ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Publicat el 8 d'agost de 2014

El delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica.

Efectivament Jordi Pujol és un infractor fiscal, però darrera hi ha un sistema que afavoreix la corrupció i els corruptes: la Segona Restauració Borbònica. No fa molt un estudi de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona corroborava que actualment a Espanya es produeix un frau fiscal per part dels rics del voltant de 80.000 milions d’euros (Arcadi Oliveres).

A nivell de l’individu, un corrupte davant d’una avinentesa buscarà dins del seu univers personal la solució més còmode, més fàcil, més eficaç, la menys blasmable i menys arriscada. En aquesta recerca analitzarà els avantatges i els inconvenients de les diverses alternatives que se li presenten.

A nivell social, quan una situació històrica és generadora d’una forma determinada de corrupció, com en la Segona Restauració Borbònica, és perquè el corrupte es troba en una situació tal que el tipus de delicte li sembla el mitjà més adient per arribar als seus fins, o per resoldre el seus problemes.

La freqüència d’un delicte pels membres d’una determinada classe social ve determinada, doncs, pel balanç entre avantatges i inconvenients que els presenta el sistema social.

Utilitzarem tres conceptes per a l’anàlisi dels components que afavoreixen el delicte fiscal en la Segona Restauració Borbònica. Les oportunitats, els mercats, les relacions socials.

 

Les oportunitats.

Andorra, Luxemburg, Suïssa,…, els paradisos fiscals de fàcil accés i fora de control públic.

Polítiques neoliberals que han multiplicat els serveis i concessions de titularitat pública que passen a ser gestionats privadament a través de concursos.

 

Els mercats.

Els guanys: la possibilitat d’invertir i blanquejar aquest diner negre a altes rendibilitats a través del mateix sistema financer.

El poc risc de pèrdues: segons informes d’Intermón, per perseguir el frau fiscal, a Espanya hi ha menys de la meitat d’inspectors que en altres països europeus. A més, d’aquests inspectors, el 80% es dediquen a investigar els petits i mitjans contribuents i només el 20% persegueixen les grans fortunes.

 

Les relacions socials.

Està demostrat que un entorn on els amics cometen un delicte (frau fiscal en el nostre cas), afavoreix que hom delinqueixi. Com dèiem, el frau fiscal arriba a Espanya als 80.000 milions.

També afavoreix delinquir disposar de solucions típiques: no cal inventar solucions inèdites, es disposa d’un inventari força ampli de solucions conegudes per evadir fiscalment. Els col·legues li ensenyaran com fer-ho. Hi ha establertes unes pràctiques criminals estructurades, uns «programes», uns mètodes contrastats que asseguren l’eficàcia de l’evasió.

Dins d’un grup social quan un delicte és pràctica general deixa de ser vist com a delicte.

 

Només dues qüestions finals:

Diria que una certa burgesia catalana és ingènua, no té l’experiència directa de les estructures de l’Estat, del poder.

¿Es trencarà l’omertà dins del règim, la prohibició d’informar sobre els delictes, considerats només assumptes que incumbeixen les persones implicades?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ètica per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent