ambFilosofia

Hi ha qui defensa una negociació cap a una tercera via com la millor solució. En aquest moment, donades les situacions de cadascú (bloc sobiranista, PPSOE) precisament és tot el contrari, en aquest pols, el primer que “salti del cotxe o freni”, perdrà. Anem a analitzar-ho amb la teoria de jocs.

A la pel·lícula Rebel sense causa, Jimmy (James Dean) i Buzz (Corey Allen), líder d’una banda local, van a tota velocitat amb els seus vehicles cap a un precipici. El primer que, per no estimbar-se, salti del cotxe o freni, perd, serà considerat un gallina i renunciarà al favor de la noia, Judy (Natalie Wood).

Anem al model que relaciona enuig i temor amb el vot independentista, Intenció de vot 9N segons un balanç entre enuig i temor. Agafem l’enquesta del CEO primera onada 2014 per intentar aproximar els valors dels paràmetres.

L’aversió al risc la situem a 0,6; ens fixem que una majoria desconfia de la gent.

El greuge percebut el situem a 0.7; ens fixem que una àmplia majoria considera que Catalunya hauria de gestionar els seus propis impostos.

La legitimitat de la Constitució espanyola la situem a 0,3; ens fixem que una àmplia majoria està insatisfeta del funcionament de la democràcia espanyola.

La probabilitat de catàstrofe la situem a 0,2; ens fixem en les respostes sobre llibertats, economia, institucions en una futura Catalunya independent. Les respostes més aviat indiquen la il·lusió i el convenciment de construir un país millor.

Considerarem la influència del vot dels veïns en la decisió de vot del subjecte. La considerarem determinant quan superi els 6 sobre 8. És a dir, 7 o 8, 87% o més.

Anem a quan ser independentista era minoritari. Donats aquests paràmetres, quin tant per cent inicial de vot independentista era necessari per arribar on som ara?. El model ens diu que si aquest tant per cent inicial hagués estat inferior al 27%, l’independentisme no hagués superat l’unionisme.

Anem a la resta de Països Catalans, segons el model, si suposem que, en els propers temps, els paràmetres aversió-risc, greuge-percebut, legitimitat-constitució, probabilitat-catàstrofe agafaran en el País Valencià i en les Illes uns valors semblants als del Principat, aleshores el valor del paràmetre sobiranisme-%-inicial esdevé decisiu. Si aquest és inferior al 27%, no es donaria un procés de convergència amb el Principat, a menys que augmentem encara més l’enuig i/o disminuïm el temor o considerem uns subjectes que no es deixen influenciar pels seus veïns unionistes (en el model posant a ON adjudicar-plus-sobiranisme?).

Per a totes les grans qüestions enumerades més amunt, si una opinió té més dret que l’altra a ser no només tolerada, sinó a rebre un suport constant, és aquella que es troba, en un moment o en un lloc concret, en situació minoritària.

Si no es poden expressar amb igual llibertat, sostenir i defensar amb tant de talent com energia totes les grans qüestions de la vida pràctica – ja siguin favorables a la democràcia o a l’aristocràcia, a la propietat o a la igualtat, a la cooperació o a la competició, al luxe o a l’abstinència, a la sociabilitat o a l’individualisme, a la llibertat o a la disciplina -, no hi ha cap possibilitat que tots dos elements obtinguin el seu pes just: és inevitable que un dels platets pugi en detriment de l’altre. En les grans qüestions pràctiques de la vida, la veritat és sobretot assumpte de conciliació i de combinació dels extrems; tant com molt pocs esperits són prou amplis i imparcials per realitzar aquest arranjament amb una correcció acceptable, caldrà assolir-lo per una lluita entre combatents enrolats sota banderes oposades, és a dir brutalment. Per a totes les grans qüestions enumerades més amunt, si una opinió té més dret que l’altra a ser no només tolerada, sinó a rebre un suport constant, és aquella que es troba, en un moment o en un lloc concret, en situació minoritària. És l’opinió que, per ara, representa els interessos negligits, l’aspecte del benestar humà que corre el risc d’obtenir menys del que li pertoca

J.S. Mill. On Liberty. Ch. 2, §53

Els blogs de VilaWeb són un àmbit de comunicació on impera la democràcia, és a dir, una comunicació en llibertat i igualtat sense òrgans superiors. Si estenem aquest model a altres àmbits o li donem rellevància central dins VilaWeb, si no hi ha ningú en particular que en tingui el control, que filtri, cap a on anirà el conjunt?. El criteri de la majoria no és criteri del Bé. Ningú ens garanteix que així arribarem on voldríem arribar cadascú, ni al bé del projecte. Hi ha el perill dels populismes que simplifiquen la realitat prioritzant l’expressió de les emocions. Per què preferir la democràcia a l’aristocràcia (entesa aquesta com a la gestió dels millors)?.

No és preferible un sistema de mercat polític?. Un sistema on competeixen projectes, on s’ofereixen projectes tancats al consumidor i aquest vota una o altra oferta que serà executada pel líder i l’equip del líder?. El sistema de votar persones és pervers.

És un jurat popular escollit a sorts qui condemna a mort Sòcrates, és la democràcia atenenca (cal dir, però, que després els atenencs es van penedir). Sòcrates s’enfronta als seus conciutadans, els critica sense pietat, se’n fot, els ridiculitza, els retreu la seva ignorància, la seva supèrbia; però acata les lleis de la ciutat democràtica fins a acceptar la condemna a mort (li ofereixen de fugir) com a últim acte de mestratge.

Si la bona societat té com a condició primera i necessària les bones persones i no és possible cap artifici social (el mercat, les forces productives, la providència divina, Ser de dretes i liberal, avui, no és gaire racional, Mentalitats caducades) per obviar aquesta condició, aleshores procurar les condicions necessàries que afavoreixin esdevenir bones persones esdevé la tasca prioritària. Tenint en compte això, per exemple en economia, la pregunta fonamental seria no si tal o qual mesura fa augmentar el PIB, sinó si farà millors persones. L’alienació (un poder superior que impedeix l’autodesenvolupament, El triomf dels mercats) embruteix, no afavoreix esdevenir bona persona. I la democràcia? posa condicions favorables al bé individual i social? quines proves empíriques en tenim? es pot demostrar?.

A partir d’aquest model s’observa com la gent es va agrupant homogèniament en zones de territori i arriba un moment en què la intenció de vot s’estabilitza. Veiem també que petites variacions dels paràmetres poden donar resultats molt diferents, el model és molt sensible a aquestes petites variacions. Segurament perquè el model és massa simple, però també pot reflectir una circumstància real del procés: no està guanyat i cal estar molt atents i respondre a totes les maniobres de l’unionisme.

En altres entregues sobre l’evolució de la intenció del vot a Catalunya hem aplicat la teoria de sistemes, transvasament de vot . Allí dèiem que “El model no té present l’anàlisi de què porta l’individu a prendre la decisió de vot, és una projecció a partir del que s’ha esdevingut. Queda pendent, doncs, aquest apropament a l’individu i l’estudi de si es mantindran les tendències.”.

Anem a intentar fer un pas en aquesta direcció. Centrant-nos només en la qüestió dual unionisme-sobiranisme. Podríem dir que el model anterior era positivista, només intentava mostrar correlacions entre fets observats. Per avançar hem d’introduir teoria, sistemes d’idees sobre realitats situades darrera dels fenòmens observats. I l’àtom de les ciències socials és l’individu.

Primer de tot fem una distribució aleatòria de 1023 individus (1023 quadrets) entre unionistes (blaus) i independentistes (vermells).
Establim nivells d’enuig i temor a partir de quatre paràmetres (greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe) situats entre 0-1
Establim un nivell d’enuig donat per: enuig = greuge-percebut * (1 – legitimitat-constitució)
Establim un nivell de temor donat per: temor = aversió-risc * probabilitat-catàstrofe.
Considerem que enuig-temor es distribueix normalment entre els individus.
El funcionament del model es troba explicat en la pàgina del model que teniu enllaçat més avall.
Examinem com evoluciona el model en el temps depenent del valor dels paràmetres que determinen l’enuig i el temor.

El següent pas seria examinar quins factors determinen els paràmetres greuge-percebut, legitimitat-constitució, aversió-risc, probabilitat-catàstrofe i com afecten als diversos individus..

A partir d’aquest model s’observa com la gent es va agrupant homogèniament en zones de territori i arriba un moment en què la intenció de vot s’estabilitza. Veiem també que petites variacions dels paràmetres poden donar resultats molt diferents, el model és molt sensible a aquestes petites variacions. Segurament perquè el model és massa simple, però també pot reflectir una circumstància real del procés: no està guanyat i cal estar molt atents i respondre a totes les maniobres de l’unionisme.

Per anar al model cliqueu aquí. Mireu les instruccions d’ús al final, sota de la interfície amb els quadres i els botons. Podeu examinar el codi que ho fa funcionar al final de tot. El model ha rebut modificacions des de la seva primera entrega.

He elaborat un quadre que correspon als fluxos de vots que donaven les enquestes del CEO el novembre de 2013 ajustats segons els resultats de les europees.

He partit dels resultats de les autonòmiques, he agafat les tendències de vot que donaven les enquestes del CEO de novembre 2013. (per qüestions del programa PODEMOS figura com a CUP). He ajustat els botons lliscants d’acord amb l’anàlisi que feia a Una anàlisi de les europees 2014, i amb aquests fluxos, amb un període de 18 mesos, el programa ens passa dels stocks de vot de les autonòmiques als stocks de les europees.

A l’esquerra del quadre hi ha els stocks de vots dels grups polítics que mostren els resultats de les europees com a 1/1000 sobre el total del cens electoral. Exemple: ha votat ERC el 11,3% del cens electoral, Ha votat el PSC el 6,8% del cens electoral.

Els botons lliscants, a la dreta, mostren els fluxos de vots entre partits i cap a la abstenció (NS). Per obtenir el %, heu de desplaçar el punt que acompanya la xifra del botó tres posicions. Exemple: 0.019 del primer botó significa que el 19% del vot de CiU ha anat a ERC, 0.0235 del segon botó significa que el 23,5% del vot de CiU ha anat a l’abstenció.

Alguns comentaris:

He hagut de situar el boto lliscant [NSversVOT] a 0, cosa que indica que només han anat a votar aquells que ja tenien clar el partit que votarien. Ningú que a l’enquesta del CEO havia dit que encara no ho tenia decidit, NS/NC, ha anat a votar

He situat la ocultació de vot a 0.75. És a dir, que el 75% de la discrepància entre el vot real i el vot recordat l’he situat com a vot ocult i només el 25% representaria un canvi real d’intenció de vot.

Qui ha tingut un retrocés més espectacular respecte a les tendències que hi havia fa 6 mesos és Ciutadans (tot i que he col·locat el vot de UPyD sumat a Ciutadans): el 24% del vot de les autonòmiques a C’s ha tornat al PSC, el 45% del vot ha anat a la abstenció, un 5% ha anat a ICV.

El traspas de vot de CiU a ERC s’ha alentit fins a un 19%.

El vot que perd el PSC passa primer per l’abstenció, representa un 30,5% del vot de les autonòmiques.

El primer fenomen a constatar és l’elevada abstenció malgrat la crida dels partits sobiranistes a la participació. En el cas de les eleccions europees la desconfiança de molta gent cap al sistema de mercat polític esdevé ja insuperable. I més quan el poder polític a Europa no passa precisament pel Parlament. Cada vegada hi ha més gent que no vol delegar les decisions en unes altres persones. Persones que, a més, en molts casos han demostrat ser altament corruptibles. Exigim poder votar directament les qüestions polítiques, econòmiques i socials que afecten greument les nostres vides. Ja ho explicàvem a El sistema de votar persones és pervers.

Segons vèiem a Un model sobre el transvasament de vots, basat en les enquestes del CEO, el flux de transvasament de vots del novembre passat pronosticava uns resultats de les eleccions. Anem a comparar-ho amb els resultats reals en percentatges.

Partit	Pronòstic	Real	Diferència
CUP	6,42
ICV	9,31	10,29	0,98
ERC	27,77	23,67	-4,10
CiU	20,71	21,85	1,14
PSC	11,08	14,28	3,20
C’s	16,21	6,28	-9,93
PPC	8,51	9,81	1,30

Per ordre de més a menys diferència, destaca Ciutadans que ha tret 9,93 punts menys dels que hagués tingut si hagués mantingut el flux de vots que portava fins el novembre de 2013. Una possible explicació vindria del fet que la seva pretesa posició de centre-esquerra s’ha malmès aquests últims temps, per aparèixer com clarament de dretes, cosa que hauria frenat la sagnia de vots des del PSC i que explicaria també que la davallada del PSC no hagi estat encara més catastròfica (segons els fluxos anteriors). El PP també està alentint el seu traspàs de vots a C’s.

Quant a diferència en el pronòstic, apareix a continuació ERC que ha tret 4,10 punts menys dels que donaven els fluxos de novembre 2013. Una possible explicació seria la radicalització social contra les polítiques neoliberals cosa que explicaria la desviació a favor de ICV i PODEMOS. CiU ha alentit també el seu traspas de vots a ERC.

Si comparem unionisme i sobiranisme, el factor que representaria el cop definitiu contra l’unionisme continua estant en mans del PSC, ja que si aquest es decantés pel dret a decidir, l’unionisme de PP i C’s només sumaria un 16,09 %.

Assistim també a la crisi de l’ofensiva neoliberal. En diversos articles hem parlat ja dels valors republicans i de la llibertat com a possibilitat social de construir la pròpia vida, República catalana. Hi ha sobre la taula una proposta, la proposta de Renda bàsica (RB), que em sembla que marca la frontera entre els que realment intenten frenar el neoliberalisme, la contínua destrucció de la llibertat assolida, i els que no. En aquestes eleccions ERC, ICV i PODEMOS tenien en els seus programes la RB. Sumen el 38,62 %.

Aquí fer front a les polítiques neoliberals és més difícil ja que tant el grup liberal europeu (Convergència) com el grup socialdemòcrata (PSC) abonen les polítiques d’austeritat liderades pel PPE. Tanmateix quan es vegi que l’anunciada sortida de la crisi no es produeix i que continua la destrucció de les classes mitjanes, i dels valors democràtics, veurem la reacció d’aquestes formacions i de la seva gent.

La proposta republicana de Constitució inspirada en la justícia es basa en la construcció de la bona societat. I en tant que l’objectiu final de la societat és el propi individu, la bona societat té com a objectiu el bé individual, la bona vida individual.

El primer valor republicà, la primera condició necessària per fer possible la bona vida és la llibertat. Llibertat per poder construir-se un mateix com a ésser humà, per assolir el propi bé, sense imposicions de poders aliens, sigui el poder de l’estat o el poder de grups oligàrquics sobre el mercat i les condicions de vida de les persones. Això vol dir que la República intervé a fi que no es consolidi cap grup de poder oligàrquic que pugui instrumentalitzar el mercat o l’Estat i pugui llevar-me la llibertat de construir-me el propi bé. Aquest concepte de llibertat exigeix i ens porta a l’altre valor del republicanisme, la igualtat entesa no com a igualitarisme material, sinó com la no existència dins la societat de grups que puguin coartar la llibertat d’altri, i l’existència de les condicions que permetin a tots de construir el propi bé.

Llibertat i igualtat em permeten construir el meu «oikos», una economia, base de la bona vida. L’«oikos» és un espai privat, un tipus de propietat, que em dona sobirania sobre la meva vida i em permet la construcció personal. En una societat agrícola podríem acostar l’«oikos» al concepte de «masia»: unitats d’autoproducció, de seguretat, que proporcionen el recursos necessaris per a una bona vida. Només els que assoleixen el propi «oikos» són pròpiament ciutadans de la República.

Aristòtil o Ciceró, consideren que només uns pocs poden assolir-lo, llavors, ens proposen una república oligàrquica. Locke, Adam Smith, J.S. Mill, Rousseau, Kant, Marx aposten per una república democràtica. L’estat, a banda de garantir la llibertat i la igualtat, busca l’extensió general d’accés al propi oikos, construint un mercat, una planificació i uns dret socials orientats a aquest fi.

Basant-nos en el criteri de la justícia, és justa l’autodeterminació dels pobles?. La Constitució espanyola és injusta en aquest aspecte perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació i podem, per tant, en justícia, desobeir-la?

Com bé diu l’amic AMG, Aristòtil afirmava: “entre amics no es plantegen les qüestions en termes de justícia, i entre els justos és imprescindible l’amistat”. I això és perquè entre amics cadascun dóna més del que seria estrictament de justícia; i aplicar la justícia al cas concret, fugint de la rigidesa, demana equitat, que exigeix amistat.

Però anem al primer pas, a la norma general, basant-nos en la justícia, és justa l’autodeterminació dels pobles?. La Constitució espanyola és injusta en aquest aspecte perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació i podem, per tant, en justícia, desobeir-la?

Examinaré tres criteris de justícia (avui només un) i mantindré que tots ells, avui dia, ens portarien a afirmar el dret a l’autodeterminació dels pobles.

J. S. Mill (filòsof liberal) basa la justícia en el concepte d’utilitat: la màxima felicitat pel màxim nombre. Per ell els drets són coses la possessió de les quals la societat humana està obligada a garantir i a protegir. La utilitat de la justícia està en què marca el terreny de joc dins el qual és possible la recerca de la felicitat (el bé). Els drets (justícia) tenen prioritat sobre la recerca directa de la utilitat (felicitat) general. Aquest drets fan referència a la base mateixa de la nostra existència, garanteixen la nostra seguretat vital.

Afirmo la utilitat prioritària, avui dia, de la pau i la llibertat individual, i afirmo que el dret a l’autodeterminació dels pobles deriva d’aquest dos valors.

La llibertat individual és un dret polític fonamental, ja que només l’autodesenvolupament ens fa plenament persones, capaces de llibertat moral (que no es deixen emportar per l’egoisme i els desigs animals) i capaces d’accedir a nivells superiors d’humanització. Si neguem a un poble el dret de votar sobre el seu futur col·lectiu resulta clar que estem negant l’autodesenvolupament dels individus que s’hi identifiquen i, per tant, la seva llibertat individual. Per Mill no és acceptable limitar la llibertat individual ni tant sols per al bé (felicitat) col·lectiu.

La utilitat de la pau i la concòrdia entre els pobles, avui dia en plena globalització, és deriva del fet que són imprescindibles per assegurar la seguretat vital dels individus. Negar el dret a l’autodeterminació a un poble contra la seva voluntat només es pot fer sobre la base de la violència explícita o implícita, i és posar en perill la pau i la concòrdia.

Des d’un punt de vista utilitarista, tant la pau com la llibertat individual demanen reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Ara bé, no voldria defugir els problemes que presenta una teoria de la utilitat.

Que entengui la utilitat general del dret a l’autodeterminació no vol dir que el senyor Valls (primer ministre francès) consideri, en un càlcul d’utilitats egoista per França, més útil no dir-ne res o parlar de populisme. Problemes lligats a dilemes com el del presoner.

Tanmateix intentem determinar l’increment de felicitat. Resulta clar que per calcular la utilitat general, a nivell europeu, d’una Catalunya que exerceix el dret d’autodeterminació no ens podem limitar a un optim de Pareto, a dir que tothom hi guanyaria i que ningú resultaria perjudicat, ja que, segons afirmen, l’Estat espanyol en resultaria perjudicat. Ens cal poder sumar les utilitats de cadascú en aquesta situació, ens cal poder quantificar-les, i poder determinar que la utilitat general sumada és més gran. Però ¿com calculem objectivament (i no en abstracte com hem fet en principi) el valor quantitatiu (cardinalment i no ordinalment) d’aquestes utilitats?.

Deia Sòcrates que dialogar no és simplement parlar i escoltar. No és fer llargs discursos l’un després de l’altre. I encara menys, discutir amb la intenció de plaure la graderia.

Dialogar és saber donar i prendre raons. És a dir, l’objectiu del diàleg és buscar conjuntament la fonamentació racional per rebutjar o acceptar una proposició.

I parlo de raons veritables, no de falses raons com l’opinió de la majoria o del més fort que no són criteris ni per la veritat, ni per la justícia.

El diàleg no comença posant línies vermelles, sinó precisament acceptant el dret de l’altre a prendre decisions unilaterals, no forçades, és a dir reconeixent l’altre com a ésser lliure i igual. Acceptant com a únic criteri la fonamentació racional.

Aleshores, dir que no tenim dret a l’autodeterminació perquè la Constitució no ho permet no és cap raó i només ens portaria a preguntar: i això és just?

Ens cal pensar un criteri de justícia. Un criteri per dir: això és just, allò és injust.

El feixisme posa com a criteri de justícia, la voluntat del més fort. És un despotisme.

Si la democràcia posés com a criteri de justícia només la voluntat de la majoria, seria un despotisme.

Kant ens diria que ens cal un criteri que pugui ser acceptat per qualsevol ésser humà en tant que som éssers racionals, lliures i iguals. I aquest criteri és el que ens ha de permetre jutjar si una acció és justa o injusta.

El projecte neoliberal de convertir la força de treball en una simple mercaderia com qualsevol altra (Les reformes laborals impulsades per la troika) fa impossible la democràcia perquè fa impossible l’home democràtic. Obre les portes, en conseqüència, a la demagògia i a la tirania (feixisme modern).

Podem considerar que els nivells de democràcia aconseguida en l’època contemporània són el resultat precisament de les lluites de les classes treballadores que van aconseguir alliberar la força de treball del seu caràcter de simple mercaderia, igual com els drets a la salut, a l’ensenyament, o altres drets socials bàsics.

La democràcia avança en la mesura que la força de treball deixa de ser una mercaderia i es consolida com un bé públic individual orientat a la construcció del propi espai privat econòmic (oikos, masia) individual que permet a aquest individu la independència individual, construir-se lliurement com a persona i participar assenyadament en la construcció d’un projecte col·lectiu que propicia el seu propi desenvolupament.

El projecte neoliberal és incompatible amb la democràcia.

Amb paraules diferents això ho trobem explicat tant a Aristòtil, com a Mill, com a Kant, com a Marx. Ho veurem en properes entregues.

L’Estat que actua injustament és cada vegada més dèbil. ¿Si els catalans ens mantenim ferms i decidits a exercir el dret a decidir, serà capaç aquest Estat injust d’intervenir a Catalunya per prohibir la consulta?

Que l’oligarquia estigui guanyant la lluita de classes, Barcelona World i els alienígenes., no vol dir que els estats, i concretament l’Estat espanyol, estiguin en bona situació, més aviat tot el contrari. El triomf de l’oligarquia representa el parasitisme dels humans per part dels mercats, Els alienígenes dominen la Terra. Els mercats són enemics dels estats en la mesura que aquests representen una voluntat col·lectiva dels humans que podria frenar el seu poder. On triomfen els mercats assistim a l’espoli de les institucions públiques.

Les causes que porten a la Crisi de la segona Restauració borbònica no han fet més que aprofundir-se. El pes de les retallades s’ha traslladat a les autonomies accentuant la crisi del model territorial. La deslegitimització de les institucions de l’Estat, per la seva manipulació partidista, és creixent. L’economia no remunta.

Malgrat el que digui la Troika, econòmicament la situació a Espanya és molt delicada i la de l’Estat és de fallida: El deute públic és ja del 100% del PIB i no para de créixer; els interessos d’aquest deute, a pagar fonamentalment a bancs alemanys i francesos, pugen més que el creixement del PIB previst; la morositat que suporta la banca no para de créixer i arriba als 192.000 milions d’euros tot i el transvasaments dels actius més tòxics al banc dolent, i amb l’abraçada de l’ós de l’Estat amb la banca, tots dos estan a un pas del precipici; les exportacions no creixen com s’esperava; diguin el que diguin, si no hi ha creixement per sobre del 2%, hi ha destrucció de llocs de treball. La reforma laboral l’únic que aconsegueix és rebaixar salaris i augmentar la precarietat.

Que la prima de risc pugi o baixi no depèn directament de la situació econòmica, sinó del context internacional pel capital especulatiu (ara mateix aquests capitals retornen des dels països emergents).

Les previsions més realistes davant d’aquest panorama són de deflació per a la economia espanyola. I la deflació és una molt mala notícia econòmica.

¿Si els catalans ens mantenim ferms i decidits a exercir el dret a decidir, pot aquest Estat en fallida intervenir a Catalunya per prohibir la consulta?

Hi ha una altra pista que ens confirma que el sistema de referèndums i sorteig dels càrrecs polítics realment proporciona democràcia: el sistema passa el poder polític als pobres (els no propietaris que han de vendre la seva força de treball). Plató ho constata com una evidència empírica inqüestionable. Teòricament també ha de ser així, ja que és una simple relació entre una mostra ben extreta i la població, on els pobres són àmplia majoria.

Fixeu-vos també que la crítica fonamental de Plató cap al sistema, Crítica de Plató al sistema de referèndums i sorteig dels càrrecs polítics (democràcia), no és d’incompetència tècnica, que el poble no sigui capaç per ineptitud d’exercir directament el govern, sinó política. Les classes treballadores, mogudes per interessos egoistes, es divideixen i no saben mantenir la unitat contra l’oligarquia. No n’hi ha prou amb democràcia, cal també saviesa pràctica. Sense saviesa la democràcia fracassa.

Agafant l’exemple més proper, considerarem que a Catalunya estem assistint a un procés de construcció de la democràcia, tot sortint d’una situació oligàrquica. El procés triomfa si aconsegueix mantenir el poble unit, pobres i classes mitjanes, contra l’oligarquia. Per fer-ho cal la saviesa.

De l’enemic interior, de l’oligarquia, al nostra país en tenim la foto amb el príncep Felip. Avui a Catalunya el procés democràtic està liderat per les classes mitjanes, per tant, seguint el raonament, si volem que el procés triomfi, cal aprofundir l’aliança amb els pobres. Aquests, ara per ara, diria que majoritàriament es mantenen neutrals. Cal un projecte democràtic que ens uneixi tots contra l’oligarquia.

Després, més endavant, si aconseguim la democràcia, el lideratge del procés passarà als pobres (perquè són majoria) i aleshores aquests hauran de saber mantenir i aprofundir l’aliança amb les classes mitjanes. Per reeixir, ara i després, cal aconseguir el concepte de justícia, i que aquesta, la justícia, guii les actuacions del poble.

Contràriament al fet que molts de nosaltres ens neguem a donar el nom de democràcia a l’actual sistema polític espanyol, Plató no té cap dubte que el sistema de referèndums (assemblea) i sorteig de càrrecs polítics proporciona democràcia (govern del poble):

«I llavors la democràcia arriba a instaurar-se després que els pobres hagin conquerit els seus adversaris, massacrant-ne alguns i desterrant-ne d’altres, mentre que a la resta li donen una porció igual de llibertat i poder; i aquesta és la forma de govern en el qual els magistrats s’elegeixen comunament a sorts.»

Considerat des d’avui dia, quina crítica fa Plató a aquest sistema?

El primer problema és la possibilitat que persones sense principis ètics, malvades, i/o alienades, i/o violentes accedeixin al poder. Si a la societat hi ha un 10% de psicòpates, un 10% dels càrrecs serien ocupats per psicòpates. Aquests resultarien en part controlats per l’altre 90%, però sempre hi hauria el risc que acabessin arrossegant o enganyant els altres, sobretot perquè hi hauria molta gent poc preparada.

I aquest és el següent gran problema, ens podríem trobar, en general, amb una poca formació de la gent per exercir els càrrecs polítics. Una manca d’experiència i de continuïtat provocada per la rotació dels càrrecs i la ignorància en temes socials i polítics. Tor plegat agreujat per la complexitat creixent dels problemes en societats cada vegada més diverses i globalitzades que farien impossible que un ciutadà normal pogués exercir amb una mínima competència un càrrec de govern.

A més, individualment hi hauria la temptació d’aprofitar-se dels càrrecs fins a l’espoliació, ja que no cal sotmetre’s al mercat del vot. I col·lectivament, d’utilitzar el poder polític no buscant la justícia, sinó només l’interès propi de classe i immediat.

La suma d’aquests factors fa vulnerable el sistema a la demagògia:

«promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, [la democràcia] és d’un esperit poc noble.
Aquests i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.»

Com a conseqüència la democràcia agreuja al conflictivitat social i finalment porta cap a la dictadura:

«però tanmateix la multitud rarament està disposada a congregar-se llevat que aconsegueixin una mica de mel.
I l’aconsegueixen? va dir. ¿no priven els seus líders als rics de les seves propietats i no les distribueixen entre el poble; i al mateix temps procuren reservar-se la part més gran per a ells?
Cert, sí, va dir, en aquesta mesura el poble l’aconsegueix.
I les persones a les quals se sostreu la propietat, no es veuen obligades a defensar-se davant del poble per ells mateixos i com millor poden?
Què més poden fer?
I llavors, encara que no tinguin cap actuació contra la democràcia, els altres els acusen de conspirar contra la gent i ser amics de l’oligarquia? Veritable.
I així, quan veuen per fi que el poble, no per la seva voluntat, sinó per ser ignorant i perquè l’enganyen els calumniadors, tracta de fer-los mal, llavors, ho vulguin o no, es fan de debò oligàrquics i no espontàniament; més aviat, és el mateix abellot el que, picant-los,
produeix aquest mal »

Cap novetat. Tota l’argumentació de Margallo es basa en l’afirmació d’un TOTS unitarista que en última instància representa la negació de Catalunya com a nació, d’Espanya com a estat plurinacional; i en l’afirmació d’Espanya com a estat-nació, cosa que permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.

La feblesa d’aquests arguments es fa ridículament palesa si fem una analogia i els apliquem a un matrimoni on la dona (Catalunya) demana el divorci i l’home (Espanya) no vol donar-l’hi. O si consideréssim una unió mundial estat-nació on els que serien més, posem els xinesos, imposarien pel seu nombre la seva voluntat a la resta de nacions. Anem, però, a analitzar-los i perdoneu si resulta feixuc.

Margallo: «No hi ha cap emancipació en el fet que, a hores d’ara del segle XXI, com fan els separatistes, convertir en estranger al conciutadà sigui la solució per al seu benestar […] »

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «Hi ha emancipació en el fet que com han fet molts pobles al segle XX i XXI., guanyem la llibertat i convertim en igual al superior castellà, i això és una solució a la nostra dignitat que s’inclou en el nostre benestar.»

Examinem el desacord. Si per “conciutadà” entén simplement formar part del mateix estat, desacord en el significat de la paraula “conciutadà”. Però segurament vol dir, a més, formar-ne part en igualtat davant la llei de TOTS. Aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació de Catalunya com a nació i d’Espanya com a estat plurinacional, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «Els que posen en risc la voluntat de concòrdia són aquells que fomenten un projecte polític que no vol comptar amb l’altre sinó prescindir-ne, un projecte que no pretén mantenir el bé de la convivència, sinó que persegueix la separació, entroncant amb els moments més greus de la nostra història recent […] el govern està convençut que junts guanyem tots i separats tots perdem.»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «fomentem, efectivament, un projecte polític que no vol comptar amb l’amo-superior i en vol prescindir com a amo, un projecte que no pretén mantenir el mal de la subordinació, sinó que persegueix la lliure relació, entroncant amb els moments més gloriosos de la lluita per la llibertat de tots el pobles ibèrics. Estem convençuts que en llibertat tots hi guanyem i en supremacisme tots hi perdem.»

A més aquí hi ha fal·làcies: la causa dels greus moments històrics recents (la guerra civil) serien, diuen, les pretensions de llibertat dels pobles que sempre han anat seguides de conflictes: fal·làcia de causa falsa. Hi ha també una lleugera amenaça que tornarien a utilitzar la violència: fal·làcia ad baculum. Si només n’estan convençuts que junts hi guanyem, no hi ha fal·làcia, però si el convenciment pretén alguna demostració seria Ignoratio elenchi, ja que el convenciment subjectiu no em diu res dels fets objectius («estic completament convençut que la Terra és quadrada»)

Analitzem el desacord. Si per “concòrdia” s’entén acceptar les condicions que ells defineixen, hi ha desacord en el significat de la paraula “concòrdia”. Segurament, però, volen dir les condicions que entre TOTS definim; volen dir comptar amb l’altre com a TOTS. Altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació, i l’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

Margallo: «cal recordar la mà estesa de Mariano Rajoy , ‘sense data de caducitat’, amb l’únic límit de la lleialtat. ‘És incongruent acusar el Govern de nul·la voluntat de diàleg amb els qui promouen un projecte que vol posar fi al diàleg»

Desacord des de l’afirmació de Catalunya com a nació: «No hi ha diàleg quan es vol limitar el diàleg al camp marcat per una interpretació restrictiva i interessada d’un Constitució elaborada sota amenaça militar que nega el dret democràtic d’autodeterminació dels pobles. El projecte sobiranista, en realitat, vol posar fi al monòleg imposat des de la superioritat.»

Analitzem el desacord. Si per “lleialtat” entén acceptar el que ells defineixen, hi ha desacord respecte del significat de la paraula “lleialtat”. Però segurament volen dir per “lleialtat” acceptar el marc que TOTS ens hem donat. D’entrada, aquí no hem superat el primer desacord: d’interpretar el marc tal com ells volen. I altra vegada aquest TOTS s’entén com a negació dels pobles. La negació d’Espanya com a estat plurinacional i de Catalunya com a nació. L’afirmació d’Espanya com a estat-nació.

El desacord, per tant, es troba en el concepte “Espanya”, en com el definim (intensió), com el concebem idealment en les nostres ments (referent) i a quins territoris l’apliquem (extensió).

Aquesta afirmació d’Espanya com a estat-nació permet a la oligarquia espanyolista de la nació majoritària, els Països castellans, imposar la seva voluntat a les nacions minoritàries i al seu propi poble.