privilegis. [és un problema general de tota la UE, a Itàlia, a França, a Grècia, a Portugal]

Rajoy i Mas, Mas i Rajoy són les dues cares d’una mateixa moneda. La dels grans banquers d’aquí, de la Caixa al Santander, i del capital estranger, la de les grans fortunes, els monopolis i les multinacionals que són cada dia més rics a costa d’empobrir i saquejar al 90% de la ciutadania [compost per classes mitjanes, treballadors amb feina i a l’atur, i joves aturats i ben formats]. [Contra aquest neoliberalisme (i la vergonya de les pasteres), contra el capital financer europeu i mundial, hi ha un combat comú de tot aquest 90%, cal un moviment social d’aquest 90%, cal un moviment com ara el del dret a decidir]

Artur Mas ha votat al Congrés de Madrid el “rescat” de la banca amb diners públics, la reforma laboral, la reforma de les pensions i les retallades. I a Catalunya és el més aplicat i submís executor dels dictats del FMI i Merkel, amb retallades en sanitat, educació i serveis bàsics. Mentre diuen que “no hi ha diners”, saquegen les arques públiques per finançar-ells i els seus partits amb els informes falsos, el “cas Palau”, les ITV fraudulentes …, o traient els seus diners a comptes en paradisos fiscals fora de Catalunya. [El sistema genera corrupció igual a Madrid, a Barcelona com a altres llocs de la UE]

[Tots aquests quatre paràgrafs anteriors són aplicables arreu de la UE i no veig quina relació específica tenen amb el problema Catalunya-Espanya. Molts estem d’acord que cal acabar amb l’austerisme neoliberal i que aquest es dóna tant a Madrid com a Barcelona, com a Roma, com a Paris….; però quina mesura particular es proposa? I aquesta, és millor que qualsevol altra alternativa?]

Què fa ningú que es digui d’esquerres anant de la mà d’aquesta gent? [qui va de la ma de qui? Simplement, seguim un camí. Seria una fal·làcia “ad hominem per les circumstàncies” dir que els signants del manifest van de la mà del PPSOE, simplement perquè defensant el No a la independència també hi ha el PPSOE] Ningú s’ha d’enganyar amb la falsa creença que la independència de Catalunya crearà millors condicions per al canvi polític i social a tot l’Estat espanyol [un moviment democràtic a Catalunya pot comportar la crisi de l’estat de la Segona Restauració borbònica i posar en qüestió moltes coses a la UE, que també s’hi oposa. Democràcia, dret a decidir-ho tot, és el lema que pot unir els europeus contra les polítiques d’austerisme. Com diu I. Kant a “La pau perpètua” només sobre una base republicana, sobre la base del respecte de la llibertat i la igualtat de les persones i els pobles es pot construir la federació universal]. L’únic que aconseguirem és dividir i enfrontar el poble català entre si i amb la resta del poble espanyol [o potser donar-los un cop de ma per alliberar-se ells també de la seva oligarquia, ¿els farem algun mal per ser lliures?. El perill d’enfrontament dins el poble català pot venir més aviat sobretot del fet de no deixar votar, ja que els caldrà utilitzar algun tipus de violència per evitar-ho]. Amb qui compartim no només uns interessos comuns [avui dia aquest interessos comuns passen a nivell europeu i mundial], sinó una mateixa tradició de lluita [en alguns moments sí, en altres no] i multitud de llaços històrics i culturals, afectius i familiars [com cal anar establint amb tots els pobles del món].

Una àmplia majoria rebutgem la Catalunya i l’Espanya actuals, dependents de la Troica, degradades per una classe política depredadora i corrupta, empobrides i sense un projecte propi de futur. Però sí que volem lluitar units per una Catalunya i una Espanya diferents [i segurament també una Europa i Món. Com construïm un moviment democràtic multinacional europeu capaç d’enfrontar-se a la Troika? Hauria de ser en el respecte de la llibertat i la igualtat] , que facin seves les conviccions i la tradició progressista i d’esquerres de milions de demòcrates, lliurepensadors, catalanistes, republicans, socialistes, comunistes o anarquistes [dels quals molts opten per la independència].

Només serà possible [i quines raons en podeu donar?] una Catalunya millor, més justa, amb plenes llibertats i reconeixement de la seva identitat pròpia, en el marc d’una Espanya sobirana [i que respecta, hauríeu d’afegir, el dret a l’autodeterminació dels seus pobles] i de progrés, plural, profundament democràtica i unida [¿algú creu avui que un estat-nació com l’espanyol és el marc on serà possible resoldre els problemes?]. [Espanya segueix la seva via, n’hi ha que ja no ens sentim nacionalment espanyols formant part d’una voluntat col·lectiva única espanyola. Què penseu fer amb nosaltres, ens deixareu votar? nosaltres acceptarem el resultat de les urnes, i vosaltres? ].

Però la unitat ha de ser solidària i voluntàriament decidida [en això estaríem D’ACORD]. Per això els sotasignats, cridem a donar suport, el 9 de novembre, la unitat del poble treballador [més aviat, donada la forta presència de l’independentisme entre el 90% del poble, el resultat seria la divisió del moviment democràtic]. Decidim: No a la divisió. No a la independència!

La pregunta és: què us porta a cridar a la divisió del moviment democràtic?. No pas un plantejament seriós de lluita contra els poders oligàrquics a Espanya i a la UE. Una Catalunya independent posaria en qüestió l’hegemonia de l’actual oligarquia que domina l’estat espanyol. Els mercats financers, si veuen que el 9N no es pot impedir, segur que es mobilitzaran, com van fer a Escòcia, a favor del NO en la consulta del 9N.

Heus aquí una segona entrega d’un model que intenta examinar com afecten diversos factors la decisió de vot individual entre unionisme i independentisme.
Factors que hi intervenen:
Temor i enuig: determinats a través dels botons lliscants pel propi usuari.
Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * (1 – legitimitat-constitució)
Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.
Balanç Costos-Beneficis de la independència segons grups d’edat: determinat per botons lliscants a discreció del propi usuari.
Posicionament català-espanyol dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Posicionament dretes-esquerres dels grups d’edat segons enquesta CEO d’abril 2014
Correlació esquerra-sobiranisme: determinat per boto lliscant pel propi usuari

Coses a destacar:

Podem interpretar el vot unionista com a vot que propugna el boicot i que es traduiria en abstenció. La gent apareix progressivament agrupada homogèniament  en zones de territori i arriba un moment que s’estabilitza la intenció de vot. Reflecteix una circumstància real del procés: no està guanyat.

Hi ha dos paràmetres que són més decisius que els altres per determinar el resultat final: un és la correlació esquerres-sobiranisme, ja que la població catalana es declara majoritàriament d’esquerres en les enquestes del CEO;  l’altre la probabilitat de catàstrofe (econòmica, política, internacional,…),  ja que l’aversió al risc de la població és alta (hi ha realment coses a perdre).

Coses a provar:

Moveu els botons lliscants  i examineu els afectes que tenen sobre el territori i els percentatges.

Què passaria si aconseguissin fer veure que la probabilitat de catàstrofe és molt alta? i si aconseguíssim assegurar més beneficis pels pensionistes? I si els majors de 50 anys veiessin tots la independència com un cost sense benefici?.
Podeu anar-vos fent preguntes i traslladar-les al model per veure l’efecte que tenen sobre el vot.

També podem preguntar-nos quins elements de les enquestes del CEO ens permetrien determinar els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe, d’una manera més objectiva segons els resultats de l’enquesta?.

Per anar al model cliqueu:  anar al model.

Quan aneu al model, fent baixar el cursor,  trobareu al final instruccions per una millor utilització.

El nihilisme d’alguns, La batalla del 9N (II). Nihilistes. , els porta a afirmar que no hi ha prou garanties democràtiques per anar a votar el 9N. No hi ha prou garanties, per a qui?

Tenim dos camps, el bloc de l’afirmació de la sobirania espanyola sobre el poble català i el bloc de la sobirania catalana.

Pel primer bloc espanyolista, la seva opció no és, bàsicament, el NO, sinó el boicot al 9N. Aquest bloc ja fa temps que està fent campanya pel boicot amb total llibertat i utilitza, a més, tots els instruments possibles del govern espanyol per pressionar a favor d’aquest boicot. Si considerem el Tribunal Constitucional com a arbitre del matx, sembla que aquest està clarament comprat i a les ordres de l’espanyolisme. Resulta clar també que el 10N comptaran tota l’abstenció com a contraris a la sobirania catalana.

Realment és el segon bloc sobiranista català qui no té totes les garanties democràtiques i qui pot parlar de joc brut, amb tot l’aparell de l’Estat en contra i amb amenaces penals pels que s’atreveixin a optar públicament per la sobirania catalana. Si tot i aquests desavantatges i amenaces, el bloc sobiranista català accepta el repte, en cas de victòria en la batalla del 9N, aquesta serà inapel·lable i representarà segurament la batalla decisiva de l’enfrontament de sobiranies.

Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”. Això serà cert si no som capaços d’esdevenir ciutadans, si no som capaços de passar de la voluntat de tots a la voluntat general. Només si actuem com a ciutadans podem existir com a poble, com a nació.

Diu Kant: “Hi ha una frase que, malgrat un cert deix altisonant, s’ha fet proverbial i és molt veritable. Fiat justitia, pereat mundus. Pot traduir-se així: Regni la justícia, i que s’enfonsin tots els bergants que hi ha al món. És un principi valent i de dret, que atalla tots els camins tortuosos provocats per insídies i violències. Però cal que se l’entengui en el seu veritable sentit; […] com l’obligació que té qui exerceix el poder de no negar ni disminuir a ningú el seu dret ni a rebaixar-l’hi per antipatia o compassió. Per això és necessària una constitució interior de l’Estat, adequada als principis del dret, i a més una unió amb les nacions properes i àdhuc remotes per resoldre legalment els conflictes mutus. Aquella frase proverbial significa, doncs, això: les màximes polítiques no han de fundar-se en la perspectiva de felicitat i ventura que l’Estat espera obtenir de la seva aplicació; no han de fundar-se en el fi que es proposi aconseguir el Govern; no han de fundar-se en la voluntat, considerada com a principi suprem -encara que empíric- de la política; per contra, han de partir del concepte pur del dret, de la idea moral del deure, el principi del qual dóna a priori la raó pura, siguin quines siguin les conseqüències físiques que se’n derivin. El món no ha de perir perquè hi hagi menys malvats. El malvat té la virtut, inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits -sobretot en la seva relació amb altres malvats-, i, encara que lentament, obre pas al principi moral del bé.” La pau perpètua. Apèndix I, §15

Fiat justitia, pereat mundus. En moments de gran incertesa, no és tracta tant d’actuar calculant les conseqüències de l’acció, que són molt imprevisibles, com d’actuar segons principis morals, segons el deure. I mantenir-se en els principis ja que “El malvat té la virtut inseparable de la seva naturalesa, de destruir-se a si mateix i desfer els seus propis propòsits”

Consideràvem en un anterior apunt, “9N. El vot dels pensionistes.”, que per incidir en el vot del pensionista, el futur Estat català ha de procurar un increment de les pensions i, sobretot, convèncer que en el marc global actual d’estancament econòmic, Catalunya podrà pagar pensions més elevades que si ens quedem a l’Estat espanyol.

Com qualsevol de nosaltres, un pensionista pensarà que el fet que ens vagi millor o pitjor econòmicament depèn en certa mesura dels nostres dirigents econòmics i polítics. Un dels factors que expliquen la gravetat de la crisi a l’Estat espanyol és la corrupció i la ineptitud de molts homes del PPSOE. Si els dirigents econòmics i polítics catalans apareixen també com a igualment corruptes i ineptes, el nostre pensionista pensarà que anirà tant malament aquí com allà i aleshores val més quedar-se on estem.

En aquest sentit el cas Pujol (i altres de ben presents a Catalunya) juga contra el procés sobiranista. M’atreveixo a demanar al Sr. Pujol que, a fi de poder recuperar un cert to d’eticitat, reconegui el seu error i ajudi a aclarir tant com pugui fins a on pot haver arribat la corrupció. Qualsevol ombra que pugui quedar va contra el procés.

Entrem en la qüestió de la confiança intel·lectual. Si jo afirmo que si P, llavors Q, que a partir de les meves anàlisis, P, s’ha de produir el fet Q; però resulta que es produeix no-Q, llavors és conseqüència lògica necessària que hi ha alguna cosa d’errònia en les meves anàlisis. Quan el senyor Mas, el nostre president, se suma a les veus del govern espanyol parlant, amb matisos, de recuperació econòmica, per, dos dies després, haver de reconèixer que la situació real és d’estancament, obliga el nostre pensionista a pensar que o bé el senyor Mas parteix d’hipòtesis econòmiques errònies i està equivocat sobre els factors reals que actuen en la crisi econòmica o bé el vol enganyar. El senyor Mas hauria d’explicar-nos què el va conduir a les seves anàlisis errònies i rectificar-les. Qualsevol ombra en aquest sentit va contra el procés.

Aquest onze de setembre ha començat la batalla del 9N. S’enfronten dues sobiranies que les podem trobar explicades ideològicament en l’apunt “L’argumentació de Margallo”. Ara bé les idees són això, només idees, continguts mentals; no són realitats físicament actuants en la món exterior.

Anant a la sobirania realment existent. El sobirà real és aquell que pot efectivament fixar la llei (Constitució), interpretar-la, canviar-la i/o situar-se més enllà de la llei actual. Qui pot fer tot això és el veritable sobirà. Sobirà no és qui governa directament, és qui pot decidir sobre els límits del terreny de joc i actuar més enllà de les regles que ell mateix ha fixat, quan ell decideixi que cal.

Hi ha d’haver necessàriament un sobirà (que en una democràcia seria el poble). Podem fer algunes reflexions: D’entrada el Dret tot sol, en tant que és una qüestió abstracta que busca lleis universals no pot preveure el particular, la vida social concreta a què s’haurà d’aplicar, i, per això, els antics el complementaven amb la aequitas, la virtut de la justícia en el cas concret que té presents les desigualtats reals. A Locke, en la seva cèlebre divisió de poders, trobem el foederative power, necessari perquè en situacions excepcionals tot depèn de relacions noves i canviants, especialment en relació a potencials enemics exteriors (o interiors podríem afegir).

Al sobirà de l’estat espanyol l’hem vist actuar recentment, quan l’aprovació de l’article 135 de la Constitució espanyola: “(…)Los créditos para satisfacer los intereses y el capital de la deuda pública de las Administraciones se entenderán siempre incluidos en el estado de gastos de sus presupuestos y su pago gozará de prioridad absoluta…”. Aquest article, que representa una alteració profunda de la Constitució espanyola, fa inconstitucional intentar realitzar una política que qüestioni el deute, és a dir, una política que avui molts economistes consideren imprescindible per poder acabar amb l’austeritarisme. Això fa palès que a l’Estat espanyol el sobirà és el capital financer, vull dir, aquells que fan diner directament amb el diner sense la molèstia (per ells) d’haver de produir béns i serveis.

Hi ha dos elements que vesteixen la gran façana ideològica que permet al capital financer amagar el seu domini: Un és la ideologia espanyolista, una unificació de nacions via imposició per la força de les lleis castellanes, cosa que dóna a molts dels seus súbdits castellans un sentiment de supremacia cap a la resta de súbdits de les nacions de l’Estat en procés d’assimilació. Una espècie de fal·làcia de divisió en què com que col·lectivament són més (en nombre) i més forts (exercit, funcionaris), cadascú individualment se sent més (supremacisme) i més fort. L’altre element ideològic és un suposat Estat de Dret. Ja hem dit que l’Estat de Dret només fixa els límits marcats pel sobirà, unes regles que ens eviten la constant arbitrarietat, i no preveu ni pot preveure el devenir de la realitat que ens presenta situacions excepcionals, noves i imprevisibles. Però ells en pretendre que tot està previst, justifiquen i fan valdre la seva arbitrarietat real.

El sobirà català que s’enfronta a aquest sobirà espanyolista es troba en construcció, no està format per les elits econòmiques catalanes(que majoritàriament participen de la sobirania espanyolista, de la llotja del Bernabeu), sinó que es recolza en el poble, cents de milers de persones en una gran diversitat. D’entrada, tots aquells que defensen el dret a votar (80%), però també, els indecisos i fins i tot els que opten per no deixar votar.

La part més activa la podeu visualitzar en les fotos de la V de l’onze de setembre d’enguany. Ara bé aquests cents de milers de persones en si no són encara el sobirà, ho són en potència, però no en acte. Igual que la distinció marxista de classe-en-si i classe per-a-si, el problema és passar d’un grup latent a un grup organitzat capaç d’acció col·lectiva. Recordem la teoria olsiana de l’acció col·lectiva: un individu racional no participa directament en un conflicte o en una acció col·lectiva i prefereix seguir una estratègia de polissó (free rider), que assumeix menys costos dels que li pertocarien. Recordem també la famosa llei de bronze de la oligarquia evidenciada per Robert Michells: la minoria organitzada disposa d’una àmplia independència respecte de la col·lectivitat i pot imposar una línia allunyada de les preferències de la majoria.

Construir efectivament aquest sobirà basat en la diversitat de sentiments, raons i desitjos del poble és una tasca realment complicada. Alguns diuen que això de “poble” és una abstracció irreal i que, per tant, la sobirania popular és una il·lusió impossible. Diu Hegel: “(…) la sobirania popular és un altre d’aquells conceptes confusos que es basa en una caòtica representació del poble”.

Construir la democràcia real, un nou sobirà a partir d’un concepte profund de llibertat i igualtat (la república) de tots els ciutadans, és el gran repte.