“Els membres d’un grup poden ‘sentir-se amb poder’. Els d’un grup espiritual, per exemple, poden dir que se ‘senten amb poder’ després de participar en una cerimònia religiosa. Les persones que s’apleguen en grups terapèutics, després de parlar de les seues addiccions, també se ‘senten amb poder’. Els membres d’un grup reivindicatiu poden ‘sentir-se amb
“Una vella seu a la sorra. […] Jeju és casa seva. […] Casa seva és a la vora rocosa davant del mar.[…]/ No hi ha prou diners a totes les butxaques de Corea per fer-me marxar —ha dit moltes vegades la Young-sook./ Com volen que se’n vagi? Casa seva és el niu on amaga les
“Dones fusterianes… És, potser, un oxímoron? Trobe que al primer que li ho semblaria seria a Joan Fuster.” (“Nosaltres les fusterianes”, Tres i Quatre, 2017, p. 135, opinió d’Adela Costa). Llegir l’opinió de cent trenta-nou dones universitàries, escollides per la seua formació, professió i/o activisme destacat a favor de la llengua, la cultura i la
“Si la literatura no fos abans que res una prova de vida, ja direu per què l’hauríem de menester.” (“Ca la Wenling”, Gemma Ruiz Palà, Proa, 2020, p. 310). No podia ser més encertada aquesta recomanació lectora de la Colla ídem de l’Ateneu de Bétera, que ací ressenye. He sumat prou desenganys amb les novel·les
Una joia de llibre el que em van portar ma germana i mon cunyat de la passada Fira del Llibre de València: “De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d’un poble valencià”, de Vicent Baydal i Ferran Esquilache (Institució Alfons el Magnànim, 2020). Hi podreu endevinar el meu gaudi, si us dic que
“Hem de començar a girar la roda del capital cap a un altre centre, que de fet és el més important: les persones, i per tant, la vida.” (Arcadi Oliveres, citat al pròleg de l’Anuari Mèdia.cat 2021). El paper del periodisme és fonamental en a una societat democràtica, com a intermediari entre allò públic i
Continue amb la ressenya de l’assaig: “Despertar del sueño tecnológico. Crónica sobre la derrota de la democracia frente al capital” (Ekaitz Cancela, Akal, 2019), que vaig començar en un apunt anterior. En aquesta resumiré la visió de l’autor sobre l’evolució històrica del capitalisme i un final optimista, per les possibilitats que ara s’obren, de construcció
“Sense intenció de descoratjar el lector, ni encara menys furtar-li la seua millor força —la imatge dels seus avantpassats oprimits—, cal afegir-hi que, si hom retarda l’acció política davant aquests fets que es creuen en el nostre camí, les generacions futures no sabran ni tan sols que alguna vegada van haver-hi alternatives. No es tracta
“Quan pense en la meua vida d’estudiant, puc recordar amb claredat els rostres, els gestos i els hàbits de cada professor o professora que em va nodrir i guiar, que em va oferir l’oportunitat d’experimentar la joia d’aprendre, que va transformar l’aula en un espai de pensament crític, que va fer de l’intercanvi d’informació i
“Ben mirat, d’ençà que el món és món, les classes dominants de tot arreu han procurat fer creure a la gent que l’’obediència’ és el principi bàsic de la vida civil. Històricament, els homes esdevenen ‘animals polítics’ quan aprenen a ‘obeir’ en comú. […] Els pobles, així ensinistrats, acaben per no veure’s sinó ‘obeint’ o
“Si vaig estudiar Econòmiques fou precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses. Jo no ho vaig fer per fer més rics als que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan injust com el que vivim.” (Arcadi Oliveres,
“Escriure des de Sueca… no podia ser sinó una opció mixta de polèmica i catequesi: almenys per a mi… M’hi he embolicat, ara i adés, sense cap mena d’aprensió. No es tractava d’una condescendència, sinó d’un compromís, i valgui el mot, tan desacreditat ja, a hores d’ara. Per compromís amb el meu poble –el poble
“Fer d’una anècdota intranscendent una categoria universal és en definitiva el ‘modus operandi’ dels clàssics. En ells percebem la distància imposada pels contexts socials que condicionaren els seus escrits, a més de les preferències estètiques i dels models narratius –o poètics— del temps de cada un d’ells, i alhora una proximitat immediata perquè burxen en
[Ve de la primera part.] “EL propietari, aquest animal prehistòric… Realment!” (Joan Fuster, “Consells, proverbis i insolències”, 1968). “TOTES les lleis, tenen un mateix objecte: protegir la compra-venda –i això ho explica tot.” (Joan Fuster, op. cit.). Durant el segle passat l’historiador estatunidenc Murray Bookchin ens va deixar una pila d’obres sobre Ecologia Social i
“El que ocorre és que la prudència més elemental aconsella aprofitar l’ocasió: el bocí de llibertat que es tinga a tocar. Però, dit això, m’afanye a insistir en la fal·làcia ‘doctrinal’ i ‘pràctica’ del liberalisme clàssic. El liberalisme, per principi, ha de presentar-se al veïnat amb la manipulació ostentosa del concepte de ‘llibertat’, i la